139 pàgines
David Marín ens presenta una novel·la curta
interessant. Des d'una narrativa circular -la novel·la acaba on comença-,
l'autor ens proposa un exercici analèptic, el qual esdevindrà tot el text. El
meu interès s'ha focalitzat en la manera en què l'autor ha conformat l'obra
perquè com més breu n'és, més importen els efectes estructurals. Ens trobem
davant d'un text d'estructura inversa.
De primer, trobem un assassinat:
"Aquest matí han matat un home d'un tret al clatell", aquesta és la
primera frase de la novel·la, i la resta de pàgines ens serviran per saber qui
ha mort, qui l'ha matat i per què. Per tant, la intriga ens esperonarà a
continuar llegint.
No parlaré del cas o de la trama per no revelar-ne res i
també perquè, per mi, tots dos han estat d'interès secundari, com crec que
també ha estat la intenció de l'autor. Una excusa per recórrer de la mà del
protagonista els carrers de Barcelona, a les acaballes dels anys 90, amb una
cadència lacònica, d'acord amb els seus records.
 |
| De la solapa del llibre: "David Marín és periodista. Va néixer a Barcelona el 1974 i des de l'any 2008 viu a la Noguera, des d'on escriu per al diari El Punt Avui. Col·labora amb l'Escola d'Escriptura de Lleida i imparteix classes de redacció periodística a la Universitat de Lleida. Ha publicat la novel·la negra Mala Lluna (RBA-La Magrana), el recull de relats eròtics Amb Xde sexe (Pagès editors) amb l'escriptora Marta Alòs, i ha participat en el recull Assassins de Ponent (Llibres del Delicte)." |
M'ha agradat, especialment, el
punt existencialista que hi he entrevist -no sense estar afectat per un cert
caràcter intimista- i el joc intertextual amb una de les obres literàries que
adoro: La trilogia de Nova York, de Paul Auster. A la novel·la Fantasmes,
segona peça que conforma la trilogia, un investigador ha de vigilar un pis i
s'hi implica tant que al final esdevé una persona sense sostre, instal·lat
davant l'edifici en qüestió. Marín li fa una picada d'ullet a l'escena referida
i també amb el títol: Ciutat fantasma, fins i tot amb el color de la llibreta
(vermella) en què el protagonista anirà anotant tots els esdeveniments.
Amb un
estil lleuger, l'autor reflexionarà sobre la condició d'errant, d'ésser un estranger
a la mateixa ciutat. Marín és capaç de traslladar-nos el neguit dels seus
personatges submergits en l'atmosfera del subsòl barceloní: del metro i de les
clavegueres. En un determinat moment, s'activa el ritme d'una recerca que n'amaga una altra i el lector no distingirà quina de les dues n'és la més
important, si la personal o la policial, o realment qui busca a qui.
