6/04/2017

La filla esborrada, de Margarida Aritzeta

279 pàgines

Parlar d'una obra de Margarida Artizeta és parlar també de la seva trajectòria literària. Perquè en cada pàgina, hi trobem imprès el seu segell identitari, un estil immensament ric forjat d'anys d'ofici. Aritzeta ha escrit una vintena de novel·les, vuit publicacions de narrativa i una dotzena de novel·les juvenils, a banda de conrear el gènere d'assaig, crítica i edició de textos. També va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs (l'any 1983, just quan estaven preparant el recull de narracions Negra i consentida) amb qui va publicar contes en els volums: Essa efa (1985), Boccato di cardinali (1985) i Misteri de reina (1994), fins que el col·lectiu es va deixar de reunir després de la mort de Joaquim Soler i de Jaume Fuster.
Si parlem de reconeixements, l'autora va guanyar el premi Víctor Català de contes i narracions l'any 1980 amb Quan la pedra es torna fang a les mans, el premi Sant Joan de novel·la de 1983 per Un febrer a la pell i el premi Barcanova de literatura juvenil de 2013 amb La nit de la papallona

Fotografia: @Tarragona21


Vaig conèixer l'autora per un relat, "L'assassinat de la venedora de cupons", dins de l'antologia Elles també maten, a càrrec d'Anna Maria Villalonga. (Llibres del Delicte, 2013). D'ençà que he seguit les passes de la inspectora Mina Fuster; podeu llegir les ressenyes de L'amant xinès i Els fils de l'aranya clicant a sobre dels respectius títols. Si les heu llegides, comprovareu com em va captivar el seu estil desimbolt, viu i deseixit. 

A La filla esborrada, l'autora ens situa l'any 1945 i ho fa des dels records d'una anciana que vol deixar el llastre d'una vida de silencis i secrets, per a traspassar sense càrregues de consciència i fer una mort tranquil·la. Aquesta revelació es produeix l'any 1992. La jove que es veu obligada a escoltar-la no tindrà més remei que copsar la realitat d'una vida d'incògnites i falses respostes. Amb un estil poètic elevat, l'autora enfronta la vida de la classe benestant amb la dels masovers i la dels guerrillers emboscats. Olorarem la flaire de la natura, sentirem la immensitat de la terra primigènia, mentre resseguirem la història d'amor i necessitat dels dos protagonistes, la Laura i el Gabriel. De la mà d’aquesta relació íntima, desesperada i intensa descobrirem la realitat de les vides de postguerra, la manipulació, l'egoisme, les pors però també el sacrifici i l'ànsia de llibertat.


La dècada dels anys 40 va ser un període de misèria i l'autora el retrata d'una manera veraç i rotunda. La societat, ofegada pel franquisme, estava dividida. L'estraperlo i la corrupció van empitjorar la situació de la població que malvivien treballant per baixos sous i passant fam. Alguns se'n van poder enriquir, però. El poder econòmic ofegava aquells que havien de lluitar per la seva supervivència cada dia. Enmig d'això, els maquis emboscats esperaven l'ordre per alçar-se contra el Règim, amb l'ajuda dels aliats europeus. I en aquest període general d'incertesa, dues vides s'entrecreuen i aturen el temps per viure instants somiats en una masia enmig del bosc, amb estovalles a quadres, un cistell farcit de pa llescat i una esperança disfressada de conte amb princesa i trobador. 
La dona té un paper rellevant en tota l'obra i, de tant en tant, el meu cap feia paral·lelismes amb l'obra Quanta, quanta guerra de Mercè Rodoreda; per la confrontació dels anhels amb la dura realitat "com un cop de destral que esberla un tronc per la meitat".


N'he gaudit moltíssim, d'aquesta veu camaleònica en persona i en temps verbal tan característica de Margarida Aritzeta. No puc transcriure aquí les 95 frases que he subratllat, d'altra banda no seria un exercici profitós per qui no s'ha llegit encara el llibre, per tant només puc recomanar-vos amb encariment la seva lectura. Que gaudiu del diumenge plujós, lletraferits, si pot ser amb la companyia d’un bon llibre com aquest.