7/07/2015

Territorio líquido. Relatos de la incertidumbre.


Ressenya 

Territorio líquido 

Relatos de la incertidumbre


Amb aquest suggestiu títol, arriba a les meves mans aquest llibre d’inquietant coberta. Les volàtils formes sorrenques del desert van acaparant la meva atenció. Hi ha res més frisós que la incertesa?



La sinopsi de la contracoberta resa així:

“Bajo la superficie desértica de un tiempo marcado por el descreimiento, fluye el agua revitalizante de los contadores de historias. Territorio líquido contiene más de sesenta relatos de diecinueve autores que escriben sobre el amor, el odio, la vida y la muerte.

L’editorial Atónitos, amb la seva col·leció —de nom evocador— Orígenes, publica nous autors literaris. Si precisament d’allò que estem parlant és de la inseguretat dels nostres dies, d’entrada ja és una decisió valenta que hem d’agrair.

En un inici, pensava que podia ser un llibre d’acusat caire postmodernista, però m’ha sorprès per la diversitat d’estils de cada autor i la manera de lligar-los al volum. El denominador comú de tots ells és precisament l’instant, l’efímera sospita que res perdura davant de la solidesa de la realitat frèvola que ens envolta. Oxímoron? I què no ho és en aquests temps? Entre diferents gèneres com els de ciència-ficció, negre i eròtic aquests relats (alguns microrelats) van traspassant al lector la idea que qualsevol temps anterior era millor que el present; ho fa des de la malenconia, des de la mirada perduda i el somriure albat.

Un dels relats que més m’ha fascinat és l’escrit per Marga Dorao, l’intitulat Ni siquiera tú. Aquest escrit, de poc més de tres pàgines, recull el concepte del qual estem parlant d’una manera explícita, però està tan admirablement sedassat que, fins i tot, amb l’extracció d’una frase us en podreu fer una idea:

“La aguja da pequeños saltitos contra el vinilo aunque es un cedé lo que suena”.

L’anhel dels records dels costums perduts fa presència en el treball de molts d’aquests autors. Un magistral text com La partida diferida, de Rafael Fontecha, fa palès com els espais que ocupen les reminiscències d’uns costums esvaïts són irreemplaçables. I si frisats per captar el moment (perquè se’n va i el nostre consum ha derivat a invertir-ne en nosaltres mateixos, en la nostra acceptació), ens precipitem a atrapar una imatge, filtrar-la —amb tots els recursos que l’era digital ens proporciona— i exhibir-la a la Xarxa, ens adonarem que ja està tan falsificada, que la realitat la deixarem surar destil·lada, gris i bruta. D’això, de robar la bellesa natural, en parla Sabiduría tribal, de l’escriptor Raúl Baixauli.

Llegint, des de relats que exposen el neguit d’unes condicions laborals precàries, passant per d’altres que hi presenten efímeres relacions amb por al compromís fins a una distopia angoixant que planteja un món artificial, el lector es preguntarà si és aquest darrer supòsit la solució al desastre al qual s’està abocant l’ésser humà. La crítica social, atès a l’aparició de referències sobre l’edatisme, la manca de valors i d'escrúpols, la soledat i la desesperació de les persones, n’és present al recull de textos constantment. 

La nostra generació ha estat educada amb l’expressió “de per vida” acompanyant qualsevol consell, a l’hora de prendre una decisió important. Havíem de triar molt bé la carrera perquè ens permetria obtenir un ofici de per vida, això si no triaves quedar-te amb el negoci familiar; i si ens casàvem no hi hauria l’opció per a rectificar, no podíem equivocar-nos. Tot s’havia de programar per a un futur confortable. ¿Com no hem d’estar angoixats amb la precarietat laboral d’avui dia i la manca de compromís polític i social, venut a raons econòmiques d’una elit dictatorial?  ¿Com no odiar a un cap que t’acomiada, una dona que t’abandona, un amant furtiu o uns fills dèspotes?

Com a resposta sempre podrem alleugerir-nos amb el recurrent hedonisme imperant, aquell que mitiga les penes amb un plaer que s’esvaeix, com una devastadora droga, que t’anirà exigint-ne més i més.

Quien goza olvida, pero goza. Quien guarda, guarda, pero sin vida. Te desearé siempre. Y los dos éramos inmortales.

El amante inmortal. Coral Font.



No vull acabar aquesta ressenya sense parlar de l’acurada edició, tant de la coberta de Félix de la Fuente, com de la maquetació amb una presentació impecable: de taca i de marges; un índex que s’agraeix i  un magnífic pròleg de l’escriptor  Rafa Caumel
qui deixa entreveure que, potser, enyorar les il·lusions passades és una forma de construir sobre un territori incert, ben líquid, que ens amenaça amb evaporar-se entre les nostres mans.



Territorio líquidode venda aquí.