222 pàgines
Lèmmings és el vint-i-novè títol de la
col·lecció de novel·la negra Llibres del Delicte i, de nou, l’editorial ens
torna a sorprendre. L’obra és molt original, és un contrast continu. La veu
narrativa és la del protagonista que en segona persona va relatant-se ell
mateix els fets. Així, el lector resta en segon pla i serà el testimoni tant dels esdeveniments com de les reflexions d’un home que necessita saber qui és per
entendre on i com ha acabat. Uns fets, revelats al primer capítol, que si bé amaguen alguna incògnita que ens mantindrà en vil, són prou rellevants i contundents perquè actuïn com a punt d’inflexió
en una vida de “paisatges de condemnats”.
La novel·la està ambientada en espais sòrdids
i caòtics, naus poligoneres, barraques, bancs de ciment, gasolineres, horts,
descampats freqüentats per personatges secundaris d’estètica xarona i opinions
racistes i amorals. Com a contraposició, una infantesa protegida per una Cova
Secreta, un “àngel” mestre i una atracció per la saviesa i l’ordre oriental. El
fil conductor serà la lluita. Una lluita explícita descrita plàsticament i una
altra de figurada. El protagonista, atuït per una condició física que ens
recordarà a guions com a Memento o Paycheck, descobreix una societat plena
de misèries en què les drogues, l’alcohol, els programes escombraries de la
televisió i els avanços tecnològics intentaran apaivagar el dolor de vida.
Lèmmings és la fotografia d’una societat
maltractada que sobreviu en la contradicció de l’autodestrucció. Escrita des d’una
mirada força original —fa olor de tatami suat, de curri i kebab—, l’autor
utilitza un to potent, amb un vocabulari viu i creatiu i una estructura ben
tramada des d'una gran analepsi. Fins i tot, ens regalarà la incursió d’un parell de contes. Té
especial rellevància l’aportació de coneixements tant d’arts marcials com
sanitaris. I en aquesta combinació rau la sofisticació de la novel·la: el dolor
i la cura, una contraposició de lluita constant que dotarà de sentit tota l’obra.