9/02/2019

Tret per totes bandes, d' Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas



Editorial Alrevés
235 pàgines

Primera setmana de setembre i torna En clau de negre amb una novetat editorial imprescindible. Es tracta d’un nou assaig del tàndem que més sap del gènere negre, Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas, intitulat en català Trets per totes bandes i la traducció en castellà, per Maria LlopisA quemarropa; segon llibre que els autors escriuen junts després de La cua de palla: retrat en groc i negre, publicat per Alrevés l’any 2011.





La tipografia de la coberta i el títol en català ja ens deixa entreveure per on aniran els trets, mai millor dit. Una clicada d’ull a la novel·la de Bill Pronzini (podeu llegir-ne la ressenya que en vaig fer aquí). El primer volum recull l’època clàssica de la novel·la negra i policíaca. L’assaig consta de dos volums. El segon, ja estem amatents, abordarà el gènere fins a l’actualitat.

Clarament la pretensió és divulgativa, amb un tractament rigorós, amb cites de grans autors que aporten gran informació i amb peus de pàgina que ens permet ampliar el tema del qual s’està tractant. 
En destaca l’èmfasi amb què els autors expliquen aquella interminable pregunta sobre què és la novel·la negra, la que s’origina a tantes taules rodones de tants festivals. Una té la sensació que si tant editors com llibreters canviessin l’etiqueta de novel·la negra de les seves col·leccions o lleixes per la de criminal, no hi hauria cap mena de debat. 

L’assaig fa una repassada a les diferents etiquetes que tenen cabuda dins del gènere criminal: proceduralthriller, carcerària, suspens, d’espionatge, la novel·la crònica (Non-Fiction Novel True Crime Fiction) i les diferencia de la novel·la negra. També aprofundeix en com s’origina la confusió, “confondre les parts pel tot”, així com fa una repassada dels orígens dels termes “hard boiled” “noir” o el desorientat “postnoir”, sense deixar de banda la influència del cinema.

La qüestió del cànon mereix un capítol on Claude Mesplède, editor i crític literari especialitzat en el gènere traspassat l’any passat i que va escriure el prefaci d’aquest assaig, recorda unes paraules de Claude Aveline que les hem sentit repetir arreu, per encertades:

 “No hi ha gèneres dolents, només escriptors dolents”.

Per tant, escriure dins un gènere significa seguir algunes convencions. És a dir, i això és collita pròpia, se n’han de saber primer si un les vol trencar. No és el mateix  voler trencar el cànon conscientment que ignorar-lo i escriure un llibre anant a les palpentes. Fa cinc anys que estudio el gènere, acostumo a afegir “activament”. Això vol dir no només llegir articles, assistir a festivals, xerrades a l’Ateneu de Barcelona i llegir sense pietat ni aturador tots els autors clàssics i els coetanis, sinó també estudiar comparativament els assajos que per desgràcia no abunden sobre el gènere negre.


Àlex Martín Escribà (Barcelona, 1974) i Jordi Canal i Artigas (Berga, 1955)
Fotografia: @Manel Gimeno


Trets per totes bandes és més que un assaig, és un llibre de consulta que els estudiants del gènere agraïm infinitament. Els autors han fet una gran tasca de recopilació. Podrem gaudir des de trenta cobertes originals a color fins a una bibliografia interessantíssima que recull obres dels grans estudiosos del gènere tant locals com internacionals. 

I com a colofó, no us perdeu la inclusió de centenars de títols de les llistes més prestigioses: Haycraft-Queen Cornestones, A Definitive Library of Detective, Crime and Mystery Fiction (1952), The Sunday Times Hundred Best Crime Stories. Julian Symons (1957), Mis mejores novelas policiacas. Néstor Luján (1971), Crime and Mystery: the 100 Best Books. H.R.F. Keating (1987), The Top 100 Crime Novels of All Time. Crime Writers Association (1990), Bases per a una biblioteca de la genuïna novel·la negra. Xavier Coma (1994), The Top Mystery novels of All Time. Mystery Writers of America (1995), The Story of Classic Crime in 100 Books. Martin Edwards. (2017).

Ja ho sabeu, negreferits, llibre imprescindible i incombustible. Aquí us deixo les ressenyes d’altres assajos, igualment recomanables, amb què Àlex Martín Escribà en solitari o acompanyat ens ha delectat: Rafael Tasis, novel·lista policíacJaume Fuster: gènere negre sense límitsContinuará... Sagas literarias en el género negro y policiaco español

Bona lectura!

6/28/2019

Pedrolo informa, de D.A


Autors: Anna M. Moreno-Bedmar, A. Munné-Jordà i Anna Maria Villalonga.
344 pàgines

La darrera ressenya de la temporada no és de cap llibre ni de cap assaig sobre novel·la negra, tanmateix la comparteixo amb tots vosaltres perquè pot ser de l’interès de més d’un negreferit. Es tracta del recull d’informes de Manuel de Pedrolo, que van restar inèdits gairebé cinquanta anys. Concretament, dos-cents tres documents en què l’autor parla d’obres de diferents gèneres entre els quals, és clar, hi ha policíacs (19 fitxes), de suspens, distòpics, de ciència-ficció i d’espionatge.



Pedrolo informa, a cura d’Anna M. Moreno-Bedmar, A. Munné-Jordà i Anna Maria Villalonga, és una manera interessant d’apropar-nos a la teoria literària de la mà d’un dels nostres grans escriptors. Tot i que se’n van trobar sense cap indicació de destinatari, l’autor segarrenc els va confegir per encàrrec de diverses editorials. 

Pedrolo els va escriure tal com raja, la majoria entre 1963 i 1976. No se n’està d’opinar, de vegades d’una manera jocosa, sobre l’obra en qüestió, recomanant o no la seva publicació i amb alguns matisos que són una delícia. Malauradament, ell era tot un expert en el tema de la censura, l’havia patit massa, i a voltes facilitava pistes o suggeria la modificació d’algun paràgraf per tal de superar-la. 

Tots ells —classificats en tres grups generals: Assaigs i estudis, Gèneres i Literatura— enriqueixen la vasta visió pedroliana que ja tenim i la manera, també, d’entendre la Literatura. Pedrolo recalca la importància de la versemblança, la coherència de la trama i la construcció dels personatges, alhora que insisteix en el fet que una bona novel·la ha de conjugar tant la forma com el contingut amb excel·lència. Per a ell, era la manera d’assolir l’estil novel·lístic. 

Per facilitar-ne la lectura, els autors de Pedrolo informa, han subdividit els apartats. 
Així, dins Assaigs i estudis, trobareu fitxes d’assaig, història, ciència i ciències socials. A l’apartat de Gèneres, fitxes de literatura juvenil, ciència-ficció, policíac i teatre. Finalment, a Literatura, els curadors del recull els han classificat a efectes pràctics per llengües i trobareu Literatura del Regne Unit i Irlanda, Literatura nord-americana, Literatura d’altres nacionalitats en llengua anglesa, Literatura en llengua catalana, Literatura en llengua francesa, Literatura en llengua hebrea i Literatura en altres llengües.

No és un llibre per abordar-lo tot seguit. Sí, en canvi, és recomanable llegir primer la introducció que ens aporta els detalls per aprofitar més el seu contingut i ens clarifica l’estructura per poder fer-ne un ús més satisfactori. És una obra de consulta. Jo no m’he llegit encara tots els informes, però sí els dels llibres que ja conec i també els classificats com a policíac i ciència ficció. Què pensava Manuel de Pedrolo de Yo, robot d’Isaac Asimov? I d’altres títols d’autors com Aldous Huxley, Ray Bradbury, Lawrence Durrell, Doris Lessing o Saul Bellow? N’hi ha moltíssims més. Una joia.

Un llibre imprescindible per a la vostra biblioteca i amb el qual us desitjo un bon estiu carregat de bones lectures.

Fins al setembre, negrots, lletraferits..., doncs això: negreferits!

6/25/2019

La crueldad de abril, de Diego Ameixeiras


Editorial Akal, sèrie Negra
132 pàgines


Ja arriben les vacances i els lectors que seguiu aquest blog ja sabeu que al juliol tanquem la paradeta fins al setembre, mes en què arrenquen les editorials i les seves novetats literàries. Tinc pendent força ressenyes; aquest mes he llegit sis llibres tot i que no tots han estat novel·les de gènere negre. 

Un d’ells ha estat La crueldad de abril, de Diego Ameixeiras. No n'havia llegit res  i era una lectura pendent. Que et sorprengui un autor no té preu i més després de tants anys d’estudiar el gènere. Som davant d’una novel·la breu amb molt bon ritme i escrita amb estil poètic. El que més crida l’atenció, no és tant la bellesa amb què Ameixeiras és capaç de descriure un món sòrdid —que també—, sinó la gran habilitat per fer-se amb el lector. Hi ha un gran treball narratiu amagat entre aquestes escasses pàgines. 



El número tres és molt present en tota l’obra. D’inici, per l’explícita estructura convencional (introducció-nus-desenllaç), que en aquest cas l’autor subdivideix en tres sentiments: l’amor, la venjança i l’odi.  La triangulació també hi serà present en les diferents relacions dels seus personatges. El que més m’ha fascinat és copsar la destresa narrativa de l’autor. La manera d’aplicar la tríada de la retòrica aristotèlica i obtenir-ne aquest gran resultat. 

Els protagonistes, tant la Raquel com el Gonzalo, beuen del Pathos, ens posem a la seva pell de seguida i som capaços d’angoixar-nos amb les seves misèries, amb el seu patiment; tal vegada, fins i tot, voldrem que se’n surtin. El to, la veu narrativa té molta cura de fer-nos arribar el missatge, és l’Ethos: aquestes coses passen, farem bé de creure-les malgrat que socialment no estigui ben vist parlar-ne. I aquesta versemblança, sense caure en un sensacionalisme gratuït, és la que interpel·la el lector: sí, no sempre són els altres els culpables, no sempre la vida és tan maniquea com la volem veure. Reconèixer-nos en segons quines decisions dels personatges espanta. I, per finalitzar, ja que he estat fent referència a la retòrica d’Aristòtil, hi ha el Logos, que en aquest cas és totalment deductiu. No sempre tot esdevé com un s’ho espera, no sempre les premisses són veritables.


FOTOGRAFIA: @Paula Gómez del Valle
*De la solapa: DIEGO AMEIXEIRAS (Lausanne Suiza, 1976) és periodista, guionista i escriptor. Des de 204, amb més d'una desena de novel·les en la seva trajectòria, ha esdevingut un dels autors més reconeguts de la literatura gallega contemporània. Dime algo sucio  (Pulp Books, 2011), la seva primera obra traduïda a diferents idiomes, va pebre el Premio Especial de la Semana Negra de Gijón i va ser acollida amb excel·lents crítiques. Amb AKAL ha publicar Matarte lentamente (2015) i Conduce rápido (2017) (...).

No he parlat ni del tema ni de l’argument (molt menys de la trama), no ho acostumo a fer a no ser que sigui el punt de sortida de la novel·la. I a això em remetré: hi ha un incendi i dos morts, dos sensesostre que apareixen entre les cendres d’una casa ocupada. A partir d’aquí, la vida quotidiana pot ser tant real com fictícia, depèn de la consciència de cadascú. 

Molt recomanada, negreferits.

6/11/2019

El principi de tot, D.A (Planeta Lletra)

Col·lecció Planeta Letra
214 pàgines


És un fet i prou sabut que la novel·la negra ocupa gran part de les publicacions del panorama editorial. Des dels anys noranta, dècada d'inflexió on el gènere policíac i criminal va patir una davallada, cada vegada més autors i més segells hi aposten. És a dir, actualment hi ha més escriptors que el conreen. 

Enguany, a Catalunya, hem pogut comptabilitzar fins a tretze festivals literaris dedicats al gènere negre: BCNegra, Tiana Negra, Febrer Negre al Candela, Vespres negres de Sant Feliu, Cornellà Negra, Les Borges Negres, El vi fa sang, Lloret Negre, El Segre de Negre, Cubelles Noir, Sabadell Negre, Sang Cugat i Vilassar de Noir i segur que me'n deixo algun o que n'hi ha la intenció de fer-ne més, com ara a Badalona. Ara bé, ens falten lectors, en general, no només de gènere.

Per això és tan important la tasca del col·lectiu Planeta Lletra, amb seu al municipi de Mataró, format per un centenar de persones amants de la literatura. Alguns han passat per cursos d'escriptura creativa, d'altres gaudeixen de la lectura, però tots ells formen un bon exemple sobre la relació de la lectura amb l'escriptura. La primera és fonamental, la segona beu necessàriament de la primera. Sense lectors res té sentit i és a ells que va destinada la ressenya d'aquesta antologia criminal que avui us porto.

Celebració del  V Concurs de relatos Planeta Lletra i presentació d'El principi de tot. 


El relat és literatura. El relat et permet conèixer i descobrir autors als quals seguir perquè escriure'ls no està a l'abast de tothom. Es requereix una tasca precisa, una sintaxi narrativa potent i uns recursos que els són propis: tancar la circumferència que s'ha anat dibuixant durant escasses pàgines.

La publicació d'El principi de tot respon al V Concurs de relats Planeta Lletra. Després del pròleg escrit per Maria Català, on ens fa un repàs personal i suggeridor sobre els inicis de la novel·la negra i ens recorda la diferència entre la novel·la enigma i la policíaca, trobarem el relat guanyador d'enguany, seguit dels dos finalistes. Com a jurat del concurs, he de dir que cada vegada els relats rebuts tenen més qualitat, la qual cosa és d'agrair i manifesta que anem per bon camí (sempre lligat a l'exercici de llegir). 




A continuació de les obres premiades, trobareu els deu relats escrits per membres del col·lectiu. El gènere negre ha sabut adequar-se a la transformació social i per tant entre els textos d'enigma i els procedurals hi podem trobar un gran ventall de propostes creatives que matisen la negror. En general, he trobat espais comuns que parlen del territori, del Maresme: el tren (en un gran nombre present), el port, la riera i la mar i d'altres que són, intueixo, més aleatoris, de caràcter més internacional, per dir-ho d'alguna manera. Però sobretot el que crida l'atenció és la gran creativitat a l'hora d'abordar la mort, des d'una mirada sui generis fins a les que la consideren com una juguesca. 

Així, amb frescor i sense complexos, llegirem casos de màfies de tràfic de blanques, assassins a sou com al relat guanyador, A cor obert, de Maria Gas de Cid, textos amb tocs hichtcockians com el finalista No et quedis amb mi a les fosques dins de l'ascensor, d'Antoni Alsina, d'altres amb exercicis metaliteraris, com el segon finalista, Hores fosques, de Fina Joseph Caballé. Dins de l'heterogeneïtat, el relat de Sandra Cabrespina, Un mal moment, el podria protagonitzar ben bé una Jessica Fletcher a l'anglesa i lliga molt bé amb l'escrit de Montse Casas, Ballester: cas tancat, pel toc britànic; un relat de nissagues assassines, endèmiques, que té com a eix central la superioritat dels gens. Les conseqüències d'un malentès, d'Alfons Filbà, ens aporta un interessant assassí ocasional i ens parla de la indolència de la mort i amb La maledicció de Palerm, Júlia Lancho s'apropa a la venjança, aquella vendetta italiana, amanerada d'un escaient humor negre. Núria López també ens divertirà amb Vacances a Mataró, on una maleta perduda funcionarà a la perfecció com a McGuffin de la història. A Sí, eren papallones, Montse Pérez ens presenta un relat entranyable en què conjugarà les desaparicions amb fets històrics del municipi, les llegendes i un amor de la joventut. Pompilio Piris se cenyeix a un text procedural, Un dia, dos morts, entre flors remeieres i el port. Un cos a la riera, de Salvador Riera, practica la denúncia social inherent al gènere i il·lumina la foscor de les negligències urbanístiques i el dopatge esportiu. I en aquest sentit, un text ple de bons girs, Pedalades d'odi, abordarà l'explotació laboral escrit en primera persona; el signa Isabel Sanfeliu. Clourà l'antologia Més enllà de la mort, de Lola Sarrión, on la venjança i l'esoterisme ens faran gaudir i tancar la contracoberta amb una sensació de satisfacció.

Si he començat la ressenya parlant de la bona salut que presenta el gènere, aquest recull de relats (més enllà de la mera existència), ens confirma que els cànons, com no podria ser d'una altra manera, no només són convenients trencar-los, sinó que ja fa anys que s'han superat. L'enhorabona, estimats.

6/03/2019

L’ull de l’escarabat, d’Anna Carreras i Aubets


170 pàgines

Avui us parlaré de la darrera publicació de l’editorial Llibres del Delicte, el número 39, que signa l’escriptora, traductora i crítica literària, Anna Carreras i Aubets.

L’ull de l’escarabat és un text que ens sorprèn pel seu plantejament aparentment senzill: una noia atrapada en un centre cultural, durant tota una nit. I si és cert que la novel·la no trena diferents subtrames i sura entre la relació dels dos personatges protagonistes, la Maria i el Salva, sí que ens ofereix diferents capes de lectura embastades per sinestèsies poètiques, referències literàries i cinematogràfiques. Un dels encerts, segons el meu criteri, és la veu del narrador que ho controla tot, fins i tot es dirigeix al lector, i l’ús d’un humor irònic, molt subtil, que reclama una lectura intel·ligent. 




Amb un to desenfadat i un llenguatge creatiu, l’autora inicia un viatge a la recerca de la identitat. El text funciona com un joc entre la innocència i la descreguda experiència de la protagonista, blakeriana i cansada del temps, encara és jove per no intentar entendre una vegada més per què sempre s’equivoca en assumptes del cor. Entre l’obsessió i un cert deliri, entreveiem la por de saber la veritat, d’allò que no volem veure o entendre. I potser la felicitat, com deia aquell personatge mediàtic recentment traspassat, és no tenir por. No tenir por que ens facin mal, no tenir por a jugar una partida i que ens la guanyin. 

“Malgrat els anys i els desencantaments, encara se sent poncella en terreny emocional. Si no hauria apuntat millor, s’hauria dirigit cap a un paio d’uns trenta anys, si pot ser sense fills i si pot ser bona persona. Però no. (...)”

I com que la Maria, ella soleta, "s’ho fa i s’ho desfà", la novel·la gira al voltant d’una suposició: I si tot m’ho he imaginat? O, potser, i si no estic equivocada?

La relació entre ambdós protagonistes és un quadre, un quadre que funciona prou bé com a MacGuffin, no tant perquè no tingui rellevància sinó perquè és sempre present a la narració i l’acompanya fins al final. I per què hi ha un escarabat al títol? L’haureu de llegir per descobrir-ho. 
Una recomanació diferent, fresca i divertida. Bona lectura, negreferits!

 
Fotografia @Quim Fernández Callís
*De la solapa: neix a Barcelona l'any 1977, una setmana després de la mort d'Anaïs Nin. Nena tímida i adolescent gens insurrecta, als divuit anys trenca l'harmonia científica familiar i entra a Filologia Catalana a la UAB. Avorrida de la faixa acadèmica que inclou la llicenciatura i el doctorat, salta a l'escriptura com a sistema de vida. Fa de crítica literària i de correctora, col·laboradora a la premsa i a les revistes d'art. És autora de les novel·les Camisa de foc (un deliri escrit a l'Any Dalí), Tot serà blanc (Premi Alexandre Ballester 2008), Unes ales cap a on (una novel·la que sagna vida), Ombres franceses (una faula entre París i Orientes), Fes-me la permanent (un llibre postmodern d'amor decimonònic), Encén el llum (una novel·la on el sexe és un llenguatge) i diversos assaigs sobre la postmodernitat. Ha traduït l'obra d'Elena Ferrante al català i ha participat en reculls de contes com Sangassa. Actualment prepara la reedició d'aquella primera Camisa de foc amb què va aterrar al panorama literari català.

5/28/2019

Assassins valencians, de Diversos Autors


144 pàgines

La ressenya d’avui era inqüestionable. Després d’haver parlat de totes les antologies criminals classificades per territori, no podia faltar la dels assassinets valencians. Si les voleu llegir, aquí les teniu per ordre de publicació: Assassins de Ponent, Assassins de Girona, Assassins del Camp i Assassins de l'Ebre. A més a més i a propòsit, la vaig llegir la mateixa setmana que visitava el País Valencià. 




Assassins valencians, és una antologia curta que m’ha permès fer petits tastets d’autors que no havia llegit abans, descobrir veus noves i gaudir també dels que ja coneixia.
D’entrada trobarem un pròleg d’Esperança Camps que ens deixarà amb ganes de trobar un relat d’ella inclòs, no podrà ser. Un pròleg que ja avança que ens trobarem relats més canònics i d’altres més frescs. Però la Camps, ho explica molt millor que jo, llegiu:

“(...) Negror és menys contundent que negre, per exemple, és com si diguérem que la cosa tendeix a negre, però pel camí hi ha tots els matisos del gris... Però negror és una paraula progressiva, que s’allarga i té un efecte que dura molt més que negre. Dius negre i ja està, ja s’ha acabat. Però dius negror i sembla que no s’acaba mai, que no te la traus dels dits, que empastifa com uns punts suspensius.”

I és cert, trobarem relats amb humor negre i estil fresc com el de Raquel RicartBlancaneu, d’altres com el de Camarades, de Núria Cadenes, ple de mots reverberants, que encara sonen al cervell un cop copsats, que deixen pòsit, com tot el que escriu la Cadenes. La llenya, de Martí Domínguez és un text de revenges, baralles parcel·làries que recorden antics westerns i té un punt macabre molt interessant.

La denúncia social hi és arreu: hi trobarem la implícita, tan sols descrivint un paisatge turístic, o l’explícita amb una trama d’especulació urbanística com Un assassí entre les bastides, de Jovi SeserEl somriure, de Vicent Usó, és una delícia, un relat tan ben escrit i alhora tan fosc que et deixa la consciència enfangada en la misèria. En el text de Pasqual AlapontCom una teranyina, es reivindica la figura de la dona investigadora, a l’ombra de l’home, sense caure en cap maniqueisme. Així com Àlan Greus retrata molt bé els prejudicis d’una homofòbia maquillada al relat El carnisser

Corrupció, crims no resolts voleien pel cap del lector fins que arribem als textos escrits per Gemma PasqualL’últim sopar: whisky i truita de patates i per Jordi Colonques: Aquell rostreHe de dir que vaig haver de consultar el darrer àpat “d’aquella presidenta” que va traspassar per entendre el primer text. Me’n vaig adonar gràcies al segon, un text amb una trama molt ben travada ambientada a un geriàtric. Mercè Climent El crim perfecte aborda un tema prou actual que té com a protagonistes uns joves i les xarxes socials. I l’Anna Moner s’endinsa en la psicologia d’un assassí en sèrie a Confessions del Minotaure, un relat tant exquisit com esfereïdor. 


Alguns dels assassins valencians a la presentació del recull de relats a la Fira del Llibre de València.
Fotografia (editada): @Jesús Prats 


Ara que he tornat en tren de la capital de les terres valencianes i veia per la finestreta del vagó la dicotomia de les hortes i els complexos turístics, com si no nos possible una altra divisió, no he pogut deixar de pensar que qualsevol de les històries criminals que trobem en aquest recull, rural o urbanita, pot perfectament estar basada en fets reals. Lectura ideal per a una escapadeta a terres valencianes. 

5/21/2019

Cazeneuve i la revenja dels desvalguts, d'Oriol Molas i Ferran Grau


348 pàgines

No puc començar aquesta breu ressenya sense dir-vos com m’he divertit llegint aquest llibre! És aire fresc però no perquè innovi, ni de bon tros, precisament perquè ens recorda aquells serials amb què vam gaudir tant de joves. Jo ho feia amb la Christie i amb Selecciones del Reader’s Digest, però també amb les adaptacions televisives. 
Llegir Cazeneuve m’ha transportat a la meva adolescència. A reviure un hivern, un cap de setmana a Barcelona, de sofà i manta o aquelles tardes d’estiu a l’apartament de Fenals amb olor de gespa i de clor de la piscina. 





Avui us recomano aquesta novel·la que recupera un personatge històric, Enric Cazeneuve, un dels primers detectius de Barcelona a principis del segle XX. D’entrada, saber que el detectiu realment va existir em produeix un sentiment d’admiració. Quina mena de persona obre una agència de detectius en aquella època? Doncs un virtuós. Això és el que era aquest home, amb el seu mal de genoll i d’amors.

El text està ambientat al maig de l’any 1909 —enmig de la guerra del Marroc— quan el protagonista torna a Barcelona per establir-se a la casa dels avis que ha heretat. De seguida, fa per trobar-se una amistat de la joventut, en Cinto Brescó, que juntament amb la seva assistenta, la Filo, conformaran un equip d’investigadors perspicaç i divertit. I és que han de resoldre un cas de morts en circumstàncies estranyes que apunten, a priori, a un mateix assassí. 

Tampoc no faltaran els personatges secundaris, molt ben definits amb trets molt particulars i que ajudaran a crear en el lector aquesta sensació de lectura entranyable. Perquè si Holmes o Poirot tenien aquest punt d’irritabilitat, Enric Cazeneuve és un tros de pa! Te l’estimes des del primer capítol i, és clar, vols que se’n surti. Ell i els seus ajudants.


ELS AUTORS, ORIOL MOLAS I FERRAN GRAU AL FESTIVAL DE TIANA NEGRA.
FOTOGRAFIA DE @MUCHOMÁSQUEUNLIBRO

Un dels punts forts de la novel·la que signen Oriol Molas i Ferran Grau, és l’ambientació. Me’ls imagino gaudint documentant-se perquè els lectors tinguem la sensació d’estar trepitjant l’edifici de La Vanguardia d’aquella època, pujar als carruatges, veure l’activitat frenètica dels ferrocarrils i del port, cridar com un pròxim reservista més enmig de la famosa vaga del 26 de juliol o imaginar-nos les olors dels carrers de la Ciutat Comtal. 

Una trama ben travada (tot i que jo em vaig imaginar per on aniria el desenllaç, he de dir que parlant amb altres lectors, cap no l’havia esbrinat), on es desmitifica el sentit més estètic de l’assassí en sèrie i s'aborda un problema que segueix sent actual, però que ja descobrireu. Per fer-ho, l’estructura inclou petits capítols analèptics que il·luminaran cada assassinat. 

Com a colofó, afegir-hi que el llenguatge enginyós i els diàlegs desimbolts complauen molt. No la deixeu passar, negreferits, i llegiu-la. Una bona lectura d’estiu, com les que llegia jo quan tot era innocent. 
Bona setmana!

5/13/2019

Desagüe, de Jordi Macarulla

Ediciones de Baile del Sol
345 pàgines

Té raó Stephen King quan al seu llibre Escriure. Memòries d’un ofici deia que als lectors els agradava llegir sobre la feina: Sobretot la feina. A la gent li encanta llegir sobre la feina. Ves a saber per què, però és així. Recordem com Frank Bascombe, el tristoi personatge de Richard Ford va explicant en diferents llibres com va canviant de professió i bona part de l’argument de les seves novel·les és el descobriment de les diferents disquisicions que en va fent*. Sempre m’han agradat els llibres que parlen més que d’un ofici, de com el personal s’hi espavila. I és aquest el tema central del llibre del qual us parlo avui: de la feina, però sobretot del neguit que provoca la por a perdre-la.



Desagüe és una novel·la negra que ens descriu molt bé la part fosca de la indústria, dels serveis i fins i tot de les famílies que s’instal·len en pisos construïts en terrenys de recents plans urbans. Si hem de justificar les extenses pàgines que conformen el volum, seria per dir que estan plenes de descripcions detallades, que ajuden a crear una atmosfera molt ben reeixida i a arrodonir sobretot els personatges principals, i a estones antagonistes, en Rubén i en Cánovas.

D’un bon inici, el text m’ha recordat a dues pel·lícules de cinema independent Margin Call (2011, JC. Chandor) amb un repartiment de luxe: Kevin Spacey, Jeremy Irons i Demi Moore i una d’espanyola: La punta del iceberg (2015, David Cánovas), amb Maribel Verdú. No sé si el nom d’un dels protagonistes de la novel·la és una picada d’ull al director d’aquesta pel·lícula, però són coses de la teoria de la recepció i que fan que es gaudeixi més d’una lectura.

No és aquest un llibre de trames rebuscades, tot i que al final algun gir inesperat, com ha de ser, acabi provocant sentir aquesta sensació. En realitat es tracta de presentar un perill — que en aquest cas té nom d’home, Òscar— i enfrontar-lo a un dilema: haurà d’escollir a qui dels empleats de l’empresa, que li ha contractat per “sanejar” la plantilla, rescindeix el contracte. 

Enmig de la crisi immobiliària, en una competència cada vegada més miserable, alguns se’n disputen les engrunes per la mateixa subsistència. A què estàs disposat per no perdre la teva cadira a l’empresa? 

El que més m’ha agradat de la novel·la és com Jordi Macarulla pinzella l’atmosfera asfixiant que amb ritme lent va envoltant els personatges alhora que el lector. Es pot respirar la por de les famílies a perdre la seguretat, els béns materials, les propietats. Els veïns viuen en la frontera entre la comoditat de les noves construccions, al costat de paisatges sòrdids, on polígons i benzineres abandonades, macro restaurants buits i esquelets d’edificis els recorden què passa quan es deixa d’ingressar diners.

Hi ha un pes que planeja per sobre dels caps dels treballadors d’aquestes oficines asèptiques, molt abans que l’expert en recursos humans o l’escapçador de plantilles laborals hi fiqui mà. És la rutina. La rutina de llevar-se d’hora, del cafè matiner, la rutina de quedar amb els clients, la rutina d’arribar a unes vendes determinades a final de mes, la rutina de tornar a casa, de veure la mateixa dona, d’ocupar-se dels fills. Aquest pes. Per això a més d’un empleat que contractin una noia jove, de roba ajustadeta i ulls de gata maula li salva el dia. Només es tracta d’això de fer el dia més agradable, de fer passar el dia que ja sabem que qui ho fa, any empeny. Però quan t’estan observant no pots fer un pas en fals. I utilitzar el sexe com a una escapada, sempre és perillós. 

La sensació de vigilància, les mirades que suren per sobre els cubicles, els tapers a mig menjar d’algú que ha estat acomiadat, les taules buides i les mentides es queden enrere una vegada que superen les bastides dels edificis a mig construir, les empreses amb cartells que evidencien les ERE i les autopistes. Tornen tots ells a la base, segurs, cansats, abandonant les corbates, els vestits jaquetes i algun remordiment abans d’enllitar-se amb la corresponent mare dels seus fills. 

Amb una narració realista, Jordi Macarulla signa la seva primera novel·la negra. Esperem que n’escrigui moltes més.





De la solapa: "Jordi Macarulla Tarrés (Barcelona)
Autor del libro de relatos FORMAS DEL RELÁMPAGO (Baile del sol, 2008), ha publicado relatos en revistas literarias, blogs y diversos libros colectivos.
Es licenciado en Filología Hispánica, diplomado, investigador y vividor de las relaciones laborales y otras interacciones humanas, criminólogo en proyecto y psicólogo pirata.
Dirige el club de lectura de novela negra de la biblioteca de Esplugues de Llobregat, donde vive.
DESAGÜE es su primera novela."

________________ 
*Els títols de la trilogia signada per Richard Ford són: El periodista esportiu (1986, Grup62), El día de la Independencia (2006, Anagrama) i Acción de Gracias (2008, Anagrama).

5/09/2019

Picadura mortal, de Lourdes Ortiz


Editorial Ediciones Versátil. Colección Off Versátil
189 pàgines

Molt fan de la iniciativa d'Off Versátil: voler recuperar les pioneres de la novel·la negra. Us deixo el pròleg escrit per en Sergio Vera, director de la nova col·lecció i que es va incloure en el primer volum perquè val molt la pena. El podeu llegir clicant AQUÍ. L'editorial va encetar la col·lecció amb Estudi en lila, de Maria Antònia Oliver (podeu consultar la ressenya que vaig fer AQUÍ) i ara ens presenten la reedició de Picadura Mortal, publicada l'any 1979 per l'editorial Planeta.




La detectiva privada Bárbara Arenas té molts punts en comú amb la Lona Guiu de Maria Antònia Oliver. Són dones, són joves i decidides i faran tot el que sigui per solucionar el cas o els casos que tenen entre mans. La trama d'aquest llibre ens recorda el título Diez negritos, d'Agatha Christie, per l'atmosfera isolada, per segons quines escenes que passen vora la mar i per la manera de resoldre l'enigma. No debades, durant un temps, a Lourdes Ortiz la van comparar amb la famosa escriptora britànica.

Arenas ha d'investigar la desaparició d'un important empresari de Canàries, amb la sospita que possiblement es tracta d'un assassinat. La seva arribada a la casa familiar del desaparegut és peculiar i incòmoda. Els personatges que integren la família tenen una personalitat manipuladora i no dubten en practicar el xantatge emocional o fer ús d'altres tècniques més dràstiques per aconseguir els seus objectius. Una família amb relacions asfixiants, deutora d'un passat fosc amb qui haurà de bregar la investigadora.

El text conjuga perfectament trets característics del gènere. Des del to irònic, escrit en primera persona, que empra la detectiva com la manera de perfilar els personatges i l'ús d'un estil fresc i a estones desvergonyit, que li escau perfectament a l'arquetip de l'investigador. Bárbara Arenas reuneix unes particularitats que qualsevol amant del gènere reconeixerà fàcilment: no té mai diners, té mal d'amors, és obstinada i si se li presenta una ocasió, sigui de l'índole que sigui, l'aprofita.

L'autora reverteix el paper de l'investigador que aleshores acostumava a representar el detectiu nord-americà i l'assigna a una dona que actua amb la mateixa llibertat —hem de tenir en compte que aquesta novel·la va ser escrita l'any 1979, en plena transició—: si s'ha d'anar al llit amb un noi jove i de bon veure perquè li ve de gust, ho fa, sense que hagi de ser un fet determinant en l'argument. 

L'autora fusiona el gènere d'enigma amb la novel·la negra i incorpora la figura del detectiu a una trama d'enigma. Curiosament, en la darrera ressenya d'En clau de negre, també feia referència a Bill Pronzini i al títol Trets per totes bandes i en destacàvem precisament aquesta intenció reivindicativa de totes les aproximacions que abasteixen el gènere. La dada a tenir en compte és que la seva novel·la va ser publicada l'any 1982, tres anys després de Picadura mortal.

Clàssic a rellegir, revisar o, com és el meu cas, a descobrir. Bona lectura, negreferits!

 
Fotografia @Diario de Jerez

*De la solapa:

Lourdes Ortiz (Madrid, 1943)
Llicenciada en Geografia i Història i Catedràtica de Teoria i Història de l’Art a la Real Escola Superior d’Art dramàtic de Madrid, de la qual va ser directora.
Autora d’una desena de novel·les, la gran majoria històriques, entre les quals destaquen, Urraca,  publicada a Puntual Ediciones, 1981 (...), La Fuente de la vida (Finalista del Premi Planeta l’any 1995) i Las manos de Velázquez (Ed. Planeta, 2006), totes elles reeditades en diferents ocasions. 
També és coneguda per la seva labor com a dramaturga o assagista. Té publicades una vintena d’obres dramàtiques i diferents assaigs. (...) En la seva extensa obra només ha escrit una novel·la negra, Picadura mortal.

4/29/2019

Tret per totes bandes, de Bill Pronzini

Seleccions de La cua de Palla
Núm. 41
153 pàgines

Fa unes setmanes vaig llegir aquest llibre en espera que es publiqui el nou assaig, del tàndem Canal - Martín Escribà, que duu el mateix títol i la tipografia a la seva coberta com a homenatge a Pronzini.




Per què  Bill Pronzini (autor totalment desconegut per mi), em vaig preguntar abans de llegir-lo? La resposta la vaig trobar un cop devorades les cent cinquanta pàgines i escaig de la traducció de la col·lecció Seleccions de La cua de palla, dos anys després que l’edició de l’original, el 1982.

Tot el text és una intertextualitat de les grans plomes tant del misteri, Doyle o Christie, així com d’aquelles que estan ben carregades de tinta negra, a l’estil d’un Hammet o Chandler. 

Un detectiu sense nom, panxut que llueix rebregat i beu cervesa, ens explica en primera persona tres casos en què treballa alhora en una mateixa setmana. El to, entre irònic i pessimista, l’ha heretat possiblement de les lectures pulp que col·lecciona. El personatge, igual que Pronzini, és un acèrrim lector de les revistes de Black-MaskDime Detective Weird Tales entre les més famoses. 




La fusió entre el detectiu privat volgudament estendard de l’arquetip d’investigador nord-americà (ex policia, sense diners, dissortat en amors però que gaudeix de la companyia d’una pèl-roja espectacular d’ulls maragdes) i les trames característiques de qualsevol capítol d’El club del misteri on apareixien possibles assassins que maten en cambra tancada —fins i tot aquí hi ha una versió moderna en què s’assassina en un cotxe tancat—, està carregada d’unes intencions lúdiques, amb jocs metaliteraris, i alhora reivindicatives. 

En incloure trames molt específiques dels llibres anomenats d’enigma, l’autor amplia el concepte del gènere negre més enllà de les novel·les merament canòniques, escrites a les dècades dels trenta i quaranta. 
En les seves novel·les depura, d’alguna manera, la figura de l’investigador (defuig d’aquell aristòcrata antipàtic i excèntric) i inclou el detectiu de la tradició nord-americana, molt més proper amb qui el lector empatitza (pobre, apallissat però idealista), alhora que despulla les seves pàgines d’una trama explícitament violenta (al detectiu no li agraden les armes) més característiques de les anomenades novel·les hard-boiled.

Bill Pronzini pertany al Mistery Writers of America i resideix a San Francisco.
Només us puc dir que és un autor  prolífic a redescobrir, si no el coneixeu, amb una quarantena de títols de la sèrie d’aquest peculiar “detectiu sense nom” i amb una trentena més de títols que responen a novel·les curtes i relats.


Si voleu llegir un llistat de les seves novel·les podeu consultar el blog Mis detectives favorit@s de l’autora Alicia Platas.