Edicions Bromera
278 pàgines
Em van deixar el llibre fa temps, recomant per la Llibreria Índex de Vilassar de Mar. Ara veig que Edicions Bromera l’ha traduït al català. El vaig obrir el
dia de Sant Esteve i quan va arribar el vespre ja l’havia acabat. Una dolça cançó ha estat premiada amb el premi Goncourt 2016 i és tot menys una novel·la dolça, és agra. Leïla Slimani
ha construït un text dur, duríssim.
 |
| Fotografia: @Vogue |
L’obra manté el suspens tot i saber des de la primera
pàgina qui és l’assassina i quines són les víctimes. Perquè el tema principal
és entendre com és possible que algú hagi perpetrat el més aterridor del mon:
l’assassinat d’uns nens innocents. La cançó de bressol que Slimani ens
xiuxiueja reflecteix d’una manera transparent la societat francesa, la burgesa de
la capital i la perifèrica; de la seva necessitat viciosa i retroactiva. Ho fa
d’una manera directa, de vegades, fins i tot poètica. Tracta sobre els valors
educatius, l’amor, l’abnegació i l’egoisme. I també la misèria, tan arreu que
fa mal.
D’una manera nítida, gens afectada, fa una crítica sobre dues realitats.
Fins a quin punt, posicionats en la comoditat, en els anhels de l’èxit, uns
pares joves són capaços d’aprofitar-se d’una mainadera o d’abandonar la cura
dels fills? Fins a quin punt una persona ho ha perdut tot a la seva vida i faria
el que calgués per viure la vida d’uns altres? Fins i tot calibrar fer-se imprescindible
per als altres i alhora prescindir d’ella mateixa.
L’autora crea un ambient
asfixiant, entre habitacions, menjador i cuina, entre pensaments obsessius. Es
pot respirar la feredat que traspua. Por a la solitud o por al fracàs, tant és,
cadascú enterra les seves pors com pot. O bé fuig, de l’única manera que sap,
treballant fins a altes hores o somiant amb un país que sigui capaç de camuflar
més ruïnes del passat: un marit que ha mort d’odi, una filla perduda, una burocràcia
indolent i impertèrrita. O embogeix definitivament.
Els capítols ens mostra una condició humana crua, poruga, racista i
si no ho és, se sent la tolerància de la condescendència. “Una melangia
delirant”, com a diagnòstic impassible, unes interrelacions sufocants i entre
elles, un personatge sòlid, impenetrable i aterridor, la mainadera de la dolça
cançó.
