La dama fantasma, de William Irish

L’he rescatada de la Selecció de La Cua de Palla, concretament publicada amb el número 44 i traduïda per Rafael Tasis. Vaig adquirir el llibre de vell i, malgrat els espòilers que m’anava trobant escrits a l’inici de cada capítol, ha estat una lectura d'estiu força interessant.

Scott Henderson s’ha barallat amb la seva dona i decideix oblidar-se’n clavant un cop de porta i fent servir les entrades que tenia per a un espectacle amb la companyia de qualsevol dona amb qui s’hi creués. Sense noms, sense intercanvi de telèfons, tots dos gaudeixen de la companyia i de l’anonimat implícit. Quan Henderson torna a casa, troba morta la dona i a partir d’aquest fet comença l’argument d’aquesta novel·la negra, signada per William Irish, pseudònim de Cornell Woolrich, l'any 1965. 

Conrad Woolrich (Nova York, 1903-1968)

Les novel·les que va escriure de més èxit són: La núvia anava de negre (1940), La nit té mil ulls, La sirena del Mississippi, Em vaig casar amb una morta, Àngel negre i La finestra indiscreta, obra que Hitchcock adaptà al cinema l’any 1954.

L’autor utilitza l’excusa del crim, aparentment passional, per fer un repàs de la societat de l’època. El text té una estructura a contrarellotge, ja que el marit és condemnat a pena de mort —se l’acusa d’haver estrangulat la dona— i només se salvarà si algú, del gran nombre de testimonis que el van veure acompanyat d’una dona misteriosa la nit de l’assassinat, ho desmenteix. Però sembla que ningú la recorda, com si es tractés d’un fantasma, i el temps el constreny esdevenint tot un malson. El títol de cada capítol són els dies que falten perquè la condemna s’executi.

Novel·la negra amb tocs fantasmagòrics i clima de suspens assegurat.

Manuel de Pedrolo, manual de supervivència, de Sebastià Bennasar

Editorial Meteora
125 pàgines

Enguany, amb la commemoració del centenari del naixement de Manuel de Pedrolo, les iniciatives per a reivindicar el seu reconeixement històric esdevenen un goig per a lectors que com jo —fins ara només he llegit quatre títols de l’autor— ens veiem desbordats per les seves 120 obres que comprenen tots els gèneres literaris. 

Diverses reedicions, una publicació d’una obra inèdita, una biografia, actes musicats, exposicions bibliotecàries, treballs en xarxa amb el teixit socioeducatiu a les escoles i la inesgotable tasca que està fent la Comissària de l’Any Pedrolo, Anna Maria Villalonga, fa més plausible aquesta revalidació tan necessària de l’autor no només per l’extensa, ambiciosa i innovadora obra, sinó també com a personatge compromès a la recerca de la llibertat.

Sebastià Bennasar escriu una introducció molt generosa  perquè ens transporta a les illes, precisament al moment en què va descobrir l’autor, i comparteix amb el lector els anhels i alguna anècdota del tot entranyable. Per a l’autor llegir Pedrolo era arrecerar-se a “un refugi segur”:

Vaig descobrir de cop el Pedrolo autor de novel·les negres, vaig descobrir el contista de ciència-ficció i el Pedrolo polític. 

I vaig entrar de cop a la vida adulta com a lector. Fer-se gran deu ser, també, quelcom semblant a això. (Pàgina 11).

El text fa un repàs de la situació actual de l’obra pedroliana, aquella que no te l’acabes mai. Més de vint mil pàgines escrites però amb només un 10 % dels seus llibres vius, és a dir que es poden trobar a l’abast. L’autor va intercalant entrevistes amb autors, crítics i investigadors de Manuel de Pedrolo que permeten reforçar, si més no enriquir, l‘enfocament que mostren les breus, però precises, 125 pàgines d’aquest manual; noms tan rellevants en la nostra literatura com Antoni Serra, Àlex Martín Escribà, Margarida Aritzeta i Àlex Broch.

Bennasar ens proposa un ordre dins la seva obra, tasca força complicada no només pel decalatge que hi ha entre l’escriptura dels llibres i la seva publicació, sinó també per la hibridació de gèneres en segons quins títols. Comença amb els llibres de ficció amb intencionalitat política i social, segueix amb els de novel·la negra —amb menció a la col·lecció dirigida per Pedrolo “La Cua de Palla”—, continua  amb la resta de la seva producció: conte, teatre, poesia, articles i diaris, i acaba amb la sèrie narrativa Temps Obert a més d'un capítol especial per o “contra” Mecanoscrit del segon origen, així com un apèndix d’un possible final alternatiu per a aquesta obra. Del tot indispensable l’apèndix final de la bibliografia ordenada per data de creació on apareixen 76 títols de novel·la, 15 de contes i narracions,16 de teatre i 15 agrupades en “altres” com són dietaris, un epistolari o cròniques.

Si bé és cert que és un text força breu i que potser els hi pot quedar curt als lectors més avesats a l’obra de Manuel de Pedrolo, també és veritat que és ideal per als que aprofitem l’efemèride per apropar-nos a la figura i a l’obra de l’homenatjat autor. Podrem seguir investigant-ne més amb els enllaços que hi trobarem amb ressenyes, conferències, articles, assaigs o estudis sobre l’obra de l’autor d’un gènere en concret.

Per acabar, us deixo un parell de ressenyes que en vaig fer, de dos assaigs escrits per Àlex Martin Escribà —que us poden interessar per aprofundir més en l’estudi de Manuel de Pedrolo— i els quals Sebastià Bennasar referencia en aquest manual. 

Rafael Tasis, novel·lista policíac

Jaume Fuster, gènere negre sense límits.

Jaume Fuster, gènere negre sense límits, d’Àlex Martín Escribà

Editorial Alrevés

203 pàgines

Àlex Martín Escribà, professor de català i de literatura catalana a la Universitat de Salamanca i codirector del Congrés de Novel·la i Cinema Negre a la mateixa universitat, ens presenta un nou estudi del gènere, en aquest cas sobre un dels escriptors considerats com el pare de la novel·la negra en català: Jaume Fuster.

Saber d’on venim, llegir els camins recorreguts no només és un exercici indispensable per entendre l’actual situació del gènere negre a casa nostra, sinó una mostra de respecte per tot allò que es va fer o que es va voler fer i encara, per motius polítics obvis, no se n’ha pogut assolir del tot. És la manera més efectiva de tenir una perspectiva fefaent, una guia que se’ns brinda als estudiosos del gènere; no només per als escriptors que s’hi dediquen, sinó també per a tots aquells que es considerin amants del negre.

Martín Escribà ens allarga la mà, disposat a guiar-nos i a acompanyar-nos en aquest trajecte. L’any 2015 publica Rafael Tasis, novel·lista policíac —si us ve de gust, podeu llegir la ressenya que en vaig fer aquí—, text en què ens presenta la figura de Rafael Tasis com a pioner del gènere policíac en el nostre territori. Anteriorment, conjuntament amb Jordi Canal i Artigas (director de la biblioteca de L’Hospitalet, La Bòbila, especialitzada en gènere negre i policíac), publicà un extraordinari recull de 431 pàgines sobre la mítica “La Cua de Palla” (La Cua de Palla: retrat en groc i negre) i d’altres conats per a continuar amb la malaguanyada empresa (llegir-se amb l’accepció de proesa). Com a director de la col·lecció original, apareix Manuel de Pedrolo. La relació de l’autor, del qual enguany se celebra el centenari del seu naixement, amb Rafael Tasis i , en concret, l’ajuda que va rebre d’ell, va ser cabdal per iniciar la que esdevindria una de les trajectòries literàries més importants de Catalunya. No debades, a l’assaig publicat l’any 2017 juntament amb Javier Sánchez Zapatero, Continuarà... Sagas literarias en el género negro y policiaco español, Martín Escribà i Sánchez Zapatero es referien a ambdós escriptors catalans com els pioners del gènere a l’Estat espanyol. (Podeu llegir-ne la ressenya aquí).

Jaume Fuster

Àlex Martín Escribà

És necessari contemplar aquests antecedents per entendre per què Jaume Fuster és considerat el pare del gènere. Fuster va beure dels pioners, de la mateixa manera que nosaltres n’hem begut, dels seus textos innovadors.

L’assaig consta de dues parts. En la primera es contextualitza la consolidació del gènere negre, ens descobreix els models tant literaris com cinematogràfics de l’autor i  s’aborda la generació dels setanta, en què s’ubica Jaume Fuster. Ens espera un estudi exhaustiu de la seva obra, dividida en cicles: el d’Enric Vidal (l’investigador casual de De mica en mica s’omple la pica i La corona valenciana), el de Lluís Arquer (un investigador professional, picada d’ull a l’ínclit Lew Archer de Ross Macdonald), el cicle d’homenatges (indispensable per entendre més d’una intertextualitat de l’obra fusteriana) i un darrer cicle experimental.

En la segona part es transcriu, en un interessant exercici recopilatori, una selecció d’articles de la faceta divulgadora i especialista de Jaume Fuster.

Cal agrair, doncs, la gran tasca d’Àlex Martín Escribà en compartir amb el públic els seus estudis dels grans autors del gènere negre en català. No només per fer-nos-en partícips, pels motius amb què iniciava aquesta ressenya, sinó també per aquest paràgraf tan lúcid i reivindicatiu amb què acaba el pròleg:

“I és que a hores d’ara —quan es compleixen vint anys del seu traspàs—, encara resulta introbable un estudi en profunditat de la seva obra policíaca. Reivindiquem, per tant, el lloc d’un home allà on històricament li correspon. Si a la història de la literatura catalana cal posar-hi fites, posem-hi doncs, les adients.”

Només em cal recordar-vos que avui, a la Biblioteca Jaume Fuster (com no podria ser d'una altra manera) i dins el festival BCNegra 2018 (podeu consultar el programa en aquest enllaç), teniu una cita per saber més de l'autor.

Continuará... Sagas literarias en el género negro y policiaco español, de Javier Sánchez Zapatero y Àlex Martín Escribà

Editorial Alrevés

217 pàgines

Torna Àlex Martín Escribà  per delitar-nos amb l’assaig Continuará... Sagas literarias en el género negro y policiaco español juntament amb Javier Sánchez Zapatero, ambdós professors de la Universidad de Salamanca.

Anteriorment ja havíem pogut gaudir de la lectura de les anteriors publicacions  La cua de palla: retrats en groc i negre (escrita juntament amb Jordi Canal i Artigas) i Rafael Tasis, novel·lista policíac (podeu llegir la ressenya que en vaig fer aquí); totes elles publicades pel segell editorial Alrevés.

Continuará... ens presenta un text conscienciós en què es recull tota la tasca investigadora que els autors han anat desenvolupant durant aquests anys, en referència a les sèries negres i policíaques del territori espanyol, i les aproxima al lector tot indicant la seva rellevància des dels seus inicis fins a l’actualitat.

Recullo aquest paràgraf de l’article aparegut a La Vanguardia, amb motiu de la seva publicació, i que podeu llegir-lo clicant aquest enllaç:

  “Según sus palabras, el libro "es el resultado de una labor investigadora sobre novela negra y policiaca en la literatura española que comenzó hace diez años y que se ha ido desarrollando a través de la publicación de artículos en revistas y monografías científicas, la edición de volúmenes colectivos de ensayos y antologías de cuentos, la presentación de comunicaciones en reuniones científicas y de forma especial en la organización del Congreso"."

Confesso que m’agraden els assajos, en llegeixo de filosofia, de sociologia i de qualsevol tema que em pugui interessar i com des de fa ben bé tres anys em dedico a estudiar la novel·la negra, no fa falta dir que quan m’assabento que sortirà un assaig, corro a comprar-me’l. M’agradaria comentar, per als qui no hi estan avesats, que els tres assajos esmentats es poden llegir sense cap mena de complicació. I aquí rau la dificultat d’escriure un bon assaig amb intenció divulgativa, fugir de qualsevol pàtina anquilosada lèxica que al final defuig al públic i només l’acaben llegint el mateix cercle de persones que s’hi dediquen. No és aquest cas —com tampoc ho van ser els anteriors; recordem com des de la publicació de l’assaig de Rafael Tasis tots van córrer a comprar La Biblia Valenciana (els nouvinguts, és clar) i posteriorment ens vam alegrar de la reedició de l’obra per part de l’editorial  Tres i Quatre. I és el que provoca llegir un text com aquest, que es pot copsar perfectament sense perdre tot el seu rigor.

L’estructura del llibre està dividida en tres apartats que segueixen una lògica cronològica: les nissagues en la novel·la negra i policíaca universal, les nissagues en l’espanyola i un darrer que tracta de tres paradigmes serials —Eugenio Fuentes, Alicia Giménez Bartlett i Lorenzo Silva— com a representants que destacaren (contextualitzant  l’inici de les respectives sèries) per la incorporació d’elements nous que transgredien, o merament transformaven, el format pretèrit.

Aquest treball facilita una mirada global del gènere alhora que penetra i dissecciona totes les manifestacions serials. Aquesta focalització en les nissagues permet profunditzar en els diferents universos narratius dels escriptors del territori, tenint en compte el corpus total de cadascun d’ells, comparant-los amb la perspectiva universal amb què s’inicia la lectura de l’assaig.

Ens endinsarem en els tres eixos del món fictici en què es desenvolupa l’acció de les principals sèries negres, en les diferents atmosferes dels espais literaris, en el temps i en els personatges; o  veurem com fins i tot un espai (la Barcelona de Vázquez Montalbán) aconsegueix esdevenir un personatge. 

Continuarà... marcarà les intertextualitats i les diferències entre les diferents obres i ens farà recórrer un viatge històric a través dels detectius més famosos com Dupin, Holmes, dels precursors de la novel·la negra Spade, Marlowe, Archer, i al llegat d’internacionals més actuals com  Belascoarán, Conde, Bec, Adambsberg, Montale, Jaritos, Montalbano, Brunetti, Schiavone, Wallander, Wilhemsem, Martinsson, Hole, Dahle, Kemenskaya, Gunther, Rebus, Taylor, Parker, Bosch, Longmire, Ohayon, Keyankaya, Ramotswe o Chen Cao. Com podeu comprovar, l’assaig és una oportunitat per descobrir autors (jo ja me n'he anotat uns quants que no tenia controlats) i per aprofundir també en el desenvolupament de la figura de l’investigador al nostre territori, des de les primeres imitacions, picades d’ullet  i paròdies, fins a consolidar-se’n i arribar a ser referents per a escriptors coetanis nostres. Coneixerem de més a prop a Plinio, Carvalho, Méndez, Cupido, Delicado o Bevilacquia.

El llibre també aborda la necessitat de la definició del terme “novel·la negra”, no tant per la transformació enriquidora en què es desenvolupa el gènere —símptoma de bona salut— sinó davant de segons quins “títols vinculats al thriller estereotipat amb aires de best seller com El codi Da Vinci (...), per adonar-se d’aquesta ambigüitat”.

És el mateix dir procedural que procedimental? ¿Quan, històricament parlant, la novel·la policíaca va perdre el seu vessant lúdic i va passar a fer crítica social, convertint-se en negre? Novel·la de misteri, intriga, thriller...? Krimi, giallo, tartan noir, polar aïoli o polar provençal? Hard-boiled? Femicrime? Si ho voleu saber, l’haureu de llegir! Però abans d’acabar, m’agradaria esmentar el pròleg de Tyras, del qual he extret aquestes sentències exquisides:

“La noción movilizada, homóloga al suspense, es la expectativa.”

“La ficción policial se mueve permanentemente entre los dos polos de la originalidad y el estereotipo”.

Un incombustible imprescindible per a tots els amants de la negror!

Ressenya Maldita Verdad

Empar Fernández
Editorial Off Versátil

Maldita verdad és el tercer títol que ens presenta l'autora Empar Fernández, d'una trilogia en què s'encara, d'una manera avinent, al dolor i la culpa. Cada volum es pot llegir per separat; les dues novel·les anteriors són: La mujer que no bajó del avión i La última llamada.

Dic avinent perquè, com també l'amor, el dolor i la culpa són sentiments universals inherents a l'ésser humà. No és difícil, doncs, empatitzar amb les famílies que ens mostra l'autora en les pàgines de la seva obra. És més, trobo que la seva genialitat és la capacitat que té de descriure aquells elements d'una quotidianitat (una perquè és concreta: un barri, una professió, etc.) que el lector podrà reconèixer com si fossin seus. Entre plats de duralex, papers pintats estrafolaris i cortines setantenes, una té la impressió de recordar la casa dels seus avis. Si a sobre, parla dels mateixos carrers on va viure la meva àvia, us podeu imaginar com he pogut rememorar l'olor de vellesa, la fredor del terratzo rosegat.

Tot i que encara no m'he llegit La mujer que no bajó del avión (ho faré!), sí que he pogut apercebre una evolució en aquest eix que unifica els dos darrers llibres i em consta que també passa així amb el primer. Com si es tractés d'una intertextualitat restringida a la trilogia, l'autora es va retroalimentant en el seu aprofundiment de l'estudi de la culpa per acabar resolent en una màxima amb què tots estarem d'acord: hi ha veritats que maten. 

Quant a tècniques literàries del gènere negre, Empar Fernández conserva en Maldita Verdad certes pautes que recomanava Rafael Tasis a l'hora d'escriure novel·la policíaca, com ara: "(…) dues morts fan un bon número", "no convé que les víctimes siguin massa conegudes del lector", "el detectiu ha de ser invariablement simpàtic. Aquesta regla no té excepció quan es tracta d'un amateur o d'un policia privat (…), que pot quedar en ridícul de tant en tant" perquè "ja se sap que els detectius privats estan avesats a rebre copioses pallisses (…)".
Però on potser veig jo l'originalitat genuïna (aquella que els moderns perseguien, en defuig de la transformació del que era ja escrit, ja "inventat"), és en la manera de tractar la regla d'or de les novel·les del gènere en què el crim s'havia de pagar per part de l'assassí. Sí, un crim no és gratuït mai i l'autora ens mostra quina és la pena més dura a complir-se: la culpa.

Aquestes són les novel·les negres que més m'agraden, les que apregonen en la personalitat més íntima dels personatges; aquella que no manifesten quan es relacionen socialment, sinó que la deixen eixir en la soledat d'una habitació, un cop tancada la porta, abans d'intentar reconciliar la son amb el malson de viure. Un plantejament "humilde y cercano", com ens avança al pròleg el director de la col·lecció David G. Panadero, però que l'autora l'eleva i reïx en presentar-lo d'interès general. Enhorabona, Empar, en volem més!