199 pàgines
Esperança Camps ha escrit una
gran obra, una de les importants, vull dir. Se'n reconeixen fàcilment perquè no
abunden, per això quan un lector s'adona de la magnitud del text que té entre
les mans experimenta una sensació d'agraïment incommensurable, perquè realment
no es pot comparar a res semblant. La draga és una obra d'art i no exagero.
Tots els elements que conformen la novel·la estan conjugats amb una genialitat
majúscula, és una inspiració constant de retroalimentació.
De primer, m'ha
evocat l'obra monumental de Joyce, Ulisses, amb un far perdut i un narrador que
utilitza els ulls del protagonista per mostrar-nos un no-lloc. Un Poble, d'una
Illa d'un Continent, on hi ha un ferri que jo m'he imaginat conduït per Caronte;
l'illa mata però no hi vol els morts, els expulsa. El narrador no mana, és al servei de les
situacions. I de cop i volta, el narrador es gira i es dirigeix al lector i un pensa com se'n sortirà l'autora, d'aquesta pràctica tan arriscada? Perquè ningú vol
reconèixer l'escriptor en el narrador, ningú. Doncs, amb un grau eminentíssim: amb
un salt on els ulls de l'autor hi queden més elevats i se'n diferencia perquè et parla d'ell. És a dir, utilitzant la metanarració.
La draga és plena d'intertextualitats,
de diàlegs entre estils de grans mestres, pinzellades de grans obres (ho deixo
perquè us delecteu descobrint-les) i fins i tot intertextualitats internes, que
només amb una onomatopeia, arrenquen un somriure al lector: "oi"?
Podem
veure com el narrador es dilueix en la narració i decideix que les persones no hi tenen
valor (algunes no tenen ni nom), l'entorn les supera.
Esperança Camps juga amb els signes
de puntuació, saltant tota norma ortogràfica que no deixi combregar l'acció amb
els personatges. Em recorda el meu referent, en Saramago, però amb una
depuració absoluta del seu barroquisme i gairebé intueixo la senzilla agilitat
de la Ginzburg i la seva musicalitat reiterativa -ara que està en voga escriure
com ella-, però una cosa és imitar i una altra crear. L'estil de Camps és únic
perquè a banda del bagatge literari que se'n desprèn, la seva mirada també
n'és, d'única, i fosca, molt fosca. Estic convençuda que influenciarà aquells
que l'hagin llegit, com passa amb els grans. Però aquest exercici de
metaliteratura està a l'abast de molt pocs escriptors. Recomano llegir la
ressenya que en va fer l'escriptora i filòloga Anna Maria Villalonga en el seu
blog A l'ombra del crim.
La veu narrativa es converteix en més d'una perquè és
una veu inquieta, neguitosa, s'ha amarat de la pàtina decadent del mateix
ambient que ha creat l'autora i està farta d'excavar records que esdevindran
gairebé exhumacions. Veus imbricades que s'han infectat del mar que put, de la pluja
venjativa, de la pèrdua del comerç autòcton, de l'ètica i també de la pèrdua de
la consciència d'uns veïns a la deriva.
“La novel·la és un compromís amb la literatura,
un compromís amb la incomoditat.” Esperança Camps (del pròleg).
Esperança Camps ens adverteix en el pròleg
que per escriure aquesta novel·la primer va haver de buidar-se. I aquest
exercici es trasllada directament al paper, perquè no hi ha cap interferència
personal i que difícil és això quan parles d'una maldat que demana a crits ser
reconeguda i ens interpel·la. Conviure-hi, amb la maldat, ser-ne conscient i
seguir vivint és el càstig de l'errant. Hi ha qui n'està fart, qui no troba el
sentit de viure en un món contaminat de corrupció política i social. Hi ha qui
no resisteix tanta ignomínia i no té forces per afrontar una realitat sòrdida,
miserable.
La mestria amb què l'autora aplica el zoom en la mirada del narrador
crea una inestabilitat elevada a l'angoixa de l'acció, al patiment del
personatge. ZZZZZZZZZ, s'apropa i s'allunya fins a on li convingui, fins i tot
pot evaporar-se i deixar el lector nu davant el protagonista que l'observa mig
d'esquena i, quan s'ha assegurat que n'és al cas, li mostra l'acte final
d'aquesta magna obra. El narrador? Potser només es tractava de l'apuntador. Un
punt en suspens com una de les frases de l'autora, deixada anar i que sura sobre tots nosaltres, sense trobar una resposta amb què acabar.
L'enhorabona, Esperança, però sobretot gràcies: tots els lletraferits restem en deute amb tu.
