Mans negres, de Jordi de Manuel

Pagès editors

135 pàgines

Mans negres és el novè lliurament de la sèrie protagonitzada per l’inspector Marc Sergiot amb: Tres somnis blaus (2000), en podeu llegir la ressenya clicant aquí, Cels taronges (2001) -ressenya-, Cabells porpres (2003), L'olor de la pluja (2006) -ressenya-, El raptor de gnoms (2007), Mans lliures (2009), La mort del corredor de fons (2012) i Foc Verd (2016), darrera ressenya que també trobareu aquí. Segons sembla, un desè títol tancaria la sèrie.

De la solapa del llibre: "Jordi de Manuel (Barcelona, 1962)  és doctor en biologia i professor. Ha  publicat reculls  de contes i relats, així com diverses novel·les per a adults, infants i joves." Us deixo la web de l'autor aquí. He triat aquesta fotografia de l'autor perquè trobo que l'hi escau molt, tot just quan han passat dos dies de la commemoració de la constant matemàtica.

I com ja ens té acostumats, l’autor innova en cada publicació: en aquest cas no és una novel·la, sinó la compilació de set relats. La distopia, la ciència-ficció, la novel·la negra, són gèneres que Jordi de Manuel marida a la perfecció. Però a Mans negres el realisme dels sentiments més menyspreables, i alhora inherents a l’ésser humà, adquireixen el protagonisme per deixar la investigació o el crim en si mateix com a personatges secundaris.

Quins són els motius perquè els assassins d’aquests relats matin? La sinopsi de la contracoberta del llibre ens avança: la cobdícia, la venjança, la ira, la luxúria, la gelosia, el fanatisme, la defensa pròpia i la malícia genuïna. Efectivament, la ràbia continguda, la violència masclista, la frustració, la por a l’abandonament, la venjança aniran apareixent i desapareixent deixant un reguitzell de morts.

El llibre és breu i delicat; sí, tot i que trobem trossos de cadàvers a contenidors, mutilacions, martells encastats a la closca, extorsions vàries o fins i tot una mort ocasional. Traspua la cura de l’autor en detalls que l’enriqueix. Té un fil conductor recurrent que són les mans. Apareixen als diferents títols dels relats (en manlleva un per al títol de l’obra), als epígrafs capçals i hi tenen un sentit rellevant. Aquests títols són també frases fetes; per ordre d’aparició: cop de mà, jocs de mans, a mà armada, mans a l’obra, mà de ferro, una mà de pintura i mans brutes. 
També inclou un joc final proposat en la nota d'autor que és un homenatge a l'escriptor Manuel de Pedrolo. Recordem que l'any 2018 es complirà el centenari del seu naixement.

Pels avesats a la sèrie sergiotiana, gaudirem en llegir els tics de l’inspector (afuar-se el bigoti, palpar-se el borrissol del clatell) així com l’aparició d’alguns personatges ja extints. Però també funciona com a tastet per a totes aquelles persones que encara no coneixen l’estil impecable de l’autor. No em cansaré de dir que els seus textos destil·len elegància. Perquè si no ja em direu com s’hi pot explicar tanta sordidesa i acabar dient que aquests relats són una exquisidesa. Doncs bé, això és la proesa de la ploma de Jordi de Manuel. No el deixeu de llegir: cosa fina.

Entrevista a Jordi Manuel

Avui respon al qüestionari literari un escriptor a qui admiro. Jordi de Manuel és, a més de professor i Doctor en Biologia, un escriptor prolífic i la seva obra ha estat reconeguda per nombrosos premis. Ha publicat llibres per al públic infantil i juvenil i també per a adults. Destaca per la seva manera tan particular de fusionar diferents gèneres com el negre i la ciència-ficció amb tocs futuristes i distòpics. Tot just acaba de publicar el llibre Mans negres, un nou lliurament, en forma de contes, de la nissaga de l'ínclit i entranyable inspector Marc Sergiot. Podeu llegir les ressenyes que vaig escriure d'alguns dels seus llibres: Foc verd, L'olor de la pluja Cels taronges, Tres somnis blaus

1- Quan vas començar a escriure?

Escriure és una cursa de fons. És un ofici, com molts altres, que s’aprèn amb els anys. Aprens llegint, escrivint molt, reflexionant sobre les equivocacions. Vaig començar a publicar literatura el 1998, però abans ja havia escrit força i publicat en altres formats no literaris.

2- Quan vas pensar que volies publicar?

Sempre he reconegut que el meu “laboratori” d’escriptura van ser les aules, com a professor. Quan vaig veure que el que escrivia interessava a molts estudiants, que em demanaven més, vaig veure clar que havia de publicar. Vaig tenir sort en guanyar premis els primers anys, la qual cosa em va donar visibilitat i prestigi. 

3- En quin moment del dia escrius?

Sóc bàsicament nocturn. Si em guanyés la vida amb aquest ofici, ho faria al matí, a la tarda i a la nit, segur. He de dir, però. Que jo també “escric” quan no tinc el teclat davant: xuclo situacions, imatges, converses, notícies... fins i tot somnis. L’escriptor ha de ser com una esponja que s’impregna de l’entorn: la literatura neix, en el meu cas, amb aquestes matèries primeres.

4- Com organitzes l’escriptura d’un llibre?

És complicat d’explicar, perquè cada llibre és diferent. Jo sempre tinc l’inici i el final. Els escric. El més fascinant és omplir tot el que hi ha entremig. La recerca que has de fer, com estructures la trama, com construeixes els personatges. Jo no he anat mai a cap escola ni taller d’escriptura, ni he estudiat teoria literària, i em sap greu perquè potser seria més bon escriptor. He hagut d’aprendre l’ofici tot sol. Llegint molt, escrivint moltíssim. Equivocant-me.

 

5- Un autor referent?

No sóc conscient de tenir cap autor de referència. Llegeixo molt i variat. Si hem de parlar de literatura policíaca, de gènere negre. Hi ha molts autors que m’agraden. Quan vaig descobrir Andrea Camilleri i, més tard, Arnaldur Indridason, em van agradar perquè em vaig adonar que ells feien des d’un altre context i amb un altre estil una narrativa amb punts comuns amb la meva, amb sagues de personatge (Montalbano i Svenson) que tenien alguna semblança amb el meu (Marc Sergiot). 

6- Quin llibre recomanaries?

Recomanaria tants llibres, tants... Fa poc he acabat la darrera novel·la de Martí Domínguez, “La sega”,  té pinzellades de literatura negra i m’ha agradat, com gairebé tot el que ha escrit aquest autor.

7- Estàs treballant en un nou projecte?

Estic treballant en molts projectes alhora, de fet m’agrada fer-ho així. Tinc tres novel·les en marxa. Aquest 2017 publicaré contes que he escrit fa temps: un recull de 7 contes policíacs, “Mans negres”, amb el meu inspector Marc Sergiot, i dos relats en llibres col·lectius amb altres autors, entre els quals hi ha el meu primer relat de terror: “Hostes” . Si tinc sort publicaré un recull de relats de ciència-ficció. Hi ha milers de lectors potencials de narracions breus, i jo em trobo molt còmode en la distància curta, però el format breu és exigent amb el lector i no acaba de tenir sortida en la nostra literatura. Els editors tremolen quan publiquen contes, perquè saben que és difícil vendre’ls. Haurien de perdre aquesta por i convèncer als lectors que la narrativa breu els pot fer gaudir tant o més que la novel·la. 

8- Un desig per al futur.

Sé que és difícil, però el meu desig literari és que en la propera dècada que arriba la narrativa de gènere es normalitzi en la nostra llengua La narrativa criminal o la ciència-ficció són presents en la literatura escrita en altres llengües del món i la catalana no hauria de ser una excepció.

Foc verd, de Jordi de Manuel

Editorial Alrevés
Col·lecció crims.cat

De la solapa del llibre: Jordi de Manuel (Barcelona, 1962) és professor de Ciències. Ha publicat reculls de contes i relats, així com diverses novel·les per a adults, infants i joves.
Foc verd continua el cicle de novel·les començat amb noms de colors protagonitzat per l'inspector Marc Sergiot: Tres somnis blaus (2000, premi Valldaura), Cels taronges (2001, premi Ciutat de Mollerussa), Cabells porpres (2003, premi Pere Calders), L'olor de la pluja (2006), El raptor de gnoms (2007), Mans lliures (2009, premi Ictineu 2010) i La mort del corredor de fons (2013). 

Jordi de Manuel ho ha tornat a fer. M'ha segrestat durant dos dies, els que he trigat a endrapar la seva nova novel·la Foc verd. N'he llegit cinc, dels vuit publicats de la nissaga de l'inspector Marc Sergiot i tots m'han agradat. Aquí teniu els enllaços dels petits comentaris que vaig fer, llavors, al blog: Tres somnis blaus, Cels taronges i L'olor de la pluja.  

He de dir que tinc una estranya relació amb el moment en què jo llegeixo un dels seus llibres i els anys en què estan ambientats. Em va passar amb el primer; vaig coincidir gairebé en el mes i, del tot, en l'any. En la resta s'han donat una sèrie de circumstàncies similars. 

Foc verd està pensat en el passat en un temps futur i publicat més tard que el futur pensat, per tant es converteix en passat en el moment que el llegeix el lector, concretament deu anys enrere, l'any 2006. Sembla un joc de paraules, però és precisament el joc que l'autor proposa al lector: un trencament de la cronologia de les publicacions i una especulació sobre els esdeveniments del futur, des de l'any 1999 fins al 2017, amb un gran encert predictiu. 
Tot i així, les novel·les es poden llegir independentment, només els més avesats a la totalitat de les obres descobriran petites referències intertextuals, tant a escenes com a personatges, tot un regal.

A Foc verd, l'autor fa viatjar l'inspector a Galícia, per vacances. Us he de dir que quan vaig visitar, per primer i de moment únic cop, Galícia faltaven tres mesos per l'any 2006 —són aquelles casualitats que m'acompanyen en l'univers Sergiot. No sabeu com he gaudit evocant aquell viatge amb la descripció de les aldees gallegues i amb la ruta de la Costa da Morte. L'estil tan subtil de l'autor, amb què ja ens tenia acostumats, s'afina encara més. Semblava que sentia el purín, que dirien els gallecs, dels camps. Quasi veia les hortènsies blaves i blanques dels marges de les carreteres, salpebrades de pazos llunyans i hórreos, entre la besllum dels boscos i l'ombra dels eucaliptus. 
També he gaudit molt amb l'analepsi de paràgrafs intercalats. Normalment, l'autor sol emprar-ne per a definir l'estructura del llibre i el decurs de la investigació. Aquí ens dóna encara més informació, fins i tot, de les relacions més íntimes que manté en Sergiot amb els amics i amb la família.

No parlaré de la trama i molt menys del tema central. Us espatllaria la lectura. Només puc dir que és un tema original, gairebé, no tractat en la novel·la negra d'arreu. Potser us en puc fer cinc cèntims, d'alguns dels temes que tracta el text, avançats en la primera presentació de la novel·la, a la llibreria Nollegiu el passat dissabte, i a càrrec d'Anna Maria Villalonga. La Mestra negrota interpreta simbòlicament el viatge amb un d'interior del protagonista, en què "vehicula les seves reflexions, les seves pulsions, fins a qüestionar-se qui som. El món intern dels personatges es converteix en universal".

Anna Maria Villalonga i Jordi de Manuel a la presentació de Foc Verd.
12 de març, Llibreria Nollegiu.

Foc verd és la novel·la que més m'ha agradat, tot i que pensava que havia estat L'olor de la pluja. Per tant us la recomano molt, sabent que encara en faltaran una o dues més perquè Jordi de Manuel doni per acabada la nissaga.

Totes les obres de la nissaga de l'inspector Marc Sergiot,
a la presentació de Foc Verd, a Dòria Llibres.