El cap de setmana passat es va celebrar el
Festival de literatura i cinema negre Vilassar de Noir, organitzat per
l’Ajuntament de Vilassar de Mar, Marc Moreno i Joan Ramon Armadàs.
Amb un gran èxit d’assistència, el festival
programà diferents activitats per a satisfer tot tipus de públic, lletraferits
i cinèfils, i fins i tot amants del jazz. Tal i com explica la web del festival, “Vilassar de Noir neix amb la
voluntat d’explicar i analitzar el gènere negre des de les diferents
manifestacions artístiques: literatura, còmic, cinema, teatre, i la música.” Amb la participació de més d’una trentena d’autors, el festival oferí taules
rodones de diverses temàtiques, rondes de presentacions de llibres, xerrades, i
la projecció de la premiada pel·lícula Callback com també la projecció de diferents
curts. Totes aquestes propostes foren ambientades amb una selecció de peces de
jazz, de la mà dels músics de l’Aula de Música de Vilassar de Mar.
El tret de sortida del Festival va ser la taula rodona “Entre judicis i presons”, taula en què vaig tenir
l’honor de participar juntament amb els escriptors i periodistes Carlos Quílez
i Fàtima Llambrich, l’escriptora i jutgessa Graziella Moreno i moderada pel
també periodista, presentador del programa Terrícoles, en Lluís Reales. El
motiu d’escriure aquesta petita crònica, no ha estat un altre que l’interès
suscitat arran de les converses que hi vam mantenir. En Lluís Reales aportava
unes dades per obrir la taula prou interessants: l’Estat espanyol és un dels
països europeus amb menys delinqüència, però un dels països on hi ha més
presos, afirmació que d’altra banda jo havia llegit en el pròleg que Rodrigo Lanza
va fer per al llibre que vaig escriure, A
la seva pell, basat en part en la
seva experiència a la presó. És cert, a l’Estat espanyol sobren presons, a tot
el Món en sobren. Justament quan feia un parell de dies que transcendia als
mitjans de comunicació la notícia del tancament d’algunes presons a Suècia. No
hi ha grans misteris, el canvi es va produir en el sistema judicial que ha
advocat per unes mesures de medi obert, la
probation, que permet des de la llibertat provisional acompanyar la
persona en aquest procés de la seva vida sense patir el tancament i els seus efectes.
En un sistema tan judicialitzat com el nostre,
aquestes mesures són més que desitjables perquè des del model coercitiu de les
presons, difícilment es podrà oferir un servei de qualitat. Es judicialitza
fins i tot el llenguatge. Fixeu-vos, als mitjans de comunicació es parla de
centres penitenciaris quan en realitat no deixen de ser presons, es parla
d’interns però són presos —presoners entre el formigó— o, fins i tot, s’arriba
a parlar de mesures cautelars (que queda molt bé) quan s’aïlla un pres en una
cel·la de càstig. Per tant, aquest llenguatge gens innocent crea una realitat,
amb referència al pur constructivisme social: les presons són necessàries i
funcionen correctament. Més lluny d'ella, les presons són plenes
d’immigrants, de persones pobres, és a dir, dels més vulnerables.
Amb aquesta voluntat de maquillar la realitat,
a la taula rodona, es posava èmfasi en la manca de novel·les que en parlin, de
presons. Una de les respostes aclaridores, a més a més d’aquest ostracisme
controlat, va ser la de Graziella Moreno que evidenciava la manca d’interès del
ciutadà per saber els drets que els pertoquen. “Ningú se’n preocupa fins que no
s’hi veu involucrat”, afirmava.
Per tant, ens trobem amb un problema de
consciència ciutadana però també amb un problema de responsabilitat.
Quan vaig decidir abordar la temàtica de les
presons al llibre, se’m va plantejar l’oportunitat de qüestionar-me la funció
de la presó. A banda de ser un dilema moral històric —recordem que la humanitat
va passar de castigar el cos a castigar l’ànima, tot i que encara es poden
evidenciar abusos de poder per part de certs funcionaris que també segueixen
maltractant els cossos dels presos—, hi ha una qüestió encara més plàstica: per
a què serveixen les presons? Realment, l’encàrrec constitucional de reinserció
—recordem que Catalunya té des de l’any 1984 el traspàs de la competència al
Departament de Justícia per part de l’Estat espanyol— és efectiu? Com, des de
la repressió i el càstig que comporta una institució Total —com Erving Goffman anomenà al centres tancats que reuneixen una sèrie de característiques amb què
coincideixen de ple totes les presons del territori—, algú pot pensar que es
pot contribuir a acompanyar una persona que transita a la presó? Carlos Quílez
remarcava la creença popular “qui la fa, la paga” i certament que hi ha aquest
sentiment, però realment ningú està dient el contrari. La pregunta és: què té a
veure la reinserció amb el càstig? Què té a veure aïllar una persona de la
societat, sotmetre-la a tots el efectes adversos de la presó més que demostrats,
i que per extensió m’abstindré d’anomenar-los, amb reinserir-la-hi? Lluís
Reales incidia en el paper dels mitjans de comunicació i Fàtima Llambrich
constatava com l’estiu passat es tornava a obrir el famós debat de les piscines
a les presons. Recordem que l’any 2012 transcendia als mitjans de comunicació
que per manca de pressupost aquestes piscines, algunes ja construïdes del tot,
no es posaven en funcionament. La realitat era que enmig de la crisi econòmica
no volien afrontar les queixes dels ciutadans que no veien amb bons ulls “que
els presos visquessin “millor” que ells”, com va aportar Fàtima Llambrich. Clarament tenim un problema d’educació i no només en vers les
lleis, com explicava Graziella Moreno en un inici amb qui hi coincideixo, sinó
d’empatia. Perquè en definitiva les lleis constaten una política i cada dia en veiem
exemples, on la separació dels poders que se li pressuposa a l’Estat de dret, cada vegada està més en entredit. I crec que és responsabilitat de qualsevol de
nosaltres fer l’exercici de posar-se en la pell de l’altre, en la pell d’un
pres que ho ha perdut tot i a qui, dia rere dia, s’estigmatitza en una societat
cada cop més alienant. Si realment el ciutadà creu que per una hora de natació
a la setmana un pres pot viure millor que ell, és que estem davant d’un
problema greu de consciència. I és trist constatar que ni tan sols apel·lant a
la imaginària solidaritat orgànica d’Émile Durkheim, ni que sigui perquè ningú és lliure de caure empresonat, la majoria de les persones s’estimen més el
discurs de la por, del càstig. En aquestes circumstàncies, difícilment un
tècnic en educació social podrà oferir un servei de qualitat dins d’una presó,
quan l’engranatge del sistema penitenciari els ofega diàriament a protocols que
afavoreixen l’etiquetatge, a informes que responen al control social i que
responsabilitzen només al pres del seu pas per la presó. A la societat li cal
educació però també la inquietud per lluitar contra les injustícies. Em podria
estendre molt més i tinc la sensació que em deixo molts aspectes sense referenciar-ne, molts. La taula rodona va acabar —després de parlar del paper del
jutges, dels mitjans de comunicació i de flagrants casos de corrupció— amb una
pregunta que vaig voler formular: què passa quan un jutge s’equivoca?, ja no
vaig entrar en detalls de voluntarietat. Carlos Quílez en tenia la resposta:
res.
