Va de llibres



Articles d'interès, ressenyes, presentacions, autors, bibliografies, relats, frases per recordar… això va de llibres!



Fa tres anys que, cada cop que acabo de llegir un libre, escric un petit comentari, anoto alguna idea que m'hagi pogut suscitar o si més no, subratllo una frase d'aquelles que, quan la llegeixes, t'has d'aturar perquè saps que només l'ha pogut escriure un dels grans.


De mica en mica aniré afegint al blog aquestes impressions sobre lectures de diferents gèneres, que per un motiu o un altre, les he anat incorporant al meu univers literari.


I per començar compartiré un relat publicat al llibre Els contes guerxats El seu títol original era:

UN NADAL BEN ESTRANY



Havia acordat veure’m amb la meva amiga Nati, després
de tants anys sense saber res d’ella. Aquell 25, la ciutat
s’havia llevat humida i plovia com ho faria un que pot i no
vol —amb recances— o pitjor, com un que vol i no pot, és
a dir, sense acabar de fer-ho. Plovisquejava lent, a estones,
però suficient perquè se’m calés als ossos aquell fred petri
que s’havia instal·lat a la ciutat des de feia només un parell
de dies.
Vaig agafar el metro que em conduiria des de la plaça de
Sants fins al portal de l’Àngel, on havia quedat amb ella. Tenia
tantes ganes de veure-la! Jo sabia que aquells dies era molt
complicat per a ella, sempre ocupada amb reunions familiars,
amb la preparació dels regals...
El vagó era ple a vessar, ple de famílies que ocupaven els
seients que habitualment un dimarts utilitzaven treballadors
que es dirigien a les seves respectives feines d’esma. Em vaig
fixar en una mare que tenia sobre la falda un dels seus fills,
mentre el gran anava fent bombolles amb un xiclet passejant-
se pel vagó.
—T’has de portar bé a casa del tiet —li deixava anar la mare—,
ja saps que aquest any el Pare Noel és pobre.
—I per què? —va preguntar el fill petit mentre arrufava el
nas.
—Perquè també ha arribat la crisi al pol Nord.
El germà gran ho escoltava de lluny i tot bufant va escopir
el xiclet contra una finestreta del vagó. Vaig pensar que el petit
normalitzaria la nova situació precària que s’havia instal·lat en
aquella casa, però que al gran li costaria molt més acceptar-ho
després que, durant anys i per Nadal, havia arribat a ajuntar
més de sis regals, que com deien les darreres enquestes era la
mitjana per cap infantil d’una societat malalta pel consum.
Potser s’ho van fer mirar una mica tard. El nen, fastiguejat,
va abaixar el cap. Em vaig descobrir pensant que l’American 
Psychiatric Association ja tenia una altra malatia patològica
per inventar-se i tractar amb nous fàrmacs: dèficit del nen
postcrisi.
Em va treure de la meva abstracció una dona corpulenta
abrigada amb pells nòrdiques que intentava fer equilibri
sobre uns escarransits talonets. Els llavis pintats de vermell
“catifa dels Òscar” —així ho apuntava l’etiqueta, quan se’l va
comprar— i les generoses carns la feien semblar una musa d’en
Botero.
De sobte, em vaig adonar que havia arribat a la parada on
havia de baixar, plaça Catalunya. Em vaig dirigir al Banc d’Espanya,
que era el punt de trobada que havíem acordat la meva
amiga i jo. Arribava d’hora i la Nati sempre s’havia fet esperar,
així que ho vaig aprofitar per fer un volt. Em vaig acostar a
la fira de Santa Llúcia, però no em vaig recordar que feia dos
dies que les parades eren tancades. Llavors vaig pensar que
feia molt de temps que no entrava a la Catedral. Justament,
quan passava per davant de l’entrada principal, em vaig fixar
en una dona que empenyia una cadira de rodes. Intentava
accedir-hi, però davant la impossibilitat que els plantejaven
les escales i de la insistència de l’home que hi havia encarregat
dels accessos, que no podia fer res per ajudar-los, van decidir
girar cua. “Anem, mare, no és cert que a l’Església hi càpiga
tothom” —va dir acariciant la galta de la seva mare, que no
entenia el que passava.
Com que el fred era intens, vaig decidir girar cua jo també,
em varen marxar les ganes d’entrar-hi. Em vaig dirigir a un
autoservei que recordava que hi havia a la propera plaça Urquinaona,
per escalfar-me prenent-me un cafè.
Asseguda en una taula al costat de la finestra, veia regalimar la pluja
 pel vidre. En aquell moment va
arribar un grup de joves turistes cridaners. Alguns es dirigien
directament a l’exposició dels plats proposats mentre la resta
vigilava els abrics i les bosses de les cadires. Em vaig sorprendre
pensant en quina mena de persones anaven a dinar el dia
de Nadal a un restaurant com aquell. Vaig veure un home sol
que no em treia la vista de sobre. A la taula del costat hi havia
una dona gran també sola, i més enllà una parella d’avis que
menjaven sense dir-se res. Quin Nadal més estrany. Vaig
decidir anar-me’n, no fos que la meva amiga Nati hagués arribat.
Quan ja era a prop de la cantonada on havíem quedat,
vaig veure un captaire que lluny de demanar almoina bevia
a galet d’un cartró de vi. Estava tremolant i el vi li anava caient
coll avall. Tenia els ulls aclucats i amb el dors de la mà
esquerra anava netejant el regalim d’aquell líquid tan apreciat
per ell. De cop i volta em va mirar. Va abaixar el cap com
si sentís vergonya i m’hi vaig acostar. Quan em va tornar a
mirar, se’m va encongir el cor. No havia vist mai una mirada
tan trista, tan deixada anar. No gosava parlar-li. M’hauria
assegut amb ell per preguntar-li què és el que li havia passat
per acabar d’aquella manera. Què era allò tan horrorós que
havia fet que la seva família no es compadís d’ell en aquell
dia de Nadal? Però, qui era jo, per donar-li cinc minuts de
confiança en una conversa i desaparèixer després de la seva
vida? No hi gosava.
—Li puc donar diners? —em vaig descobrir dient.
Els seus ulls es van tornar lluminosos quan va veure que
treia una moneda. Em va agrair el gest amb un moviment
 de cap. Pobre llop estepari! Quan m'allunyava vaig pensar
que el millor que li podia passar era poder beure vi. Em vaig
sentir menyspreable.
La meva amiga no arribava i vaig començar a pensar que
potser no vindria, feia vint anys seguits que feia el mateix.
Un missatge de text al meu mòbil va corroborar el meu pressentiment.
“No vindré. M’he perdut pel camí. L’any que ve, potser.
BON NADAL!”
Com cada any, em vaig quedar trista, sorpresa de mi mateixa.
Per què any rere any no em cansava d’esperar la Nativitat?
Vaig seure en un banc de pedra que hi havia al mateix portal
de l’Àngel. Les puntes de les meves botes es tocaven entre
si, tenia fred. Un nen es va acostar.
—Vine cap aquí —li va cridar la seva mare—, no t’he dit que
és perillós apropar-se a la gent que no coneixes?
Vaig aixecar el cap, el captaire em somreia mostrant-me
la seva única dent aixecant el cartró de vi. M’indicava si en
volia, tot disposat a compartir-lo.