214 pàgines
És un fet i prou sabut que la novel·la negra ocupa gran part de les publicacions del panorama editorial. Des dels anys noranta, dècada d'inflexió on el gènere policíac i criminal va patir una davallada, cada vegada més autors i més segells hi aposten. És a dir, actualment hi ha més escriptors que el conreen.
Enguany, a Catalunya, hem pogut comptabilitzar fins a tretze festivals literaris dedicats al gènere negre: BCNegra, Tiana Negra, Febrer Negre al Candela, Vespres negres de Sant Feliu, Cornellà Negra, Les Borges Negres, El vi fa sang, Lloret Negre, El Segre de Negre, Cubelles Noir, Sabadell Negre, Sang Cugat i Vilassar de Noir i segur que me'n deixo algun o que n'hi ha la intenció de fer-ne més, com ara a Badalona. Ara bé, ens falten lectors, en general, no només de gènere.
Per això és tan important la tasca del col·lectiu Planeta Lletra, amb seu al municipi de Mataró, format per un centenar de persones amants de la literatura. Alguns han passat per cursos d'escriptura creativa, d'altres gaudeixen de la lectura, però tots ells formen un bon exemple sobre la relació de la lectura amb l'escriptura. La primera és fonamental, la segona beu necessàriament de la primera. Sense lectors res té sentit i és a ells que va destinada la ressenya d'aquesta antologia criminal que avui us porto.
 |
| Celebració del V Concurs de relatos Planeta Lletra i presentació d'El principi de tot. |
El relat és literatura. El relat et permet conèixer i descobrir autors als quals seguir perquè escriure'ls no està a l'abast de tothom. Es requereix una tasca precisa, una sintaxi narrativa potent i uns recursos que els són propis: tancar la circumferència que s'ha anat dibuixant durant escasses pàgines.
La publicació d'El principi de tot respon al V Concurs de relats Planeta Lletra. Després del pròleg escrit per Maria Català, on ens fa un repàs personal i suggeridor sobre els inicis de la novel·la negra i ens recorda la diferència entre la novel·la enigma i la policíaca, trobarem el relat guanyador d'enguany, seguit dels dos finalistes. Com a jurat del concurs, he de dir que cada vegada els relats rebuts tenen més qualitat, la qual cosa és d'agrair i manifesta que anem per bon camí (sempre lligat a l'exercici de llegir).
A continuació de les obres premiades, trobareu els deu relats escrits per membres del col·lectiu. El gènere negre ha sabut adequar-se a la transformació social i per tant entre els textos d'enigma i els procedurals hi podem trobar un gran ventall de propostes creatives que matisen la negror. En general, he trobat espais comuns que parlen del territori, del Maresme: el tren (en un gran nombre present), el port, la riera i la mar i d'altres que són, intueixo, més aleatoris, de caràcter més internacional, per dir-ho d'alguna manera. Però sobretot el que crida l'atenció és la gran creativitat a l'hora d'abordar la mort, des d'una mirada sui generis fins a les que la consideren com una juguesca.
Així, amb frescor i sense complexos, llegirem casos de màfies de tràfic de blanques, assassins a sou com al relat guanyador, A cor obert, de Maria Gas de Cid, textos amb tocs hichtcockians com el finalista No et quedis amb mi a les fosques dins de l'ascensor, d'Antoni Alsina, d'altres amb exercicis metaliteraris, com el segon finalista, Hores fosques, de Fina Joseph Caballé. Dins de l'heterogeneïtat, el relat de Sandra Cabrespina, Un mal moment, el podria protagonitzar ben bé una Jessica Fletcher a l'anglesa i lliga molt bé amb l'escrit de Montse Casas, Ballester: cas tancat, pel toc britànic; un relat de nissagues assassines, endèmiques, que té com a eix central la superioritat dels gens. Les conseqüències d'un malentès, d'Alfons Filbà, ens aporta un interessant assassí ocasional i ens parla de la indolència de la mort i amb La maledicció de Palerm, Júlia Lancho s'apropa a la venjança, aquella vendetta italiana, amanerada d'un escaient humor negre. Núria López també ens divertirà amb Vacances a Mataró, on una maleta perduda funcionarà a la perfecció com a McGuffin de la història. A Sí, eren papallones, Montse Pérez ens presenta un relat entranyable en què conjugarà les desaparicions amb fets històrics del municipi, les llegendes i un amor de la joventut. Pompilio Piris se cenyeix a un text procedural, Un dia, dos morts, entre flors remeieres i el port. Un cos a la riera, de Salvador Riera, practica la denúncia social inherent al gènere i il·lumina la foscor de les negligències urbanístiques i el dopatge esportiu. I en aquest sentit, un text ple de bons girs, Pedalades d'odi, abordarà l'explotació laboral escrit en primera persona; el signa Isabel Sanfeliu. Clourà l'antologia Més enllà de la mort, de Lola Sarrión, on la venjança i l'esoterisme ens faran gaudir i tancar la contracoberta amb una sensació de satisfacció.
Si he començat la ressenya parlant de la bona salut que presenta el gènere, aquest recull de relats (més enllà de la mera existència), ens confirma que els cànons, com no podria ser d'una altra manera, no només són convenients trencar-los, sinó que ja fa anys que s'han superat. L'enhorabona, estimats.
