12/09/2019

Ella, de Damià del Clot

240 pàgines
Llibres del Delicte

Ens trobem davant d’una aposta diferent. Arriscada i encertada. Ella és una novel·la eclèctica, on trobarem perfectament encaixada una introducció fidel a les bases d’un llibre d’enigma i que, a mida que avancem, poua en una trama negra i conspiradora. 


L’obra té un inici potent, tres persones van un diumenge al matí a una comissaria a confessar un crim, cada una per separat, a priori, sense cap mena de connexió. Totes diferents però unides per un drama personal que es manifesta de manera diversa: la pèrdua de l’habitatge familiar, l’estafa de les preferents i la fallida de la fortuna i els embargaments.

A banda d’aquest inici on coneixerem els tres personatges principals (si més no de la primera part), la dona jubilada, el Cabra i l’home ambiciós i repentinat, crida l’atenció l’estructura del llibre. Dividit en dues parts com si fossin la cara A i la cara B d’un disc. Els referents musicals seran presents al llarg de tot el text: John Lennon, Sinead O’Connor, Marilyn Mason, Metallica, Ariel Rot. Així, entre balades, rock psicodèlic, blues o fins i tot una simfonia, la novel·la farà un bon repàs a “un món on el crim, l’avarícia, l’especulació i el desig per les coses alienes formen part de la quotidianitat”.

Si la cara A intercala els capítols amb les diferents veus dels protagonistes —amb una aparició final d’un personatge molt peculiar “el Rellotger”—, la cara B et dona les pistes per saber per què l’autor ha intitulat l’obra així, amb un curt Ella, però que alhora ho abasta tot. I és que Ella és la connexió i amararà la resta de les pàgines. No avançaré res més per no aixafar la guitarra, expressió que hem escollit els negrots, animats pel Sebastià Benassar, per tal de no utilitzar més la paraula manllevada spoiler.
Com bé va dir Damià del Clot a la presentació del llibre en el Sant Jordi de Nadal d’enguany, que organitza el TRESC a l’Antiga Fàbrica Damm, les millors cançons acostumen a ocupar la cara B dels discos. En aquesta mateixa cara, ens esperen referències filosòfiques, literàries i polítiques ambientades entre màscares Guy Fawkes i personatges enigmàtics com l’Amfitriona, el Rei Cardo o l’Autor. Entre cançons de Jim Morrison i Iggy Pop, es conjumina una mena de resistència que només té ressò si s’utilitza la violència. Una novel·la que més que parlar-nos d’una venjança poètica és un caos ben planificat.

Damià del Clot
És advocat, politòleg i escriptor. En l’actualitat exerceix el càrrec d’alcalde de Vilassar de Mar i president del Consell Comarcal del Maresme. Com a escriptor ha publicat els assaigs: La delegació de funcions del president de la GeneralitatLa figura del conseller primer (Mediterrània, 2007); L’espai nacionalista a Catalunya 1999-2007: crònica d’un enfrontament (La Busca, 2007) obra finalista del premi assaig Francesc Ferrer i Gironès; Catalunya sentenciada (Dux, 2013), El Tribunal Constitucional contra Catalunya (Llibres del Delicte, 2015) i Política-Ficció. L’anàlisi política a través de les sèries de televisió (Editorial UOC, 2018). També ha publicat novel·la: Notes d’un viatge de l’infern (Cossetània, 2010) Premi Narrativa Vila Ametlla de Mar; Absolut Taronja (Columna, 2010) Premi Fiter i Rossell; Una novel·la Pulp (Llibres del Delicte, 2015), Generació Gintònic (Cossetània, 2016) i Revival (Cossetània, 2018). Ella és la seva segona novel·la negra.


11/03/2019

Alacrán, de Salva Alemany

Editorial Amarante
259 pàgines



És la primera novel·la que llegeixo d'aquest escriptor valencià, tot i que n’ha publicat tres més: La suerte no existe, finalista del II Premio de Creación Literaria Bubok, Éire, finalista del premi La Trama d’Edicions B, acabada de reeditar, i Una mirada perdida, publicada la setmana passada. 

Alacrán és una novel·la negra, negríssima, que ens apropa al món del narco i dels càrters mexicans. Santos és un gringo que viu amb Lupe en una localitat de la frontera mexicana, entre Ciudad Juárez i El Paso. Treballa com a mecànic però també, de tant en tant, li fa encàrrecs a Don Dimas, el capo d’un dels càrters més poderosos. Santos, un paio dur, que no té cap mena d’escrúpols per fer la darrera feina bruta que li permeti cobrar una gran suma de diners per canviar de vida i començar de zero, es veu implicat en un segrest. Un secret, un passat que sempre torna i una realitat: una vegada que es té contacte amb el narcotràfic és impossible sortir-se’n.



El que més m’ha agradat de la novel·la és l’atmosfera que aconsegueix l'autor, amb una flaire de Breaking Bad, que embolcalla a uns personatges pragmàtics, acostumats a sobreviure i a aprofitar els bons moments que la vida els ofereix. Remolquen penes, s’afanyen a esborrar-les i malden per trobar un nou camí que els permeti una treva. Saben que això és el que s’enduran i, d’alguna manera, intueixen que no serà per sempre. Menció especial a la dona del protagonista, Lupe, lluitadora i que es comunica amb silencis antics, amb una resignació apresa. 

Tot i que la novel·la es desenvolupa a Mèxic, hi ha un episodi que transcorre a Colòmbia. He trobat interessant la manera d’explicar com el càrtel de Juárez actuava en connivència amb els colombians, abans que ells mateixos controlessin tot el negoci a Nord-amèrica, molt ficcionada, sense afectacions documentals. L’escenari no pot ser més negre, a Ciudad Juárez s’ha passat de centenars a quatre mil morts en qüestió d’un any.

Tanmateix, Alacrán és una novel·la que parla de pèrdues, que interpel·la el lector i que apunta qüestions morals. Fins a quin punt, per salvar la teva vida, estaries disposat a trair un amic? Quin preu tenen els mateixos anhels? Qui té dret a considerar-se un bon pare o una bona mare quan els seus referents estan danyats? 

Com ens anticipa l’epígraf, "Dios no le da alas a los alacranes", i envoltats de tanta violència estructural —a voltes interioritzada pels personatges d’una manera esfereïdora— serà molt difícil que puguin salvar-se sense arrossegar-se i picar mortalment. Els somnis, les promeses, aquests sí, solen endur-se’ls el vent. 

 
Salva Alemany és valencià. Ha estat vinculat a la música, en concret al grupo RC Druids, rock psicodèl·lic de garatge activou des de l’any 90 fins al 99, vinculat també a la administració i des de fa uns anys a les lletres. 



10/11/2019

En la sangre, de Laura Gomara


332 pàgines



Torna Laura Gomara després de la seva òpera prima Vienen mal dadas, que En clau de negre va ressenyar aleshores (la podeu llegir aquí). I ho fa fidel a la seva mirada, la que escombra la societat i s’atura en la figura dels losers com ja va fer en la seva anterior novel·la. L’autora ha escrit de nou una novel·la des del punt de vista del criminal i, qui em va seguint, ja sap que són les meves preferides. 

En la sangre és la ferida que deixa la comparació i és que sempre hem sentit dir que les comparacions són odioses. Doncs, sí. Anar una escola de l’alta burgesia per després tornar a casa a menjar uns sofregits i brindar en copes de plàstic al Nadal, ha de fer mal. I més si t’has criat aïllada i has après que els teus referents són els fills de la Bonanova, de l’avinguda del Tibidabo, del carrer Mandri. Però la teva família et molesta perquè et recorda qui ets i a on pertanys. La resta de la teva vida serà una fugida de tu mateixa.



Et trobes fora de lloc, ets un “vols i no pots”, fins que te’n fartes i fas veure que tu ets igual que ells. Et vesteixes igual, malgrat que hagis de pispar la roba, et comportes com els pijos més cool de la ciutat, malgrat que hagis de soterrar una pena que t’està engolint. A la superfície s’hi està millor, et cobreixes la carcassa amb vestits de Prada i d’Hermes i ja no se’t veu a tu, només a l’exclusivitat de la firma de moda. 

Dues veus per parlar de dues maneres de viure la vida, la de la protagonista, Eva Valverde, i la del noi que coneix en unes circumstàncies lamentables. La malaltia com a renúncia de la moral, la malaltia com a càstig, una rancúnia familiar i un dolor que s’ha de fer expirar. 

Carteristes, màfies i usurers. Una noia independent, que aparenta una seguretat i després es desfà en el seu desarrelament. Té idees, té plans i vol deixar de fer el que fa, però en aquesta societat no tothom pot tenir dret a una oportunitat. O, tal vegada, s’ha d’acceptar que per a alguns, aquestes oportunitats vénen disfressades de condemnes. 

Gomara escriu amb un estil fresc, ideal per a una història que recorda a un Breakfast at Tiffany’s;  a voltes més el cinematogràfic que el de Truman Capote. Us imagineu una Audrey Hepburn sense aquell halo d’innocència? Laura Gomara ha tornat a escriure una crook story del nostre temps. L’enhorabona!

Fotografia @Guiomar González
*De la solapa: "Laura Gomara nació en Barcelona. Se licenció en Filología Clásica y ha trabajado como traductora, ayudante de escritores, profesora de escritura y en comunicación y producción editorial. En 2017 publicó Vienen mal dadas, novela con la que conquistó a crítica y lectores.
En la sangre es su segunda novela.

10/10/2019

Una bala con mi nombre, de Susana Rodríguez Lezaun


Harper Collins
300 pàgines

Us he de dir que feia temps que no em divertia tant amb un llibre. I no és perquè sigui precisament un text que destil·li humor, sinó pel plantejament i el to que ha escollit l’autora, Susana Rodríguez Lezaun

El llibre fa honor al seu títol, àgil, ràpid com una bala, d’aquells que es llegeixen amb ganes, que desitges tenir un moment per continuar la lectura si no te l’has polit abans en un parell de dies. 
Una publicació que apunta a best-seller i que, a diferència d’altres casos en què aquesta etiqueta respon més a estratègies de màrqueting que a conceptes literaris, s’ho mereix: el llibre és rodó. Personatges ben treballats, trama ben trenada i ben escrit, amb un estil depurat, lluny de paràgrafs rocambolescos innecessaris. 




Rodríguez Lezaun ha aconseguit esborrar el narrador del text; un dels trets, que en casos com els thrillers, més  s'hi escau. I ho fa d’una manera admirable. El lector va llegint i, malgrat que la fatalitat és evident, el narrador no l’anticipa, no fa judicis de valor, només es limita a explicar el que per a tothom és obvi, però que la ceguesa de la protagonista no li permet veure.

Perquè aquest és un altre dels punts forts del llibre, l'autora  crea un personatge entranyable amb el qual empatitzem des de les primeres pàgines i, des d’aleshores, ens és igual si després esdevindrà un personatge més de Tarantino, l’estimem i només volem que se’n surti, al preu que sigui. Perquè la versemblança que es gasta Rodríguez Lezaun és la quotidianitat, la senzillesa amb què descriu les escenes així com els anhels i els pensaments de la protagonista. Ella és Zoe Bennett, una restauradora d’obres d’art que treballa al Museu de Belles Arts de Boston i que es veu embolicada en un robatori de joies. I és que el passat sempre torna quan hem deixat una porta oberta. Potser qui ve a tancar-la no és la persona més indicada.
Perquè, qui no s’ha penjat mai (més apropiat que enamorat) d’un canalla?

Si a sobre el final ens deixa més que satisfets, després de la bogeria, de la sang i el fetge, ens trobem davant d’un llibre del tot recomanable. Un d’aquells que va més enllà de l’etiqueta de thriller trepidant o de best-seller (l’hi desitjo molt a l’autora) perquè les supera.
 
Fotografia @María Cantero
*De la solapa: "Susana Rodríguez Lezaun (Pamplona, 1967) es periodista, licenciada en Ciencias de la Información por la Universidad del País Vasco. Ha trabajado en varios medios de comunicación a lo largo de su carrera hasta que, en el año 2015, publicó su primera y exitosísima novela, Sin retorno, un thriller ambientado en Navarra al que siguieron Deudas del frío (2017) y Te veré esta noche (2018). Es, además, correctora y editora de manuscritos originales y traducciones, trabajo que, junto con la creación literaria, han hecho posible que dedique su vida a los libros."

10/09/2019

Sangre entre la hierba, de Maribel Medina


299 pàgines

Aquest llibre forma part de la sèrie protagonitzada per l’agent de la Interpol Thomas Connors i la patòloga forense Laura Terraux. Els dos anteriors títols eren Sangre de barro, que tractava sobre el tema del dopatge a l’esport d’elit, on la primera mort apareix a Suïssa, i Sangre intocable que s’endinsa en les pràctiques corruptes de les empreses farmacèutiques i que transcorre a l’Índia. 

És precisament la tria de l’indret on arrenca Sangre entre la hierba, al Perú —a la Rinconada, regió de Puno—, on l’autora ens sorprèn amb un escenari esfereïdor. Un dels punts forts de la novel·la és l’atmosfera, detallada en descripcions poètiques molt efectives que traslladen al lector l’angoixa i l’asfíxia de viure en una població literalment mancada d’oxigen. La brutícia, el fred, la delinqüència, la manca d’humanitat mostra la part més salvatge de la gent anònima que va a petar en aquell lloc infernal. La llei de la supervivència i de l’avarícia a l’altre extrem. En aquest tercer lliurament de la sèrie, Maribel Medina aborda, com ja ho havia fet abans, temes punyents com són el tràfic de dones i també el d’òrgans. Una realitat ben documentada, com després descobrirem als agraïments que signa la mateixa autora.



L’activitat principal de la Rinconada és l’extracció d’or. Un paisatge ple de sotracs, de mines i d’escombraries és transitat pels seus habitants. Uns obrers explotats que malmeten el seu cos, el sotmeten al mercuri per uns escassos cèntims, que els perden a la nit mentre canalitzen el mal de vida i es desinhibeixen amb alcohol i amb prostitutes en clubs nocturns. Els capítols ambientats al Perú, malgrat la seva duresa, són els que més he gaudit. 

AFotografia: Toni Albir-EFE @LaVanguardiaWeb
De la solapa: "Maribel Medina trabajó para diversas editoriales y fue profesora de matemáticas antes de dedicarse por completo a la escritura y la filantropía. Es la fundadora de la ONG Women's Time, cuyo lema es "Mujer + Educación = Desarrollo".  (...)"


El tàndem Connors-Terraux investiguen la desaparició d’un amic, George, la qual cosa els porta al Perú. La tensió sexual que arrosseguen els personatges interferirà en el cas. No tot és el que sembla i la trama es va trenant juntament amb la recerca de dues dones més, l’Ángela i la Dolores. Sabrem de la mà de l’Ángela, concretament dels seus diaris, l’horror i l’angoixa, el malson que suposa caure en una dels clans proxenetes més poderosos. D’altra banda, coneixerem la crisi personal que li suposa a la patòloga forense, Laura Torreaux, enfrontar-se a la seva recent maternitat. M’ha semblat que Medina feia un exercici interessant en enfrontar les dues realitats, la d’una mare primerenca, en un entorn segur, gairebé idíl·lic a Suïssa, però sobrepassada per aquesta situació i la de les dones que són violades i apartades dels seus fills que viuen segrestades entre quatre parets.

Novel·la de denúncia social, novel·la negra, amb personatges polièdrics a la recerca de la identitat amb un final de gir inesperat.




9/22/2019

Les ànimes grises, de Philippe Claudel

Editorial La Magrana
Traducció d’Anna Casassas


Feia temps que no tenia entre les mans un llibre amb tanta qualitat literària. Enguany, de la quarantena que de moment n’he llegit, és l’únic text que m’ha sorprès pel seu estil diferent i alhora senzill. Aquell que tot escriptor cerca. Però no és l’únic tret remarcable, ni de bon tros. L’autor francès conjuga a la perfecció els personatges amb la trama, l’atmosfera amb la tensió narrativa. I per sobre de tot, el to, aquell aspecte que, a priori, passa desapercebut i que en la seva ploma s'esdevé una arma letal.

Les ànimes grises comença amb l’assassinat d’una nena, Meravella, però malgrat aquest inici que pot semblar massa manit en la novel·la de gènere negre, Claudel, el regira amb un intel·ligent plantejament de l’obra. La veu narrativa, en primera persona, és la d’un policia que ens explica, força anys després i quan ja no té res més a perdre a la vida, el que recorda del "Cas", com així l’acabaren anomenant. 



La novel·la està ambientada a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, l’any 1917. L’autor descriu les relacions del veïnatge d’un petit poble francès, mentre sentim els bombardeigs al lluny, els obusos, i veiem passar els soldats com ànimes mortes que es dirigeixen a l'infern. La por al front sura per totes les ments i esquerda les relacions entre enamorats, entre pares i fills. Els soldats malden per tal que els fereixin i puguin tornar convalescents, si és possible sense sacrificar un òrgan important del cos. 

Claudel descriu el pes del poder i l’estreny en dues figures, una d’indolent, el jutge Mierck i una altra que arrossega una pena i viu exiliat en un castell sinistre, el fiscal Destinat. I enmig, un ventall de personatges; alguns entranyables, d’altres esfereïdors, però tots amb unes arestes que el vent de l’hivern s’ha encarregat d’afilar: la mestra, els alumnes, el frare, els gendarmes, el cambrer, els desertors, els obrers de la fàbrica o les serventes. 


Philippe Claudel (1962). És professor de literatura, escriptor i guionista. Una tesi dedicada a André Hardellet el va conduir a l'ensenyament. Però des de la seva primera novel·la, apareguda el 1999, ha anat encadenant els èxits literaris. És autor de J'abandonne, que va rebre el Prix France Télévision 2000, Bruit des trousseaux i Petites mécaniques, que va rebre la Bourse Goncourt de la Nouvelle 2003.
Fotografia: © Maxppp


Phillippe Claudel juga amb la intriga. El lector sospita entre tres possibles assassins, però realment on recau el pes específic del llibre, a diferència d’altres novel·les més superficials, és a la recerca de la veritat, de la condició humana, de les relacions amb la vida i la mort. Una psicologia que va més enllà de les dels personatges, una veu dura i honesta que narra l’obscuritat de l’ésser humà. La traducció d'Anna Casassas és precisa, alhora melosa, i acaba d'arrodonir una obra que supera el gènere, de lectura imprescindible. 

Altament recomanable, negreferits. Bon diumenge!

9/02/2019

Tret per totes bandes, d' Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas



Editorial Alrevés
235 pàgines

Primera setmana de setembre i torna En clau de negre amb una novetat editorial imprescindible. Es tracta d’un nou assaig del tàndem que més sap del gènere negre, Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas, intitulat en català Trets per totes bandes i la traducció en castellà, per Maria LlopisA quemarropa; segon llibre que els autors escriuen junts després de La cua de palla: retrat en groc i negre, publicat per Alrevés l’any 2011.





La tipografia de la coberta i el títol en català ja ens deixa entreveure per on aniran els trets, mai millor dit. Una clicada d’ull a la novel·la de Bill Pronzini (podeu llegir-ne la ressenya que en vaig fer aquí). El primer volum recull l’època clàssica de la novel·la negra i policíaca. L’assaig consta de dos volums. El segon, ja estem amatents, abordarà el gènere fins a l’actualitat.

Clarament la pretensió és divulgativa, amb un tractament rigorós, amb cites de grans autors que aporten gran informació i amb peus de pàgina que ens permet ampliar el tema del qual s’està tractant. 
En destaca l’èmfasi amb què els autors expliquen aquella interminable pregunta sobre què és la novel·la negra, la que s’origina a tantes taules rodones de tants festivals. Una té la sensació que si tant editors com llibreters canviessin l’etiqueta de novel·la negra de les seves col·leccions o lleixes per la de criminal, no hi hauria cap mena de debat. 

L’assaig fa una repassada a les diferents etiquetes que tenen cabuda dins del gènere criminal: proceduralthriller, carcerària, suspens, d’espionatge, la novel·la crònica (Non-Fiction Novel True Crime Fiction) i les diferencia de la novel·la negra. També aprofundeix en com s’origina la confusió, “confondre les parts pel tot”, així com fa una repassada dels orígens dels termes “hard boiled” “noir” o el desorientat “postnoir”, sense deixar de banda la influència del cinema.

La qüestió del cànon mereix un capítol on Claude Mesplède, editor i crític literari especialitzat en el gènere traspassat l’any passat i que va escriure el prefaci d’aquest assaig, recorda unes paraules de Claude Aveline que les hem sentit repetir arreu, per encertades:

 “No hi ha gèneres dolents, només escriptors dolents”.

Per tant, escriure dins un gènere significa seguir algunes convencions. És a dir, i això és collita pròpia, se n’han de saber primer si un les vol trencar. No és el mateix  voler trencar el cànon conscientment que ignorar-lo i escriure un llibre anant a les palpentes. Fa cinc anys que estudio el gènere, acostumo a afegir “activament”. Això vol dir no només llegir articles, assistir a festivals, xerrades a l’Ateneu de Barcelona i llegir sense pietat ni aturador tots els autors clàssics i els coetanis, sinó també estudiar comparativament els assajos que per desgràcia no abunden sobre el gènere negre.


Àlex Martín Escribà (Barcelona, 1974) i Jordi Canal i Artigas (Berga, 1955)
Fotografia: @Manel Gimeno


Trets per totes bandes és més que un assaig, és un llibre de consulta que els estudiants del gènere agraïm infinitament. Els autors han fet una gran tasca de recopilació. Podrem gaudir des de trenta cobertes originals a color fins a una bibliografia interessantíssima que recull obres dels grans estudiosos del gènere tant locals com internacionals. 

I com a colofó, no us perdeu la inclusió de centenars de títols de les llistes més prestigioses: Haycraft-Queen Cornestones, A Definitive Library of Detective, Crime and Mystery Fiction (1952), The Sunday Times Hundred Best Crime Stories. Julian Symons (1957), Mis mejores novelas policiacas. Néstor Luján (1971), Crime and Mystery: the 100 Best Books. H.R.F. Keating (1987), The Top 100 Crime Novels of All Time. Crime Writers Association (1990), Bases per a una biblioteca de la genuïna novel·la negra. Xavier Coma (1994), The Top Mystery novels of All Time. Mystery Writers of America (1995), The Story of Classic Crime in 100 Books. Martin Edwards. (2017).

Ja ho sabeu, negreferits, llibre imprescindible i incombustible. Aquí us deixo les ressenyes d’altres assajos, igualment recomanables, amb què Àlex Martín Escribà en solitari o acompanyat ens ha delectat: Rafael Tasis, novel·lista policíacJaume Fuster: gènere negre sense límitsContinuará... Sagas literarias en el género negro y policiaco español

Bona lectura!

6/28/2019

Pedrolo informa, de D.A


Autors: Anna M. Moreno-Bedmar, A. Munné-Jordà i Anna Maria Villalonga.
344 pàgines

La darrera ressenya de la temporada no és de cap llibre ni de cap assaig sobre novel·la negra, tanmateix la comparteixo amb tots vosaltres perquè pot ser de l’interès de més d’un negreferit. Es tracta del recull d’informes de Manuel de Pedrolo, que van restar inèdits gairebé cinquanta anys. Concretament, dos-cents tres documents en què l’autor parla d’obres de diferents gèneres entre els quals, és clar, hi ha policíacs (19 fitxes), de suspens, distòpics, de ciència-ficció i d’espionatge.



Pedrolo informa, a cura d’Anna M. Moreno-Bedmar, A. Munné-Jordà i Anna Maria Villalonga, és una manera interessant d’apropar-nos a la teoria literària de la mà d’un dels nostres grans escriptors. Tot i que se’n van trobar sense cap indicació de destinatari, l’autor segarrenc els va confegir per encàrrec de diverses editorials. 

Pedrolo els va escriure tal com raja, la majoria entre 1963 i 1976. No se n’està d’opinar, de vegades d’una manera jocosa, sobre l’obra en qüestió, recomanant o no la seva publicació i amb alguns matisos que són una delícia. Malauradament, ell era tot un expert en el tema de la censura, l’havia patit massa, i a voltes facilitava pistes o suggeria la modificació d’algun paràgraf per tal de superar-la. 

Tots ells —classificats en tres grups generals: Assaigs i estudis, Gèneres i Literatura— enriqueixen la vasta visió pedroliana que ja tenim i la manera, també, d’entendre la Literatura. Pedrolo recalca la importància de la versemblança, la coherència de la trama i la construcció dels personatges, alhora que insisteix en el fet que una bona novel·la ha de conjugar tant la forma com el contingut amb excel·lència. Per a ell, era la manera d’assolir l’estil novel·lístic. 

Per facilitar-ne la lectura, els autors de Pedrolo informa, han subdividit els apartats. 
Així, dins Assaigs i estudis, trobareu fitxes d’assaig, història, ciència i ciències socials. A l’apartat de Gèneres, fitxes de literatura juvenil, ciència-ficció, policíac i teatre. Finalment, a Literatura, els curadors del recull els han classificat a efectes pràctics per llengües i trobareu Literatura del Regne Unit i Irlanda, Literatura nord-americana, Literatura d’altres nacionalitats en llengua anglesa, Literatura en llengua catalana, Literatura en llengua francesa, Literatura en llengua hebrea i Literatura en altres llengües.

No és un llibre per abordar-lo tot seguit. Sí, en canvi, és recomanable llegir primer la introducció que ens aporta els detalls per aprofitar més el seu contingut i ens clarifica l’estructura per poder fer-ne un ús més satisfactori. És una obra de consulta. Jo no m’he llegit encara tots els informes, però sí els dels llibres que ja conec i també els classificats com a policíac i ciència ficció. Què pensava Manuel de Pedrolo de Yo, robot d’Isaac Asimov? I d’altres títols d’autors com Aldous Huxley, Ray Bradbury, Lawrence Durrell, Doris Lessing o Saul Bellow? N’hi ha moltíssims més. Una joia.

Un llibre imprescindible per a la vostra biblioteca i amb el qual us desitjo un bon estiu carregat de bones lectures.

Fins al setembre, negrots, lletraferits..., doncs això: negreferits!

6/25/2019

La crueldad de abril, de Diego Ameixeiras


Editorial Akal, sèrie Negra
132 pàgines


Ja arriben les vacances i els lectors que seguiu aquest blog ja sabeu que al juliol tanquem la paradeta fins al setembre, mes en què arrenquen les editorials i les seves novetats literàries. Tinc pendent força ressenyes; aquest mes he llegit sis llibres tot i que no tots han estat novel·les de gènere negre. 

Un d’ells ha estat La crueldad de abril, de Diego Ameixeiras. No n'havia llegit res  i era una lectura pendent. Que et sorprengui un autor no té preu i més després de tants anys d’estudiar el gènere. Som davant d’una novel·la breu amb molt bon ritme i escrita amb estil poètic. El que més crida l’atenció, no és tant la bellesa amb què Ameixeiras és capaç de descriure un món sòrdid —que també—, sinó la gran habilitat per fer-se amb el lector. Hi ha un gran treball narratiu amagat entre aquestes escasses pàgines. 



El número tres és molt present en tota l’obra. D’inici, per l’explícita estructura convencional (introducció-nus-desenllaç), que en aquest cas l’autor subdivideix en tres sentiments: l’amor, la venjança i l’odi.  La triangulació també hi serà present en les diferents relacions dels seus personatges. El que més m’ha fascinat és copsar la destresa narrativa de l’autor. La manera d’aplicar la tríada de la retòrica aristotèlica i obtenir-ne aquest gran resultat. 

Els protagonistes, tant la Raquel com el Gonzalo, beuen del Pathos, ens posem a la seva pell de seguida i som capaços d’angoixar-nos amb les seves misèries, amb el seu patiment; tal vegada, fins i tot, voldrem que se’n surtin. El to, la veu narrativa té molta cura de fer-nos arribar el missatge, és l’Ethos: aquestes coses passen, farem bé de creure-les malgrat que socialment no estigui ben vist parlar-ne. I aquesta versemblança, sense caure en un sensacionalisme gratuït, és la que interpel·la el lector: sí, no sempre són els altres els culpables, no sempre la vida és tan maniquea com la volem veure. Reconèixer-nos en segons quines decisions dels personatges espanta. I, per finalitzar, ja que he estat fent referència a la retòrica d’Aristòtil, hi ha el Logos, que en aquest cas és totalment deductiu. No sempre tot esdevé com un s’ho espera, no sempre les premisses són veritables.


FOTOGRAFIA: @Paula Gómez del Valle
*De la solapa: DIEGO AMEIXEIRAS (Lausanne Suiza, 1976) és periodista, guionista i escriptor. Des de 204, amb més d'una desena de novel·les en la seva trajectòria, ha esdevingut un dels autors més reconeguts de la literatura gallega contemporània. Dime algo sucio  (Pulp Books, 2011), la seva primera obra traduïda a diferents idiomes, va pebre el Premio Especial de la Semana Negra de Gijón i va ser acollida amb excel·lents crítiques. Amb AKAL ha publicar Matarte lentamente (2015) i Conduce rápido (2017) (...).

No he parlat ni del tema ni de l’argument (molt menys de la trama), no ho acostumo a fer a no ser que sigui el punt de sortida de la novel·la. I a això em remetré: hi ha un incendi i dos morts, dos sensesostre que apareixen entre les cendres d’una casa ocupada. A partir d’aquí, la vida quotidiana pot ser tant real com fictícia, depèn de la consciència de cadascú. 

Molt recomanada, negreferits.

6/11/2019

El principi de tot, D.A (Planeta Lletra)

Col·lecció Planeta Letra
214 pàgines


És un fet i prou sabut que la novel·la negra ocupa gran part de les publicacions del panorama editorial. Des dels anys noranta, dècada d'inflexió on el gènere policíac i criminal va patir una davallada, cada vegada més autors i més segells hi aposten. És a dir, actualment hi ha més escriptors que el conreen. 

Enguany, a Catalunya, hem pogut comptabilitzar fins a tretze festivals literaris dedicats al gènere negre: BCNegra, Tiana Negra, Febrer Negre al Candela, Vespres negres de Sant Feliu, Cornellà Negra, Les Borges Negres, El vi fa sang, Lloret Negre, El Segre de Negre, Cubelles Noir, Sabadell Negre, Sang Cugat i Vilassar de Noir i segur que me'n deixo algun o que n'hi ha la intenció de fer-ne més, com ara a Badalona. Ara bé, ens falten lectors, en general, no només de gènere.

Per això és tan important la tasca del col·lectiu Planeta Lletra, amb seu al municipi de Mataró, format per un centenar de persones amants de la literatura. Alguns han passat per cursos d'escriptura creativa, d'altres gaudeixen de la lectura, però tots ells formen un bon exemple sobre la relació de la lectura amb l'escriptura. La primera és fonamental, la segona beu necessàriament de la primera. Sense lectors res té sentit i és a ells que va destinada la ressenya d'aquesta antologia criminal que avui us porto.

Celebració del  V Concurs de relatos Planeta Lletra i presentació d'El principi de tot. 


El relat és literatura. El relat et permet conèixer i descobrir autors als quals seguir perquè escriure'ls no està a l'abast de tothom. Es requereix una tasca precisa, una sintaxi narrativa potent i uns recursos que els són propis: tancar la circumferència que s'ha anat dibuixant durant escasses pàgines.

La publicació d'El principi de tot respon al V Concurs de relats Planeta Lletra. Després del pròleg escrit per Maria Català, on ens fa un repàs personal i suggeridor sobre els inicis de la novel·la negra i ens recorda la diferència entre la novel·la enigma i la policíaca, trobarem el relat guanyador d'enguany, seguit dels dos finalistes. Com a jurat del concurs, he de dir que cada vegada els relats rebuts tenen més qualitat, la qual cosa és d'agrair i manifesta que anem per bon camí (sempre lligat a l'exercici de llegir). 




A continuació de les obres premiades, trobareu els deu relats escrits per membres del col·lectiu. El gènere negre ha sabut adequar-se a la transformació social i per tant entre els textos d'enigma i els procedurals hi podem trobar un gran ventall de propostes creatives que matisen la negror. En general, he trobat espais comuns que parlen del territori, del Maresme: el tren (en un gran nombre present), el port, la riera i la mar i d'altres que són, intueixo, més aleatoris, de caràcter més internacional, per dir-ho d'alguna manera. Però sobretot el que crida l'atenció és la gran creativitat a l'hora d'abordar la mort, des d'una mirada sui generis fins a les que la consideren com una juguesca. 

Així, amb frescor i sense complexos, llegirem casos de màfies de tràfic de blanques, assassins a sou com al relat guanyador, A cor obert, de Maria Gas de Cid, textos amb tocs hichtcockians com el finalista No et quedis amb mi a les fosques dins de l'ascensor, d'Antoni Alsina, d'altres amb exercicis metaliteraris, com el segon finalista, Hores fosques, de Fina Joseph Caballé. Dins de l'heterogeneïtat, el relat de Sandra Cabrespina, Un mal moment, el podria protagonitzar ben bé una Jessica Fletcher a l'anglesa i lliga molt bé amb l'escrit de Montse Casas, Ballester: cas tancat, pel toc britànic; un relat de nissagues assassines, endèmiques, que té com a eix central la superioritat dels gens. Les conseqüències d'un malentès, d'Alfons Filbà, ens aporta un interessant assassí ocasional i ens parla de la indolència de la mort i amb La maledicció de Palerm, Júlia Lancho s'apropa a la venjança, aquella vendetta italiana, amanerada d'un escaient humor negre. Núria López també ens divertirà amb Vacances a Mataró, on una maleta perduda funcionarà a la perfecció com a McGuffin de la història. A Sí, eren papallones, Montse Pérez ens presenta un relat entranyable en què conjugarà les desaparicions amb fets històrics del municipi, les llegendes i un amor de la joventut. Pompilio Piris se cenyeix a un text procedural, Un dia, dos morts, entre flors remeieres i el port. Un cos a la riera, de Salvador Riera, practica la denúncia social inherent al gènere i il·lumina la foscor de les negligències urbanístiques i el dopatge esportiu. I en aquest sentit, un text ple de bons girs, Pedalades d'odi, abordarà l'explotació laboral escrit en primera persona; el signa Isabel Sanfeliu. Clourà l'antologia Més enllà de la mort, de Lola Sarrión, on la venjança i l'esoterisme ens faran gaudir i tancar la contracoberta amb una sensació de satisfacció.

Si he començat la ressenya parlant de la bona salut que presenta el gènere, aquest recull de relats (més enllà de la mera existència), ens confirma que els cànons, com no podria ser d'una altra manera, no només són convenients trencar-los, sinó que ja fa anys que s'han superat. L'enhorabona, estimats.

6/03/2019

L’ull de l’escarabat, d’Anna Carreras i Aubets


170 pàgines

Avui us parlaré de la darrera publicació de l’editorial Llibres del Delicte, el número 39, que signa l’escriptora, traductora i crítica literària, Anna Carreras i Aubets.

L’ull de l’escarabat és un text que ens sorprèn pel seu plantejament aparentment senzill: una noia atrapada en un centre cultural, durant tota una nit. I si és cert que la novel·la no trena diferents subtrames i sura entre la relació dels dos personatges protagonistes, la Maria i el Salva, sí que ens ofereix diferents capes de lectura embastades per sinestèsies poètiques, referències literàries i cinematogràfiques. Un dels encerts, segons el meu criteri, és la veu del narrador que ho controla tot, fins i tot es dirigeix al lector, i l’ús d’un humor irònic, molt subtil, que reclama una lectura intel·ligent. 




Amb un to desenfadat i un llenguatge creatiu, l’autora inicia un viatge a la recerca de la identitat. El text funciona com un joc entre la innocència i la descreguda experiència de la protagonista, blakeriana i cansada del temps, encara és jove per no intentar entendre una vegada més per què sempre s’equivoca en assumptes del cor. Entre l’obsessió i un cert deliri, entreveiem la por de saber la veritat, d’allò que no volem veure o entendre. I potser la felicitat, com deia aquell personatge mediàtic recentment traspassat, és no tenir por. No tenir por que ens facin mal, no tenir por a jugar una partida i que ens la guanyin. 

“Malgrat els anys i els desencantaments, encara se sent poncella en terreny emocional. Si no hauria apuntat millor, s’hauria dirigit cap a un paio d’uns trenta anys, si pot ser sense fills i si pot ser bona persona. Però no. (...)”

I com que la Maria, ella soleta, "s’ho fa i s’ho desfà", la novel·la gira al voltant d’una suposició: I si tot m’ho he imaginat? O, potser, i si no estic equivocada?

La relació entre ambdós protagonistes és un quadre, un quadre que funciona prou bé com a MacGuffin, no tant perquè no tingui rellevància sinó perquè és sempre present a la narració i l’acompanya fins al final. I per què hi ha un escarabat al títol? L’haureu de llegir per descobrir-ho. 
Una recomanació diferent, fresca i divertida. Bona lectura, negreferits!

 
Fotografia @Quim Fernández Callís
*De la solapa: neix a Barcelona l'any 1977, una setmana després de la mort d'Anaïs Nin. Nena tímida i adolescent gens insurrecta, als divuit anys trenca l'harmonia científica familiar i entra a Filologia Catalana a la UAB. Avorrida de la faixa acadèmica que inclou la llicenciatura i el doctorat, salta a l'escriptura com a sistema de vida. Fa de crítica literària i de correctora, col·laboradora a la premsa i a les revistes d'art. És autora de les novel·les Camisa de foc (un deliri escrit a l'Any Dalí), Tot serà blanc (Premi Alexandre Ballester 2008), Unes ales cap a on (una novel·la que sagna vida), Ombres franceses (una faula entre París i Orientes), Fes-me la permanent (un llibre postmodern d'amor decimonònic), Encén el llum (una novel·la on el sexe és un llenguatge) i diversos assaigs sobre la postmodernitat. Ha traduït l'obra d'Elena Ferrante al català i ha participat en reculls de contes com Sangassa. Actualment prepara la reedició d'aquella primera Camisa de foc amb què va aterrar al panorama literari català.

5/28/2019

Assassins valencians, de Diversos Autors


144 pàgines

La ressenya d’avui era inqüestionable. Després d’haver parlat de totes les antologies criminals classificades per territori, no podia faltar la dels assassinets valencians. Si les voleu llegir, aquí les teniu per ordre de publicació: Assassins de Ponent, Assassins de Girona, Assassins del Camp i Assassins de l'Ebre. A més a més i a propòsit, la vaig llegir la mateixa setmana que visitava el País Valencià. 




Assassins valencians, és una antologia curta que m’ha permès fer petits tastets d’autors que no havia llegit abans, descobrir veus noves i gaudir també dels que ja coneixia.
D’entrada trobarem un pròleg d’Esperança Camps que ens deixarà amb ganes de trobar un relat d’ella inclòs, no podrà ser. Un pròleg que ja avança que ens trobarem relats més canònics i d’altres més frescs. Però la Camps, ho explica molt millor que jo, llegiu:

“(...) Negror és menys contundent que negre, per exemple, és com si diguérem que la cosa tendeix a negre, però pel camí hi ha tots els matisos del gris... Però negror és una paraula progressiva, que s’allarga i té un efecte que dura molt més que negre. Dius negre i ja està, ja s’ha acabat. Però dius negror i sembla que no s’acaba mai, que no te la traus dels dits, que empastifa com uns punts suspensius.”

I és cert, trobarem relats amb humor negre i estil fresc com el de Raquel RicartBlancaneu, d’altres com el de Camarades, de Núria Cadenes, ple de mots reverberants, que encara sonen al cervell un cop copsats, que deixen pòsit, com tot el que escriu la Cadenes. La llenya, de Martí Domínguez és un text de revenges, baralles parcel·làries que recorden antics westerns i té un punt macabre molt interessant.

La denúncia social hi és arreu: hi trobarem la implícita, tan sols descrivint un paisatge turístic, o l’explícita amb una trama d’especulació urbanística com Un assassí entre les bastides, de Jovi SeserEl somriure, de Vicent Usó, és una delícia, un relat tan ben escrit i alhora tan fosc que et deixa la consciència enfangada en la misèria. En el text de Pasqual AlapontCom una teranyina, es reivindica la figura de la dona investigadora, a l’ombra de l’home, sense caure en cap maniqueisme. Així com Àlan Greus retrata molt bé els prejudicis d’una homofòbia maquillada al relat El carnisser

Corrupció, crims no resolts voleien pel cap del lector fins que arribem als textos escrits per Gemma PasqualL’últim sopar: whisky i truita de patates i per Jordi Colonques: Aquell rostreHe de dir que vaig haver de consultar el darrer àpat “d’aquella presidenta” que va traspassar per entendre el primer text. Me’n vaig adonar gràcies al segon, un text amb una trama molt ben travada ambientada a un geriàtric. Mercè Climent El crim perfecte aborda un tema prou actual que té com a protagonistes uns joves i les xarxes socials. I l’Anna Moner s’endinsa en la psicologia d’un assassí en sèrie a Confessions del Minotaure, un relat tant exquisit com esfereïdor. 


Alguns dels assassins valencians a la presentació del recull de relats a la Fira del Llibre de València.
Fotografia (editada): @Jesús Prats 


Ara que he tornat en tren de la capital de les terres valencianes i veia per la finestreta del vagó la dicotomia de les hortes i els complexos turístics, com si no nos possible una altra divisió, no he pogut deixar de pensar que qualsevol de les històries criminals que trobem en aquest recull, rural o urbanita, pot perfectament estar basada en fets reals. Lectura ideal per a una escapadeta a terres valencianes.