Cazeneuve i la revenja dels desvalguts, d'Oriol Molas i Ferran Grau

Capital Books

348 pàgines

No puc començar aquesta breu ressenya sense dir-vos com m’he divertit llegint aquest llibre! És aire fresc però no perquè innovi, ni de bon tros, precisament perquè ens recorda aquells serials amb què vam gaudir tant de joves. Jo ho feia amb la Christie i amb Selecciones del Reader’s Digest, però també amb les adaptacions televisives. 

Llegir Cazeneuve m’ha transportat a la meva adolescència. A reviure un hivern, un cap de setmana a Barcelona, de sofà i manta o aquelles tardes d’estiu a l’apartament de Fenals amb olor de gespa i de clor de la piscina. 

Avui us recomano aquesta novel·la que recupera un personatge històric, Enric Cazeneuve, un dels primers detectius de Barcelona a principis del segle XX. D’entrada, saber que el detectiu realment va existir em produeix un sentiment d’admiració. Quina mena de persona obre una agència de detectius en aquella època? Doncs un virtuós. Això és el que era aquest home, amb el seu mal de genoll i d’amors.

El text està ambientat al maig de l’any 1909 —enmig de la guerra del Marroc— quan el protagonista torna a Barcelona per establir-se a la casa dels avis que ha heretat. De seguida, fa per trobar-se una amistat de la joventut, en Cinto Brescó, que juntament amb la seva assistenta, la Filo, conformaran un equip d’investigadors perspicaç i divertit. I és que han de resoldre un cas de morts en circumstàncies estranyes que apunten, a priori, a un mateix assassí. 

Tampoc no faltaran els personatges secundaris, molt ben definits amb trets molt particulars i que ajudaran a crear en el lector aquesta sensació de lectura entranyable. Perquè si Holmes o Poirot tenien aquest punt d’irritabilitat, Enric Cazeneuve és un tros de pa! Te l’estimes des del primer capítol i, és clar, vols que se’n surti. Ell i els seus ajudants.

ELS AUTORS, ORIOL MOLAS I FERRAN GRAU AL FESTIVAL DE TIANA NEGRA.
FOTOGRAFIA DE @MUCHOMÁSQUEUNLIBRO

Un dels punts forts de la novel·la que signen Oriol Molas i Ferran Grau, és l’ambientació. Me’ls imagino gaudint documentant-se perquè els lectors tinguem la sensació d’estar trepitjant l’edifici de La Vanguardia d’aquella època, pujar als carruatges, veure l’activitat frenètica dels ferrocarrils i del port, cridar com un pròxim reservista més enmig de la famosa vaga del 26 de juliol o imaginar-nos les olors dels carrers de la Ciutat Comtal. 

Una trama ben travada (tot i que jo em vaig imaginar per on aniria el desenllaç, he de dir que parlant amb altres lectors, cap no l’havia esbrinat), on es desmitifica el sentit més estètic de l’assassí en sèrie i s'aborda un problema que segueix sent actual, però que ja descobrireu. Per fer-ho, l’estructura inclou petits capítols analèptics que il·luminaran cada assassinat. 

Com a colofó, afegir-hi que el llenguatge enginyós i els diàlegs desimbolts complauen molt. No la deixeu passar, negreferits, i llegiu-la. Una bona lectura d’estiu, com les que llegia jo quan tot era innocent. 

Bona setmana!

Picadura mortal, de Lourdes Ortiz

Editorial Ediciones Versátil. Colección Off Versátil

189 pàgines

Molt fan de la iniciativa d'Off Versátil: voler recuperar les pioneres de la novel·la negra. Us deixo el pròleg escrit per en Sergio Vera, director de la nova col·lecció i que es va incloure en el primer volum perquè val molt la pena. El podeu llegir clicant AQUÍ. L'editorial va encetar la col·lecció amb Estudi en lila, de Maria Antònia Oliver (podeu consultar la ressenya que vaig fer AQUÍ) i ara ens presenten la reedició de Picadura Mortal, publicada l'any 1979 per l'editorial Planeta.

La detectiva privada Bárbara Arenas té molts punts en comú amb la Lona Guiu de Maria Antònia Oliver. Són dones, són joves i decidides i faran tot el que sigui per solucionar el cas o els casos que tenen entre mans. La trama d'aquest llibre ens recorda el título Diez negritos, d'Agatha Christie, per l'atmosfera isolada, per segons quines escenes que passen vora la mar i per la manera de resoldre l'enigma. No debades, durant un temps, a Lourdes Ortiz la van comparar amb la famosa escriptora britànica.

Arenas ha d'investigar la desaparició d'un important empresari de Canàries, amb la sospita que possiblement es tracta d'un assassinat. La seva arribada a la casa familiar del desaparegut és peculiar i incòmoda. Els personatges que integren la família tenen una personalitat manipuladora i no dubten en practicar el xantatge emocional o fer ús d'altres tècniques més dràstiques per aconseguir els seus objectius. Una família amb relacions asfixiants, deutora d'un passat fosc amb qui haurà de bregar la investigadora.

El text conjuga perfectament trets característics del gènere. Des del to irònic, escrit en primera persona, que empra la detectiva com la manera de perfilar els personatges i l'ús d'un estil fresc i a estones desvergonyit, que li escau perfectament a l'arquetip de l'investigador. Bárbara Arenas reuneix unes particularitats que qualsevol amant del gènere reconeixerà fàcilment: no té mai diners, té mal d'amors, és obstinada i si se li presenta una ocasió, sigui de l'índole que sigui, l'aprofita.

L'autora reverteix el paper de l'investigador que aleshores acostumava a representar el detectiu nord-americà i l'assigna a una dona que actua amb la mateixa llibertat —hem de tenir en compte que aquesta novel·la va ser escrita l'any 1979, en plena transició—: si s'ha d'anar al llit amb un noi jove i de bon veure perquè li ve de gust, ho fa, sense que hagi de ser un fet determinant en l'argument. 

L'autora fusiona el gènere d'enigma amb la novel·la negra i incorpora la figura del detectiu a una trama d'enigma. Curiosament, en la darrera ressenya d'En clau de negre, també feia referència a Bill Pronzini i al títol Trets per totes bandes i en destacàvem precisament aquesta intenció reivindicativa de totes les aproximacions que abasteixen el gènere. La dada a tenir en compte és que la seva novel·la va ser publicada l'any 1982, tres anys després de Picadura mortal.

Clàssic a rellegir, revisar o, com és el meu cas, a descobrir. Bona lectura, negreferits!

 

Fotografia @Diario de Jerez

*De la solapa:

Lourdes Ortiz (Madrid, 1943)

Llicenciada en Geografia i Història i Catedràtica de Teoria i Història de l’Art a la Real Escola Superior d’Art dramàtic de Madrid, de la qual va ser directora.

Autora d’una desena de novel·les, la gran majoria històriques, entre les quals destaquen, Urraca,  publicada a Puntual Ediciones, 1981 (...), La Fuente de la vida (Finalista del Premi Planeta l’any 1995) i Las manos de Velázquez (Ed. Planeta, 2006), totes elles reeditades en diferents ocasions. 

També és coneguda per la seva labor com a dramaturga o assagista. Té publicades una vintena d’obres dramàtiques i diferents assaigs. (...) En la seva extensa obra només ha escrit una novel·la negra, Picadura mortal.

La memòria de la Vall Fosca, de Carles Mentuy

Llibres del Delicte

185 pàgines

Llibres del Delicte ens presenta, amb el seu darrer lliurament, la continuació de la primera novel·la de Carles Mentuy: La venjança de la Vall Fosca, publicat amb Edicions Xandri. Ambdues són situades, com els respectius títols ens indiquen, en aquest indret de nom evocatiu que, pels qui no el coneixíem, podríem pensar que ha estat inventat per l’autor. No és així, existeix i hi viuen gent entranyable els quals vaig tenir l’oportunitat de conèixer en la presentació que vam dur a terme a La casa del Llibre, a Barcelona.

La novel·la se centra en dues màfies, la casa Mairà i els Xurrac i en la seva lluita per controlar el tràfic de drogues. El pes dels anys de rivalitat i l’ànsia de poder acamparà pels boscos del Pallars i més enllà. Perquè l’odi no té fronteres i arribarà fins a un indret tan exòtic, parlant de novel·la negra, com Bali. En el text, però, també apareixen espais comuns dins del gènere negre com és el Port de Barcelona i la Model, en ple rendiment. Són els anys noranta, tot i que Carles Mentuy no ho explicita, en llegir certes marques de telèfons mòbils o uns Nirvana incipients, els lectors en tenim prou per assabentar-nos.

M’ha agradat especialment l’ambientació, fins a un punt fantasmal, dels capítols nocturns i emboscats. Però el que m’ha semblat més interessant del text és el plantejament que l’autor fa des de les primeres pàgines. Tot un repte per a mantenir la intriga. Aplica aquella màxima infal·lible de la qual era abanderada Agatha Christie: fa partícip el lector d’una dada decisiva i el protagonista no la sap. A partir d’aquí, ja podeu agafar alè perquè la novel·la es llegeix en una tarda. De ritme frenètic, escenes molt visuals de persecucions, tirs, pactes entre els clans mafiosos, arribareu a les darreres pàgines exhaustos. Només un gir inesperat us podrà consolar. 

Novel·la coral, líquida, amb personatges totalment diluïts en una trama divertida, que manté perfectament la tensió narrativa fins al final. Per gaudir-la una tarda de diumenge com la d'avui, negreferits!

Fotografia: @raquelgamezserrano
Carles Mentuy Pijuan va néixer a Balaguer l'any 1980. Actualment però, ja fa més de quinze anys que resideix a Barcelona. Més enllà de les hores de feina, és un apassionat de la música, els viatges i el bon menjar. És per aquest motiu que dedica part del seu temps lliure a la divulgació de la gastronomia com a instagrammer a través del perfil @FoodiesRepublik. Ha publicat La Venjança de la Vall Fosca (Edicions Xandri), ha participat en els reculls de relats Assassins de Ponent (Llibres del Delicte) i Terra de Crims (Edicions Xandri). La memòria de la Vall Fosca és la seva segona novel·la.

Víctimes en fals, de Sébastien Japrisot

Seleccions de La cua de palla

149 pàgines

La col·lecció Seleccions de La cua de palla publica l’any 1984 la traducció del títol original Compartiment tueurs, escrit per Sébastien Japrisot, pseudònim i anagrama de l’escriptor Jean-Baptiste Rossi.

La novel·la comença amb l’assassinat d’una jove a la cabina d’un tren que provenia de Marsella. Podríem dir que l’autor ens presenta un procedural atípic on la investigació no només recau en la figura de dos policies, al capdavant: “l’amo” com així és anomenat el comissari Tarquin i l’inspector Grazziano amb altres ajudants, sinó que comptarà amb la indispensable ajuda d’un investigador casual.

La traducció al català està més actualitzada que altres anteriors que havia llegit, malgrat que l’insult més fort és un “fill de mare soltera”, un exemple perquè us en feu càrrec.

M’han interessat força punts de la novel·la que, a parer meu, són els més forts: l’originalitat de l’estil que barreja tercera i segona persona narrativa amb gran agilitat i l’estructura, que no deixarà de ser un joc entre les lliteres de la cabina on va aparèixer morta Georgette Thomas i la narració des dels diferents punts de vista dels respectius ocupants. 

El ritme, mantingut en suspens en bona part de la novel·la, s’accelerà en el desenllaç amb la transcripció literal de converses telefòniques interrompudes i una declaració en format informe.

La veu del narrador, gens explicativa i alhora còmplice a l’hora d’amagar informació al lector, no segueix la pauta d’Agatha Christie —quan es referia que el lector havia de saber més del crim o de l’assassí que l’investigador—, flirteja amb la confusió i aconsegueix que el lector participi com un observador més.

Molt recomanat per als negreferits, amants dels clàssics i de les novel·les d’enigma, amb exigència literària. 

*De la contra coberta del llibre: Jean-Baptiste Rossi va néixer l’any 1931 a Marsella i disset anys després, en plena adolescència, doncs, publicava la seva primera novel·la: Les mal partis. Seguidament inicià una lluïda carrera de cap de publicitat, a la qual posà terme el seu encontre amb el productor Pierre Braunberger, que li demanà de realitzar dos metratges curts de caràcter novel·lesc: La machine à parler d’amour i L’idée fixe; també treballà de guionista amb Jean Renoir i altres directors cinematogràfics.

L’any 1962 prova sort en un altre gènere literari i el resultat és la seva primera novel·la policíaca: Compartiment tueurs. Insegur del valor del llibre, acollit amb entusiasme pels entesos, el firma amb un anagrama del seu nom. Alguns mesos més tard publica Piège pour Cendrillon, novel·la que s’enduu el vot unànime de la crítica especialitzada, la qual la considera la gran revelació de l’any. També el nom del cinema s’hi sent subjugat, i la Société Gaumont s’afanya a comprar els drets per a una adaptació cinematogràfica de l’obra. Cal afegir que l’èxit de l’autor ha estat tan ràpid a l’estranger com a la seva terra. Estats Units, Anglaterra, Alemanya, Itàlia, Portugal, etc., són alguns dels països on són publicats els seus llibres.

Lleugera sang, de Xavier Zambrano

Llibres del Delicte

170 pàgines

Primera incursió de l'autor en el gènere negre com a escriptor, ja que anteriorment ha traduït al català autors com Lehane o Kerr. Amb Lleugera sang, Zambrano ret homenatge als clàssics més canònics del gènere negre nord-americà. No m’equivocaré si dic que s’ho deu haver passat molt bé escrivint aquesta novel·la, de la mateixa manera que ho he fet jo descobrint cada picada d’ull, cada transtextualitat no només de la literatura sinó també del cinema negre. Com feia Jaume Fuster, les referències als personatges més enginyosos ideats per Conan Doyle i Christie hi són presents. Prepareu-vos, doncs, per gaudir d’un text, de tall clàssic, en què predomina la trama i l’acció. 

L’autor ens presenta el detectiu Marc Olier, al pur estil Philip Marlowe, encadenant Luckys i bevent Jack Daniel’s com un cosac. Com no podia ser d’una altra manera, no té quartos (ha de dormir al despatx) i l’estomaquen de valent. Cau bé, les hòsties que reben aquests tipus de detectius sempre ajuden a empatitzar amb ells. No és això tenir la “sang lleugera”, caure simpàtic? Però crec que l’èxit rau en les seves reflexions brillants. Aquest és un dels punts forts del llibre.

“Potser un exhibicionista i un voyeur s’anul·len mútuament com dos signes menys en matemàtiques.”

“D’alguna manera caminar enmig de tanta franquesa amb una pistola amagada em feia sentir menys despullat. Els secrets vesteixen.”

Olier i el seu germà bessó, Daniel, es veuen implicats en una trama d’una desaparició i un segrest. No faltarà la femme fatale, amb creuament de cames cinematogràfiques incloses, una mansió, les cocteleries glamuroses, el casino i la prostituta pèl-roja a qui no l’importaria fer-li un favor al detectiu. Sempre m’ha fet ràbia aquesta escena i Zambrano la resol d’una manera magistral. 

La novel·la està ambientada als anys noranta i adopta aquest punt retro, sense Internet, telèfons mòbils i acoquinant en pessetes.

*De la solapa del llibre: "Xavier Zambrano (Sant Sadurní d'Anoia, 1977) és llicenciat en Filologia anglesa i traductor. Ha publicat els poemaris Malvestats i paisatges (2014), Marxarà el circus (2015) i Va durar (2017). Ha traduït al català els relats de Sherlock Holmes i autors contemporanis com Dennis Lehane i Philip Kerr."

Xavier Zambrano és traductor i es nota. Perquè no és gratuïta l’elecció de les seves paraules, també en aquest punt ha tingut molta cura. Paraules que sonen a les seleccions de La Cua de Palla, reflexions poètiques i en general un vocabulari poca-solta i enginyós, que excel·leix al reflectir el més pur caló barceloní. Una barreja d’estils que es passegen acompanyant l’Olier pels carrerons de Barcelona. No hi està sol, un reguitzell de macarrons li facilitaran la feina.  Perquè els personatges secundaris com el gitano Vernet, el periodista Gambús (del diari La Brama), el conserge Gàzquez, el sicari Xupa, el banquer Besora, el proveïdor d’armes Vidal o el traficant Giancarlo titllen l’entramat d’una crua realitat on els diàlegs es distingeixen pel seu ritme i ironia. 

La novel·la embogeix en una trama de sexe i violència quan deriva a la ciutat de Cap d’Adge —recordant Houellebecq— on l’autor dibuixa la decadència de l’oferta turística no exempta d’una crítica social inherent. L’humor negre amb referències a Verdaguer, a Balzac o a Colette però també al Padrino i a Cooper amarades de les notes musicals de peces de Chet Baker o Frank Sinatra faran les delícies del lector.