Pedrolo informa, de D.A

Autors: Anna M. Moreno-Bedmar, A. Munné-Jordà i Anna Maria Villalonga.

Pagès editors

344 pàgines

La darrera ressenya de la temporada no és de cap llibre ni de cap assaig sobre novel·la negra, tanmateix la comparteixo amb tots vosaltres perquè pot ser de l’interès de més d’un negreferit. Es tracta del recull d’informes de Manuel de Pedrolo, que van restar inèdits gairebé cinquanta anys. Concretament, dos-cents tres documents en què l’autor parla d’obres de diferents gèneres entre els quals, és clar, hi ha policíacs (19 fitxes), de suspens, distòpics, de ciència-ficció i d’espionatge.

Pedrolo informa, a cura d’Anna M. Moreno-Bedmar, A. Munné-Jordà i Anna Maria Villalonga, és una manera interessant d’apropar-nos a la teoria literària de la mà d’un dels nostres grans escriptors. Tot i que se’n van trobar sense cap indicació de destinatari, l’autor segarrenc els va confegir per encàrrec de diverses editorials. 

Pedrolo els va escriure tal com raja, la majoria entre 1963 i 1976. No se n’està d’opinar, de vegades d’una manera jocosa, sobre l’obra en qüestió, recomanant o no la seva publicació i amb alguns matisos que són una delícia. Malauradament, ell era tot un expert en el tema de la censura, l’havia patit massa, i a voltes facilitava pistes o suggeria la modificació d’algun paràgraf per tal de superar-la. 

Tots ells —classificats en tres grups generals: Assaigs i estudis, Gèneres i Literatura— enriqueixen la vasta visió pedroliana que ja tenim i la manera, també, d’entendre la Literatura. Pedrolo recalca la importància de la versemblança, la coherència de la trama i la construcció dels personatges, alhora que insisteix en el fet que una bona novel·la ha de conjugar tant la forma com el contingut amb excel·lència. Per a ell, era la manera d’assolir l’estil novel·lístic. 

Per facilitar-ne la lectura, els autors de Pedrolo informa, han subdividit els apartats. 

Així, dins Assaigs i estudis, trobareu fitxes d’assaig, història, ciència i ciències socials. A l’apartat de Gèneres, fitxes de literatura juvenil, ciència-ficció, policíac i teatre. Finalment, a Literatura, els curadors del recull els han classificat a efectes pràctics per llengües i trobareu Literatura del Regne Unit i Irlanda, Literatura nord-americana, Literatura d’altres nacionalitats en llengua anglesa, Literatura en llengua catalana, Literatura en llengua francesa, Literatura en llengua hebrea i Literatura en altres llengües.

No és un llibre per abordar-lo tot seguit. Sí, en canvi, és recomanable llegir primer la introducció que ens aporta els detalls per aprofitar més el seu contingut i ens clarifica l’estructura per poder fer-ne un ús més satisfactori. És una obra de consulta. Jo no m’he llegit encara tots els informes, però sí els dels llibres que ja conec i també els classificats com a policíac i ciència ficció. Què pensava Manuel de Pedrolo de Yo, robot d’Isaac Asimov? I d’altres títols d’autors com Aldous Huxley, Ray Bradbury, Lawrence Durrell, Doris Lessing o Saul Bellow? N’hi ha moltíssims més. Una joia.

Un llibre imprescindible per a la vostra biblioteca i amb el qual us desitjo un bon estiu carregat de bones lectures.

Fins al setembre, negrots, lletraferits..., doncs això: negreferits!

Tants interlocutors a Bassera, de Manuel de Pedrolo

Editorial Llibres del Delicte

290 pàgines

Prologat per la comissària de l’Any Pedrolo, l'escriptora  Anna Maria Villalonga, ens arriba aquesta reedició de Tants interlocutors a Bassera, una més dels cent vint títols que va signar l’autor. I és un goig comprovar com les editorials, diferents entitats i, en definitiva, els lectors gaudirem de les gairebé trenta reedicions que, de moment, se’n tenen previstes publicar tal com ens informa Villalonga.

La novel·la que publica l’editorial Llibres del Delicte, coincidint amb el seu cinquè aniversari, és un homenatge a l’autor alhora que tota una sorpresa. Pedrolo ens segueix captivant amb cada llibre, però potser amb aquest encara més perquè es tracta d’un text molt peculiar, amb força diàlegs que ben bé podrien configurar alguna escena d’una obra de teatre.

Joan Porta arriba a Bassera per esbrinar una incògnita que pul·lula per la seva ment des que va trobar un retall del diari de la seva mare. Pedrolo utilitza la intriga per resoldre, a banda d’un assassinat i un possible rapte, un neguit existencial del protagonista. Un viatge al passat, una recerca de la identitat, on anirà descrivint les vides dels “interlocutors” a través dels quals intentarà conèixer la veritat d’uns fets que van quedar soterrats amb el pas dels anys. 

“(...) hi ha dues persones que no posseeixen un sentit d’identitat massa profund. Són d’una manera, i se’n senten d’una altra. No han pogut reconciliar-se amb elles mateixes.”

La lectura, força àgil a causa dels diàlegs, del magnífic ús verbal i d’emprar la primera persona en temps present, anirà aprofundint en la personalitat dels veïns d’aquest poble. I en especial, en la d’una jove que farà de rèplica a l’investigador casual i amb qui mantindrà profundes converses sobre la insatisfacció personal, el dolor, l’autodestrucció i el sentiment de culpa. 

“—Sempre he viscut esperant. Però es diria que només l’espera m’ha fet il·lusió, que només l’espera tenia sentit.”

Una interessant lectura, més enllà del gènere negre —n’utilitza certes pautes per mantenir la tensió narrativa—, que ens permetrà acostar-nos als convencionalismes, als secrets i a les vergonyes de la societat de l’època.

 

Fotografia: @Gustau Nacarino
*De la solapa del llibre: “Manuel de Pedrolo (1918-1990) poeta, dramaturg, contista, novel·lista, articulista i traductor és un dels escriptors més prolífics i fecunds de la història de la literatura catalana. Autor de més de 120 obres, va conrear tots els gèneres: teatre poesia (inclosa la poesia visual), narrativa breu, novel·la (amb més de 70 títols), diaris i articles en premsa. Entre 1963 i 1970, va dirigir la col·lecció de novel·la policíaca La Cua de Palla. Va escriure Tants interlocutors a Bassera el 1960 però, per diferents motius, no es va publicar fins al 1992, de manera pòstuma.”

Algú que no hi havia de ser, Manuel de Pedrolo

Crims.cat
186 Pàgines

Quin goig! La Xarxa s’inunda de reedicions i ressenyes del mestre. Aquest és el quart llibre que he llegit de Pedrolo i com em va passar amb Es vessa una sang fàcil, constato el que els estudiosos de l’autor fa tant de temps que reivindiquen: que va ser un pioner en introduir temàtiques, tècniques i recursos literaris així com va entomar el gènere negre fora dels cànons encotillats. D’aquesta novel·la, en destaco la complexa i meravellosa estructura en què es fonamenta la trama. Trobarem una veu en primera persona, uns diàlegs que ens avançaran en l’espai i el temps i fins i tot un joc metaliterari amb la inclusió d’un diari, una carta, diverses notícies i la justificació del text.

Què passaria si un dia decideixes robar un banc? I si els motius fossin provar que hi estàs capacitat? I si fos més que un joc? Potser demostrar que es pot delinquir impunement? Travessar la línia i sentir-te un heroi? És això?  I si algú, que “no hi havia de ser”, decideix aprofitar-se’n en nom de la justícia social? 

Una crook story d’uns “robinhoods” ben actuals. Perquè, sí, aquesta obra es manté viva i es llegeix perfectament en el context en què vivim, malgrat que el protagonista utilitzi la dona descaradament. Ara com ara també es fa però d’una manera més dissimulada, més hipòcrita, ben mirat.

Amb aquest text, Pedrolo descriu el desencant d’una societat asfixiant, d’un sistema opressor. Parla de la resistència com a forma de vida i d’un exili esperançador. Com veieu, un text que malauradament es conserva totalment actual. Les escenes eròtiques hi seran de nou present, justament llegides per mi en aquests dies en què la censura “facebookera” més ridícula ha suprimit el cartell de l’estrena d’una obra per mostrar un venerable cul. A una li vénen ganes d’omplir el cara-llibre amb un festival de natgeres. Eren altres temps, abans es podia dir que pitjors, ara ja no ho tenim tan clar, i la transgressió de l’autor rau a mantenir-se ferm a la recerca de la llibertat. Mostrar la misèria humana i portar-la als límits.

Manuel de Pedrolo. Fotografia @Fundació Pedrolo

Algú que no hi havia de ser també és una crítica a la mala vida a la qual es veu avesada la figura de l’escriptor, que ha de fer diverses tasques com ara la de traducció per poder sobreviure i dedicar el temps lliure a allò que realment l’interessa: escriure. Sembla que els anys no hagin passat, doncs. M’entristeix pensar en el gran nombre d’obres que la censura prohibia i alhora em meravella descobrir tot un llegat inesgotable de saviesa que ens espera. Tot i això, aquesta novel·la que ara reedita la col·lecció Crims.cat de l’editorial Alrevés i que recupera, amb una extraordinària nota preliminar de l’edició de 1974 (Edicions Proa) signada per Joan Oliver, només va trigar a ser editada dos anys des que va ser escrita, com així ho esmenta l’epíleg  “Però és que no vivim en un món just...”  que signa el meu tàndem preferit d’estudiosos del gènere negre: Àlex Martín Escribà i Jordi Canal. 

Manuel de Pedrolo, manual de supervivència, de Sebastià Bennasar

Editorial Meteora
125 pàgines

Enguany, amb la commemoració del centenari del naixement de Manuel de Pedrolo, les iniciatives per a reivindicar el seu reconeixement històric esdevenen un goig per a lectors que com jo —fins ara només he llegit quatre títols de l’autor— ens veiem desbordats per les seves 120 obres que comprenen tots els gèneres literaris. 

Diverses reedicions, una publicació d’una obra inèdita, una biografia, actes musicats, exposicions bibliotecàries, treballs en xarxa amb el teixit socioeducatiu a les escoles i la inesgotable tasca que està fent la Comissària de l’Any Pedrolo, Anna Maria Villalonga, fa més plausible aquesta revalidació tan necessària de l’autor no només per l’extensa, ambiciosa i innovadora obra, sinó també com a personatge compromès a la recerca de la llibertat.

Sebastià Bennasar escriu una introducció molt generosa  perquè ens transporta a les illes, precisament al moment en què va descobrir l’autor, i comparteix amb el lector els anhels i alguna anècdota del tot entranyable. Per a l’autor llegir Pedrolo era arrecerar-se a “un refugi segur”:

Vaig descobrir de cop el Pedrolo autor de novel·les negres, vaig descobrir el contista de ciència-ficció i el Pedrolo polític. 

I vaig entrar de cop a la vida adulta com a lector. Fer-se gran deu ser, també, quelcom semblant a això. (Pàgina 11).

El text fa un repàs de la situació actual de l’obra pedroliana, aquella que no te l’acabes mai. Més de vint mil pàgines escrites però amb només un 10 % dels seus llibres vius, és a dir que es poden trobar a l’abast. L’autor va intercalant entrevistes amb autors, crítics i investigadors de Manuel de Pedrolo que permeten reforçar, si més no enriquir, l‘enfocament que mostren les breus, però precises, 125 pàgines d’aquest manual; noms tan rellevants en la nostra literatura com Antoni Serra, Àlex Martín Escribà, Margarida Aritzeta i Àlex Broch.

Bennasar ens proposa un ordre dins la seva obra, tasca força complicada no només pel decalatge que hi ha entre l’escriptura dels llibres i la seva publicació, sinó també per la hibridació de gèneres en segons quins títols. Comença amb els llibres de ficció amb intencionalitat política i social, segueix amb els de novel·la negra —amb menció a la col·lecció dirigida per Pedrolo “La Cua de Palla”—, continua  amb la resta de la seva producció: conte, teatre, poesia, articles i diaris, i acaba amb la sèrie narrativa Temps Obert a més d'un capítol especial per o “contra” Mecanoscrit del segon origen, així com un apèndix d’un possible final alternatiu per a aquesta obra. Del tot indispensable l’apèndix final de la bibliografia ordenada per data de creació on apareixen 76 títols de novel·la, 15 de contes i narracions,16 de teatre i 15 agrupades en “altres” com són dietaris, un epistolari o cròniques.

Si bé és cert que és un text força breu i que potser els hi pot quedar curt als lectors més avesats a l’obra de Manuel de Pedrolo, també és veritat que és ideal per als que aprofitem l’efemèride per apropar-nos a la figura i a l’obra de l’homenatjat autor. Podrem seguir investigant-ne més amb els enllaços que hi trobarem amb ressenyes, conferències, articles, assaigs o estudis sobre l’obra de l’autor d’un gènere en concret.

Per acabar, us deixo un parell de ressenyes que en vaig fer, de dos assaigs escrits per Àlex Martin Escribà —que us poden interessar per aprofundir més en l’estudi de Manuel de Pedrolo— i els quals Sebastià Bennasar referencia en aquest manual. 

Rafael Tasis, novel·lista policíac

Jaume Fuster, gènere negre sense límits.

Es vessa una sang fàcil, de Manuel de Pedrolo

Pagès editors

134 pàgines

Enguany, amb la commemoració del centenari del naixement de l’escriptor Manuel de Pedrolo, estem veient com les editorials s’engresquen a reeditar algunes de les seves obres. És el cas de Pagès editors, que enceta la col·lecció Lo Marraco Negre amb aquest títol de l’autor homenatjat. Col·leció dirigida per Sebastià Bennassar, igual que ho feu Pedrolo als inicis de La Cua de Palla. Des d’En clau de Negre li desitgem molt d’èxit i que sigui per molts anys. Bennassar ha publicat recentment un manual per endinsar-nos en la lectura de l'obra pedroliana, de la mà de  l'Editorial Meteora.

 

Es vessa una sang fàcil, tal com ens informa un breu pròleg de l’escriptor, professor i estudiós del gènere Alex Martin Escribà, fou publicada després de dos anys de censura, l’any 1954. De fet, el decalatge entre els anys d’escriptura reals i els de les publicacions serà present al llarg de l’obra literària de l’autor. Malauradament, com molts d’altres lectors, només n’havia llegit, fins ara, dues obres: Mecanoscrit del segon origen (com a material acadèmic quan cursava EGB) i S’han deixat les claus sota l’estora (probablement comprat al mercat de Sant Antoni, molt freqüentat per mi en la meva infantesa i adolescència). A les lleixes de la biblioteca de casa, hi descansen Reserva d’inquisidors (edició de 1988) i Joc brut (edició de 2007), a l’espera de ser llegits.

La seva prolífica obra i el seu llegat pioner i valent no va ser prou reconegut. Aquí us deixo unes reflexions enregistrades entorn de la taula “Tots soms hereus de Pedrolo” en el marc de la BCNegra 18’, d’Anna Maria Villalonga —comissària de l’Any Pedrolo— i Jordi Canal —director La Bòbila, biblioteca especialitzada en el gènere negre i policíac:

Efectivament, tal com reafirmen Villalonga i Canal, s'ha de reconèixer l'autor per la seva obra literària i com uns dels autors capdavanters en la línia en què ja n'eren altres europeus. 

Es vessa una sang fàcil no és una novel·la canònica. Si tenim en compte l’any en què va ser escrita, i més en el context, és molt arriscada. Martin Escribà remarca la importància de la publicació d’aquest “text fundacional”. Trobareu una trama inspirada en una novel·la de Riley Burnett, potser nosaltres la reconeixerem en l'adaptació al cinema La jungla d’asfalt. 

Entre les pàgines, plenes d’acció, violència, hi trobarem també monòlegs interiors, alguns d’ells frenètics que recorden a El soroll i la fúria de Faulkner i unes descripcions magnífiques, com ara l’escena de la persecució vora el riu.

Tenim l’oportunitat de redescobrir un autor impressionant, “que no te l’acabes”, com repeteix la comissària, i del qual val la pena fer cas als experts. Aprofitem aquest any, doncs, per enganxar-nos al seu llegat i gaudir de totes les recomanacions del comissariat, de les editorials, dels experts i de les activitats que biblioteques, escoles, associacions i festivals de literatura hi tenen preparades.

Pedrolegem-ne tots!

Jaume Fuster, gènere negre sense límits, d’Àlex Martín Escribà

Editorial Alrevés

203 pàgines

Àlex Martín Escribà, professor de català i de literatura catalana a la Universitat de Salamanca i codirector del Congrés de Novel·la i Cinema Negre a la mateixa universitat, ens presenta un nou estudi del gènere, en aquest cas sobre un dels escriptors considerats com el pare de la novel·la negra en català: Jaume Fuster.

Saber d’on venim, llegir els camins recorreguts no només és un exercici indispensable per entendre l’actual situació del gènere negre a casa nostra, sinó una mostra de respecte per tot allò que es va fer o que es va voler fer i encara, per motius polítics obvis, no se n’ha pogut assolir del tot. És la manera més efectiva de tenir una perspectiva fefaent, una guia que se’ns brinda als estudiosos del gènere; no només per als escriptors que s’hi dediquen, sinó també per a tots aquells que es considerin amants del negre.

Martín Escribà ens allarga la mà, disposat a guiar-nos i a acompanyar-nos en aquest trajecte. L’any 2015 publica Rafael Tasis, novel·lista policíac —si us ve de gust, podeu llegir la ressenya que en vaig fer aquí—, text en què ens presenta la figura de Rafael Tasis com a pioner del gènere policíac en el nostre territori. Anteriorment, conjuntament amb Jordi Canal i Artigas (director de la biblioteca de L’Hospitalet, La Bòbila, especialitzada en gènere negre i policíac), publicà un extraordinari recull de 431 pàgines sobre la mítica “La Cua de Palla” (La Cua de Palla: retrat en groc i negre) i d’altres conats per a continuar amb la malaguanyada empresa (llegir-se amb l’accepció de proesa). Com a director de la col·lecció original, apareix Manuel de Pedrolo. La relació de l’autor, del qual enguany se celebra el centenari del seu naixement, amb Rafael Tasis i , en concret, l’ajuda que va rebre d’ell, va ser cabdal per iniciar la que esdevindria una de les trajectòries literàries més importants de Catalunya. No debades, a l’assaig publicat l’any 2017 juntament amb Javier Sánchez Zapatero, Continuarà... Sagas literarias en el género negro y policiaco español, Martín Escribà i Sánchez Zapatero es referien a ambdós escriptors catalans com els pioners del gènere a l’Estat espanyol. (Podeu llegir-ne la ressenya aquí).

Jaume Fuster

Àlex Martín Escribà

És necessari contemplar aquests antecedents per entendre per què Jaume Fuster és considerat el pare del gènere. Fuster va beure dels pioners, de la mateixa manera que nosaltres n’hem begut, dels seus textos innovadors.

L’assaig consta de dues parts. En la primera es contextualitza la consolidació del gènere negre, ens descobreix els models tant literaris com cinematogràfics de l’autor i  s’aborda la generació dels setanta, en què s’ubica Jaume Fuster. Ens espera un estudi exhaustiu de la seva obra, dividida en cicles: el d’Enric Vidal (l’investigador casual de De mica en mica s’omple la pica i La corona valenciana), el de Lluís Arquer (un investigador professional, picada d’ull a l’ínclit Lew Archer de Ross Macdonald), el cicle d’homenatges (indispensable per entendre més d’una intertextualitat de l’obra fusteriana) i un darrer cicle experimental.

En la segona part es transcriu, en un interessant exercici recopilatori, una selecció d’articles de la faceta divulgadora i especialista de Jaume Fuster.

Cal agrair, doncs, la gran tasca d’Àlex Martín Escribà en compartir amb el públic els seus estudis dels grans autors del gènere negre en català. No només per fer-nos-en partícips, pels motius amb què iniciava aquesta ressenya, sinó també per aquest paràgraf tan lúcid i reivindicatiu amb què acaba el pròleg:

“I és que a hores d’ara —quan es compleixen vint anys del seu traspàs—, encara resulta introbable un estudi en profunditat de la seva obra policíaca. Reivindiquem, per tant, el lloc d’un home allà on històricament li correspon. Si a la història de la literatura catalana cal posar-hi fites, posem-hi doncs, les adients.”

Només em cal recordar-vos que avui, a la Biblioteca Jaume Fuster (com no podria ser d'una altra manera) i dins el festival BCNegra 2018 (podeu consultar el programa en aquest enllaç), teniu una cita per saber més de l'autor.