Esta noche moriré és una novel·la per agafar alè i assaltar-la d'un cop.
L'estructura hi convida amb un format epistolar: la carta que un pres, Corman,
envia al policia que el va fer empresonar. Imagineu-vos una trama en què
l'engranatge actua tan cínicament que, de tant en tant, l'ànima agressora —que
no el cos— es permet la llicència d'empatitzar amb l'avenir dolorós de la
seva víctima. No gaire, però. El suficient perquè no decaigui el dissortat
policia i el desenllaç sigui aquell que la seva ment depravada ha maquinat. Una
jugada final portada al límit per aquell que fins i tot menysprea la seva vida.
Una venjança perversa i fredament calculada que supera qualsevol trama
imaginada.
Quan hom pensa que les coses no poden empitjorar més,
s'adona que s'equivoca, que només es tracta d'una petita concessió perquè es
continuï llegint fins a acabar amb un bon batzac.
De la solapa: Fernando Marías (Bilbao, 1958) és novel·lista, editor i inventor de conceptes culturals. És també el creador, editor i impulsor del projecte de literatura fantàstica Hijos de Mary Shelley, plataforma on sorgeix literatura, música, perfomances i monòlegs teatrals. Per a més informació aquí teniu l'enllaç de l'autor. |
M'ha agradat molt la veu utilitzada en primera persona. Tan
respectuosa, ella, que s'adreça de vostè encara que el missatge està carregat de sang; tan pèrfidament educada.
Tot i que la
novel·la, en un inici, és contextualitzada als anys 70 i es remunta als anys 40
per explicar la involucració d'en Corman a "La Corporación" (ja descobrireu què
és, els seus fonaments i fins a quin punt el seu funcionament va influenciar
aquesta venjança programada), el fet és que l'insòlit argument podria ben bé
esdevenir a qualsevol època.
El punt que he trobat més interessant —a banda d'haver-me
adelitat amb la seva lectura— és la manera com Fernando Marías transforma les coses
improbables en possibles. D'aquesta manera, l'autor resol la versemblança tan contundentment que un acaba pensant: doncs sí
senyor, és això la literatura.
Patireu o en gaudireu, o ambdues coses perquè jo n'he gaudit
precisament de tant que em feia patir.
Un text que recupera l'editorial Alrevés, al cap de 20 anys després que fou publicada per primera vegada.
El monòleg, que trobarem al final (escrit per QY Bazo per a teatre), funciona també d'epíleg i, a banda d'enriquir la novel·la, detalla el periple
en què s'ha vist sotmesa.
Lectura molt recomanable!