144 pàgines
La ressenya d’avui era inqüestionable. Després d’haver parlat de totes les antologies criminals classificades per territori, no podia faltar la dels assassinets valencians. Si les voleu llegir, aquí les teniu per ordre de publicació: Assassins de Ponent, Assassins de Girona, Assassins del Camp i Assassins de l'Ebre. A més a més i a propòsit, la vaig llegir la mateixa setmana que visitava el País Valencià.
Assassins valencians, és una antologia curta que m’ha permès fer petits tastets d’autors que no havia llegit abans, descobrir veus noves i gaudir també dels que ja coneixia.
D’entrada trobarem un pròleg d’Esperança Camps que ens deixarà amb ganes de trobar un relat d’ella inclòs, no podrà ser. Un pròleg que ja avança que ens trobarem relats més canònics i d’altres més frescs. Però la Camps, ho explica molt millor que jo, llegiu:
“(...) Negror és menys contundent que negre, per exemple, és com si diguérem que la cosa tendeix a negre, però pel camí hi ha tots els matisos del gris... Però negror és una paraula progressiva, que s’allarga i té un efecte que dura molt més que negre. Dius negre i ja està, ja s’ha acabat. Però dius negror i sembla que no s’acaba mai, que no te la traus dels dits, que empastifa com uns punts suspensius.”
I és cert, trobarem relats amb humor negre i estil fresc com el de Raquel Ricart, Blancaneu, d’altres com el de Camarades, de Núria Cadenes, ple de mots reverberants, que encara sonen al cervell un cop copsats, que deixen pòsit, com tot el que escriu la Cadenes. La llenya, de Martí Domínguez és un text de revenges, baralles parcel·làries que recorden antics westerns i té un punt macabre molt interessant.
La denúncia social hi és arreu: hi trobarem la implícita, tan sols descrivint un paisatge turístic, o l’explícita amb una trama d’especulació urbanística com Un assassí entre les bastides, de Jovi Seser. El somriure, de Vicent Usó, és una delícia, un relat tan ben escrit i alhora tan fosc que et deixa la consciència enfangada en la misèria. En el text de Pasqual Alapont, Com una teranyina, es reivindica la figura de la dona investigadora, a l’ombra de l’home, sense caure en cap maniqueisme. Així com Àlan Greus retrata molt bé els prejudicis d’una homofòbia maquillada al relat El carnisser.
Corrupció, crims no resolts voleien pel cap del lector fins que arribem als textos escrits per Gemma Pasqual, L’últim sopar: whisky i truita de patates i per Jordi Colonques: Aquell rostre. He de dir que vaig haver de consultar el darrer àpat “d’aquella presidenta” que va traspassar per entendre el primer text. Me’n vaig adonar gràcies al segon, un text amb una trama molt ben travada ambientada a un geriàtric. Mercè Climent a El crim perfecte aborda un tema prou actual que té com a protagonistes uns joves i les xarxes socials. I l’Anna Moner s’endinsa en la psicologia d’un assassí en sèrie a Confessions del Minotaure, un relat tant exquisit com esfereïdor.
 |
| Alguns dels assassins valencians a la presentació del recull de relats a la Fira del Llibre de València. Fotografia (editada): @Jesús Prats |
Ara que he tornat en tren de la capital de les terres valencianes i veia per la finestreta del vagó la dicotomia de les hortes i els complexos turístics, com si no nos possible una altra divisió, no he pogut deixar de pensar que qualsevol de les històries criminals que trobem en aquest recull, rural o urbanita, pot perfectament estar basada en fets reals. Lectura ideal per a una escapadeta a terres valencianes.
