12/08/2016

Lo que nos queda de la muerte, de Jordi Ledesma


Editorial Alrevés 
188 pàgines

Vaig conèixer Jordi Ledesma fa temps, encara no havia escrit aquest llibre. Havia previst comprar-me'n l'anterior, El diablo en cada esquina, però les lectures pendents i el ritme furiós de les publicacions, a vegades, m’empenyen i em trobo saltant al tren que xiula en aquell moment sense pensar-m’ho gaire. La resta ja es llegirà, em tranquil·litzo. Coses de lletraferida.



Fotografia @Lorenzo Sanz, del blog de l'autor
 De la solapa del llibre: Jordi Ledesma (Tarragona, 1979) es autor de Narcolepsia (Alrevés, 2012) finalista del Memorial Silverio Cañada de la XXV Semana Negra de Gijón, y del Diablo en cada esquina (Alrevés, 2015) texto seleccionado para los premios literarios del Congreso Negro de cine y Novela de la Universidad de Salamanca.


La novel·la s’apuntala en una violència sistèmica, disseminada arreu i capaç de pervertir paisatges idíl·lics, com contaminaria el traç d’una façana d’hotel la tela d’una marina. Però també entreveurem d’altres violències no tan estructurals.
Entre les línies dels diferents capítols, l’autor exposa l'home, explotat per l'home mateix i en la seva condició, a ser l’espectador d’invasions insultants, a qüestionar-se sobre la seva identitat. La demografia creix proporcionalment al mateix ritme que la incomoditat, les pors i finalment l’egoisme. Diners ràpids per a ànimes desmenjades. Drogues i alcohol per ablanir els greuges. 
Ara bé, en realitat l’home no és allò que la vida li disposa, sense cap mena de control sobre els esdeveniments, abocat a la fatalitat del dia a dia. L’home es defineix per com entoma les envestides i també per les decisions que pren per a resoldre-les. I d’això va Lo que nos queda de la muerte, de decisions i de com encaren els veïns d’un poble marítim les dificultats que la pròpia i l’aliena enveja els genera.

També hi trobarem una violència simbòlica, al més pur estil bourgoisià, en personatges tan magnífics com la gitana coixa, els avis de Bocachancla, la malaurada Iris o fins i tot el mateix narrador que no deixa de ser un personatge privilegiat, perquè tot i que no té el do de l’absoluta omnisciència, s’espavila molt bé (gratant la informació en barres de bar) per dissimular-lo. Així, alguns personatges es resignen a les circumstàncies amb una mirada indolent, perquè creuen que no tenen dret a un altre tipus de vida millor; viuen allò que pensen que es mereixen. D’altres, però, se n’aprofiten i van soscavant la seva personalitat com qui enllesteix una fossa destinada a qualsevol que s’hi interposi, en el seu camí. I si cal aplicar-hi violència masclista, també. A vegades entreveure la part fosca de cadascú, o conèixer algú que s’atreveixi a escopir-te les teves pors a la cara pot despertar el somni del més letàrgic caiman.

La novel·la és el relat d’un temps concret, els anys 90, en un poble marítim on les ones engoleixen morts, les vies del tren se’ls enduu i l’autor evoca una realitat social que tots reconeixerem i fins i tot acceptarem que ens ha marcat. Tot elevat a l’extraordinari estil exponencial de la conjunció “I”: ii = I. L’haureu de llegir per poder desxifrar aquesta fórmula.






Lo que nos queda de la muerte és una gran obra. Una d’aquelles que quan tanques la contracoberta et fa somriure. I no precisament perquè el text hi convidi, no, sinó perquè he imaginat l’autor assegut, obrint l’ordinador i patentitzant una sentència: que no hi ha etiquetes per a estigmatitzar la qualitat del gènere. Ho demostra de la millor manera possible, que és el que hauríem de fer tots els autors, és a dir escrivint meravellosament.