7/15/2015

Ressenya - La Cara B

La Cara B
Esperança Camps


La Cara B és el nou títol que publica l’editorial Llibres del Delicte. De la mà d’una de les assassines culpables del recull de relats que tant ha donat a parlar: Elles també maten; la periodista i escriptora Esperança Camps.

“Ningú no t’ho ha dit, ni tan sols aquest agent teu que confia tant en tu, però la història que pretens escriure està molt suada.”

En aquests termes s’expressava l’aspirant a escriptor al seu relat (Ulleres de) Pasta Negra. Ningú el contradirà: periodista investigadora (50% dels binomis clàssics detectivescs), “un club dels afores”, tràfic de dones, i corrupció política-urbanística a mansalva.  La justificació d'aquesta trama és, precisament, on recau la força innovadora d’aquesta novel·la que més d’un ha qualificat com a metaliterària.

Esperança Camps juga amb el lector, el fa còmplice, l’interpel·la i el fa partícip qüestionant-se sintagmes i fent referències literàries universals: Camus, Modiano, Bernhard o Dovlatov... Però, és amb el personatge d’Helena Miró, la jove periodista, amb qui l’escriptora fa un homenatge al periodisme de carrer i a la figura de Margarita Landi. 

No fa falta construir un personatge femení que sigui rossa, que fumi pipa i que condueixi un descapotable per captar l’atenció del lector. La tensió amorosa entre els dos protagonistes, que arriba a establir-se com a un pols, acompanyarà la narració dels esdeveniments fins a les darreres pàgines.

L’obra, estructurada en una trentena de capítols curts,  intercala dues veus narratives (en primera i en tercera persona) que ens aniran dossificant informació en temps verbals diferents. Quan totes dues coincideixen en el present, el lector ja estarà més que encuriosit per esbrinar el final, difuminat entre la realitat que viu el protagonista —que  viu a Russafa, va de hispter, duu ulleres negres i es defineix com a diletant— i la ficció que vol arribar a escriure.

La novel·la és perfecta, en el sentit esfèric més pur, sense cap aresta deixada de polir i justificada per endavant perquè recaigui tot el pes en el desconcert d’estar llegint tòpics posats en dubte, un darrere l’altre. No cal dir que és una reivindicació del gènere “groc i negre” des de la més absoluta ironia. Quan hom utilitza com a base l’únic que pot ser susceptible per a ser criticat, el converteix en còmplice i magistral. Cal remarcar l’estil captivador i àgil de l’Esperança Camps: empra frases curtes, crepita amb accent menorquí i empeny al lector a capficar-s’hi, en l’aventura més embadalida i tòpica alhora.

Esperança Camps, a les darreres eleccions, ha estat elegida com a Consellera de Participació, Transparència i Cultura del Govern de les Illes Balears.
De lectura obligatòria per a tots aquells amants de la novel·la negra i, en concret, de totes les publicacions de l'editorial Llibres del Delicte.



7/07/2015

Territorio líquido. Relatos de la incertidumbre.


Ressenya 

Territorio líquido 

Relatos de la incertidumbre


Amb aquest suggestiu títol, arriba a les meves mans aquest llibre d’inquietant coberta. Les volàtils formes sorrenques del desert van acaparant la meva atenció. Hi ha res més frisós que la incertesa?



La sinopsi de la contracoberta resa així:

“Bajo la superficie desértica de un tiempo marcado por el descreimiento, fluye el agua revitalizante de los contadores de historias. Territorio líquido contiene más de sesenta relatos de diecinueve autores que escriben sobre el amor, el odio, la vida y la muerte.”

L’editorial Atónitos, amb la seva col·leció —de nom evocador— Orígenes, publica nous autors literaris. Si precisament d’allò que estem parlant és de la inseguretat dels nostres dies, d’entrada ja és una decisió valenta que hem d’agrair.

En un inici, pensava que podia ser un llibre d’acusat caire postmodernista, però m’ha sorprès per la diversitat d’estils de cada autor i la manera de lligar-los al volum. El denominador comú de tots ells és precisament l’instant, l’efímera sospita que res perdura davant de la solidesa de la realitat frèvola que ens envolta. Oxímoron? I què no ho és en aquests temps? Entre diferents gèneres com els de ciència-ficció, negre i eròtic aquests relats (alguns microrelats) van traspassant al lector la idea que qualsevol temps anterior era millor que el present; ho fa des de la malenconia, des de la mirada perduda i el somriure albat.

Un dels relats que més m’ha fascinat és l’escrit per Marga Dorao, l’intitulat Ni siquiera tú. Aquest escrit, de poc més de tres pàgines, recull el concepte del qual estem parlant d’una manera explícita, però està tan admirablement sedassat que, fins i tot, amb l’extracció d’una frase us en podreu fer una idea:

“La aguja da pequeños saltitos contra el vinilo aunque es un cedé lo que suena”.

L’anhel dels records dels costums perduts fa presència en el treball de molts d’aquests autors. Un magistral text com La partida diferida, de Rafael Fontecha, fa palès com els espais que ocupen les reminiscències d’uns costums esvaïts són irreemplaçables. I si frisats per captar el moment (perquè se’n va i el nostre consum ha derivat a invertir-ne en nosaltres mateixos, en la nostra acceptació), ens precipitem a atrapar una imatge, filtrar-la —amb tots els recursos que l’era digital ens proporciona— i exhibir-la a la Xarxa, ens adonarem que ja està tan falsificada, que la realitat la deixarem surar destil·lada, gris i bruta. D’això, de robar la bellesa natural, en parla Sabiduría tribal, de l’escriptor Raúl Baixauli.

Llegint, des de relats que exposen el neguit d’unes condicions laborals precàries, passant per d’altres que hi presenten efímeres relacions amb por al compromís fins a una distopia angoixant que planteja un món artificial, el lector es preguntarà si és aquest darrer supòsit la solució al desastre al qual s’està abocant l’ésser humà. La crítica social, atès a l’aparició de referències sobre l’edatisme, la manca de valors i d'escrúpols, la soledat i la desesperació de les persones, n’és present al recull de textos constantment. 

La nostra generació ha estat educada amb l’expressió “de per vida” acompanyant qualsevol consell, a l’hora de prendre una decisió important. Havíem de triar molt bé la carrera perquè ens permetria obtenir un ofici de per vida, això si no triaves quedar-te amb el negoci familiar; i si ens casàvem no hi hauria l’opció per a rectificar, no podíem equivocar-nos. Tot s’havia de programar per a un futur confortable. ¿Com no hem d’estar angoixats amb la precarietat laboral d’avui dia i la manca de compromís polític i social, venut a raons econòmiques d’una elit dictatorial?  ¿Com no odiar a un cap que t’acomiada, una dona que t’abandona, un amant furtiu o uns fills dèspotes?

Com a resposta sempre podrem alleugerir-nos amb el recurrent hedonisme imperant, aquell que mitiga les penes amb un plaer que s’esvaeix, com una devastadora droga, que t’anirà exigint-ne més i més.

Quien goza olvida, pero goza. Quien guarda, guarda, pero sin vida. Te desearé siempre. Y los dos éramos inmortales.

El amante inmortal. Coral Font.



No vull acabar aquesta ressenya sense parlar de l’acurada edició, tant de la coberta de Félix de la Fuente, com de la maquetació amb una presentació impecable: de taca i de marges; un índex que s’agraeix i  un magnífic pròleg de l’escriptor  Rafa Caumel, 
qui deixa entreveure que, potser, enyorar les il·lusions passades és una forma de construir sobre un territori incert, ben líquid, que ens amenaça amb evaporar-se entre les nostres mans.



Territorio líquido, de venda aquí.

6/26/2015

Un relat: OLVIDO FORZOSO

Des de dates vora Sant Jordi que no havia publicat res en el blog. I no per falta de ganes, sinó de temps. Ara, que ja he aconseguit la fita d'acabar tots els compromisos universitaris, enceto una nova etapa en què la prioritat és seguir estudiant i investigant els dos mons que m'apassionen: la literatura i l'educació social. Sé que tots dos estan enllaçats en la meva manera d'entendre la vida i, per tant, d'escriure.
Aquí us deixo un petit relat que vaig escriure fa temps: barreja de distopia amb petites pinzellades de ciència-ficció. Espero que en gaudiu:


DÍA 1
El olor a madera quemada se me ha pegado al abrigo. Y a mojado, huele a mojado. El agua está fría, la noto en la cara. Sé que ha muerto y que esto es lo más parecido a lo que yo creía que era un funeral. De pequeña nunca me dejaron ir a ninguno y ahora estoy aquí, con todas esas miradas puestas en mi gorro, calado hasta las cejas. Quiero regresar a casa y sentarme en su silla de madera, entre sus papeles e intentar saber por qué no estoy triste, por qué ni tan siquiera lo echo de menos. Tan solo sé que hoy es como si por primera vez hubiera descubierto olores nuevos, que no creo recordar. ¿Y si la vida fuera solo una imagen que se va borrando, hasta la muerte?
            Mírala, ahí está, con la mirada ida y su mano levantada, como queriendo recoger gotas de lluvia. La he visto más triste cuando se les murió el perro y me lo trajeron para que les devolviera el chip. Y ni siquiera me ha reconocido. Soy uno más que va vestido de negro. Lo siento mucho, Bettina, sé cuánto os queríais. Y me asusta verte así, le he dicho antes de irme.
DÍA 2
El café me devuelve a la rutina. Acaricio la pared de su despacho, hecha como las de antes, con yeso y pintura; está fría. El suelo es de madera y ahí, su balancín, su pipa, ahí sus cientos de papeles… nunca los entendí. Nada ha cambiado, solo su ausencia.
Vuelvo al trabajo. El cajón no lee mi huella digital y no se abre, tendré que decírselo a los de mantenimiento. Ya estoy aquí, desde mi cabina de cristal puedo ver a todos. El acero inoxidable es impenetrable, no hay ninguna grieta en su textura, no hay espacio para un suspiro. Por eso me gusta su cuarto, la madera tiene memoria y, cada vez que entro, me habla. En cambio, aquí, siguen fabricando en el tubo cilíndrico y estirando… ¿Qué información pasará por esos filamentos de vidrio? Vidrio inteligente. ¿Entenderá todo lo que yo ya no entiendo?
            ¿No la ves? Está ahí, ahí, donde te señalo con el dedo. Se ha quedado observando la línea de producción. No, no sospecha nada. Le hemos borrado todo de la memoria. Solo le hemos dejado lo justo para que nos conduzca a ello. Parece que le molesta la muñeca, se la está palpando. Atentos con eso.
DÍA 3
No he ido a trabajar. El sabor de la mantequilla en las tostadas me ha recordado una mañana de invierno cuando jugábamos con nuestro perro; Hans decía que era una de las pocas cosas que le devolvían la esperanza de un mundo mejor. Hablaba añorado. Es como si fuera capaz de sentir lo mismo, pero no sé qué es. Tengo cita con el desactivador. Aquí ya no hay sangre, ni medicinas. ¿Cuándo fue el último médico, sin actualización, que se jubiló? Ya no me acuerdo. Ahora, al que se lastima… al que se lastima se le incinera; los fluidos son sucios. Pobre Hans.
            Déjame ver… Te han introducido un chip. ¿Qué está pasando Bettina? En el entierro te vi tan ausente y ahora esto. Tienes que llorar, reaccionar como todos… Si no creerán que eres otra perjudicada, ¿entiendes? Ya sabes lo que hacen a los perjudicados. ¿Por qué te vigilan? ¿Por qué no reaccionas?
DÍA 4
El elevador de la empresa es tan aséptico como mi casa, excepto su despacho. Sobrevivió a nuestro tiempo por obstinación. Pero, tirarse por la ventana y no dejar que su imagen se nos borre poco a poco… Eso me dijeron cuando llegué al Centro de desactivación, que él solo se había lastimado y había dejado traspasar al exterior las entrañas. No había remedio, había que incinerarlo.
Ese hombre… me está mirando desde el piso 12. Lleva el identificativo de visita. ¿Me está sonriendo?
            Creo que he podido mantener contacto visual con ella. No sé que habrá pensado pero, por lo menos, ha disimulado cuando ha aceptado mi tarjeta. Eso nos favorece. Tiene la muñeca hinchada, creo que le habían puesto un chip. Chica lista, ahora está desactivada. ¡No nos queda mucho tiempo!
DÍA 5
¿Quién llama a mi casa? Hace tiempo que eso no sucede. Ya nadie me envía correo postal. Un mensajero con un paquete… ¡Qué extraño! No me fío, tendrá que pasar por el arco de reconocimiento de oxitocina, de lo contrario no voy a abrir.
            Mi amada Bettina: Si estás leyendo estas líneas es porque me mataron. Me perjudicaron ellos y no dispones de tiempo antes de que te lo hagan a ti. Estos documentos que hay en este paquete son todas las investigaciones que hice sobre mi proyecto de optogenética. He logrado ubicar las algas que detectan la luz amarilla, las que inhiben. Están en Japón. Aquí tienes toda la información al respecto. Lo que en un inicio concebí para paliar el dolor de los recuerdos, lo están utilizando para borrar la iniciativa de las personas. ¿Comprendes? Quieren convertir el mundo en una fábrica de humanos disciplinados. No eres la única que lo sabes ahora. Te buscarán para borrarte los recuerdos, o quizás para matarte, y que contigo desaparezca la única oportunidad de libertad que le queda a la humanidad. Si lees esto ponte en contacto con mi colega Björn Filberden y huid.
            Filberden… ese nombre me suena. Exacto, es el tipo que me ha dado la tarjeta en el ascensor y estaba escrita por detrás. Veamos... Estás en peligro. Mañana en la puerta trasera de este edificio, a tu hora de entrada.
DÍA 1
Hace tiempo que se fue Hans. Mi vida sigue en esta fábrica, entre fibra de vidrio y conectores. Vuelvo al trabajo. Salgo del ascensor. El cajón de la mesa no lee mi huella digital y no se abre, tendré que decírselo a los de mantenimiento. ¿Quién era el tipo que no me quitaba la vista de encima en el ascensor?   

4/10/2015

Un cop de mà!

UN COP DE MÀ. Va de lèxic!



Hi ha mots que moltes vegades no s'utilitzen adequadament. 

Són els casos de:

Caire / Caràcter
Un dels significats de la paraula caire és 'aspecte':
L'entrevista d'ahir va tenir un altre caire (un altre aspecte).
Caràcter entre altres accepcions, té el sentit de 'suma dels trets indicadors de la natura essencia d'una persona o d'una cosa':
El caràcter d'un poble, d'un país.
Així, doncs:

X He llegit una novel·la de caire històric.
V He llegit una novel·la de caràcter històric.

Medi / Mitjà
La paraula medi fa referència al conjunt de condicions ambientals on viu i es desenvolupa un organisme i el marc on es desenvolupa l'existència d'una comunitat:
S'ha de preservar el medi ambient. La notícia ha corregut en medis polítics.
La paraula mitjà es refereix a allò que serveix per a dur a terme una activitat o per a aconseguir un objectiu:
Ha aconseguit la feina per mitjà de la borsa de treball. La notícia ha aparegut en tots els mitjans de comunicació.
Mitjà també significa que és igualment lluny dels dos extrems en situació, magnitud, qualitat, grau:
Hem de buscar un terme mitjà.

Nomenar / Anomenar 
De vegades aquests dos verbs es confonen, però cal saber que no és el mateix L'anomenaran en el discurs —és a dir, diran el seu nom durant el discurs— que La nomenaran presidenta de l'entitat.

Si volem utilitzar correctament aquests dos verbs, hem de tenir en compte que nomenar significa 'designar algú per a un càrrec, una funció': 
L'han nomenat fill adoptiu de la ciutat.
En canvi, anomenar siginifica 'donar un nom a algú o a alguna cosa' o 'esmentar algú o alguna cosa pel seu nom'
Van anomenar aquell riu Congost.

Postura / Posició
Cal estar atent a aquestes dues paraules, perquè postura vol dir 'manera de posar-se físicament, però no una opininó:

X La postura de l'investigador era contrària al clonatge humà.
V La posició de l'investigador era contrària al clonatge humà.


Precís / Precisar
L'adjectiu precís significa 'exacte, no equívoc'. Per tant, són correctes frases com ara:
Aquest rellotge és molt precís, no s'avança mai.
En canvi, no l'hem d'utilitzar per expressar obligació o necessitat. Amb aquest significat, les formes normatives són caldre, haver de o ser necessari.

X És precís portar una còpia compulsada del certificat original.
V Encara no s'ha precisat la data de l'assemblea.
X Es precisa oficiala de perruqueria.


Amb la col·laboració de:

4/05/2015

RESSENYA: A les meves ordres

RESSENYA
A les meves ordres
Amélie Nothomb

Anagrama. Empúries.


Vaig escollir, per aquesta Setmana Santa, un parell de novel·les breus. Als meus viatges, sempre m'hi acompanyen un llibre de l'antiga col·lecció de La Cua de Palla i un altre d'una edició més recent.
Un que rondava per la casa (i que sempre me'l mirava, però la seva coberta s'encarregava de dissuadir-me) era A les meves ordres, d'Amélie Nothomb. No m'han agradat mai aquestes composicions de Photoshop (de fet, m'esborronen), i més quan la realitat les supera, comproveu la veracitat de les meves paraules:



No sé si és perquè van coincidir el misticisme del posat de l'autora i les dates en què ens trobàvem, que el vaig ficar a la maleta. I dit i fet: el llibre em va durar dues nits i el puc recomanar amb tota seguretat. És el primer cop que en llegeixo un d'aquesta autora tan reconeguda i ha estat un plaer haver-ho fet amb  aquesta obra —editada l'any 2010— que la publicitaven com a novel·la negra però que, més aviat,  juga amb la negror.

A mesura que l'anava llegint, m'anava recordant de dos llibres de José Saramago. El primer que en vaig llegir d'ell, L'home duplicat, i Tots els noms, perquè en ambdues novel·les del premi Nobel l'argument gira al voltant de la recerca de la identitat de l'individu. 

Per què aquest neguit tan freqüent, aquesta desídia  dels protagonistes de la literatura actual?

L'individu de la societat industrial trobava el sentit de la seva vida al treball i la religió ho reafirmava: "el treball ens dignifica". A la societat moderna, l'individu comença a replantejar-se com a ésser i es preocupa dels seus sentiments fins al punt d'esdevenir romàntic i el sentit de la seva vida el troba als pensaments, als invents (gairebé era "segur" que els esperava una vida millor gràcies a un munt d'invents que creien que encara els hi restava per descobrir). S'inicia el consum del luxe.  Així, abans, cadascú es diferenciava pel que feia, on treballava; després pel que tenia, què consumia. Però, i ara? Ara ja no es té prou en diferenciar-se amb els productes, ara ja coneixem el parany d'aquestes feines precàries, d'aquesta societat malalta de consum. Ara, el que de veritat necessita l'individu és diferenciar-se de la resta del món globalitzat, de la roba uniformada de franquícia. És la transició a la societat de les emocions. Volem mostrar als altres —com si això ens servís per convèncer-nos— que en som, d'especials, de bons cuiners, d'aventurers, de viatgers. Volem sortir de la nostra vida de color ciment, de persona solitària (perduts en la recerca de la nostra independència) que ja no troba sentit a seguir vivint en aquesta segona gran secularització. No hi ha ètica (ara aquests invents ens fan por, som capaços d'aniquilar  la humanitat) ni espiritualitat, només hi ha indolència i desig per ser qualsevol persona desconeguda que demostra amb certes pistes —un cotxe luxós, diners en efectiu— que té una vida més interessant que la nostra per a ser viscuda.

A les meves ordres és una novel·la molt amena, d'aparença senzilla —tot comença amb un mort i ja estem enganxats en voler saber per què— però molt apta per entreveure una subtil crítica social. 


4/02/2015

Un cop de mà.


Un cop de mà! VA DE GERUNDI.


El gerundi s'utilitza per expressar accions simultànies o anteriors respecte al temps del verb principal.



Els usos correctes són:

  • Acció simultània: Nicole condueix maquillant-se i parlant pel mòbil.
  • Acció anterior, sovint equivalent a "si+verb" en forma personal: Conduint així, s'estavellerà amb el cotxe.

Errors més comuns en l'ús del gerundi, que no s'ha de fer servir per:

  • Expressar una conseqüència de l'acció del verb principal. En general, es pot detectar fàcilment perquè l'acció que expressa el gerundi és posterior a la del verb principal. Incorrecte: Es va presentar el cicle de Teatre del Monumental tenint molt d'èxit. Correcte: (…) i va tenir molt d'èxit.

  • Determinar un nom, com si fos un adjectiu. Aquest ús del gerundi equival a un adjectiu o a una oració de relatiu adjectiva. Incorrecte: Sol·liciteu la circular notificant l'augment de taxes. Correcte: (…) que notifica l'augment de taxes.

  • Expressar una qualitat inherent. Aquest ús del gerundi equival a una oració copulativa (i+ser). Incorrecte: El certamen de novel·la negra té una llarga tradició, essent del més visitats de la comarca. Correcte: (…) i és dels més visitats de la comarca.

Amb la col·laboració de: