Direcció: David Llorente
Interpretació: Sherezade Aténzar i Ramón Nausía
La BCNegra d’enguany ens va oferir la representació de l’obra de teatre Gregor Samsa, escrita i dirigida per David Llorente. Em va semblar extraordinari que s’inclogués una obra en el programa, ja que habitualment el teatre té, si en té, una representació escassa en aquests tipus de festivals. Per aquest motiu vaig decidir ressenyar la peça en aquest blog de literatura i cinema negre.
A David Llorente, autor també de diferents obres literàries premiades (Te quiero porque me das de comer, Madrid:frontera, entre altres), el vaig conèixer de la millor manera possible: llegint-lo. Després vaig tenir l’oportunitat de felicitar-lo personalment per la seva sensibilitat i pels seus èxits literaris. Només una persona sensible és capaç d’escriure tan descarnadament. Exposar-se a un text ideat per Llorente i pensar que se'n pot sortir indemne és impossible.
 |
| @Fotografia extreta de la pàgina Web de l'autor: http://www.davidllorenteoller.com/sobre-mi-david-llorente/ |
A l’auditori de la biblioteca Jaume Fuster ens vam reunir més de dues-centes persones i és de suposar que no totes s’havien aproximat prèviament a una de les creacions de Llorente, ni literàries ni teatrals. Per això, quan l’obra va acabar, es van produir uns segons de silenci fins que algú va començar a aplaudir i el vam seguir la resta d'ovelles descarrilades. Sí, havia acabat l’obra malgrat la sensació de buidor que ens deixava al cos.
No cal explicar la referència kafkiana del títol de l’obra. De la mateixa manera que es pot entendre per què el director opta per una escenografia mínima. Igual que el protagonista de la Metamorfosi, els mobles li fan nosa. Protagonista i antagonista o a l’inrevés: la bèstia i la bella, la jove Misa i el monstre. L’estètica dels dos actors recorden dibuixos animats de factura nord-americana, aquells que inspirats en antigues llegendes són modificats per tal que acabin amb un públic satisfet. Us imagineu una sirena suïcida o la Bella del bosc dorment violada i que només desperti per a parir bessonada? No, oi? On són els prínceps per a salvar-les d’elles mateixes? En aquests finals només hi ha víctimes i canalles. No interessen i Disney ho sabia molt bé.
 |
| Fotografia @Eva Llorca |
Gregor Samsa ens representa una mateixa escena: un monstre ferotge, que insulta, que maltracta, que saliva només de pensar a matar i una bella, que arrossega tanta soledat que és capaç de fer el que sigui per acostar-s’hi. L’obra està estructurada en diferents embats i, en la resolució de cada un d’ells, el públic pensarà en una redempció del monstre. Ella és recurrentment submisa i ell és l’evidència de tot allò que la societat escombra i amaga sota la catifa del menjador: la violència, la por, l’odi, l’egoisme, la maldat. El voldrem entendre en la mesura que Misa ho faci, el voldrem canviar perquè s’assembli més a ella. Imaginàriament, li traurem les capes de parracs de sobre i els cremarem perquè no facin mai més pudor. Banyarem el monstre, l’afaitarem i li tallarem el cabell, però sobretot li rentarem la boca amb sabó perquè deixi d’insultar-la, d’insultar-nos.
Ella actua com una dona encaparrada a posseir-lo, cega, sorda i, de vegades, muda. ¡Cállate!, li crida el monstre i ella ho fa, fins a la propera envestida. Però l’interès de la noia no és innocent. A ella també li molesta no poder domar-lo, perquè és incapaç d’assumir que aquella realitat existeix, la que la ignora, la que la menysprea, la que la voldria matar. I en un darrer intent desesperat, l’increpa, el ridiculitza i l’espectador s’enfada amb ella. No era la bondat personificada? No era que ens sentíem identificats amb ella? Ens ha deixat en evidència i això no ens agrada. Cinc segons de silenci quan els autors acaben la funció. Cinc segons de silenci per saber que ens l’acaben de jugar.
Ens ho mereixem.
