Pes mort, de Lluís Llort

Col·lecció crims.cat 

178 pàgines

Dramèdia, així és com Alrevés defineix, a la contracoberta, aquesta nova proposta que l’editorial publica amb el número quaranta-tres: “un terme de creació recent que defineix un drama amb pinzellades de comèdia o una comèdia amb tocs de drama, és a dir, una vida qualsevol”. Ho és.

Pes mort és d’aquelles novel·les que, amb ritme pausat, va configurant uns personatges alhora que va descrivint l’escenari i l’ambientació i, de cop i volta, passa una tragèdia que posa a tothom contra les cordes. Un canvi de ritme, un punt d’inflexió, un conflicte moral que actua com a detonant per fer saltar pels aires totes les conviccions que l’elenc de personatges —els amos d’un restaurant, la neboda que fa de cuinera i un cambrer— posseeixen o, en segons quins casos, les referma més.

La ironia, l’humor negre, l’absurd són recursos prou escaients per fer d’aquest text una comèdia agra. Un seguit de males decisions, que a estones arriben a ser hilarants, sedueixen el lector que s’exposa al text sense reserves i que no s’espera que la situació esdevingui dramàtica. Però Pes mort va molt més enllà de l’encertada o equivocada decisió, i en conseqüència actuació, de cada personatge davant el dilema en qüestió. El que a primer cop d’ull pot semblar un argument frívol, és en veritat l’excusa amb la qual Llort, com ens té acostumats, fa un repàs de la societat més fosca, aquella que s’amaga o ha d’amagar-se. 

L’autor acaba reblant la trama amb la  construcció d’uns personatges calidoscòpics, plens d’arestes amb els quals sacseja la consciència del lector. I ho fa com vol, permetent-se llicències de tota mena i aconseguint que el resultat en surti indemne; no debades Lluís Llort és un dels escriptors més preuats de la novel·la de gènere negre en català. 

 

Fotografia: @Vilaweb

*De la solapa: “Lluís Llort (1966) treballa des del 1966 al diari Avui (actualment El punt Avui, els darrers vint anys com a periodista de temes literaris. Des del 1999 ha publicat una dotzena de novel·les, una quinzena de títols infantils i ha participat en una desena de llibres col·lectius. El 2016 va publicar en aquesta col·lecció No n’estiguis tan segur.

Invisibles, de Graziella Moreno

Editorial Alrevés
302 pàgines

Invisibles és la segona novel·la que llegeixo de l’autora, després de Flor seca (podeu llegir-ne la ressenya aquí).

És una novel·la que parla d’absències en el sentit més ampli de la paraula. Personatges que arrosseguen un passat dolorós i que transiten per la vida intentant deslliurar-se d’ell. Alguns se'n culpabilitzaran, d’altres traslladaran la responsabilitat a persones innocents i uns tercers canalitzaran el dolor d’una manera pertorbada. Però sempre, sempre, qui té les de perdre seran aquelles persones sense arrelament, sense xarxa on saltar. 

Segons explica la sinopsi de la contracoberta, es produeixen una mitjana de 38 desaparicions al dia. Aquesta xifra és esfereïdora. 

El tema del llibre són les persones que desapareixen de cop i volta dels nostres carrers, alguns fins i tot, poden ser veïns nostres, però l’argument va molt més enllà. Hi ha un focus reincident que va apuntant els personatges i que hi tindrà força pes: les famílies desestructurades.  

No parlaré de la trama, que amaga un subtema important, si habitualment és difícil per qüestions de no fer avançaments, en aquest cas especialment ho és molt més.

Al darrere d’una desaparició hi ha molta soledat, més si es tracta de persones que pateixen una vulneració per la seva condició precària. I encara s'agreuja més perquè no tenen qui els plori, qui mogui cel i terra per trobar-los. Es converteixen en invisibles. La globalització, els moviments migratoris, la pèrdua de l’Estat de benestar, l’enriquiment d’una elit de les classes socials deriven en unes pràctiques delictives inhumanes on les persones es cosifiquen. 

@Fotografia: Àlex Garcia, La Vanguardia.
*De la solapa: "Graziella Moreno Graupera (Barcelona, 1965), escritora y jueza. Ha publicado las novelas Juegos de maldad (Grijalbo, 2015), nominada a mejor novela por el primer festival de Cubelles Noir y con mención especial del jurado. El bosque de los inocentes (Grijalbo, 2016), Flor Seca (Alrevés, 2017) y Querida Elsa (en formato digital en la plataforma Black and Noir, 2018). Ha participado en antologías de relatos en catalán (Barcelona, viatge a la perifèria criminal, Alrevés 2017) y en castellano (Cartagena Negra, 2017, y Los Bárbaros, 2018), y otros publicados en revistas digitales (Solo Novela Negra, Fiat Lux. Colabora como articulista en la revista cultural The Citizen, así como en otras publicaciones, y fue miembro del jurado en el concurso de relatos de terror del programa Negra y Criminal de la cadena SER. "

Invisibles és un text madur, de gran calat, on tot encaixa amb fluïdesa i els personatges ben treballats parlen amb un registre propi. Tots aquests aspectes enriqueixen la novel·la i el gruix narratiu.

Us recomano la lectura d’aquest llibre no només per la manera com està escrit —es nota que l’autora s’ha deixat anar i ha tingut molta cura amb uns diàlegs punyents, un domini de la trama i subtrames precís— sinó també pel fons. Un fons dur. Una història de perdedors basada en fets reals.

El soterrani, de Sandrine Collette

Traducció de Maria Llopis

Editorial Alrevés. Col·lecció crimscat

Primera aproximació a l'autora que faig i no serà pas l'última. Un cop llegit el pròleg d'Àlex Martín Escribà, que ens prepara advertint-nos de la tensió narrativa del text (a l'estil de Misery, de Stephen King), he trigat només tres dies a devorar la resta de la novel·la. Si hagués tingut més temps, podria haver-los reduït a un. Em costava renunciar a la seva lectura, patia per saber si podria tranquil·litzar-me més endavant. N'he gaudit tant com l'he patit. 

Théo és un noi de família rica que va sofrir abandonament,  tant físic com emocional, a la seva infantesa. La mare va marxar i el pare, d'alguna manera, en culpa els fills. Té un germà gran, en Max, amb el qual manté un pols constant i violent pel poder. Amb aquesta mancança afectiva marcada per la competitivitat, Théo basteix una personalitat violenta, orgullosa, en la qual no hi ha lloc per a la traïció. Uns esdeveniments lamentables el duen a complir una condemna de dos anys i mig i escaig de presó.  Els mesos (dies:hores:segons) que hi va estar reclòs s'enquisten dins la seva ànima. No només sent rancor vers el germà, és ràbia vers el món en general. Aquest és el tret de sortida de la novel·la.

Sandrine Collette descriu un món rural grotesc contraposat a la bellesa dels boscos i de la naturalesa. L'autora posiciona el lector com a voyeur d'una situació hilarant, histriònica, aberrant. Coneixerem els secrets de la mateixa veu del protagonista que ens farà partícips d'una sordidesa improbable pel que conté de bestial, però la creurem perquè ens ho està explicant ell. 

És un llibre d'estil àgil, de frases curtes i contundents on el més important no són els esdeveniments ni els girs inesperats sinó la transformació de la ment de Théo. L'autora aprofundeix en la psicologia del protagonista, el trepana. Gairebé com una lliçó mesquina i macabra de la vida, Théo no té més remei que acceptar la condició de gos, d'animal de càrrega. Si abans el jove no hauria permès que ningú li arrabassés el poder —exceptuant a qui ell considera més fort— ara aprendrà a obeir dues persones tan febles com boges. I arribarem a empatitzar amb ell, a desitjar que se'n salvi, de tot plegat.

Fotografia: @Ph. Matsas.

*De la solapa de la coberta del llibre: Sandrine Collette, escriptora i apassionada de la naturalesa, viu al Morvan. Entre els seus títols destaquen Un vent de cendres (2014), Six fourmis blanches (2015), Il reste la poussière (2016), Les larmes noires sur la terre (2017) i Juste après la vague (2018). El soterrani (Des noeuds d’acier) és la seva primera novel·la. Va rebre el gran premi de novel·la policíaca (2013) a França i properament serà adaptada al cinema.

De lectura inquietant, pertorbadora, a estones asfixiant, que et deixa sense alè.

Tortures físiques i psicològiques, maldat i odi. Violència a dojo. Una lluita existencial entre la resistència i la rebel·lió. Lectura negra, negríssima, amb la garantia de la impecable traducció, com sempre, de Maria Llopis. Molt recomanable, negreferits!

Cuentas pendientes, de Susana Hernández

Alrevés Editorial

256 pàgines

Publiquem una altra ressenya de les lectures del passat mes d'agost. Cuentas pendientes és el tercer títol de la sèrie que signa Susana Hernández; els altres dos que protagonitza també la sotsinspectora Rebeca Santana són: Curvas peligrosas i Contra las cuerdas. No n'havia llegit cap, tanmateix això no ha interferit a l'hora de copsar els esdeveniments tant passats com actuals que l'autora aborda.

Susana Hernández ha publicat, entre altres novel·les: La puta que leía a Jack Kerouac (Lesrain, 2007/ LcLibros, 2012), Curvas peligrosas (Odissea, 2010 / LcLibros 2017), Contra las cuerdas (Alrevés, 2012) i Cuentas pendientes (Alrevés, 2015). La seva obra ha estat premiada amb dos premis del festival Cubelles Noir, en castellà i en català, i ha estat finalista d’altres com el Novelpol i els dels festivals de novel·la negra Tenerife Noir, València Negra i Salamanca Negra. Amb Males decisions, (Alrevés, 2017), s’estrena en la novel·la negra en català. També ha participat en diverses antologies criminals com, entre altres:  Elles també maten (Llibres del Delicte, 2013), Fundido en negro (Alrevés, 2014), Diez negritos, nuevas voces del género negro en español (Alrevés, 2015).

"Què podeu fer un dia, a l’estiu, amb onada de calor inclosa? Llegir-vos d’una atacada aquest llibre. Així ho he fet jo. L’havia comprat feia mesos però no trobava el moment adequat, potser perquè fugia de sèries policials ja que enguany n’havia llegit força. Però com m’agrada molt com escriu l’autora, m’hi vaig decidir (podeu llegir aquí la ressenya que vaig fer del seu darrer llibre, Males decisions). La sorpresa va ser que no vaig poder deixar Cuentas pendientes fins al final, com ja m'havia passat amb l'anterior. 

El text, d’estil depurat i àgil —gens impostat i alhora molt treballat— ens presenta un cas d’explotació sexual infantil. Aquesta trama, com a eix conductor de la investigació inicial de la parella policial Vázquez-Santana, s’anirà entreteixint entre altres subtrames. Algunes d’elles arrossegades d’un parell de casos anteriors que ens ajudaran a entendre els personatges, el seu passat i fins i tot, m’aventuro a dir, que el seu futur. Tant de bo.

El personatge de la sotsinspectora Santana és entranyable, d’una personalitat captivadora. Amb la jupa de cuiro, la Harley-Davidson i lleial de mena, Santana no dubtarà a infringir certes normes i plantejar-nos algun dilema moral. Ella, però, ho té clar quan es tracta de defendre Malena, la seva estimada advocada convertida ara en fiscal.

No dic res més perquè val la pena gaudir de les intrigues, de la manera com estan narrades, del ritme frenètic i dels diàlegs vibrants. Us el recomano molt."

Algú que no hi havia de ser, Manuel de Pedrolo

Crims.cat
186 Pàgines

Quin goig! La Xarxa s’inunda de reedicions i ressenyes del mestre. Aquest és el quart llibre que he llegit de Pedrolo i com em va passar amb Es vessa una sang fàcil, constato el que els estudiosos de l’autor fa tant de temps que reivindiquen: que va ser un pioner en introduir temàtiques, tècniques i recursos literaris així com va entomar el gènere negre fora dels cànons encotillats. D’aquesta novel·la, en destaco la complexa i meravellosa estructura en què es fonamenta la trama. Trobarem una veu en primera persona, uns diàlegs que ens avançaran en l’espai i el temps i fins i tot un joc metaliterari amb la inclusió d’un diari, una carta, diverses notícies i la justificació del text.

Què passaria si un dia decideixes robar un banc? I si els motius fossin provar que hi estàs capacitat? I si fos més que un joc? Potser demostrar que es pot delinquir impunement? Travessar la línia i sentir-te un heroi? És això?  I si algú, que “no hi havia de ser”, decideix aprofitar-se’n en nom de la justícia social? 

Una crook story d’uns “robinhoods” ben actuals. Perquè, sí, aquesta obra es manté viva i es llegeix perfectament en el context en què vivim, malgrat que el protagonista utilitzi la dona descaradament. Ara com ara també es fa però d’una manera més dissimulada, més hipòcrita, ben mirat.

Amb aquest text, Pedrolo descriu el desencant d’una societat asfixiant, d’un sistema opressor. Parla de la resistència com a forma de vida i d’un exili esperançador. Com veieu, un text que malauradament es conserva totalment actual. Les escenes eròtiques hi seran de nou present, justament llegides per mi en aquests dies en què la censura “facebookera” més ridícula ha suprimit el cartell de l’estrena d’una obra per mostrar un venerable cul. A una li vénen ganes d’omplir el cara-llibre amb un festival de natgeres. Eren altres temps, abans es podia dir que pitjors, ara ja no ho tenim tan clar, i la transgressió de l’autor rau a mantenir-se ferm a la recerca de la llibertat. Mostrar la misèria humana i portar-la als límits.

Manuel de Pedrolo. Fotografia @Fundació Pedrolo

Algú que no hi havia de ser també és una crítica a la mala vida a la qual es veu avesada la figura de l’escriptor, que ha de fer diverses tasques com ara la de traducció per poder sobreviure i dedicar el temps lliure a allò que realment l’interessa: escriure. Sembla que els anys no hagin passat, doncs. M’entristeix pensar en el gran nombre d’obres que la censura prohibia i alhora em meravella descobrir tot un llegat inesgotable de saviesa que ens espera. Tot i això, aquesta novel·la que ara reedita la col·lecció Crims.cat de l’editorial Alrevés i que recupera, amb una extraordinària nota preliminar de l’edició de 1974 (Edicions Proa) signada per Joan Oliver, només va trigar a ser editada dos anys des que va ser escrita, com així ho esmenta l’epíleg  “Però és que no vivim en un món just...”  que signa el meu tàndem preferit d’estudiosos del gènere negre: Àlex Martín Escribà i Jordi Canal. 

El món no em deu res, de Massimo Carlotto

Editorial Alrevés, col·lecció Crims.cat

117 pàgines

Si voleu passar una tarda memorable, d’aquelles que a les acaballes de l’estiu recordareu enyorant l’hivern, només heu d’escalfar la casa, proveir-vos d’una manta i un cafè calent. Perquè de la companyia s’encarrega aquesta petita meravella que no arriba a les 100 pàgines però que conté també un pròleg d’Àlex Martin Escribà i una interessant entrevista que ell mateix li va fer a l’autor.

L’obra d’aparença senzilla té una estructura gairebé teatral. Més que parlar de capítols, es podria parlar de quatre actes, fàcilment representables a l’escenari. De fet, mentre la llegia era capaç d’imaginar-me els quadres. Tres actors, tres losers (els meus preferits) que intenten dirimir una vida a la deriva. La solució per a cada un d’ells serà diferent, d’acord a la moral de cadascun. I de rerefons la ciutat de Rímini, panacea de pobres esperits a la recerca de guarir-se al sol o d’altre tipus de pobres que només aspiren  a sobreviure, ni que sigui al marge dels altres. Però hi ha qui no vol pagar el preu; després de conèixer l’abundància, no suporta la mediocritat.

La crítica social s’escampa entre els diàlegs punyents i no se’n salva cap poder, ni tan sols el mediàtic. La banca, la crisi, l’atur, la repressió policial, el turisme i el racisme, hi tenen cabuda.

“La mentida és l’únic veritable instrument de supervivència de què disposa l’ésser humà”.

Fotografia @Daniela Zedda
De la solapa del llibre:

“Massimo Carlotto (Pàdua, 1956), escriptor, dramaturg i guionista. Considerat un dels màxims representants de la novel·la negra italiana. A més de Il Fuggiasco, novel·la autobiogràfica, entre els seus títols de ficció destaquen L’oscura immensità della morte, Arrivederci amore, ciao i la sèrie protagonitzada pel detectiu Marco Buratti. Tots els seus llibres han estat traduïts a nombroses llengües i són un instrument per conèixer la realitat que ens envolta i, sobretot, el concepte de justícia, una de les seves grans dèries.”

Massimo Carlotto té uns ulls blaus que miren fosc. La seva mirada desencantada veu el mal social, els interessos econòmics que mouen els fils d’aquest gran drama, que per a alguns s’ha convertit en comèdia.

Un dels aspectes que més m’interessa de l’autor és la seva   percepció sobre l’etiqueta “mediterrània noir”. El vam poder escoltar a la BCNegra d'enguany, a la taula “Talents consolidats del “Noir” del sud d’Europa” pronunciar-se al respecte però, per a qui se'l va perdre, pot trobar-ne les reflexions en la conversa amb Àlex Martin Escribà amb què es tanca el llibre. El viratge de l’etiqueta es pot resumir extraient aquest paràgraf:

“Aquest corrent ha estat com un vent de mestral que ha arrasat el món de nombrosos autors, editors i lectors. Una experiència bella, profunda i decisiva en el seu moment. Però el “mediterrània noir”, en aquests moments, transita sobre el fons d’aquest meravellós mar amb milers de cadàvers d’immigrants ofegats.”

Ecco!, jo crec que no es pot parlar amb més claredat.

No cregueu que és una lectura dura (a mi m’encanten). En aquest cas, no és així. La ironia, la manera amb què està traçat el personatge de Lise i la innocència entranyable d’Adelmo, us faran somriure. Us el recomano molt. Buona lettura!