Rey de picas. Una novela de suspense, de Joyce Carol Oates

Editorial Alfaguara

Traducció Jose Luís López

229 pàgines

Joyce Carol Oates és una de les autores que admiro. Crec que de tots els llibres que he llegit d'ella, aquest és l’únic menys compromès socialment, però també hi ha força crítica social. Perquè és tracta d’un homenatge, d’un divertimento on l’autora conjuga antics clixés atmosfèrics i picades d’ull a trames icòniques per configurar tot un joc metaliterari. No debades, el subtítol: una novel·la de suspens, no deixa de constatar aquests trets que de seguida hi descobrirem. 

Un escriptor de novel·la comercial, Andrew J. Rush, es veu assetjat per una dona (clarament s'entreveu una intertextualitat de la trama de Misery). Rush és famós, ha venut milions d’exemplars i s’ha enriquit amb el beneplàcit de la crítica. Ho té tot de cara, però amaga un costat fosc de la seva personalitat. Sent una veu, pateix una mena d’esquizofrènia. Fart de la vida acomodada i dels elogis, canalitza aquests pensaments pertorbats i reprimits en el dia a dia escrivint novel·les masclistes, violentes i inadequades per a una comunitat hipòcrita on imperen les aparences. Un Vernon Sullivan en mans d'un Boris Vian desfermat.

La trama comença quan la dona que l’assetja (aquesta vegada no serà una infermera, sinó una escriptora molt enginyosa però d’estil mediocre que no ha aconseguit ser editada) el denuncia per plagi. 

D’una manera molt hàbil, disfressant la novel·la gairebé de paròdia, Oates fa una bona repassada al món editorial, on les dones es manifesten amb més talent que els homes, fins i tot més creatives, però subjugades al sexe que les domina socialment. El toc divertit el trobarem amb el protagonista obsessionat  (també) amb l’ínclit Stephen King. És, alhora, un homenatge als autors clàssics com Shakespeare, Milton, Thackeray, Dickens i Sir Walter Scott o a obres pròpiament de gènere com Frankenstein, El darrer home, Dràcula o Una altra volta de rosca, entre altres. 

Ideal per llegir-lo una nit de tempesta amb manteta i una copa de vi negre.

Fotografia@Marion Ettinger
De la solapa: “Joyce Carol Oates va néixer a Lockport, Nova York, l’any 1938. Autora de més de 50 novel·les, més de 400 relats breus, més d’una dotzena de llibres de no ficció, vuit de poesia i obres de teatre en quatre dècades. És una de les grans figures de la literatura contemporània nord-americana. Ha estat guardonada amb nombrosos premis, com el National Book Award, el PEN/Malamud Award i el Prix Fémina Éstranger. L’any 2011 va rebre de mans del president Obama la National Humanities Medal (...) i l’any 2012 el Premi Stone de la Oregon State University per la seva carrera literària.”

Secundaris, de Núria Cadenes

Editorial Comanegra

144 pàgines

El títol forma part de l’aventura literària, “Matar el monstre”, de l’editorial Comanegra. Amb motiu del bicentenari de l’obra descomunal Frankenstein or The Modern Prometheus, de Mary Shelley, l’editorial ha convidat set autors perquè retratin una Barcelona concreta. A cadascú li corresponia escriure sobre un any i tots abasteixen dos segles, des de l’any 1818 fins al 2018, amb plena llibertat per fer-ho. Només s’ha puntualitzat el condicionant d’incloure un personatge transversal a tots els volums i la possibilitat de fer referència al monstre, aquell que es delia per ser acceptat i el qual tothom rebutjava. Quina condició més humana, no trobeu? 

És estrany que no hagi ressenyat mai la Núria Cadenes, ja que fa temps que l’admiro com a escriptora, fa temps que em fa feliç llegir-la i fa temps que la vaig recomanant pel món. Amb Tota la veritat  (VII Premi Crims de Tinta) em va deixar amb ganes de més, de molt més, i és exactament el que m’ha passat amb Secundaris.

Ambientada l’any 1992, l’any de les Olimpiades, Núria Cadenes retrata una Barcelona perifèrica, la del Turó de la Peira. Una Barcelona diferent de la dels voluntaris olímpics. Qui vol ser voluntari de cap esforç quan la seva vida ja és una cursa olímpica: pujar la muntanya per viure-hi, sortejar els ferros que apuntalen els habitatges corcats d’aluminosi o saltar els esvorancs d’una Barcelona sargida? 

L’autora arrenca imatges d’un dia qualsevol, narra a pessics escenes d’un barri enfosquit en el no-res, que mira des de l’altura l’esdeveniment mundial. I és que a Secundaris, aquest barri serà un altre personatge més.

Dies en què el món ens mira, es deia (jo ho recordo prou). I dies en què s’amagarà la brutícia sota una catifa i es pintaran de blanc les parets sobre les ditades d’una mà tremolosa perquè encara no s’ha pogut xutar. La mirada de Cadenes se centra en la quotidianitat dels que no són protagonistes, dels que no són cap abanderat fent la volta a l’estadi ni representen cap país: dels secundaris, dels perdedors d’una cursa arreglada d’abans. 

Amb un to de vegades rabiós i amb el seu estil característic —viu fins a l’insult—, l'autora assenyala la realitat incòmoda com ara les injustícies dins la presó, que són més injustes, que són més presó. La novel·la negra és això, és il·luminar la foscor i parlar de morts soterrats entre la runa. 

Me n’ha faltat més, com sempre, no pot ser que només gaudeixi un dia de la Cadenes. Se m’ha fet tastet, estimada Núria Cadenes, i vull atipar-me de tu. 

 

Fotografia @El Periódico

Els autors que formen part de la col·lecció “Matar el monstre” són Ada Castells, Mar Bosch, Julià de Jòdar, Miquel de Palol, Susanna Rafart, Núria Cadenes i Jordi Coca. Malgrat que tots els títols comparteixen un mateix personatge, que canviarà de nom però no d’aparença, se’n poder llegir i gaudir per separat. El gaudi afegit vindrà un cop llegides les set novel·les, quan s’esbrinarà el joc que amaga l’enigmàtic personatge.