7/14/2017

Abissal, de Júlia Lancho


Seguim amb aquests relats criminals, de petit format, per continuar negrejant aquest mes de juliol. Amb la col·laboració de Planeta Lletra, avui us presentem l'escriptora Júlia Lancho i el seu relat Abissal.



Júlia Lancho Teruel va néixer a Barcelona l’any 1969. Es va llicenciar en Ciències Polítiques i Sociologia i va completar els estudis amb una Diplomatura de postgrau en Gènere i Igualtat, coordinada pel Departament de Ciència Política i Dret Públic de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha realitzat diversos cursos d’escriptura creativa a la Casa Elizalde (Barcelona) i al Centre Cultural Tres Roques (Mataró). Actualment completa la seva formació a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Pertany al col·lectiu d’escriptores i escriptors Associació Lletrícola de Mataró, i col·labora amb els seus relats en la Revista que l’Associació edita periòdicament. L’Associació també ha publicat quatre llibres recopilatoris de relats sota els títols Bookcrossing & Love, No ho podia assegurar amb certesa, Vols veure la mar? i Mataró és criminal, en els quals l’autora ha participat. També ha escrit Tèrmits del formigó, novel·la de ciència-ficció publicada per S&B Ebooks.


ABISSAL





Mai no aconseguiré oblidar aquella fatídica tarda d’agost de l’any 1984. La xafogor era tan intensa que ens tenia mig estabornits al caporal Sentís i a mi, dins d’un cotxe patrulla sense aire condicionat que recorria com per inèrcia els estrets carrerons de Sant Pol, una i una altra vegada, quan vam decidir enfilar cap amunt fins a l’ermita de Sant Pau, per mirar d’atrapar alguna ràfega de brisa despistada que alliberés els nostres uniformes d’una humitat corporal exhalada sense control. De sobte, una trucada de la central ens espavilà de cop: alerta de codi u a la cala de la Cabra. Ens dirigírem cap allà fent voltar la sirena a la màxima potència. Tres minuts després descobríem un grup de gent amuntegada sobre quelcom que esgarrifava, si fèiem cas del que apuntaven els seus esparverats rostres. Vam agafar tot el nostre arsenal, el vam camuflar sota les armilles i ens vam allunyar del vehicle. El cos mutilat d’un banyista jove i albí jeia a la sorra bressolat per les onades. Presentava un color blau fosc, tirant a violeta, i enyorava dues cames, un braç i mitja cara. Una adolescent fora de si xisclava arrossegada per una nòrdica tibada, arrugada i en topless, que provava en va de separar-la d’aquella terrible visió esperpèntica. De seguida ens vam fixar en una estranya figura, de la mida d’una cabra adulta, que s’amagava darrere la gran roca. Mentre en Sentís demanava reforços, jo m’hi vaig acostar a la distància prudencial d’un parell de metres, per fitar-la. Tenia el cos inflat i rodó com una pilota i vuit escasses potes acabades en peülles. Una llarga cresta d’afilades urpes li resseguia el llom des de la coroneta i fins a l’extrem d’una esfilagarsada i llarga cua. La pell, compacta i gruixuda com una cuirassa, refulgia saturada de protuberàncies gelatinoses i opaques que li conferien un aspecte nauseabund. Un únic ull, vermell i esfèric, centrava tota la part anterior d’aquella boteruda massa informe que em vigilava, espaordida i amenaçadora, mentre agonitzava. O això semblava. Des d’aquell moment tot absolutament se’m fa borrós. El caporal em va explicar després que llavors allò, el que sigui que fos, em va cobrir amb una mena de saliva espessa, viscosa i pútrida que em va paralitzar el cos sencer, i que havia reptat cap a mi tot exhibint cinc perfectes circumferències concèntriques de dents afilades que m’haurien trepanat la carn si no les haguessin enxarxat abans dos agents especials encimbellats a la roca, que acabaren per reduir l’espantosa bèstia tan sols uns instants abans que pogués deglutir-me. Encara avui, trenta anys després, aquella visió em provoca esgarrifances i malsons. I estic convençut que, tot i que el cos de la incipient policia autonòmica només començava a desplegar-se, la nostra actuació va estar a l’alçada d’uns encara inimaginables Mulder i Scully en un particular Expedient X català que, com en qualsevol societat desenvolupada, mai no ha arribat a transcendir més enllà del que poguessin dir quatre testimonis al·lucinats als quals les forces de l’ordre públic van comprar un estratègic i necessari silenci. I ben car. De ben segur.