Editorial Meteora
Fa més de dos anys que vaig llegir per primer
cop un escrit d’Esperança Camps. Es tractava d’un relat, de la compilació Elles també maten de l’editorial Llibres
del Delicte: (Ulleres de) Pasta Negra, on
va ser incoada la novel·la La cara B, que signaria amb la mateixa
editorial. La seva lectura em va impressionar (aquí us deixo la ressenya que en vaig fer) pel seu estil però també per la seva manera de coure tots els
ingredients. Es va dir que era la primera novel·la negra que havia escrit
l’autora conscientment —una vegada vaig sentir com algú li deia que no era cap
sorpresa perquè els seus escrits anteriors també acostumaven a negrejar.
 |
De la solapa del llibre: “Esperança Camps i Barber (Ciutadella de Menorca) és periodista. Pràcticament tota la carrera l’ha feta a Radiotelevisió Valenciana encara que també ha treballat a la premsa escrita. És autora de les novel·les Enllà de la mar (2004), Quan la lluna escampa els morts (2005) o El cos deshabitat (2009), Naufragi a la neu (2012) entre altres, que li han valgut premis com el Joanot Martorell, el Ciutat d’Alzira, El Lector de l’Odissea o els de la Crítica dels Escriptors Valencians o de l’Institut Interuniversitari de Filologia. És coautora juntament amb Empar Marco de Vertigen (2014).” |
Quan Esperança Camps va presentar L'illa sense temps, a la quarta edició del festival Tiana Negra, va explicar el seu origen: la lectura d’una feréstega
notícia que va transcendir a tots els mitjans de comunicació. L’aparició a
Ciutadella d’una anciana assassinada amb unes tisores clavades al cap, va
despertar l’imaginari de l’escriptora menorquina i va ser l’excusa per envestir
la resta de temes que aborda la novel·la, com la crítica a cert periodisme
que actualment es practica, el record de la infantesa o la reflexió sobre la incidència
dels canvis socials en les històries de pares i fills. Camps parla del que
coneix molt bé, no debades alguna vegada ha confessat amb ironia no entendre
per què gairebé sempre els seus protagonistes són periodistes.
Expressament, vaig reservar la seva lectura
per quan fos a l’illa i no ho he pogut encertar més. M’ha delitat provocar la
coincidència; llegir sobre ensaïmades quan em trobava a can Sucrer des
Mercadal, o passejar per les llambordes ciutadellenques imaginant-me a na Júlia
Cases, la protagonista, aprenent a anar amb bicicleta.
La novel·la traspua pinzellades de la rivalitat entre Ciutadella i Maó, de les olors, dels colors de la infantesa tintats de solpostades rogenques i de tots
aquells records que una periodista convertida en escriptora, quan torna a
l’illa on ha nascut després d’anys d’absència, pot entresentir. Parlo de la
protagonista o potser de l’escriptora, no és una dada important.
Camps dirigeix el temps narratiu i el temps de la història hàbilment. Els estira i els
arronsa d’una manera descarada i ho fa quan vol i com vol. És aquest domini, aquesta
veu pròpia que posseeix la que s’encarrega de situar-nos en el passat o en el
present. Té l’habilitat de fondre la narració de la tercera persona —com si es
tractés d’un slide-out— i
difuminar-la en monòlegs interiors, per als quals no dubtarà, fins i tot, en
fer parlar els personatges en segona persona. L’illa sense temps és un text exquisit en recursos literaris de
puntuació, usos onomatopeics, i en què les frases inacabades, deixades anar com
un sospir a l’aire, esborren els impertinents punts suspensius i els converteix
en un inexorable punt i seguit. Un contundent ja n’hi ha prou que interpel·la
al lector, un “ja m’enteneu, oi?”.
Llibre molt recomanable per tots els diferents
aspectes als quals m’he referit, sense oblidar-me de la intriga que l’autora
manté viva: qui va matar una nonagenària amb unes tisores clavades al cap? No he pogut tenir millor companyia de viatge,
capaç d’influenciar la percepció del temps d’aquesta meravellosa illa.
“Passen el temps al bar i trenen converses
el·líptiques per perdre’l definitivament, perquè no val res, el seu temps. Els
molesta, els en sobra i estan obligats a tirar-lo, a fer-lo malbé. Butxaques,
senalles, sacs plens de minuts i hores i dies sobrers, que si els minuts fossin
doblers de banc jo seria ben ric. Són vells i prou que ho saben que ja han fet
tot el que havien de fer i ja han passat totes les calamitats que expliquen
sempre que hi hagi algú disposat a escoltar-los: la guerra, la postguerra, la
misèria moral, la misèria econòmica, la fam, l’explotació laboral com a sabaters
de banqueta o com a manobres, la dictadura, la democràcia, la criança dels
fills, la malvolença dels néts. Ara només esperen una mort de bòtil. Que el
final no sigui gaire dolorós, desitgen.”
