Un millón de gotas
Víctor del Árbol
Víctor del Árbol |
La faixa del llibre ja ens fa anar alerta:
"5.ª edición
Al éxito de crítica y lectores de Un millón de gotas se suman los elogios de la prensa francesa".
Hi ha molts aspectes que m'han agradat d'aquest llibre, però el que m'ha atrapat —no podria
dir el contrari quan les 669 pàgines m’han durat una setmana i escaig— ha estat
la saviesa que desprenia la veu narrativa; arribats a aquest punt no m’ha interessat
més si després la tercera persona es converteix en primera o si tornava a estar exposada a un final justificat. No parlaré ni d’estructura, ni d’estil, ni de tècniques literàries. Jo només puc parlar-ne segons el meu bagatge com a lectora i he de dir que, amb relació als tres, cap m’ha sorprès, potser rellevats per un interès personal meu. M'explico:
El que realment m’ha impactat ha estat el rerefons, el neguit que encara perduda dins meu, en aquesta tarda de juliol. És difícil trobar llibres en què un paràgraf o
una frase ens obligui a aturar la seva lectura per poder adonar-nos de la
magnitud del seu significat. He de dir que, més d’una vegada, m’he descobert
abstreta, perduda entre la immensitat d’una sentència, disposada a claudicar
amb el meu silenci davant d’una lucidesa evident:
“Los hijos de los héroes nunca están a su
altura.”
“ Las casualidades solo son una apariencia en
la que se escudan los que no necesitan saber más.”
“Nadie puede imaginar hasta qué punto llega a
ser retorcido el ser humano cuando se le otorga el papel de verdugo (...)”.
“La juventud solo humilla la vejez de los que
no han vivido suficientes vidas.”
N’estava gaudint tant, de tanta profunditat, que em vaig adonar que
no estava encuriosida en com l’autor resoldria els enigmes, tot i que val a dir que m'ha satisfet descobrir un cert
paral·lelisme amb els procediments emprats per l’escriptor Hillary Waugh
(recentment descobert i admirat per mi). Tant se val qui era o eren els
assassins si ja estava impregnada d’aquella màxima que deixava que s’apoderés
de mi:
“Todos los hombres caben dentro
del mismo hombre (...)”,
i per tant, si
la trama o la temàtica és innovadora o no, o si la nissaga dels Gil és
versemblant amb les expressions dels seus personatges, per a mi, ha estat
secundari.
El que més m’ha commogut és l’essència que va
brollant durant tota la novel·la. Va propagant-se i, alhora, unificant la
psicologia dels personatges amb la presa de decisions i les seves respectives
conseqüències. Quan l’ésser humà és
posat a prova pel cinisme de la vida (permeteu-me l’eufemisme), és quan més em
refermo en que qualsevol pot arribar a esdevenir un assassí.
A tall existencialista, mai he acabat d’estar d’acord amb la piràmide de Maslow,
trobo que no és cert que només un cop satisfetes les necessitats més físiques
una persona es plantegi d’altres, que a priori se’ns ha presentat a la cúspide
de l’escaire. És evident que el raonament del psicòleg no deixa de tenir una
base capitalista. La novel·la replanteja la naturalesa humana, l’equipara a un
llop siberià. La dignitat no és tan important com el reconeixement de
les generacions que es deixen enrere; aquell regraciament que en darrera instància es
referia l’esmentat psicòleg amb la seva escala de les necessitats.
Un millón de
gotas qüestiona l’esperit, l'empeny a reflexionar sobre quin és el preu de
cadascú: si un bocí de pa davant una pell tatuada d’ossos, un regalim d’aigua
pura que s’escapa del got a un mil·límetre d'una boca d’espart o una història
d’herois de guerra en una ànima foradada on els ideals s’han escolat.