Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alfred Hitchcock. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alfred Hitchcock. Mostrar tots els missatges

9/23/2018

La dama fantasma, de William Irish



L’he rescatada de la Selecció de La Cua de Palla, concretament publicada amb el número 44 i traduïda per Rafael Tasis. Vaig adquirir el llibre de vell i, malgrat els espòilers que m’anava trobant escrits a l’inici de cada capítol, ha estat una lectura d'estiu força interessant.




Scott Henderson s’ha barallat amb la seva dona i decideix oblidar-se’n clavant un cop de porta i fent servir les entrades que tenia per a un espectacle amb la companyia de qualsevol dona amb qui s’hi creués. Sense noms, sense intercanvi de telèfons, tots dos gaudeixen de la companyia i de l’anonimat implícit. Quan Henderson torna a casa, troba morta la dona i a partir d’aquest fet comença l’argument d’aquesta novel·la negra, signada per William Irish, pseudònim de Cornell Woolrich, l'any 1965. 

Conrad Woolrich (Nova York, 1903-1968)
Les novel·les que va escriure de més èxit són: La núvia anava de negre (1940), La nit té mil ulls, La sirena del Mississippi, Em vaig casar amb una morta, Àngel negre i La finestra indiscreta, obra que Hitchcock adaptà al cinema l’any 1954.

L’autor utilitza l’excusa del crim, aparentment passional, per fer un repàs de la societat de l’època. El text té una estructura a contrarellotge, ja que el marit és condemnat a pena de mort —se l’acusa d’haver estrangulat la dona— i només se salvarà si algú, del gran nombre de testimonis que el van veure acompanyat d’una dona misteriosa la nit de l’assassinat, ho desmenteix. Però sembla que ningú la recorda, com si es tractés d’un fantasma, i el temps el constreny esdevenint tot un malson. El títol de cada capítol són els dies que falten perquè la condemna s’executi.

Novel·la negra amb tocs fantasmagòrics i clima de suspens assegurat.




7/17/2017

Malvades i criminals



Aquell vespre de dissabte m’havia quedat sola a casa, plovia com només es pot fer damunt d’una casa a tocar el bosc: amb ganes, llamps i trons. Havia decidit dedicar aquelles hores a preparar-me una taula rodona en què participava parlant de malvats i de perfils criminals de la literatura i del cinema. El primer que em vaig qüestionar era si calia matar per ser considerat un malvat. Per això vaig buscar la definició al DIEC2. Malvat-da: “Que és molt dolent, que fa el mal a consciència.
No sé si va ser pel llamp que va caure sis segons després del tron, el cas és que vaig encendre una espelma, no fos cas que se n’anés la llum. Llavors, vaig recordar l’escena de Psycho, (Hichtcock, A., 1960) en què una espantada Janet Leigh, conduint sota la pluja entreveu els llums encesos del motel regentat pel malvat Norman Bates. Però realment es pot considerar una persona amb un trastorn mental com un malvat? Potser la malvada era la mare, malgrat que la seva veu en off, a l’escena final on apareix el fill a la cel·la, digui: “sempre fou un malvat”. Quantes dones malvades, autoritàries i castradores ens ha ofert el cinema? Sens dubte moltes. 
La llum intermitent d’un llamp i aquest pensament em van acabar d’autosuggestionar. Havia assolit el grau d’inquietud que necessitava per seguir reflexionant sobre el tema i a més a més em complaïa en ella. Que voleu que us digui, m’agrada la negror en totes les seves accepcions. 
De la mare de l’esquizofrènic Bates, vaig passar a recordar  la gelosa majordoma de la pel·lícula Rebecca (Hitchcock, A., 1938), Mrs. Danvers, que tot i que no assassina insta a suïcidar-se a la protagonista. Potser aquesta relació d’amor i odi que sentia el director per les rosses actrius era una inspiració per als seus personatges malvats femenins com la sogra de Tippi Hedren, en la pel·lícula The birds (Hitchcock, A., 1963). Clarament, es trenca la imatge de la femme fatal literària dels inicis del gènere negre i es fa visible la maldat en persones que no tenen relació amb cap criminal dels baixos fons. D’un pensament a un altre, vaig recordar la pel·lícula Bloody Mama (Coreman, R., 1970). Kate Baker, més coneguda com a Ma Baker havia estat una gran malvada i també una criminal. Aquest personatge de la vida real va imbricar la literatura amb el cinema i fins i tot amb la música.
Ara sí, només em faltava veure sang i fetge mentre la pluja repicava rotundament la teulada.



Ma Baker va ser mare de quatre fills, algun d'ells fruit de les violacions que va patir del seu pare en què participaven els  germans immobilitzant-la. Ja, adulta, utilitzava els seus quatre fills per expiar tota aquesta frustració acumulada. Els tenia totalment hipnotitzats —trobem de nou la mare autoritària— i, combinant-se’ls segons l’apetència del dia, se’ls beneficiava com havia fet el seu pare amb ella. A més a més, no els explotà només sexualment, sinó que els va convertir en gàngsters. Robaven bancs, segrestaven, mataven i, com eren els inicis dels anys 30, després del crac del 29, deien que “la pasma” estava per altres coses, com ara arrestar els vaguistes. De fet van actuar entre l’any 31 i l’any 34. Ma Baker va ser una gran malvada, una de les figures més insòlites de l’època del gangsterisme nord-americà. La pel·lícula va tenir molt d’èxit pel seu tarannà desvergonyit, no tant per la seva qualitat, tot i així va ser la millor que va produir Coreman. Amb un Robert de Niro molt jove, que clava el paper de fill drogoaddicte. Els fills es comparaven amb Dillinger i de tant en tant li preguntaven a la mare si ells n’eren més malvats. Ma Baker, a banda d’inspirar al grup Boney M amb la famosa cançó homònima, també va inspirar al personatge malvat de Ma Grisson al clàssic No orchids for Miss Blandish; jo el vaig llegir traduït a la col·lecció La cua de palla com No hi ha orquídies per a Miss Blandish. Bé, doncs va ser aquest llibre de James Hadley Chase, publicat al 39, el què va fer famosa a Ma Baker. Els fills van morir tirotejats, en una escena que bé podria haver estat extreta de la icònica novel·la Collita Roja (Hammet, D., 1929), però la mare, el gran cervell de l’organització, se’n va salvar. 

Vaig pensar, llavors, en una de les grans instigadores de la Literatura, com va ser Lady Macbeth, de la gran tragèdia Macbeth: “Qui ens impedeix matar Duncan (el rei d’Escòcia) i atribuir el crim als embriagats companys?”. Però aquest “ens”, es referia a un “tu”: al seu home. No l’he vist però hi ha la pel·lícula Lady Macbeth (Oldroyd, W., 2016), que ha tingut una gran acollida en la crítica. D’una dolenta a una altra vaig acabar recordant també a Milady de Winter, una gran malvada i assassina, personatge creat per Alejandro Dumas a l’obra Els tres mosqueters.

Però quan parlem de malvats, recordem que no vol dir que hagin de ser forçosament assassins, sinó que fan el mal. I en  cas contrari? Podria considerar-se malvada una gran assassina del cinema que no fos conscient dels seus actes? Deia Philip Zimbardo, al seu llibre L’efecte Lucifer: el perquè de la maldat (2012, Paidós Ibérica), que la diferència és la voluntarietat, no tant la consciència. El cinema, de la mà del director Roman Polanski, ens ha deixat una gran assassina que més que malvada seria una pertorbada. La famosa pel·lícula Repulsió, de l’any 1965, amb una esplèndida Catherine Deneuve, ens ofereix el personatge de Carol Ledoux, una jove reprimida que sent una gran repulsió pels homes. 



La jove, cada cop més retreta, s’aïlla al pis que comparteix amb la germana. Al quedar-se sola —la germana se'n va de vacances— la seva dèria augmenta i propicia que esdevingui una múltiple assassina. Aquella atmosfera angoixant, el cap d’un conill mort a la bossa de mà, les mosques, les visions... la bogeria en definitiva, acaben en una orgia de crims: totes les víctimes eren homes.

I qui no recorda el personatge d’Annie Wilkes, a Misery, de Stepen King? Jo el vaig llegir un estiu quan tenia 13 anys i la vaig odiar. Encara recordo les descripcions del dolor a les cames del torturat escriptor. 



Després vaig veure l’adaptació al cinema, amb la colossal Kathy Bates que, amb la seva actuació, va fer que quedés fascinada per aquesta malvada d'un drama psicològic i de terror. I per pertorbades, la protagonista de la novel·la de suspens psicològic Amb la por al cos, de Margaret Millar, la Sra. Morrow, molt a l’estil d’un malvat entranyable amb molt de talent com és Mr. Ripley de Patricia Highstmith. És aquest criminal el que més m’interessa, defugint una mica del típic desdoblament de personalitat del Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Tot i així, tenim una versió moderna, que em va complaure molt: el psicòpata protagonista de l’obra Te quiero porque me das de comer de David Llorente, l’assassí en sèrie Max Luminaria. No debades, si mirem el rànquing d’assassins per nombre de víctimes a la Wikipèdia: aquí, trobarem molts metges, la majoria homes.
En l’àmbit literari, m’interessen més aquests malvats en potència, quotidians, amb els quals ens creuem cada dia, els nostres veïns que amagats sota una vida que classificaríem amb l’etiqueta de "normal" i exposats a una situació extrema o de perill, extreuen de l'interior aquesta personalitat malèfica i esdevenen assassins. Seria l’estil d’Alfred Hichtcock o de la Highsmith; per exemple el fill pertorbat que mata l’avi a El diari d’Edith.

La nit avançava i malgrat la por que em feia no poder conciliar la son (m’havia empassat quatre pel·lícules agitadores, una rere l’altra), no vaig tenir malsons, tot el contrari vaig dormir plàcidament. L’endemà vaig voler constatar una idea que em rondava pel cap, en aquell moment feia un sol radiant que s’anava escampant per la sala. La dona quan mata —estadísticament hi ha moltíssimes menys assassines que assassins, cap sorpresa—, no és més ferotge que l’home. Un esquarterament és un esquarterament, sigui perpetrat per un home com per una dona, el que passa és que encara ens impressiona més que el practiqui una dona. És com veure fumar un home gran pel carrer, passa desapercebut, ara bé, si ho fa una anciana, ens crida l’atenció. No entraré en detalls del perquè, jo crec que és obvi. Així doncs, amb els crims passa el mateix. La dona mata i prou, deixem-nos de falsos mites i de dones venjatives malèfiques. Un home amb set de venjança és igual de retorçat que una malvada. Us recomano llegir aquest article: Las mujeres también matamos, d'Andrea López Martín d’on extrec aquestes interessants dades: 

“Estadísticamente, las mujeres cometen solo el 15% de todos los crímenes violentos y un 28% de todos los crímenes. Las asesinas en serie son solo el 8% de todos los asesinos en serie americanos, pero las mujeres americanas alcanzan el 76% de todas las mujeres asesinas en serie en el mundo.” 

Trobareu el nom d’assassines tan famoses com Pilar Prades Santamaria (l’emmetzinadora de València),  Margarita Sánchez (la vídua negra de l’Hospitalet del Llobregat) o Remedios Sánchez (la lladre i estranguladora d’ancianes de Barcelona).

Com a  malvada literària em quedo amb la Reina de cors d’Alícia en terra de meravelles, de Lewis Carroll. La totalitarista que enviava assassinar, "Que li tallin el cap!", a qualsevol que li vingués de gust. Per acabar, us aconsello la lectura del llibre Asesinas. Cuatro siglos de crímenes con nombre de mujer (Tani. C., 2003). Veurem com la bruixa Medea i la maga Circe se’n queden curtes i la realitat, en trenta-cinc casos —inclòs el de Pilar Prades Santamaria— ens mostra fórmules insòlites per matar com a alternativa a la força bruta.

Autosuggestionada o no, la taula rodona: “Gran malvats. Perfils criminals en la literatura i el cinema”, organitzada per L’escribà, moderada per la traductora Irene Solanich, i compartida amb Sebastià Bennasar, escriptor i traductor, i Marc Moreno, escriptor i editor, va estar salpicada per malvades, tot i que el protagonisme se'l van endur uns mosquits sanguinaris, que al capdavall reivindicaven el seu territori: l’Ateneu de Manlleu.


4/11/2017

L’home que sabia massa, d’Alfred Hitchcock


En blanc i negre

Vint-i-dos anys després, al 1956, Hitchcok filma un remake d’una pel·lícula seva: L’home que sabia massa, títol traduït quan va ser doblada al català, de l’original The man who knew too much. Coproduïda amb la Paramount, la pel·lícula aplega els actors James Stewart i Doris Day per a interpretar un matrimoni nord-americà que es veu implicat en una trama d’espionatge internacional. 



Si la primera versió va ser rodada a Anglaterra (1934 era una data en què el panorama feia cavil·lar sobre una segona guerra mundial i la trama era una història d’espionatge entre agents alemanys i anglesos), la segona versió va ser contextualitzada a Marràqueix i encaixava més amb la política de la Guerra Freda.

El matrimoni Mc Kenna presencia un assassinat. Un agent secret rep una punyalada a l’esquena. A partir d’aquesta mort, la intriga i el suspens s’apoderaran de la vida d’aquest matrimoni i fins i tot de la del seu fill.



Hitchcock recrea una atmosfera asfixiant aprofitant l’entorn angost de la Medina. Qualsevol que hagi estat a Marràqueix recordarà la plaça Djemaa-el-Fna (per cert, aquí podreu veure el cameo rigorós d’en Hitchcock). Jo tinc uns records contraposats del meu viatge a la ciutat, perquè no ens va resultar gens fàcil sortir del centre, per dir-ho d’alguna manera. Vam estar vora una hora llarga voltant pel soc, amb aquella calor i tothom convidant-nos a comprar fanals, teteres i coixins d’olorosa pell. Em vaig marejar! Tots els carrers ens semblaven els mateixos, sortosament al final vam veure la plaça: la nostra salvació.



Una de les coses que més m’agraden d’Alfred Hitchcock és que recorre a un tema molt utilitzat per ell: perfila personatges amb unes vides aparentment dins de la “normalitat”, els extreu del confort de la seva quotidianitat i els exposa a unes situacions perilloses. L’home que sabia massa juga amb pistes enganyoses, girs inesperats i falses aparences. Tots aquests recursos s’hi conjuguen amb una favorable disposició per al suspens.




Com a les altres ressenyes del director que he publicat: The birds i Marnie, sempre m’agrada comentar alguna anècdota del rodatge. És ben sabut que la relació d’en Hitchcock amb les dones tenia un vessant, diguem-ne, patològic. El va patir molt Tippi  Hedren i tot i que Doris Day no va ser víctima de cap assetjament, sí va manifestar que en un moment determinat volia deixar el rodatge. La relació que mantenia amb el director va ser força conflictiva. Day se sentia incapaç de continuar gravant, ja que cada cop que s’acabava l’escena, Hitchcock no li dirigia la paraula. Quan va anar al seu despatx a dir-l’hi, el director es va quedar consternat: no li deia res perquè estava satisfet amb la seva actuació. Ho va justificar tot reconeixent-se ser “una persona espantada de la vida, del fracàs i de les relacions”. *
No debades, tots recordarem les famoses declaracions d’un incommensurable Stewart, que aconsellava als companys fer tot el que digués el director, ja que era un expert, perquè el rodatge fluís sense cap entrebanc.

“Hitchcock acostuma a queixar-se d’haver de deixar que els actors parlin en les pel·lícules. Sempre que tenia oportunitat, li agradava eliminar el diàleg. Per a ell, el fet visual és l’element més important del film.”
James Stewart

___________
* Declaracions extretes de: Cristóbal, R. (2005). The Hitchcock Collection. UEUniversal Pictures Iberia, S.L

2/20/2017

Temps de rates, de Marc Moreno

266 pàgines.


El passat mes de gener, els mitjans de comunicació i les Xarxes ens sorprenien amb la notícia de l’obra guanyadora del VIII Premi Crims de Tinta: Temps de rates. Amb aquest darrer títol, l’escriptor Marc Moreno aferma un estil amb què ens va colpir en la novel·la Contra l’aparador (podeu llegir-ne la ressenya aquí). Contextualitzada en el mateix barri de La Verneda, l’autor incideix i subratlla la realitat dels veïns del barri perifèric de Barcelona, encara que podria tractar-se de qualsevol altre, a qualsevol altra gran ciutat.
Ens trobem davant d’una obra ben treballada en tota la seva expressió. Temps de rates parteix d’un macguffin (en termes hitchcockians) com és una motxilla plena de vuit quilos de coca. Realment, el contingut bé podria haver estat substituït  per qualsevol altre remei per a unes vides precàries i exemptes de recursos, per exemple una motxilla ben farcida de diners. Aquesta motxilla, aquest element que anirà apareixent i desapareixent durant els capítols, és el detonant d'una concatenació d'escenes de violència i és una excusa per posar en conflicte els personatges d'aquesta novel·la negra, amb ritme de thriller. L’objecte cobejat es presenta com la solució d’unes vides que a priori hom podria considerar condicionades i avesades al fracàs per l’entorn i per la duresa de la seva existència.


Un dels encerts de la novel·la és la veu narrativa perquè —i sense voler descobrir-ne res— pertany a un dels protagonistes que s’expressarà amb el mateix argot que la resta de personatges empren en els diàlegs que hi apareixen. Aquesta elecció no només agilitzarà la trama, plena d’acció plasmada en diàlegs sarcàstics, sinó també la seva lectura, ja que no trencarà l’estil, tot el contrari, submergirà el lector en la vida derrotada dels veïns d’un barri, també derrotat. Tot flueix, ni que sigui per les clavegueres de la ciutat.

M’ha interessat la mirada de l’autor, no exempta d’un cert determinisme, quant a la possibilitat d’un reeiximent de la vida dels veïns d’un barri com La Verneda. És difícil parlar d’una novel·la negra sense anticipar el final i com això no ho faig (ni ho faré mai), només en puc dir que d’aquesta dissensió, en Marc Moreno se’n surt molt bé.
 
De la solapa del llibre: "Marc Moreno (Barcelona, 1977) és periodista, editor i escriptor de novel·la negra. Com a periodista ha escrit amb regularidat a diaris com La Vanguardia i el desaparegut Público, i a revistes com Lonely Planet Magazine o Psicologies, a més d'haver portat durant tres anys la revista Evasión i escriure guies Lonely Planet. Com a editor dirigeix l'editorial especializada en novel·la negra en català Llibres del Delicte. Com a escriptor ha publicat Cabdills (2011), Independència d'interessos (2013), El silenci dels pactes (2014) i Contra l'aparador (2015), a més de La reina de diamants (2014), escrita juntament amb Sebastià Bennasar, Lluís Llort i Salvador Macip.
L’atmosfera a Temps de rates s’aconsegueix sense gaires descripcions, més aviat amb una descàrrega sense pietat d’escenes esfereïdores. Un altre dels reptes que planteja la novel·la és com produir tanta acció en un escenari tan reduït com pot ser un bar greixós, un parell de pisos de blocs atrotinats i un parc d’una plaça. 

Temps de rates no és una novel·la amable, no ho pretén ser. És una novel·la dura i violenta i és en aquest darrer qualificatiu que hi trobem totes les manifestacions de les diferents accepcions. El realisme de les escenes de violència masclista fa mal, n’hi ha realment de crues que arriben a angoixar. Però a banda de la violència explícita, n’he trobat una altra encara més interessant. És la violència estructural de la societat, que s’hi vaneja, que deixa immòbils a qualsevol que la pugui percebre, perquè “total, no hi tenim res a pelar”. Somnis truncats abans de ser-ne pensats.
El contrapunt i l’esquerda per on ens permetrà respirar Marc Moreno se’n diu "Mentens", personatge que recorda entranyablement als ínclits Cruyff i Reixach de Contra l’aparador, però dut a l’extrem i al qual no podrem deixar d’odiar, alhora, per bocamoll.


A Temps de rates, tots els apel·latius típics d’un thriller l’hi escauen: girs inesperats a ritme vibrant amb un únic objectiu i que el seu autor no es cansa de repetir a totes les entrevistes que li fan: “volia descriure la realitat de la Barcelona que no surt a les guies turístiques de la ciutat.”