Manuel de Pedrolo, manual de supervivència, de Sebastià Bennasar

Editorial Meteora
125 pàgines

Enguany, amb la commemoració del centenari del naixement de Manuel de Pedrolo, les iniciatives per a reivindicar el seu reconeixement històric esdevenen un goig per a lectors que com jo —fins ara només he llegit quatre títols de l’autor— ens veiem desbordats per les seves 120 obres que comprenen tots els gèneres literaris. 

Diverses reedicions, una publicació d’una obra inèdita, una biografia, actes musicats, exposicions bibliotecàries, treballs en xarxa amb el teixit socioeducatiu a les escoles i la inesgotable tasca que està fent la Comissària de l’Any Pedrolo, Anna Maria Villalonga, fa més plausible aquesta revalidació tan necessària de l’autor no només per l’extensa, ambiciosa i innovadora obra, sinó també com a personatge compromès a la recerca de la llibertat.

Sebastià Bennasar escriu una introducció molt generosa  perquè ens transporta a les illes, precisament al moment en què va descobrir l’autor, i comparteix amb el lector els anhels i alguna anècdota del tot entranyable. Per a l’autor llegir Pedrolo era arrecerar-se a “un refugi segur”:

Vaig descobrir de cop el Pedrolo autor de novel·les negres, vaig descobrir el contista de ciència-ficció i el Pedrolo polític. 

I vaig entrar de cop a la vida adulta com a lector. Fer-se gran deu ser, també, quelcom semblant a això. (Pàgina 11).

El text fa un repàs de la situació actual de l’obra pedroliana, aquella que no te l’acabes mai. Més de vint mil pàgines escrites però amb només un 10 % dels seus llibres vius, és a dir que es poden trobar a l’abast. L’autor va intercalant entrevistes amb autors, crítics i investigadors de Manuel de Pedrolo que permeten reforçar, si més no enriquir, l‘enfocament que mostren les breus, però precises, 125 pàgines d’aquest manual; noms tan rellevants en la nostra literatura com Antoni Serra, Àlex Martín Escribà, Margarida Aritzeta i Àlex Broch.

Bennasar ens proposa un ordre dins la seva obra, tasca força complicada no només pel decalatge que hi ha entre l’escriptura dels llibres i la seva publicació, sinó també per la hibridació de gèneres en segons quins títols. Comença amb els llibres de ficció amb intencionalitat política i social, segueix amb els de novel·la negra —amb menció a la col·lecció dirigida per Pedrolo “La Cua de Palla”—, continua  amb la resta de la seva producció: conte, teatre, poesia, articles i diaris, i acaba amb la sèrie narrativa Temps Obert a més d'un capítol especial per o “contra” Mecanoscrit del segon origen, així com un apèndix d’un possible final alternatiu per a aquesta obra. Del tot indispensable l’apèndix final de la bibliografia ordenada per data de creació on apareixen 76 títols de novel·la, 15 de contes i narracions,16 de teatre i 15 agrupades en “altres” com són dietaris, un epistolari o cròniques.

Si bé és cert que és un text força breu i que potser els hi pot quedar curt als lectors més avesats a l’obra de Manuel de Pedrolo, també és veritat que és ideal per als que aprofitem l’efemèride per apropar-nos a la figura i a l’obra de l’homenatjat autor. Podrem seguir investigant-ne més amb els enllaços que hi trobarem amb ressenyes, conferències, articles, assaigs o estudis sobre l’obra de l’autor d’un gènere en concret.

Per acabar, us deixo un parell de ressenyes que en vaig fer, de dos assaigs escrits per Àlex Martin Escribà —que us poden interessar per aprofundir més en l’estudi de Manuel de Pedrolo— i els quals Sebastià Bennasar referencia en aquest manual. 

Rafael Tasis, novel·lista policíac

Jaume Fuster, gènere negre sense límits.

Es vessa una sang fàcil, de Manuel de Pedrolo

Pagès editors

134 pàgines

Enguany, amb la commemoració del centenari del naixement de l’escriptor Manuel de Pedrolo, estem veient com les editorials s’engresquen a reeditar algunes de les seves obres. És el cas de Pagès editors, que enceta la col·lecció Lo Marraco Negre amb aquest títol de l’autor homenatjat. Col·leció dirigida per Sebastià Bennassar, igual que ho feu Pedrolo als inicis de La Cua de Palla. Des d’En clau de Negre li desitgem molt d’èxit i que sigui per molts anys. Bennassar ha publicat recentment un manual per endinsar-nos en la lectura de l'obra pedroliana, de la mà de  l'Editorial Meteora.

 

Es vessa una sang fàcil, tal com ens informa un breu pròleg de l’escriptor, professor i estudiós del gènere Alex Martin Escribà, fou publicada després de dos anys de censura, l’any 1954. De fet, el decalatge entre els anys d’escriptura reals i els de les publicacions serà present al llarg de l’obra literària de l’autor. Malauradament, com molts d’altres lectors, només n’havia llegit, fins ara, dues obres: Mecanoscrit del segon origen (com a material acadèmic quan cursava EGB) i S’han deixat les claus sota l’estora (probablement comprat al mercat de Sant Antoni, molt freqüentat per mi en la meva infantesa i adolescència). A les lleixes de la biblioteca de casa, hi descansen Reserva d’inquisidors (edició de 1988) i Joc brut (edició de 2007), a l’espera de ser llegits.

La seva prolífica obra i el seu llegat pioner i valent no va ser prou reconegut. Aquí us deixo unes reflexions enregistrades entorn de la taula “Tots soms hereus de Pedrolo” en el marc de la BCNegra 18’, d’Anna Maria Villalonga —comissària de l’Any Pedrolo— i Jordi Canal —director La Bòbila, biblioteca especialitzada en el gènere negre i policíac:

Efectivament, tal com reafirmen Villalonga i Canal, s'ha de reconèixer l'autor per la seva obra literària i com uns dels autors capdavanters en la línia en què ja n'eren altres europeus. 

Es vessa una sang fàcil no és una novel·la canònica. Si tenim en compte l’any en què va ser escrita, i més en el context, és molt arriscada. Martin Escribà remarca la importància de la publicació d’aquest “text fundacional”. Trobareu una trama inspirada en una novel·la de Riley Burnett, potser nosaltres la reconeixerem en l'adaptació al cinema La jungla d’asfalt. 

Entre les pàgines, plenes d’acció, violència, hi trobarem també monòlegs interiors, alguns d’ells frenètics que recorden a El soroll i la fúria de Faulkner i unes descripcions magnífiques, com ara l’escena de la persecució vora el riu.

Tenim l’oportunitat de redescobrir un autor impressionant, “que no te l’acabes”, com repeteix la comissària, i del qual val la pena fer cas als experts. Aprofitem aquest any, doncs, per enganxar-nos al seu llegat i gaudir de totes les recomanacions del comissariat, de les editorials, dels experts i de les activitats que biblioteques, escoles, associacions i festivals de literatura hi tenen preparades.

Pedrolegem-ne tots!

Procés enverinat, de Salvador Balcells

Editorial Meteora

317 pàgines

Després de La taca negra, El vi fa sang (títol que donà nom al festival de novel·la negra en català de L'Espluga de Francolí i que enguany se celebrarà la tercera edició), Dur de pair i Tempesta al Bàltic, Salvador Balcells torna amb aquest cinquè lliurament de la nissaga del sotsinspector dels Mossos d'Esquadra Emili Espinosa. 

L'autor ens presenta el policia en un nou cas d'un tema tan actual com és el procés d'independència de Catalunya.

"Ell, que no s'ha volgut embolicar mai en política".

Després de Mans lliures, de Jordi de Manuel, Procés enverinat és l'única novel·la (que jo he llegit) que hi coincideix en abordar la temàtica del procés independentista. Per una banda és estrany, ja que el fenomen pot donar per a una desena de novel·les negres com a mínim, però per una altra banda no ho és tant, perquè la saturació de notícies a tots els mitjans de comunicació, com si no hi hagués altres temes socials igual de rellevants fa que hom —absolutament desitjós de la desconnexió amb l'Estat espanyol— es trobi davant d'una sobreexposició. Trobo d'allò més encertat que la temàtica franquegi els mitjans de comunicació a altres camps de reflexió, com pot ser el literari, a banda de l'assagístic.

La novel·la arrenca amb un inici impactant: l'atemptat contra una parada independentista del Vendrell. El resultat serà la mort d'un home que hi col·laborava recollint signatures. En un inici, el sotsinspector Espinosa serà l'encarregat de resoldre el cas, però la trama es complica quan mor, per un presumpte enverinament, un polític unionista que no ho és tant. És aquest segon crim la venjança de la primera mort? 

Adaptat de la solapa del llibre: "Salvador Balcells i Vilà. (L'Espluga de Francolí, 1946), llibreter durant vint anys i vinculat posteriorment al món de la premsa en català i de la gestió cultural, és autor de tres llibres de divulgació (...). En el camp de la ficció, ha col·laborat en obres col·lectives i a l'editorial Meteora ha publicat les novel·les protagonitzades pel sotsinspector dels Mossos d'Esquadra Emili Espinosa.

Procés enverinat és una novel·la negra policíaca en què es reflecteix el conflicte Catalunya vers Espanya, el Moviment independentista català vers la Unió Democràtica Popular (fixeu-vos en els paral·lelismes factuals d'aquests partits) i finalment Mossos d'Esquadra vers Guàrdia Civil i Policia Nacional. 

Un dels aspectes que més m'ha agradat és el seu caire costumista, la manera d'abordar la vida quotidiana dels personatges, que tenen tant relleu com les investigacions policials. 

La família del sotsinspector —resignat a no poder ascendir en la carrera professional; tots els altres companys són més joves i més qualificats acadèmicament— és el contrapunt de la figura del policia. La dona i les dues filles s'entesten a recordar-li les seves pors (algunes molt antiquades). Balcells, hàbil però, ens dibuixa amb trets entranyables la figura d'un pare preocupat. 

"(...) Hi havia alguns coloms cercant menjar pel terra dels voltants. Aquella imatge i la d'ell mateix assegut allí, com un jubilat, li van produir una lleu sensació de malestar." 

El calibre d'Espinosa com a personatge literari es veu enriquit pels seus penediments, per la resistència a les temptacions i per una desídia quan sap que ha d'investigar, a contracor, un cas de caràcter polític. 

Així, Procés enverinat s'afegeix a les darreres novel·les tarragonines que cada cop van agafant més volada en el món negre-criminal. M'ha agradat molt llegir els diàlegs en què parla Espinosa en valencià —recordem que és nascut a València, casat amb una tortosina (Cinta) i va deixar el cos de la Guàrdia Civil per incorporar-se al dels Mossos d'Esquadra— i trobar alguna picada d'ullet a la inspectora Mina Fuster. 

La novel·la ve carregada de denúncia social. La corrupció política està servida. Però és el poder polític qui mou els fils dels figurants? Emili Espinosa ens descobrirà que potser el que sembla ser, només per aquest fet: semblar, no pot ser mai la solució d'un cas. Procés enverinat posa el dit a la nafra i encara les aparences amb la realitat en tres dimensions: política, laboral i familiar. 

"—Diuen que cada societat té la policia que es mereix —reflexionà Espinosa en veu alta—. I potser és per açò que augmenta la tendència a la privatització de la seguretat pública. Augmenten les competències de les empreses privades de seguretat, que es fan càrrec de la vigilància de les presons, i ja es parla que puguen detindre delinqüents. Eixa és la millor garantia perquè la delinqüència es mantiga i s'incremente. El contrari seria perjudicial per al negoci... Seria la fallida de les empreses de seguretat per falta de mercat! 

Des d'EN CLAU DE NEGRE li desitgem llarga vida al sotsinspector Emili Espinosa. Tant de bo el temps i les lectures —proporció inversa en el meu cas— em permetin recuperar els títols anteriors de la sèrie.

L’illa sense temps, d’Esperança Camps

Editorial Meteora

221 pàgines.

Fa més de dos anys que vaig llegir per primer cop un escrit d’Esperança Camps. Es tractava d’un relat, de la compilació Elles també maten de l’editorial Llibres del Delicte: (Ulleres de) Pasta Negra, on  va ser incoada la  novel·la La cara B, que signaria amb la mateixa editorial. La seva lectura em va impressionar (aquí us deixo la ressenya que en vaig fer) pel seu estil però també per la seva manera de coure tots els ingredients. Es va dir que era la primera novel·la negra que havia escrit l’autora conscientment —una vegada vaig sentir com algú li deia que no era cap sorpresa perquè els seus escrits anteriors també acostumaven a negrejar.

De la solapa del llibre: “Esperança Camps i Barber (Ciutadella de Menorca) és periodista. Pràcticament tota la carrera l’ha feta a Radiotelevisió Valenciana encara que també ha treballat a la premsa escrita. És autora de les novel·les Enllà de la mar (2004), Quan la lluna escampa els morts (2005) o El cos deshabitat (2009), Naufragi a la neu (2012) entre altres, que li han valgut premis com el Joanot Martorell, el Ciutat d’Alzira, El Lector de l’Odissea o els de la Crítica dels Escriptors Valencians o de l’Institut Interuniversitari de Filologia. És coautora juntament amb Empar Marco de Vertigen (2014).” 

Quan Esperança Camps va presentar L'illa sense temps, a la quarta edició del festival Tiana Negra, va explicar el seu origen: la lectura d’una feréstega notícia que va transcendir a tots els mitjans de comunicació. L’aparició a Ciutadella d’una anciana assassinada amb unes tisores clavades al cap, va despertar l’imaginari de l’escriptora menorquina i va ser l’excusa per envestir la resta de temes que aborda la novel·la, com la crítica a cert periodisme que actualment es practica, el record de la infantesa o la reflexió sobre la incidència dels canvis socials en les històries de pares i fills. Camps parla del que coneix molt bé, no debades alguna vegada ha confessat amb ironia no entendre per què gairebé sempre els seus protagonistes són periodistes.

Expressament, vaig reservar la seva lectura per quan fos a l’illa i no ho he pogut encertar més. M’ha delitat provocar la coincidència; llegir sobre ensaïmades quan em trobava a can Sucrer des Mercadal, o passejar per les llambordes ciutadellenques imaginant-me a na Júlia Cases, la protagonista, aprenent a anar amb bicicleta.

La novel·la traspua pinzellades de la rivalitat entre Ciutadella i Maó, de les olors, dels colors de la infantesa tintats de solpostades rogenques i de tots aquells records que una periodista convertida en escriptora, quan torna a l’illa on ha nascut després d’anys d’absència, pot entresentir. Parlo de la protagonista o potser de l’escriptora, no és una dada important.

Camps dirigeix el temps narratiu i el  temps de la història hàbilment. Els estira i els arronsa d’una manera descarada i ho fa quan vol i com vol. És aquest domini, aquesta veu pròpia que posseeix la que s’encarrega de situar-nos en el passat o en el present. Té l’habilitat de fondre la narració de la tercera persona —com si es tractés d’un slide-out— i difuminar-la en monòlegs interiors, per als quals no dubtarà, fins i tot, en fer parlar els personatges en segona persona. L’illa sense temps és un text exquisit en recursos literaris de puntuació, usos onomatopeics, i en què les frases inacabades, deixades anar com un sospir a l’aire, esborren els impertinents punts suspensius i els converteix en un inexorable punt i seguit. Un contundent ja n’hi ha prou que interpel·la al lector, un “ja m’enteneu, oi?”.

Llibre molt recomanable per tots els diferents aspectes als quals m’he referit, sense oblidar-me de la intriga que l’autora manté viva: qui va matar una nonagenària amb unes tisores clavades al cap? No he pogut tenir millor companyia de viatge, capaç d’influenciar la percepció del temps d’aquesta meravellosa illa.

“Passen el temps al bar i trenen converses el·líptiques per perdre’l definitivament, perquè no val res, el seu temps. Els molesta, els en sobra i estan obligats a tirar-lo, a fer-lo malbé. Butxaques, senalles, sacs plens de minuts i hores i dies sobrers, que si els minuts fossin doblers de banc jo seria ben ric. Són vells i prou que ho saben que ja han fet tot el que havien de fer i ja han passat totes les calamitats que expliquen sempre que hi hagi algú disposat a escoltar-los: la guerra, la postguerra, la misèria moral, la misèria econòmica, la fam, l’explotació laboral com a sabaters de banqueta o com a manobres, la dictadura, la democràcia, la criança dels fills, la malvolença dels néts. Ara només esperen una mort de bòtil. Que el final no sigui gaire dolorós, desitgen.”