10/02/2015

Un cop de mà!


Va de lèxic: correcte o incorrecte?




Verbs acabats en –onar

En català hi ha verbs com pressionar o succionar formats a partir dels noms pressió i succió que són correctes. Paral·lelament se n’han format d’altres que, per contra, són considerats incorrectes perquè ja hi havia un altre verb existent més curt. 

És el cas de:

Ocol·lisionar Pcol·lidir (també xocar i topar)
Odecepcionar Pdecebre
Oexplosionar Pexplotar, esclatar / fer explotar, fer esclatar
Opol·lucionar Ppol·luir
Orecepcionar Prebre
Otensionar Ptensar
Otraïcionar Ptrair



Posar / Ficar

Posar i ficar són verbs molt semblants però no sinònims. És important distingir-ne el significat per utilitzar-los correctament.

El verb posar s'utilitza en el sentit de ‘fer que alguna cosa o algú sigui o estigui en un lloc determinat on no era, en una nova posició, en un nou estat’.
P Posar un llibre a l'armari. P Posar un policia a la porta.
P Posar la corretja al gos. P Posar la data a una carta.

El verb ficar vol dir específicament ‘fer entrar dins un lloc’.
P Ficar la clau al pany. P Ficar els peus a l'aigua.
P Ficar els caramels a la butxaca. PFicar-se al llit.

Convé, doncs, no utilitzar ficar en comptes de posar:
O Ficar l'olla al foc. P Posar l'olla al foc.
O Ficar una coma en un escrit. P Posar una coma en un escrit.



Caixa / Capsa




Una idea feta amb tres caixes.


Parlem de la diferència entre caixa i capsa, que sovint sol causar confusió. D’una banda, la capsa designa un receptacle de cartó, de llauna, de fusta, de vori, etc., de forma variable, més aviat petit, amb una tapa solta o agafada, destinat a guardar o transportar diferents objectes.

Exemples: capsa de llumins, capsa de bombons, capsa de sabates, capsa de píndoles, capsa d’aquarel·les…

De l’altra, la paraula caixa designa un receptable de dimensions relativament grans, fet de matèria sòlida, generalment de fusta, amb tapa o sense, que s’empra per guardar-hi objectes o embalar-los per al transport.

Exemples: embalar els mobles en caixes, una caixa de llibres, una caixa de taronges, una caixa d'eines...


*Extret de la Revista Un cop de mà! Núm.50-52 CNL DEL VALLÈS ORIENTAL

                                                Amb la col·laboració de:


9/25/2015

Torna UN COP DE MÀ!

Un cop de mà! 

La secció dels divendres, amb la col·laboració del Consorci per a la Normalització Lingüística.



Avui va de majúscules i minúscules.







  • Els càrrecs i les formes de tractament genèric que precedeixen els noms propis s'escriuen sempre amb minúscula inicial: l'alcalde, la regidora, santa Marta, la magistrada A.B, el senyor Puig… 


  • Els tractaments protocol·laris s'escriuen amb majúscula inicial: Molt Honorable Senyora, Excel·lentíssim i Magnífic Senyor, Il·lustre Senyora… 


  • Els dies de la setmana i els mesos de l'any s'escriuen amb minúscula: El proper dimecres hi haurà una reunió dels alcaldes de la comarca. L'OAC romandrà tancada les tardes dels mesos de juliol i agost. 


  • Els documents acreditatius s’escriuen amb minúscula inicial: el document nacional d’identitat, el passaport, la cartilla de la Seguretat Social, la llicència fiscal, el carnet d’estudiant, el llibre de família, un diploma d’assistència i aprofitament, el títol de llicenciat en Matemàtiques… 


  • En els topònims urbans, s’escriu amb minúscula tant la designació genèrica que els acompanya com les abreviatures: el passeig de la Ribera, la ronda Nord, el carrer de Roger de Flor, el c. Roger de Flor, el barri de... Aquesta designació genèrica, però, s’escriu amb majúscula inicial quan és usada absolutament com a nom de lloc: la Gran Via, la Rambla… 

     ________
     *Extret de la Revista Un cop de mà! Núm.5 CNL DEL VALLÈS ORIENTAL

Amb la col·laboració de:


9/15/2015

Ressenya Noves dames del crim


Noves dames del crim

A cura d'Anna Maria Villalonga



Després de l'èxit de l'antologia Elles també maten, torna Anna Maria Villalonga com a coordinadora de 13 relats en què el factor comú és la dona. I no ho dic perquè tots els textos estan escrits per autores sinó perquè, a mesura que els llegia, m'adonava que en tots ells la dona és qui pren la iniciativa. 




Comissàries, inspectores, detectives, doctores, Mosses d'esquadra, filles, germanes, cunyades, esposes, clientes; assassines o assassinades, tant se val: totes dones resoludes que prenen decisions que esfereeixen d'una manera definitiva.

Em quedo amb la patent ràbia de Revenja d'Isabel-Clara Simó, el feixuc ambient compacte (gairebé es pot tocar amb la mà) tan ben reeixit de Rosa Ribas a Els noms dels animals, els plaers mòrbids de Marusya en mans d'una brillant Anna Moner, la frescor dels diàlegs d'Exòtika d'Isabel Franc, l'analepsis intrigant d'Elisenda Roca, la dretura moral (o la mala sort) de la protagonista d'El Plat blau de Blanca Busquets, el perfecte engranatge entre estructura i fons de -Tar de Roser Cabré-Verdiell, el gir inesperat d'Amors de mare de Montse Sanjuan, l'escena en què es descriu la testimoni ocular (dona havia de ser!) a Els artistes també paguen hipoteca de Sílvia Romero, el gran treball de síntesi de L'Arbre de l'Amor d'Antònia Carré-Pons (podia donar per a una novel·la), l'encaix rodó de les guerxades relacions familiars a Juliana de Raquel Picolo i la desvergonyida i divertida història de Gemma Pasqual-Escrivà i la seva carnissera (que m'ha fet recordar  el llibre La aventura del tocador de señoras de Mendoza, barrejat amb Els morts no parlen d'Aguirre).
 
Presentació de Noves dames del crim a La Setmana del Llibre en Català

Fins que he arribat al darrer relat El violí mut i m'he adonat que no hi havia cap personatge femení. He sucumbit, un altre cop més, a l'estil d'Anna Maria Villalonga i a la seva particular manera de traspassar al lector l'angoixa del personatge. I pot ser perquè ja m'havia formulat la idea que en aquest llibre les decisòries eren elles, que he resolt que la virosta que hi portava el protagonista d'aquest neguitós relat ben bé podia ser un personatge femení no descrit.

Per acabar, he de remarcar la gran riquesa que aporta la diversitat dels textos: ambients en diferents èpoques, els heterogenis estils i en definitiva la particular manera d'entendre el gènere negre —com exemple palès de les diverses edicions de l'editorial Llibres del Delicte— però, això sí, des de la mirada de cadascuna de les noves dames del crim.


Presentació de Noves dames del crim, a Dòria Llibres, amb
Marc Moreno, Isabel Franc i Anna Maria Villalonga.

Si voleu més informació, podeu escoltar l'entrevista a Anna Maria Villalonga al programa El matí a Ràdio 4, on tan amablement l'escriptora referencia aquest blog aquí.


7/23/2015

Ressenya: Un millón de gotas

Un millón de gotas

Víctor del Árbol




Víctor del Árbol



 La faixa del llibre ja ens fa anar alerta: 

"5.ª edición
Al éxito de crítica y lectores de Un millón de gotas se suman los elogios de la prensa francesa".

Hi ha molts aspectes que m'han agradat d'aquest llibre, però el que m'ha atrapat —no podria dir el contrari quan les 669 pàgines m’han durat una setmana i escaig— ha estat la saviesa que desprenia la veu narrativa; arribats a aquest punt no m’ha interessat més si després la tercera persona es converteix en primera o si tornava a estar exposada a un final justificat. No parlaré ni d’estructura, ni d’estil, ni de tècniques literàries. Jo només puc parlar-ne segons el meu bagatge com a lectora i he de dir que, amb relació als tres, cap m’ha sorprès, potser rellevats per un interès personal meu. M'explico: 

El que realment m’ha impactat ha estat el rerefons, el neguit que encara perduda dins meu, en aquesta tarda de juliol. És difícil trobar llibres en què un paràgraf o una frase ens obligui a aturar la seva lectura per poder adonar-nos de la magnitud del seu significat. He de dir que, més d’una vegada, m’he descobert abstreta, perduda entre la immensitat d’una sentència, disposada a claudicar amb el meu silenci davant d’una lucidesa evident:

“Los hijos de los héroes nunca están a su altura.”

“ Las casualidades solo son una apariencia en la que se escudan los que no necesitan saber más.”

“Nadie puede imaginar hasta qué punto llega a ser retorcido el ser humano cuando se le otorga el papel de verdugo (...)”.

“La juventud solo humilla la vejez de los que no han vivido suficientes vidas.”

N’estava gaudint tant, de tanta profunditat, que em vaig adonar que no estava encuriosida en com l’autor resoldria els enigmes, tot i que  val a dir que m'ha satisfet descobrir un cert paral·lelisme amb els procediments emprats per l’escriptor Hillary Waugh (recentment descobert i admirat per mi). Tant  se val  qui era o eren els assassins si ja estava impregnada d’aquella màxima que deixava que s’apoderés de mi:

 “Todos los hombres caben dentro 
del mismo hombre (...)”, 

i per tant, si la trama o la temàtica és innovadora o no, o si la nissaga dels Gil és versemblant amb les expressions dels seus personatges, per a mi, ha estat secundari.

El que més m’ha commogut és l’essència que va brollant durant tota la novel·la. Va propagant-se i, alhora, unificant la psicologia dels personatges amb la presa de decisions i les seves respectives conseqüències.  Quan l’ésser humà és posat a prova pel cinisme de la vida (permeteu-me l’eufemisme), és quan més em refermo en que qualsevol pot arribar a esdevenir un assassí.


A tall existencialista, mai he acabat  d’estar d’acord amb la piràmide de Maslow, trobo que no és cert que només un cop satisfetes les necessitats més físiques una persona es plantegi d’altres, que a priori se’ns ha presentat a la cúspide de l’escaire. És evident que el raonament del psicòleg no deixa de tenir una base capitalista. La novel·la replanteja la naturalesa humana, l’equipara a un llop siberià. La dignitat no és tan important com el reconeixement de les generacions que es deixen enrere; aquell regraciament que en darrera instància es referia l’esmentat psicòleg amb la seva escala de les necessitats. 

Un millón de gotas qüestiona l’esperit, l'empeny a reflexionar sobre quin és el preu de cadascú: si un bocí de pa davant una pell tatuada d’ossos, un regalim d’aigua pura que s’escapa del got a un mil·límetre d'una boca d’espart o una història d’herois de guerra en una ànima foradada on els ideals s’han escolat.