12/16/2016

Entrevista a Empar Fernández

Avui, al "Va d'autors", Empar Fernández respon al qüestionari literari. És una de les meves escriptores referents per la seva manera d'entendre i innovar el gènere negre i, amb la publicació de l'anomenada "trilogia de la culpa" (La mujer que no bajó del avión, La última llamada i Maldita verdad), és considerada com una de les millors autores del gènere. Podeu llegir la ressenya que vaig escriure de Maldita verdad aquí. 







Quan vas començar a escriure?

Vaig començar a escriure fa 18 anys, quan vaig pensar que disposava dels recursos per fer ho bé. Crec que cal haver llegit molt, haver acumulat prou experiències i tenir la voluntat de trobar un estil propi abans de pensar a escriure amb la intenció de publicar.

Quan vas pensar que volies publicar?

Amb els primers relats i amb una novel·la curta, Horacio en la memoria, vaig guanyar premis literaris i vaig començar a confiar en les meves possibilitats. Vaig trobar molt aviat editorial per a les primeres novel·les. Crec que tots, al cap i a la fi, escrivim per publicar.

En quin moment del dia escrius?

Sempre al matí, després del cafè i d’haver fet una ullada a la premsa.

Com organitzes l’escriptura d’un llibre?

Generalment sé com comença i com acabarà la història. Sóc poc organitzada i no sempre puc preveure quines etapes tindrà el camí que em portarà des del començament fins al final. En paraules de l'Andreu Martín, sóc novel·lista de brúixola, no de mapa.

Un autor referent?

Georges Simenon i Henning Mankell


Quin llibre recomanaries?

Recomanaria Subsuelo, de Marcelo Luján i El crit de l’oliva de Patricia Highsmith.


Estàs treballant en un proper projecte?

Sí, en una novel·la que transcorre a començaments del segle XX lligada als esdeveniments històrics. No és novel·la històrica, però tampoc és negra.


Un desig per al futur?

Per no bellugar-nos de l’àmbit cultural: m’agradaria que la gent al nostre país es distanciés dels dispositius digitals i gaudís de la lectura d’una bona història.


12/13/2016

Un cop de mà


Torna la secció Un cop de mà!








I ho fem amb l'apartat El desvetllamots:



Grapat, feix, manat...

Tenim diversos mots que ens serveixen per designar una quantitat determinada, l’origen dels quals sovint té a veure amb el recipient, la forma o la part del cos on cabria un producte concret. Recuperem-los!

deu feixos de lenya
un pom de flors 
un polsim de sal
una rajola de xocolata
dos manats de cebes 
una llenca de cansalada 
cinc llesques de pa
tres grapats de cireres
un bri de safrà

un bocí de formatge etc.


I el comentari lèxic:

*Apretar

Apretar és un verb complex perquè s'utilitza amb molts sentits diferents en castellà, i en català no existeix. Aquí teniu alguns exemples incorrectes i a sota hi ha la solució que solem dir en català:

S’ha apretat massa el cinturó. S’ha estret massa el cinturó.
Va apretar les dents per no dir res. Va serrar les dents per no dir res.
Avui el sol apreta fort. Avui el sol pica fort / bat de ple.
No apretis tan fort el cargol. No collis tan fort el cargol.
Està tot ben apretat. Està tot ben comprimit.




                                         Amb la col·laboració de:









*Extret de la revista Un cop de mà. Núm. 62 i 63. CNLV.

12/08/2016

Lo que nos queda de la muerte, de Jordi Ledesma


Editorial Alrevés 
188 pàgines

Vaig conèixer Jordi Ledesma fa temps, encara no havia escrit aquest llibre. Havia previst comprar-me'n l'anterior, El diablo en cada esquina, però les lectures pendents i el ritme furiós de les publicacions, a vegades, m’empenyen i em trobo saltant al tren que xiula en aquell moment sense pensar-m’ho gaire. La resta ja es llegirà, em tranquil·litzo. Coses de lletraferida.



Fotografia @Lorenzo Sanz, del blog de l'autor
 De la solapa del llibre: Jordi Ledesma (Tarragona, 1979) es autor de Narcolepsia (Alrevés, 2012) finalista del Memorial Silverio Cañada de la XXV Semana Negra de Gijón, y del Diablo en cada esquina (Alrevés, 2015) texto seleccionado para los premios literarios del Congreso Negro de cine y Novela de la Universidad de Salamanca.


La novel·la s’apuntala en una violència sistèmica, disseminada arreu i capaç de pervertir paisatges idíl·lics, com contaminaria el traç d’una façana d’hotel la tela d’una marina. Però també entreveurem d’altres violències no tan estructurals.
Entre les línies dels diferents capítols, l’autor exposa l'home, explotat per l'home mateix i en la seva condició, a ser l’espectador d’invasions insultants, a qüestionar-se sobre la seva identitat. La demografia creix proporcionalment al mateix ritme que la incomoditat, les pors i finalment l’egoisme. Diners ràpids per a ànimes desmenjades. Drogues i alcohol per ablanir els greuges. 
Ara bé, en realitat l’home no és allò que la vida li disposa, sense cap mena de control sobre els esdeveniments, abocat a la fatalitat del dia a dia. L’home es defineix per com entoma les envestides i també per les decisions que pren per a resoldre-les. I d’això va Lo que nos queda de la muerte, de decisions i de com encaren els veïns d’un poble marítim les dificultats que la pròpia i l’aliena enveja els genera.

També hi trobarem una violència simbòlica, al més pur estil bourgoisià, en personatges tan magnífics com la gitana coixa, els avis de Bocachancla, la malaurada Iris o fins i tot el mateix narrador que no deixa de ser un personatge privilegiat, perquè tot i que no té el do de l’absoluta omnisciència, s’espavila molt bé (gratant la informació en barres de bar) per dissimular-lo. Així, alguns personatges es resignen a les circumstàncies amb una mirada indolent, perquè creuen que no tenen dret a un altre tipus de vida millor; viuen allò que pensen que es mereixen. D’altres, però, se n’aprofiten i van soscavant la seva personalitat com qui enllesteix una fossa destinada a qualsevol que s’hi interposi, en el seu camí. I si cal aplicar-hi violència masclista, també. A vegades entreveure la part fosca de cadascú, o conèixer algú que s’atreveixi a escopir-te les teves pors a la cara pot despertar el somni del més letàrgic caiman.

La novel·la és el relat d’un temps concret, els anys 90, en un poble marítim on les ones engoleixen morts, les vies del tren se’ls enduu i l’autor evoca una realitat social que tots reconeixerem i fins i tot acceptarem que ens ha marcat. Tot elevat a l’extraordinari estil exponencial de la conjunció “I”: ii = I. L’haureu de llegir per poder desxifrar aquesta fórmula.






Lo que nos queda de la muerte és una gran obra. Una d’aquelles que quan tanques la contracoberta et fa somriure. I no precisament perquè el text hi convidi, no, sinó perquè he imaginat l’autor assegut, obrint l’ordinador i patentitzant una sentència: que no hi ha etiquetes per a estigmatitzar la qualitat del gènere. Ho demostra de la millor manera possible, que és el que hauríem de fer tots els autors, és a dir escrivint meravellosament.