L’ull de l’escarabat, d’Anna Carreras i Aubets

Llibres del Delicte

170 pàgines

Avui us parlaré de la darrera publicació de l’editorial Llibres del Delicte, el número 39, que signa l’escriptora, traductora i crítica literària, Anna Carreras i Aubets.

L’ull de l’escarabat és un text que ens sorprèn pel seu plantejament aparentment senzill: una noia atrapada en un centre cultural, durant tota una nit. I si és cert que la novel·la no trena diferents subtrames i sura entre la relació dels dos personatges protagonistes, la Maria i el Salva, sí que ens ofereix diferents capes de lectura embastades per sinestèsies poètiques, referències literàries i cinematogràfiques. Un dels encerts, segons el meu criteri, és la veu del narrador que ho controla tot, fins i tot es dirigeix al lector, i l’ús d’un humor irònic, molt subtil, que reclama una lectura intel·ligent. 

Amb un to desenfadat i un llenguatge creatiu, l’autora inicia un viatge a la recerca de la identitat. El text funciona com un joc entre la innocència i la descreguda experiència de la protagonista, blakeriana i cansada del temps, encara és jove per no intentar entendre una vegada més per què sempre s’equivoca en assumptes del cor. Entre l’obsessió i un cert deliri, entreveiem la por de saber la veritat, d’allò que no volem veure o entendre. I potser la felicitat, com deia aquell personatge mediàtic recentment traspassat, és no tenir por. No tenir por que ens facin mal, no tenir por a jugar una partida i que ens la guanyin. 

“Malgrat els anys i els desencantaments, encara se sent poncella en terreny emocional. Si no hauria apuntat millor, s’hauria dirigit cap a un paio d’uns trenta anys, si pot ser sense fills i si pot ser bona persona. Però no. (...)”

I com que la Maria, ella soleta, "s’ho fa i s’ho desfà", la novel·la gira al voltant d’una suposició: I si tot m’ho he imaginat? O, potser, i si no estic equivocada?

La relació entre ambdós protagonistes és un quadre, un quadre que funciona prou bé com a MacGuffin, no tant perquè no tingui rellevància sinó perquè és sempre present a la narració i l’acompanya fins al final. I per què hi ha un escarabat al títol? L’haureu de llegir per descobrir-ho. 

Una recomanació diferent, fresca i divertida. Bona lectura, negreferits!

 

Fotografia @Quim Fernández Callís
*De la solapa: neix a Barcelona l'any 1977, una setmana després de la mort d'Anaïs Nin. Nena tímida i adolescent gens insurrecta, als divuit anys trenca l'harmonia científica familiar i entra a Filologia Catalana a la UAB. Avorrida de la faixa acadèmica que inclou la llicenciatura i el doctorat, salta a l'escriptura com a sistema de vida. Fa de crítica literària i de correctora, col·laboradora a la premsa i a les revistes d'art. És autora de les novel·les Camisa de foc (un deliri escrit a l'Any Dalí), Tot serà blanc (Premi Alexandre Ballester 2008), Unes ales cap a on (una novel·la que sagna vida), Ombres franceses (una faula entre París i Orientes), Fes-me la permanent (un llibre postmodern d'amor decimonònic), Encén el llum (una novel·la on el sexe és un llenguatge) i diversos assaigs sobre la postmodernitat. Ha traduït l'obra d'Elena Ferrante al català i ha participat en reculls de contes com Sangassa. Actualment prepara la reedició d'aquella primera Camisa de foc amb què va aterrar al panorama literari català.

Temps de rates, de Marc Moreno

RBA. La Magrana.

266 pàgines.

El passat mes de gener, els mitjans de comunicació i les Xarxes ens sorprenien amb la notícia de l’obra guanyadora del VIII Premi Crims de Tinta: Temps de rates. Amb aquest darrer títol, l’escriptor Marc Moreno aferma un estil amb què ens va colpir en la novel·la Contra l’aparador (podeu llegir-ne la ressenya aquí). Contextualitzada en el mateix barri de La Verneda, l’autor incideix i subratlla la realitat dels veïns del barri perifèric de Barcelona, encara que podria tractar-se de qualsevol altre, a qualsevol altra gran ciutat.

Ens trobem davant d’una obra ben treballada en tota la seva expressió. Temps de rates parteix d’un macguffin (en termes hitchcockians) com és una motxilla plena de vuit quilos de coca. Realment, el contingut bé podria haver estat substituït  per qualsevol altre remei per a unes vides precàries i exemptes de recursos, per exemple una motxilla ben farcida de diners. Aquesta motxilla, aquest element que anirà apareixent i desapareixent durant els capítols, és el detonant d'una concatenació d'escenes de violència i és una excusa per posar en conflicte els personatges d'aquesta novel·la negra, amb ritme de thriller. L’objecte cobejat es presenta com la solució d’unes vides que a priori hom podria considerar condicionades i avesades al fracàs per l’entorn i per la duresa de la seva existència.

Un dels encerts de la novel·la és la veu narrativa perquè —i sense voler descobrir-ne res— pertany a un dels protagonistes que s’expressarà amb el mateix argot que la resta de personatges empren en els diàlegs que hi apareixen. Aquesta elecció no només agilitzarà la trama, plena d’acció plasmada en diàlegs sarcàstics, sinó també la seva lectura, ja que no trencarà l’estil, tot el contrari, submergirà el lector en la vida derrotada dels veïns d’un barri, també derrotat. Tot flueix, ni que sigui per les clavegueres de la ciutat.

M’ha interessat la mirada de l’autor, no exempta d’un cert determinisme, quant a la possibilitat d’un reeiximent de la vida dels veïns d’un barri com La Verneda. És difícil parlar d’una novel·la negra sense anticipar el final i com això no ho faig (ni ho faré mai), només en puc dir que d’aquesta dissensió, en Marc Moreno se’n surt molt bé.

 

De la solapa del llibre: "Marc Moreno (Barcelona, 1977) és periodista, editor i escriptor de novel·la negra. Com a periodista ha escrit amb regularidat a diaris com La Vanguardia i el desaparegut Público, i a revistes com Lonely Planet Magazine o Psicologies, a més d'haver portat durant tres anys la revista Evasión i escriure guies Lonely Planet. Com a editor dirigeix l'editorial especializada en novel·la negra en català Llibres del Delicte. Com a escriptor ha publicat Cabdills (2011), Independència d'interessos (2013), El silenci dels pactes (2014) i Contra l'aparador (2015), a més de La reina de diamants (2014), escrita juntament amb Sebastià Bennasar, Lluís Llort i Salvador Macip.

L’atmosfera a Temps de rates s’aconsegueix sense gaires descripcions, més aviat amb una descàrrega sense pietat d’escenes esfereïdores. Un altre dels reptes que planteja la novel·la és com produir tanta acció en un escenari tan reduït com pot ser un bar greixós, un parell de pisos de blocs atrotinats i un parc d’una plaça. 

Temps de rates no és una novel·la amable, no ho pretén ser. És una novel·la dura i violenta i és en aquest darrer qualificatiu que hi trobem totes les manifestacions de les diferents accepcions. El realisme de les escenes de violència masclista fa mal, n’hi ha realment de crues que arriben a angoixar. Però a banda de la violència explícita, n’he trobat una altra encara més interessant. És la violència estructural de la societat, que s’hi vaneja, que deixa immòbils a qualsevol que la pugui percebre, perquè “total, no hi tenim res a pelar”. Somnis truncats abans de ser-ne pensats.

El contrapunt i l’esquerda per on ens permetrà respirar Marc Moreno se’n diu "Mentens", personatge que recorda entranyablement als ínclits Cruyff i Reixach de Contra l’aparador, però dut a l’extrem i al qual no podrem deixar d’odiar, alhora, per bocamoll.

A Temps de rates, tots els apel·latius típics d’un thriller l’hi escauen: girs inesperats a ritme vibrant amb un únic objectiu i que el seu autor no es cansa de repetir a totes les entrevistes que li fan: “volia descriure la realitat de la Barcelona que no surt a les guies turístiques de la ciutat.”