És esfereïdor comprovar la data de la darrera publicació d'En clau de negre: l'1 de març del 2020. Dotze dies després, la Terra i tot el meu petit món es veuria sacsejat d'una manera tan inesperada com definitiva. Una pandèmia canviaria la vida de moltes persones, o tirant curt, la manera de viure-la i de retruc la meva. Una de les conseqüències immediates va ser deixar de publicar al blog. Primer per poder recuperar-me físicament, després per reorganitzar-me de dalt a baix. Deixar la feina com a educadora social, traslladar-me a viure a Tarragona i dedicar-me a escriure. Tot plegat en qüestió d’un mes i mig. Vist ara, fa venir vertigen.
De vegades, no se salta al buit, de vegades tens una determinació molt i molt al fons teu, difícil d’explicar, un pressentiment del qual no pots defugir. I que només té a veure amb tu. Tu davant del mirall que et diu què has de fer, malgrat que no hi hagi cap lògica pràctica que et faci costat.
Quan les coses es posen de punta, és quan saps amb quins actius comptes i quins altres eren fum. Sempre s’ha dit això i quan t’hi trobes encara et pot sorprendre. Fer inventari i passar bugada són exercicis més que recomanables, tant de bo no hagués d’empaitar-nos una pandèmia per aplicar-nos aquesta mirada interior.
El cas és que no vaig tenir temps d’acomiadar-me de tots vosaltres, negreferits. Tants articles, tantes lectures compartides en set anys i de cop, el blog va aturar màquines. Crec que en el fons era perquè tard o d’hora sabia que hi tornaria.
I així és: En clau de negre torna al 2022 amb més munició.
Fins l’any vinent!
