Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Planeta Lletra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Planeta Lletra. Mostrar tots els missatges

6/11/2019

El principi de tot, D.A (Planeta Lletra)

Col·lecció Planeta Letra
214 pàgines


És un fet i prou sabut que la novel·la negra ocupa gran part de les publicacions del panorama editorial. Des dels anys noranta, dècada d'inflexió on el gènere policíac i criminal va patir una davallada, cada vegada més autors i més segells hi aposten. És a dir, actualment hi ha més escriptors que el conreen. 

Enguany, a Catalunya, hem pogut comptabilitzar fins a tretze festivals literaris dedicats al gènere negre: BCNegra, Tiana Negra, Febrer Negre al Candela, Vespres negres de Sant Feliu, Cornellà Negra, Les Borges Negres, El vi fa sang, Lloret Negre, El Segre de Negre, Cubelles Noir, Sabadell Negre, Sang Cugat i Vilassar de Noir i segur que me'n deixo algun o que n'hi ha la intenció de fer-ne més, com ara a Badalona. Ara bé, ens falten lectors, en general, no només de gènere.

Per això és tan important la tasca del col·lectiu Planeta Lletra, amb seu al municipi de Mataró, format per un centenar de persones amants de la literatura. Alguns han passat per cursos d'escriptura creativa, d'altres gaudeixen de la lectura, però tots ells formen un bon exemple sobre la relació de la lectura amb l'escriptura. La primera és fonamental, la segona beu necessàriament de la primera. Sense lectors res té sentit i és a ells que va destinada la ressenya d'aquesta antologia criminal que avui us porto.

Celebració del  V Concurs de relatos Planeta Lletra i presentació d'El principi de tot. 


El relat és literatura. El relat et permet conèixer i descobrir autors als quals seguir perquè escriure'ls no està a l'abast de tothom. Es requereix una tasca precisa, una sintaxi narrativa potent i uns recursos que els són propis: tancar la circumferència que s'ha anat dibuixant durant escasses pàgines.

La publicació d'El principi de tot respon al V Concurs de relats Planeta Lletra. Després del pròleg escrit per Maria Català, on ens fa un repàs personal i suggeridor sobre els inicis de la novel·la negra i ens recorda la diferència entre la novel·la enigma i la policíaca, trobarem el relat guanyador d'enguany, seguit dels dos finalistes. Com a jurat del concurs, he de dir que cada vegada els relats rebuts tenen més qualitat, la qual cosa és d'agrair i manifesta que anem per bon camí (sempre lligat a l'exercici de llegir). 




A continuació de les obres premiades, trobareu els deu relats escrits per membres del col·lectiu. El gènere negre ha sabut adequar-se a la transformació social i per tant entre els textos d'enigma i els procedurals hi podem trobar un gran ventall de propostes creatives que matisen la negror. En general, he trobat espais comuns que parlen del territori, del Maresme: el tren (en un gran nombre present), el port, la riera i la mar i d'altres que són, intueixo, més aleatoris, de caràcter més internacional, per dir-ho d'alguna manera. Però sobretot el que crida l'atenció és la gran creativitat a l'hora d'abordar la mort, des d'una mirada sui generis fins a les que la consideren com una juguesca. 

Així, amb frescor i sense complexos, llegirem casos de màfies de tràfic de blanques, assassins a sou com al relat guanyador, A cor obert, de Maria Gas de Cid, textos amb tocs hichtcockians com el finalista No et quedis amb mi a les fosques dins de l'ascensor, d'Antoni Alsina, d'altres amb exercicis metaliteraris, com el segon finalista, Hores fosques, de Fina Joseph Caballé. Dins de l'heterogeneïtat, el relat de Sandra Cabrespina, Un mal moment, el podria protagonitzar ben bé una Jessica Fletcher a l'anglesa i lliga molt bé amb l'escrit de Montse Casas, Ballester: cas tancat, pel toc britànic; un relat de nissagues assassines, endèmiques, que té com a eix central la superioritat dels gens. Les conseqüències d'un malentès, d'Alfons Filbà, ens aporta un interessant assassí ocasional i ens parla de la indolència de la mort i amb La maledicció de Palerm, Júlia Lancho s'apropa a la venjança, aquella vendetta italiana, amanerada d'un escaient humor negre. Núria López també ens divertirà amb Vacances a Mataró, on una maleta perduda funcionarà a la perfecció com a McGuffin de la història. A Sí, eren papallones, Montse Pérez ens presenta un relat entranyable en què conjugarà les desaparicions amb fets històrics del municipi, les llegendes i un amor de la joventut. Pompilio Piris se cenyeix a un text procedural, Un dia, dos morts, entre flors remeieres i el port. Un cos a la riera, de Salvador Riera, practica la denúncia social inherent al gènere i il·lumina la foscor de les negligències urbanístiques i el dopatge esportiu. I en aquest sentit, un text ple de bons girs, Pedalades d'odi, abordarà l'explotació laboral escrit en primera persona; el signa Isabel Sanfeliu. Clourà l'antologia Més enllà de la mort, de Lola Sarrión, on la venjança i l'esoterisme ens faran gaudir i tancar la contracoberta amb una sensació de satisfacció.

Si he començat la ressenya parlant de la bona salut que presenta el gènere, aquest recull de relats (més enllà de la mera existència), ens confirma que els cànons, com no podria ser d'una altra manera, no només són convenients trencar-los, sinó que ja fa anys que s'han superat. L'enhorabona, estimats.

4/21/2018

Hem dit: "No n'hi ha prou", de D.A (Planeta Lletra)

El col·lectiu d'escriptors Planeta Lletra em va proposar, ara ja fa uns mesos, formar part del jurat del seu 4t Concurs de relats breus. Vaig gaudir moltíssim llegint-los. No només per l'humor negre del text guanyador Que es foti!, de l'Arcadi Vilert Soler, sinó per la resta de relats que s'arrepleguen en l'antologia que s'ha publicat ara, coincidint amb la diada de Sant Jordi: Hem dit: "No n'hi ha prou". 














Hi trobareu propostes diverses: relats negres, d'enigma, al capdavall criminals. No m'hi estén més perquè tot el que podria dir el vaig escriure en aquest pròleg amb què s'obre l'antologia i que us comparteixo aquí. Gràcies, Planeta Lletra, per la gran tasca que feu i que vengueu molts llibres. Ja sabeu, apropeu-vos a la parada que tindran per Sant Jordi i podrem parlar tranquil·lament de tot plegat. Us hi esperem!



Escriure és un vici, un vici amoïnós que a un se li arrapa només quan es deleix llegint. No hi ha literatura escrita si no és per un bon lector. Allò que la ignorància s’atreveix a pronunciar: «M’agrada escriure però no llegir», no és que no s’entengui, és que falta en absolut a la veritat: vostè no escriu, fa veure que.
Escriure és viure al límit i al marge de la realitat. 
Al límit, sí, al límit de les emocions: escrius a raig i amb frenesí o escrius plàcidament calculant preposicions, esborrant adverbis en una relectura malaltissa en què acabes afinant el llapis i llevant una coma. Tant n’és, el tipus d’escriptor que siguis. Te’n vas a dormir exultant i l’endemà rellegeixes una línia, una llarga frase relativa, i t’enfonses en la misèria més miserable: la mediocritat. I hi tornes, prostrat a la més exigent de les recompenses, que no és una altra que la satisfacció.
Al marge, sí, també. Al marge de la quotidianitat: crees i recrees un món extraordinari on romandràs dies, mesos, qui sap si anys. Aferrat a un quadern, traient-lo furtivament durant una obra de teatre per a arreplegar una paraula pronunciada per un actor, aquella que et faltava per descriure una sensació. També, a les nits, somiaràs el títol d’una novel·la, o el llibre que has de llegir primer abans d’escriure-la, o acabaràs desesperant-te perquè el batibull d’idees no et deixaran dormir d’un sol son.
Tanmateix, escriure no és patir. És un plaer. Escriure és estar enamorat d’escriure. I si l’amor veritable és el que no fa patir, aquest estat agitat i constant únicament demostra la intensitat amb què un s’hi aboca. Només qui ha devorat un llibre amb el cor encongit i s’ha sentit orfe quan ha acabat la lectura, només aquell podrà escriure amb honestedat, des de les entranyes, i no penedir-se mai del que ha escrit abans. Perquè cada llibre és un aprenentatge condemnat a l’eternitat. Gabriel García Márquez deia que era incapaç de llegir un dels seus llibres, una vegada publicat. Ja deixa de ser teu, ja és dels altres. Escriure una novel·la, un relat o un conte. Fins i tot un pròleg. Tant és: escriure. Precisament, García Márquez explicava que es requereix el mateix esforç per escriure una novel·la com un relat. Perquè en el primer paràgraf s’ha de saber definir l’estructura, l’estil, el ritme o fins i tot el caràcter d’un personatge. Lo demás es el placer de escribirel más íntimo y solitario que pueda imaginarse, y si uno no se queda corrigiendo el libro por el resto de la vida es porque el mismo rigor fierro que hace falta para empezarlo se impone para terminarlo. El cuento, en cambio, no tiene principio ni fin: fragua o no fragua, hi afegia.
Així que mentre llegia, com a jurat, els relats finalistes del IV Premi Planeta Lletra pensava en l’esforç que tots aquests escriptors hi han aplicat. La idea primigènia, la idea que es converteix en recurrent, que no te la treus del cap i l’expliques a algú per veure si així ja la foragites de tu mateix, però hi torna amb èmfasi: és una bona idea —et diuen— hauries d’escriure-la! I ja hi som! Aleshores, aquella ocurrència esdevindrà la singladura de tot el treball creatiu, emocional. Per alguns dels membres de l’associació d’escriptors Planeta Lletra serà la primera vegada que veuran un text seu publicat. Quina experiència més meravellosa! Alguns altres, que hi repeteixen, els explicaran que han de saber, per goig d’ells i de tots, que sempre serà així, una estrena constant. 

Enguany, quan es commemora el centenari del naixement d’un dels escriptors més innovadors i prolífics de la Literatura Catalana, Manuel de Pedrolo, amb la Comissària Anna Maria Villalonga al capdavant, quan recordem els vint anys de la mort d’un altre dels grans, en Jaume Fuster, veu la llum el cinquè volum de l’antologia de relats de Planeta Lletra, quatre dels quals són negres. Gènere que tots dos van conrear important noves tècniques literàries d’altres països, com Amèrica del Nord o França, i que van aplicar en els seus llibres, deixant-nos un llegat pioner, valent i d’altra banda no prou reconegut. Ara, des de fa uns quants anys, el gènere criminal està vivint un període d’esplendor. A casa nostra, també. Una mà de festivals i de blogs especialitzats en el gènere, ara i arreu, es prodiguen sense complexos. Tenim un bon nombre d’autors i una cantera que assegura la continuïtat del gènere. Només hem de veure la quantitat d’autors implicats en aquesta antologia. Ara bé, caldria posar èmfasi en la manca, encara, de lectors en general i més en la nostra llengua. Un dels objectius que perseguien tant Pedrolo com Fuster era aconseguir ampliar aquest públic, idea heretada o compartida amb el pare de la novel·la negra en català, Rafael Tasis. L’efecte de la diglòssia és present, no només en qualsevol àmbit social, sinó especialment en els lletraferits que prefereixen llegir un llibre en castellà i ho atribueixen als costums, a l’estranyesa, a la manca d’un inicial esforç. O, tristament, perquè hi ha la idea incomprensible que tota la literatura que ve de fora és millor que la conreada en el nostre territori. Per descomptat, la màxima a seguir seria intentar assolir l’excel·lència literària en totes les publicacions, implicant autors, editors, però també llibreters. Oferir una qualitat indiscutible i per fer-ho, sempre, hauríem de tornar al punt de sortida d’aquest pròleg: llegir. Escriptors que cerquen excel·lir llegint en català, editors que publiquen bona novel·la i que no utilitzen l’etiqueta «negra» com a excusa de venda i, finalment, llibreters sense prejudicis que recomanin novel·la negra en català perquè en són lectors i se l’estimen. És clar que hi ha llibres magnífics i llibres infectes, és clar, però és aquí on rau la normalitat. En totes les llengües en què s’escriu, no només literatura de gènere, hi ha llibres bons i dolents. Aquesta hauria de ser la veritable etiqueta a l’hora de recomanar un bon llibre.

Per tant, és just remarcar la gran tasca que l’associació d’escriptors Planeta Lletra fa oferint una plataforma com a aparador als escriptors novells i d’altres que no ho són tant.
En aquesta antologia trobareu relats negres i d’altres únicament criminals. Alguns aporten denúncia social i tracten temes com els desnonaments, les estafes bancàries, l’explotació sexual, o senzillament narren històries d’ambició, venjança. Pàgines on psicòpates es barregen amb amiguíssimesdesheretades, gigolós amb amants anhelosos o fins i tot morts que ressusciten misteriosament. També hi ha lloc per a una crook-story—narrada des del punt de vista del criminal (aparentment)— i un relat d’enigma, un assassinat de cambra tancada, al més pur estil Agatha Christie i Els deu negrets. Segrestos, suïcidis, desaparicions, assassinats a sang freda, tràfic de persones, assetjaments virtuals: un ventall de bones històries criminals compendiades en aquest volum per a tots els gustos. El requisit que enguany totes elles havien de complir era incloure la frase No n’hi ha prou!, que recorda la Festa Major de Mataró, festa que alhora servirà de context en força textos. 
Per concloure aquestes breus línies que m’han encarregat, trobo pertinent confessar que si fa anys em vaig convertir en estudiosa del gènere i posterior autora, va ser gràcies a la impressió que em va produir la lectura d’una antologia de relats criminals en català. En aquell cas tots eren escrits per dones i en aquesta antologia també en són majoria. Val la pena remarcar-lo per la importància que aquesta dada implica, la inclusió cada vegada més present de la mirada de la dona sobre el gènere criminal. Tant de bo vosaltres també gaudiu de tots ells com ho fet jo. Benvinguts a la negror!

Dosrius, 10 de març de 2018



1/01/2018

Aquestes noies..., de Maria Català



I seguim amb els relats negrots de la mà del col·lectiu lletraferit Planeta Lletra. Avui us presentem l'escriptora Maria Català.

Maria Català va néixer a Mataró l'any 1949. És professora de primària i ha cursat diferents estudis literaris. És col·laboradora en diferents mitjans de comunicació i en revistes culturals i científiques. Ha publicat On reposen els somnis (2002, Ed. Solsona i comunicacions), El alcalde de la Malena (2007, Ed. Siglo XX Líderes Editorial), Urpes de seda (2011, Ed. Ara), A les fosques  (2014, Ed. Voliana) i ha participat a l'antologia de relats Mataró és criminal (2016, Planeta lletra). L'any 2002 va quedar finalista del Concurs de Novel·la curta de la Universitat de Lleida, l'any 2006 va guanyar el premi literari "Serralada de Marina", convocat per la Societat Cultural Sant Jaume de Premià de Dalt i enguany, també ha quedat finalista del Premi Joan Petit de conte infantil.

AQUESTES NOIES


El darrer raig del crepuscle els enxampa darrere el container de reciclatge d’arbres de Nadal. Ella amb les faldilles arromangades, ell amb els pantalons a mig cul. És un instant fugisser. Prou perquè ella reconegui el veí del primer primera que té dona i dos fills. Prou perquè ell reconegui la filla del porter. Ella fa esforços per treure-se’l del damunt. Ell li encercla el coll i prem. Ella agita els braços i les cames. Ell continua prement fins que el delicat coll de la noia se li trenca entre les mans.
Ha vist l’Elena, senyor Flaquer? li pregunta el porter, mirant el rellotge, quan el veí del primer primera  entra a casa.
No nega espolsant-se un bri de pinassa seca de la solapa.
Aquesta filla meva, sempre fent patir... remuga el pobre home mirant el rellotge.
“Aquestes noies, sempre fent glatir”, pensa l’assassí.

12/24/2017

Luces y sombras, de Heidi Pérez

Avui us presentem, amb aquest relat fresc i criminal, Heidi Pérez. És community manager i forma part de la comissió de comunicació de Planeta Lletra. També és la conductora d'algunes seccions del programa de ràdio del mateix col·lectiu.
I es defineix així d'original:



 "La vida es eso que te pasa mientras
 escribes una historia.
Mi madre me llamaba cuentista
 y yo preferí contar vidas.  
Dicen que solo tenemos una,
 pero no cuando leo o escribo."



LUCES Y SOMBRAS

“Ya se respira ambiente navideño”. Eso dice el Capgros. Odio la navidad desde que me quedé huérfana por el accidente de coche de mis padres al volver de una cena de Navidad.
Sigo hojeando la revista: “Encendido de las luces del árbol en el Mataró Parc con Manel Rodríguez, de la Federación de Asociaciones Vecinales”. Miro la foto. No hay duda, no importa que hayan pasado 10 años. Es el cerdo que me magreó 3 navidades seguidas cuando mis abuelos se empeñaban en que fuese paje en la asociación de vecinos del barrio. Él hacía de rey mago y todavía puedo sentir su aliento apestoso en mi oreja mientras me obligaba a sentarme en su regazo “para hacer el caballito”.

El evento es hoy a las 19h. Miro el reloj. Las 17:20. Cojo el coche y voy al centro comercial. Me acerco donde está instalado el árbol. Allí está Toni, mi compañero de vigilancia de seguridad:

 — Qué pronto has venido.
— Es que tengo que hacer unas compras —le digo.
— Oye, ¿me cubres un momento? Necesito ir al baño.
— Sin problema.

Saco el cortaúñas del bolso y, con la navajita, deterioro el cable del enchufe hembra donde debe ir una de las manos y echo un par de gotas de colirio en la hendidura.
Supongo que sabéis el resto. ¿Habéis visto las noticias de las 9?

“Manel Rodríguez ha muerto esta tarde electrocutado
en la encendida del árbol de Navidad tras producirse
un cortocircuito. También han resultado heridas una decena de personas."

Una mort sense cadàver, de Salvador Riera





El passat estiu el col·lectiu Planeta lletra va entomar el repte que des d'En clau de negre els proposàvem: matar en format breu. L'experiència va ser tan gratificant que hem volgut repetir ennegrint novament les vacances, aquesta vegada nadalenques. Encetem, doncs, amb il·lusió aquesta nova col·laboració per a la secció Va d'autors, amb un dels escriptors  que formen part del col·lectiu Planeta Lletra: Salvador Riera. Podeu saber més d'aquesta "associació lletrícola maresmenca" clicant aquí.
Així que no hi ha millor manera d'enfosquir el Nadal que matant, literàriament parlant. Espero que gaudiu de tanta negror!

Salvador Riera (Terrassa, 1959). Viu a Mataró. Enginyer, retirat des de 2010 per la malaltia de Parkinson. Aquesta circumstància va fer brollar la seva inquietud artística, fins aleshores arraulida, que ha expressat mitjançant la poesia i la fotografia. 
El seu primer poemari, L’Essència del Nus, publicat per Quorum Llibres, va ser molt ben rebut per part del públic i de la crítica.
El seu segon poemari, Un pont de versos / Un puente de versos / A bridge of verses / Een brug van verzen, és un poemari a quatre llengües (català / castellà / anglès / neerlandès) escrit amb la poeta flamenca Marieke Maerevoet. També ha tingut una molt bona rebuda i el llibre ja va per la segona edició. Té obra publicada en diferents recopilatoris de poesia i ha rebut diversos premis, tant de poesia i microrelats com de fotografia. Entre els darrers premis s'inclou el prestigós premi d''Òmnium Cultural Vallès Oriental, un dels més ben dotats de poesia a Catalunya.



UNA MORT SENSE CADÀVER


Les portades dels diaris eren unànimes. Totes es preguntaven com era possible que una mort com aquella no s’hagués encara esclarit. En les converses i en els fòrums circulaven tota mena de teories, d’elucubracions i de xafarderies al voltant de les possibles causes de l’òbit i sobre qui o quins en podien ser els responsables. La policia no en sortia ben parada, els mitjans ja parlaven clarament d'inoperància policial.
Les evidències aclaparaven: botigues tancades, estat de dol general, els llums de colors fosos, els carrers en silenci... Però no hi havia un cos i, per tant, no es podia parlar amb congruència d'un assassinat però aquest fet semblava evident.
Els Mossos no trobaven el cadàver. Sabien que era mort però eren incapaços de trobar el cos del delicte. Havien descartat, una per una, totes les possibles causes de mort violenta i res. Començaven a anar perduts. Els seus mètodes científics feien que descartessin causes no naturals però, a hores d’ara, totes les possibilitats eren obertes.
Com explicar-se si no la mort evident d’una festa tan nostrada?

El Nadal era mort. Mai van trobar el cadàver... Ni tampoc l'assassí!