170 pàgines
Primera incursió de l'autor en el gènere negre com a escriptor, ja que anteriorment ha traduït al català autors com Lehane
o Kerr. Amb Lleugera sang, Zambrano ret homenatge als clàssics més canònics del
gènere negre nord-americà. No m’equivocaré si dic que s’ho deu haver passat
molt bé escrivint aquesta novel·la, de la mateixa manera que ho he fet jo
descobrint cada picada d’ull, cada transtextualitat no només de la literatura
sinó també del cinema negre. Com feia Jaume Fuster, les referències als
personatges més enginyosos ideats per Conan Doyle i Christie hi són presents. Prepareu-vos,
doncs, per gaudir d’un text, de tall clàssic, en què
predomina la trama i l’acció.
L’autor ens presenta el detectiu Marc Olier, al
pur estil Philip Marlowe, encadenant Luckys i bevent Jack Daniel’s com un cosac.
Com no podia ser d’una altra manera, no té quartos (ha de dormir al despatx) i
l’estomaquen de valent. Cau bé, les hòsties que reben aquests tipus de
detectius sempre ajuden a empatitzar amb ells. No és això tenir la “sang
lleugera”, caure simpàtic? Però crec que l’èxit rau en les seves reflexions
brillants. Aquest és un dels punts forts del llibre.
“Potser un exhibicionista i un voyeur s’anul·len
mútuament com dos signes menys en matemàtiques.”
“D’alguna manera caminar enmig de tanta
franquesa amb una pistola amagada em feia sentir menys despullat. Els secrets
vesteixen.”
Olier i el seu germà bessó, Daniel, es veuen
implicats en una trama d’una desaparició i un segrest. No faltarà la femme fatale, amb creuament de cames
cinematogràfiques incloses, una mansió, les cocteleries glamuroses, el casino i
la prostituta pèl-roja a qui no l’importaria fer-li un favor al detectiu. Sempre
m’ha fet ràbia aquesta escena i Zambrano la resol d’una manera magistral.
La
novel·la està ambientada als anys noranta i adopta aquest punt retro, sense
Internet, telèfons mòbils i acoquinant en pessetes.
Xavier Zambrano és traductor i es nota. Perquè
no és gratuïta l’elecció de les seves paraules, també en aquest punt ha tingut
molta cura. Paraules que sonen a les seleccions de La Cua de
Palla, reflexions poètiques i en general un vocabulari poca-solta i
enginyós, que excel·leix al reflectir el més pur caló barceloní. Una barreja d’estils
que es passegen acompanyant l’Olier pels carrerons de Barcelona. No hi està
sol, un reguitzell de macarrons li facilitaran la feina. Perquè els personatges secundaris com el gitano Vernet, el periodista Gambús (del diari La Brama), el conserge Gàzquez, el
sicari Xupa, el banquer Besora, el proveïdor d’armes Vidal o el traficant Giancarlo
titllen l’entramat d’una crua realitat on els diàlegs es distingeixen pel seu
ritme i ironia.
La novel·la embogeix en una trama de sexe i violència quan
deriva a la ciutat de Cap d’Adge —recordant Houellebecq— on l’autor dibuixa la
decadència de l’oferta turística no exempta d’una crítica social inherent. L’humor
negre amb referències a Verdaguer, a Balzac o a Colette però també al Padrino i
a Cooper amarades de les notes musicals de peces de Chet Baker o Frank Sinatra
faran les delícies del lector.