Encetem aquesta col·laboració d'estiu, a l'apartat Va d'autors, amb la presidenta i una de les escriptores que formen part del col·lectiu Planeta Lletra: Sandra Cabrespina. Podeu saber més d'aquesta "associació lletrícola maresmenca" clicant aquí.
Cada divendres de juliol, En clau de negre presentarà un autor que ha col·laborat en el darrer recull de relats Mataró és criminal (si voleu llegir la ressenya que en vam fer, la teniu aquí) i que ha cridat la nostra atenció. Són noves veus criminals, algunes fresques, altres juganeres i híbrides. Estem convençuts que totes elles aporten un toc d'originalitat al gènere negre. Us trobareu petits relats, alguns amb tocs fantàstics, d'altres que voldrien ser novel·la, però tots estiuencs per acompanyar-nos durant aquest mes tan calorós.
 |
Fa dos anys que tinc la sort de ser la presidenta de Planeta Lletra, una associació de mataronins i maresmencs amb ganes de llegir, escriure, trobar-se i créixer junts com a escriptors. L'associació va néixer de la mà de l'autor mataroní Jordi Lopesino, arran dels seus cursos al centre cívic Tres Roques i a redós d'aquest centre. Junts hem publicat quatre llibres, tres d'ells de temàtica criminal, i un munt de revistes i hem fet tertúlies, vermuts, i diverses celebracions. Ara a més comptem amb un programa mensual a Mataró Ràdio.
Pel que fa a mi sóc una lectora compulsiva des que recordo. Llegir és una constant a la meva vida. Entre llibre i llibre em vaig llicenciar en filologia anglesa, he treballat de mestra, de traductora, d'administrativa, redactora de posts i altre cop de mestra. M'he casat, he tingut una filla, li he vist créixer, llegint gairebé tant com jo. En algun moment vaig sentir la necessitat d'escriure. I m'hi vaig posar. Fins ara, microcontes i relats curts.
|
AL TREN
Miri, doncs sí, sí que
els conec tots dos. Els vaig presentar jo. És una història llarga. Els vaig
conèixer al tren. Se'n faria creus de la gent que hi pots arribar a conèixer,
sap? Jo no porto mai auriculars, ni vaig mirant pantalletes. M'agrada mirar per
la finestra i veure el mar, les platges, els banyistes, i, sobretot, parar
l'orella o fer-la petar amb els desconeguts. No faig mal a ningú, oi? La meva
vida, la veritat, és tan avorrida...
Ai, sí, perdoni, en
Jonathan. Doncs, sí, a ell el vaig conèixer primer. Ara deu fer uns tres anys.
Va ser una d'aquelles coses que passen molt de tant en tant, un desconegut
necessita buidar el pap, veu una cara amable que pensa que no veurà mai més i
es desfoga. Després resulta que ens vam veure més vegades, sempre al tren, eh?
Ell va començar a ser un habitual perquè anava a portar gènere a una joieria de
Premià. Té un taller de joieria, amb un company, sap?, els va prou bé, fan
cosetes de plata, molt fines i modernes. Miri, com aquest collaret, fa goig,
oi? Ai sí, dispensi, potser que anem per feina.
El noi devia tenir uns
disset anys llavors. Curiós, just com la Sara, que vaig conèixer uns mesos
després. És una noia molt guapa, difícil d'oblidar, sap?, amb cara de nena i
cos de dona i uns ullarros negres com dues mores. Quan la vaig conèixer
semblava desesperada. Penes d'amor, sap? Un mala bèstia bastant més gran que
ella l'havia enamorada i ara no li feia cas. Encara recordo la seva cabellera
negra onejant com una bandera, mentre amb passes felines sortia de l'estació de
Badalona, decidida a recuperar l'amor d'aquell gamarús. Pobreta nena, vaig
pensar.
Ara farà uns mesos, va
tornar a pujar al tren, em va reconèixer de seguida. Jo havia coincidit amb el
Jonathan i estàvem xerrant. I es van conèixer ells dos. Feien una parella de
cine. Ell és un noi molt atlètic, sap?, amb uns ulls verds una mica tristos. Fa
molt goig. De seguida es van agradar. I jo, ben contenta, la veritat. Llavors
en Jonathan li va voler regalar un anell fet per ell, del mostrari de gènere
que duia, i ella li va dir que no el podia acceptar, que el seu marit era
gelós. Es veu que el pare l'havia fet casar amb el gamarús aquell, que ara, a
més de fer-li el salt, no la deixava viure. S'ho pot creure? Al principi va ser
maco, va dir ella, al principi... Vaig baixar del tren i els vaig deixar
garlant, crec que cap dels dos s'havia adonat que s'havien passat de parada.
Una parella maquíssima, de cine, de debò, sap?
Ui no es posi així. Ho
sap segur vostè que ha sigut el Jonathan que ha fet aquest disbarat? I ara, què
diu?, que han confessat tots dos?, no, no potser, m'enganya... Que diuen que el
pla era meu i que els vaig ajudar?...Apa, i vostè s'ho creu? Li dic que no. A
mi no m'han fet cas de res. Si me n'haguessin fet, vostè i jo no estaríem aquí.
Els vaig explicar ben bé com ho havien de fer per no deixar rastres. Què estava
dient?, uf, fa molta calor aquí. No tenen aire condicionat? Al tren s'hi està
molt millor, la veritat.
