Esta noche moriré, de Fernando Marías

Esta noche moriré és una novel·la per agafar alè i assaltar-la d'un cop. L'estructura hi convida amb un format epistolar: la carta que un pres, Corman, envia al policia que el va fer empresonar. Imagineu-vos una trama en què l'engranatge actua tan cínicament que, de tant en tant, l'ànima agressora —que no el cos— es permet la llicència d'empatitzar amb l'avenir dolorós de la seva víctima. No gaire, però. El suficient perquè no decaigui el dissortat policia i el desenllaç sigui aquell que la seva ment depravada ha maquinat. Una jugada final portada al límit per aquell que fins i tot menysprea la seva vida. Una venjança perversa i fredament calculada que supera qualsevol trama imaginada.

Quan hom pensa que les coses no poden empitjorar més, s'adona que s'equivoca, que només es tracta d'una petita concessió perquè es continuï llegint fins a acabar amb un bon batzac.

De la solapa: Fernando Marías (Bilbao, 1958) és novel·lista,
 editor i inventor de conceptes culturals.  És també el creador, editor
 i impulsor del projecte de literatura fantàstica
Hijos de Mary Shelley, plataforma on sorgeix literatura, música,
perfomances i monòlegs teatrals. Per a més informació aquí teniu l'enllaç de l'autor.

M'ha agradat molt la veu utilitzada en primera persona. Tan respectuosa, ella, que s'adreça de vostè encara que el missatge està carregat de sang; tan pèrfidament educada. 

Tot i que la novel·la, en un inici, és contextualitzada als anys 70 i es remunta als anys 40 per explicar la involucració d'en Corman a "La Corporación" (ja descobrireu què és, els seus fonaments i fins a quin punt el seu funcionament va influenciar aquesta venjança programada), el fet és que l'insòlit argument podria ben bé esdevenir a qualsevol època.

El punt que he trobat més interessant —a banda d'haver-me adelitat amb la seva lectura— és la manera com Fernando Marías transforma les coses improbables en possibles. D'aquesta manera, l'autor resol la versemblança tan contundentment que un acaba pensant: doncs sí senyor, és això la literatura.

Patireu o en gaudireu, o ambdues coses perquè jo n'he gaudit precisament de tant que em feia patir.

Un text que recupera l'editorial Alrevés, al cap de 20 anys després que fou publicada per primera vegada. 

El monòleg, que trobarem al final (escrit per QY Bazo per a teatre), funciona també d'epíleg i, a banda d'enriquir la novel·la, detalla el periple en què s'ha vist sotmesa.

Lectura molt recomanable!

Crims.cat 2.0: més sospitosos del gènere negre als Països Catalans

Crims.cat 2.0 és la segona compilació de relats que Crims.cat, la col·lecció de novel·la negra en català de l'editorial Alrevés, va publicar l'any 2013. L'anterior va ser Crims.cat (2011). Els curadors de l'antologia són Àlex Martín Escribà, estudiós del gènere negre i professor de català a la Universitat de Salamanca, i Sebastià Bennasar, escriptor, periodista i crític literari.

Del pròleg: "La millor manera de conjurar el crim és fer que l'únic culpable sigui l'escriptor." 
Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennasar

M'agraden les antologies perquè  permeten tenir una visió general del panorama que m'interessa. En aquest cas, Crims.cat 2.0 mostra l'actualitat de la novel·la negra en català de la mà de diferents autors, alguns emergents en el gènere, d'altres més consolidats. És de valorar la complexa tasca que suposa escollir-ne i donar un sentit únic a l'obra des de l'heterogeneïtat de les seves propostes. El pròleg, escrit pels antòlegs, ens anticipa aquesta selecció polièdrica. Els criminals tenen noms propis i en són quinze: Jaume Benavente, Andrea Robles (pseudònim per a un text escrit à deux), Gerard Guix, Juli Alandes, Xavier Aliaga, Carles Martín, Salvador Balcells, Daniel Hernández, Rafael Vallbona, Àlex Volney, Teresa Roig, Lluís Llort i els guanyadors del Concurs de relat curt "NegrOliva" Vicenç Aguado i Ignacio Arribas.

Tots els textos m'han interessat, cadascun per un motiu diferent i això afegeix una vàlua al conjunt, perquè si és cert que aquests reculls permeten fer un tastet i apropar-se als diferents autors d'una manera més o menys àgil, també  evidencia que  la proximitat de les lectures convida a les comparacions. I en aquest cas no han estat gens odioses, si em permeteu el joc fàcil de paraules.

Així, doncs, destaco l'estil de Juli Alandes (m'ha embadalit) i la satisfacció de retrobar-me a Feliu Oyono, l'inspector que signa Xavier Aliaga (l'he trobat més vigorós, encara que sigui de pensament, que a Dos metres quadrats de sang jove). I encara més: hom pot descobrir, en un dels paràgrafs de Salvador Balcells, els pensaments d'Emmanuel Lévinas i això no té preu. Els crims més domèstics són els de Teresa Roig, un plaer descobrir-la tan assassina i alhora divertida, i el de l'Annabel Cervantes —un d'actual i l'altre de caràcter més històric— mentre que Andrea Robles ofereix un relat més a l'ús. Cal ressaltar la frescor de Rafael Vallbona, la proposició feréstega d'Àlex Volney, l'originalitat de Daniel Hernández i Carles Martín, la crítica social més explícita a càrrec de Gerard Guix i el Lluís Llort més internacional. S'encarreguen del colofó els premiats Vicenç Aguado, amb pinzellades d'un cert esoterisme, i Ignacio Arribas amb l'entranyable La petita Mariona. Per acabar, un esment especial  al  relat La Liquidació, de Jaume Benavente, que excel·leix tant per l'estil com per la trama.

Si l'objectiu era demostrar la bona salut que gaudeix la novel·la negra en català, he de dir que s'ha complert amb escreix. Trobarem aquesta riquesa en relats ubicats a diferents indrets arreu dels Països Catalans, amb diferents temàtiques: uns més passionals, d'altres més crítics, tanmateix hi trobarem dos en què la mort es queda en un intent o la intriga recau només en una desaparició. Tinta negra o roja, parafrasejant els autors del pròleg, però tota ella ben criminal.