3/16/2015

Ressenya

ELS MORTS NO PARLEN

Miquel Aguirre

Llibres del Delicte



És veritat, els morts no parlen però si els d'aquesta novel·la ho fessin, ens faríem un tip de riure. L'obra té un eix triàdic —descripció-diàlegs-acció— que funciona, perquè fa avançar la trama a cop de rialla, sense deixar de sorprendre. No has acabat de somriure per la descripció d'un personatge, que el sents parlar amb expressions, ben preservades, de les comarques gironines (imagineu: la mare que li va paringar!). I just quan ja t'estàs rient (n'ets conscient que ho estàs fent en veu alta) penses que l'autor no s'hi atrevirà, no gosarà fer-los fer allò que t'imagines fins que ho llegeixes i ara ets tu qui penses: qui el va parir! 


M'he sorprès dient "però que kitsch que n'és!". Però estava equivocada perquè, mentre m'estava divertint, el rerefons de la novel·la em feia pensar en l'accepció que per a Kundera tenia aquest mot. Recordem les sàvies paraules extretes del seu llibre La insostenible lleugeresa del ser:

"L'ideal estètic de l'acord categòric amb l'ésser és un món on la merda és negada i tothom es comporta com si no hi existís. Aquest ideal estètic es diu kitsch."

Els morts no parlen no nega res, no defuig de l'escatologia gamberra, més aviat és utilitzada per descriure la part més fosca dels nostres dies: els guetos d'immigrants, la deslocalització, l'atur… El seu protagonista, en Quimet, és un vençut, un antiheroi ancorat en una dècada passada, que no hi té res a perdre perquè ell mateix ja es considera un perdut. L'obra és un brillant homenatge als 70 i, com van ser els anys en què vaig néixer, he pogut reconèixer els detalls, les picades d'ull i les ironies: barregeu uns pantalons Meyba, una Derby i un disc de Baccara, tot això amanerat amb uns bons comentaris de bocassa d'all i de camisa espitregada, i tindreu una imatge ben plàstica de l'obra.


El més inquietant és que si acceptem que els anys 70 no van ser precisament gloriosos (música a banda) —per dir-ne una, només faré referència a la crisi del petroli al setanta-tres— i el seu protagonista els enyora, en el fons, què ens està dient? És aquest matís el que m'agrada descobrir en les novel·les negres.

No vull acabar sense remarcar la qualitat en la  diversitat de la col·lecció de l'editorial Llibres del Delicte que, amb aquest títol, ha refermat el seu segell.