Madrid:frontera, de David Llorente

Editorial Alrevés

De la contracoberta:

“Con Madrid:frontera, David Llorente irrumpe una vez más en el panorama literario con una novela que fractura los esquemas del género negro y flirtea con lo fantástico, para construir esta compleja distopía que cuestiona la decadente realidad y reescribe nuestro futuro.”

 ______________________________________________________

És Madrid:frontera una novel·la negra?

Sí. Negre petroli.

Flirteja amb el gènere fantàstic?

També. A Madrid li llepa una mar que va escopint cadàvers.

És una distopia?

Malauradament no tant com voldríem.

Per què?

Per això:

Poques vegades començo un dels meus comentaris sobre algun llibre classificant-lo amb un simple adjectiu. És el cas i no se m’acut cap altre que el desgastat “brutal”. Avui en dia, tot ens sembla brutal: un nou grup de música o un nou plat desconstruït. Però, brutal — “brut, d’una violència salvatge”, diu el Diec2— és que 795 milions de persones al món pateixin fam.

A Madrid, per referenciar la mateixa ciutat de què parla l’autor, resulta que 927.177 persones, a data d’octubre de 2015, viuen en situació de pobresa i ja se sent massa sovint aquests termes que ens inventem i disfressem d’etiqueta sanitària perquè no ens caigui la cara de vergonya: un de cada deu menors d’edat pateix pobresa crònica. Però, hi ha qui li’n cau i decideix escriure: Què passaria si elevem a un màxim potencial els indicis que ja veiem al voltant nostre? Com reaccionaríem?

A Madrid:frontera trobareu comebasuras, però també policia antiavalots que hi carrega alliçonada per una ordre neohigienista de netejar carrers. Els carrers tenen nom de fam i estan plens d’edificis a mig construir, els marges de la M30 estan vessats de morts que criden amb la boca reblida de terra, els animals han fugit espaordits—també els ha caigut la cara de vergonya i no volen saber res més dels humans— però ja els han substituït per xapa que caga metall i és ben lucrativa. Els museus i els teatres formen part del passat, no eren rentables. L’església comercialitza amb la caritat, els llibres es cremen (amb picada d’ullet implícita i explícita bradburyana), la mala llet de les persones es torna agra i esdevé lleixiu que fa bones úlceres si la beus. Es persegueix l’immigrant, es maltracta la dona, la gent es concentra en les places per dormir, la policia practica desnonaments massius, a les presons hi ha maltractaments, als sense sostre (anem posant etiquetes que ens diferenciïn bé), als sense sostre, deia, se’ls multa per remenar els contenidors, per existir. Els barris pobres s’enderroquen, que lletjos són, oi?, i s'hi instal·len grans bancs de crèdit, luxosos, plens de... llepaculs. Perquè, l’esperança d’un comebasura es redueix en aconseguir una feina que els faci oblidar el seu fracàs, la seva inutilitat i els retorni la seva identitat, tot i que sigui la d’anar llepant tot el que els hi manin. Però la feina només la tenen els del Cubo, “a lo” Vicenzo Natali, amb la diferència que ningú es qüestiona per què hi està.

Explotació infantil, un ull que salta per una pilota de goma projectada per la policia, delit d’algun destacat de l’exèrcit (léase en clave) per la cacera paquiderma, una educació masclista basada en les competències (E.S.O, E.S.O!), fora Humanitats, vinga carreres tècniques, fugida de cervells en avió, NINI que beuen i fumen al carrer (que vol dir, tot i que no ho sàpiga qui es va inventar la traïdora etiqueta, que ni mengen ni els deixen menjar), control orwellià de la informació, els rics més rics, els pobres ja ni es tenen en peu i enmig: la consciència de cadascú. Cants de sirena, del mar de Madrid, per a qui no vulgui sentir el món.

Madrid:frontera:brutal. Un incombustible, especialment indicat per als “governables”. Gràcies, David Llorente.

Ressenya L'olor de la pluja

Jordi de Manuel

RBA La Magrana, 2016

Ja fa gairebé un any que vaig descobrir l’autor llegint un article que signava Anna Maria Villalonga, en la revista de filologia Ítaca, publicada per la Universitat d’Alacant. D’ençà, que vaig decidir incorporar-lo a les meves lectures. Vaig fer dues ressenyes —que podeu llegir aquí: Tres somnis blaus i Cels taronges— en què destacava el seu estil elegant. A L’olor de la pluja, potser per tractar-se d’una obra més extensa, és on he pogut refermar aquesta opinió. Jordi de Manuel és capaç d’escriure des de la distinció, tot respectant la versemblança del llenguatge d'uns personatges exposats a situacions desesperades. Tots hem llegit obres en què els diàlegs acusen l’estil del narrador o, a parer meu pitjor, en què la veu narrativa es contagia d’un to col·loquial no controlat; és ben difícil mantenir aquesta frontera sense caure en cap mena d’afectació.

El llibre té l’escenari principal a Barcelona, concretament els esdeveniments se situen l’any 2017, i té tres eixos narratius que l’autor inicialment diferencia amb els títols dels capítols. No serà fins al capítol 20 (el llibre en té 44) que ens desvetllarà els punts de connexió entre tots trets per fer-nos enfilar en la història d’uns fugitius de la sequera, entre dunes blanques, a cops de sort.

La novel·la, escrita al llarg dels anys 90, ens presenta una societat envellida on prima el neohigienisme entre la diagnosi prenatal i el control social amb la identificació de persones seropositives. Amb una sequera extrema, que persisteix més de dos anys, els ciutadans intenten sobreviure en una ciutat on els recursos manquegen. Sense vegetació i sense ramaderia els productes transgènics van reblint la vida, alhora, que la malmeten.

Així, ens endinsem en el fabulós món futurista que ens proposa l’autor —no oblidem: vint anys enrere— entre pisos domòtics, ordinadors quàntics, aerotaxis, llibres de paper electrònic, document d’identitat i empremtes genètiques, cotxes cargol, places de toros convertides en centres comercials o, fins i tot, carnet d’identitat català, amb República inclosa.

Llegida aquesta obra l’any 2016, que hom podria catalogar-la en novel·la negra i ciència-ficció, ens adonem  que de ficció en té poca: recordem la sequera del 2008 o els darrers esdeveniments polítics al nostre país, per no entrar en tecnicismes com el vigent protocol del sistema SAVRY, que troba la seva justificació ètica en la prevenció. Es podria dir que l’autor les encerta totes (qui sap si les que falten no succeiran en un futur immediat), si obviéssim el tancament de la prestigiosa llibreria especialitzada en novel·la negra de la Barceloneta.

“Una història on l’amor, la gelosia, l’ambició i la ciència juguen un paper decisiu” ens avança la sinopsi de la contracoberta, però també una trama plena d’incògnites i desaparicions, amarada de referències matemàtiques —entre fractals i la Teoria del caos—, perfectament desenllaçada per l'inspector Marc Sergiot.

L’obra de Jordi de Manuel ja té un racó —potser caldria que en fos més gran, atès al seu vessant prolífic: 27 llibres— a la meva biblioteca però, si voleu un consell, compreu el pròxim llibre que publiqui (a banda d’aquest), perquè com ell bé diu: els llibres també són assassinats. 

Desconec quina serà la propera parada, a Cabells porpres no em vaig poder aturar; el que sé segur és que n'hi haurà una altra.

“Una prestatgeria és com el disc dur d’un ordinador, sempre s’acaba per omplir.”

                               L’olor de la pluja. Jordi de Manuel.

Ressenya publicada a la revista Valors, 
al número de març:

Un relat: OLVIDO FORZOSO

Des de dates vora Sant Jordi que no havia publicat res en el blog. I no per falta de ganes, sinó de temps. Ara, que ja he aconseguit la fita d'acabar tots els compromisos universitaris, enceto una nova etapa en què la prioritat és seguir estudiant i investigant els dos mons que m'apassionen: la literatura i l'educació social. Sé que tots dos estan enllaçats en la meva manera d'entendre la vida i, per tant, d'escriure.

Aquí us deixo un petit relat que vaig escriure fa temps: barreja de distopia amb petites pinzellades de ciència-ficció. Espero que en gaudiu:

DÍA 1

El olor a madera quemada se me ha pegado al abrigo. Y a mojado, huele a mojado. El agua está fría, la noto en la cara. Sé que ha muerto y que esto es lo más parecido a lo que yo creía que era un funeral. De pequeña nunca me dejaron ir a ninguno y ahora estoy aquí, con todas esas miradas puestas en mi gorro, calado hasta las cejas. Quiero regresar a casa y sentarme en su silla de madera, entre sus papeles e intentar saber por qué no estoy triste, por qué ni tan siquiera lo echo de menos. Tan solo sé que hoy es como si por primera vez hubiera descubierto olores nuevos, que no creo recordar. ¿Y si la vida fuera solo una imagen que se va borrando, hasta la muerte?

            Mírala, ahí está, con la mirada ida y su mano levantada, como queriendo recoger gotas de lluvia. La he visto más triste cuando se les murió el perro y me lo trajeron para que les devolviera el chip. Y ni siquiera me ha reconocido. Soy uno más que va vestido de negro. Lo siento mucho, Bettina, sé cuánto os queríais. Y me asusta verte así, le he dicho antes de irme.

DÍA 2

El café me devuelve a la rutina. Acaricio la pared de su despacho, hecha como las de antes, con yeso y pintura; está fría. El suelo es de madera y ahí, su balancín, su pipa, ahí sus cientos de papeles… nunca los entendí. Nada ha cambiado, solo su ausencia.

Vuelvo al trabajo. El cajón no lee mi huella digital y no se abre, tendré que decírselo a los de mantenimiento. Ya estoy aquí, desde mi cabina de cristal puedo ver a todos. El acero inoxidable es impenetrable, no hay ninguna grieta en su textura, no hay espacio para un suspiro. Por eso me gusta su cuarto, la madera tiene memoria y, cada vez que entro, me habla. En cambio, aquí, siguen fabricando en el tubo cilíndrico y estirando… ¿Qué información pasará por esos filamentos de vidrio? Vidrio inteligente. ¿Entenderá todo lo que yo ya no entiendo?

            ¿No la ves? Está ahí, ahí, donde te señalo con el dedo. Se ha quedado observando la línea de producción. No, no sospecha nada. Le hemos borrado todo de la memoria. Solo le hemos dejado lo justo para que nos conduzca a ello. Parece que le molesta la muñeca, se la está palpando. Atentos con eso.

DÍA 3

No he ido a trabajar. El sabor de la mantequilla en las tostadas me ha recordado una mañana de invierno cuando jugábamos con nuestro perro; Hans decía que era una de las pocas cosas que le devolvían la esperanza de un mundo mejor. Hablaba añorado. Es como si fuera capaz de sentir lo mismo, pero no sé qué es. Tengo cita con el desactivador. Aquí ya no hay sangre, ni medicinas. ¿Cuándo fue el último médico, sin actualización, que se jubiló? Ya no me acuerdo. Ahora, al que se lastima… al que se lastima se le incinera; los fluidos son sucios. Pobre Hans.

            Déjame ver… Te han introducido un chip. ¿Qué está pasando Bettina? En el entierro te vi tan ausente y ahora esto. Tienes que llorar, reaccionar como todos… Si no creerán que eres otra perjudicada, ¿entiendes? Ya sabes lo que hacen a los perjudicados. ¿Por qué te vigilan? ¿Por qué no reaccionas?

DÍA 4

El elevador de la empresa es tan aséptico como mi casa, excepto su despacho. Sobrevivió a nuestro tiempo por obstinación. Pero, tirarse por la ventana y no dejar que su imagen se nos borre poco a poco… Eso me dijeron cuando llegué al Centro de desactivación, que él solo se había lastimado y había dejado traspasar al exterior las entrañas. No había remedio, había que incinerarlo.

Ese hombre… me está mirando desde el piso 12. Lleva el identificativo de visita. ¿Me está sonriendo?

            Creo que he podido mantener contacto visual con ella. No sé que habrá pensado pero, por lo menos, ha disimulado cuando ha aceptado mi tarjeta. Eso nos favorece. Tiene la muñeca hinchada, creo que le habían puesto un chip. Chica lista, ahora está desactivada. ¡No nos queda mucho tiempo!

DÍA 5

¿Quién llama a mi casa? Hace tiempo que eso no sucede. Ya nadie me envía correo postal. Un mensajero con un paquete… ¡Qué extraño! No me fío, tendrá que pasar por el arco de reconocimiento de oxitocina, de lo contrario no voy a abrir.

            Mi amada Bettina: Si estás leyendo estas líneas es porque me mataron. Me perjudicaron ellos y no dispones de tiempo antes de que te lo hagan a ti. Estos documentos que hay en este paquete son todas las investigaciones que hice sobre mi proyecto de optogenética. He logrado ubicar las algas que detectan la luz amarilla, las que inhiben. Están en Japón. Aquí tienes toda la información al respecto. Lo que en un inicio concebí para paliar el dolor de los recuerdos, lo están utilizando para borrar la iniciativa de las personas. ¿Comprendes? Quieren convertir el mundo en una fábrica de humanos disciplinados. No eres la única que lo sabes ahora. Te buscarán para borrarte los recuerdos, o quizás para matarte, y que contigo desaparezca la única oportunidad de libertad que le queda a la humanidad. Si lees esto ponte en contacto con mi colega Björn Filberden y huid.

            Filberden… ese nombre me suena. Exacto, es el tipo que me ha dado la tarjeta en el ascensor y estaba escrita por detrás. Veamos... Estás en peligro. Mañana en la puerta trasera de este edificio, a tu hora de entrada.

DÍA 1

Hace tiempo que se fue Hans. Mi vida sigue en esta fábrica, entre fibra de vidrio y conectores. Vuelvo al trabajo. Salgo del ascensor. El cajón de la mesa no lee mi huella digital y no se abre, tendré que decírselo a los de mantenimiento. ¿Quién era el tipo que no me quitaba la vista de encima en el ascensor?