Intrigues de Palau, de Maria Carme Roca

Columna Edicions

306 pàgines

Vaig comprar Intrigues de palau al festival de literatura i cinema negre Vilassar de Noir, després d'escoltar amb atenció els ponents de la taula rodona "Barrejant novel·la negra i històrica". Com tots ja sabeu, intento tastar totes les branques i aproximacions al gènere negre. Com també vaig dir a una taula rodona del festival El vi fa sang, per a una persona nouvinguda al gènere negre llegir el que s'ha fet i saber el que s'està fent és indispensable per saber què hi pot aportar. És una qüestió de respecte, si més no així ho entenc jo.

Maria Carme Roca explicava, a la taula rodona, l'àrdua labor d'investigació i també incidia en la necessitat de consentir, en certa manera (sempre amb la versemblança marcant el límit), l'afectació del llenguatge. 

Maria Carme Roca (Barcelona, 1955). Historiadora i filòloga. Autora de més de cinquanta llibres, molts adreçats al públic infantil i juvenil, i  finalista i/o guanyadora de vint-i-tres diferents premis. De la solapa d'Intrigues de palau: "La passió que sent per la literatura i la història fa que sovint les uneixi i escrigui novel·les en què els sentiment són els protagonistes."

Em va picar el cuquet per llegir novel·la negra històrica, em refereixo a llegir-ne conscientment. No només Crim i Càstig de Dostoievski n'és un exemple, és que Els germans Karamàzov amb investigació inclosa en desfà el dubte. A tots ens ve al pensament El nom de la rosa, d'Umberto Eco, on un no sap si el text és més negre que històric o a l'inrevés. Doncs bé, aquesta és la qüestió. Que sembla que l'etiqueta "negre" pica molt tant pels que se n'avergonyeixen com pels que la defensen a ultrança. El primer que faig quan em compro una peça de roba és treure-li l'etiqueta. Agafo les tisores i tris, tras! Ara en gaudiré. I així ha estat, n'he gaudit molt, d'aquest llibre Premi Nèstor Luján 2006.

L'obra consta de tres parts contextualitzades als anys: 1396, 1410 i 1431 respectivament. Un "breu apunt històric" ens situa a les acaballes del segle XIV, justament quan el rei Joan I moria sense deixar descendència apta, és a dir masculina. Els possibles relleus al tron gairebé no hi tenen res a dir, són les dones que els envolten qui mouran tots els fils que calguin perquè el títol de rei recaigui en algú del seu llinatge. A partir d'aquí la carrera és convulsa i els mitjans per aconseguir la fita poden ser molt diversos. Tot i així, sembla haver-hi un cert protocol ètic entre la classe noble i un saber perdre. Tanmateix, hi haurà qui tingui un altre motiu per incidir en els esdeveniments històrics de successió. No avanço res, és una sospita que des de la primera pàgina planeja per sobre la lectura.

A Intrigues de palau no hi trobareu descripcions minucioses, d'aquelles que fan engrossir el volum però que només hi aporten tedi, no. L'autora utilitza la tècnica del difuminat (si em permeteu el símil pictòric) per crear l'ambient de les estances, l'olor dels tarongers importats, el fru-fru de les sedes dels vestits. I és per aquest tret juntament amb la manera de dibuixar els personatges que, a vegades, em pensava que estava llegint un llibre de Naguib Mahfuz. Personatges ben trenats, amb més d'un matís que farà dubtar el lector de la legitimitat dels seus actes. En destaca una subtil Violant de Bar que ha après tard el veritable sentit de la vida, si és que en té de cap, i una Afonsa de Castellnou, malèfica i superba. Aquesta darrera m'ha encantat. Però hi trobarem personatges secundaris deliciosos com Carrossa de Vilaragut o com Christine de Pisan, que des de diferents perspectives s'enfrontaven a la condició de ser dones i reivindicaven la igualtat de drets amb el gènere opressor, que les utilitzava per a poca cosa més que procrear descendència sobretot, la més preuada, la masculina.

Intrigues, conxorxes, morts, verins, encanteris, tot a disposició de l'ambició o potser no. Potser tot és una qüestió de venjança; aquesta croada que algú pot emprendre i es creu en dret d'aplicar-la quan se sap víctima d'un greuge. Però fins a quin punt tots podem ser víctimes o botxins? 

Si és que no l'heu llegit, us recomano uns dies de relaxació amb la seva companyia. Llavors, us oblidareu de novel·la negra o històrica, i direu: és un bon llibre.

Procés enverinat, de Salvador Balcells

Editorial Meteora

317 pàgines

Després de La taca negra, El vi fa sang (títol que donà nom al festival de novel·la negra en català de L'Espluga de Francolí i que enguany se celebrarà la tercera edició), Dur de pair i Tempesta al Bàltic, Salvador Balcells torna amb aquest cinquè lliurament de la nissaga del sotsinspector dels Mossos d'Esquadra Emili Espinosa. 

L'autor ens presenta el policia en un nou cas d'un tema tan actual com és el procés d'independència de Catalunya.

"Ell, que no s'ha volgut embolicar mai en política".

Després de Mans lliures, de Jordi de Manuel, Procés enverinat és l'única novel·la (que jo he llegit) que hi coincideix en abordar la temàtica del procés independentista. Per una banda és estrany, ja que el fenomen pot donar per a una desena de novel·les negres com a mínim, però per una altra banda no ho és tant, perquè la saturació de notícies a tots els mitjans de comunicació, com si no hi hagués altres temes socials igual de rellevants fa que hom —absolutament desitjós de la desconnexió amb l'Estat espanyol— es trobi davant d'una sobreexposició. Trobo d'allò més encertat que la temàtica franquegi els mitjans de comunicació a altres camps de reflexió, com pot ser el literari, a banda de l'assagístic.

La novel·la arrenca amb un inici impactant: l'atemptat contra una parada independentista del Vendrell. El resultat serà la mort d'un home que hi col·laborava recollint signatures. En un inici, el sotsinspector Espinosa serà l'encarregat de resoldre el cas, però la trama es complica quan mor, per un presumpte enverinament, un polític unionista que no ho és tant. És aquest segon crim la venjança de la primera mort? 

Adaptat de la solapa del llibre: "Salvador Balcells i Vilà. (L'Espluga de Francolí, 1946), llibreter durant vint anys i vinculat posteriorment al món de la premsa en català i de la gestió cultural, és autor de tres llibres de divulgació (...). En el camp de la ficció, ha col·laborat en obres col·lectives i a l'editorial Meteora ha publicat les novel·les protagonitzades pel sotsinspector dels Mossos d'Esquadra Emili Espinosa.

Procés enverinat és una novel·la negra policíaca en què es reflecteix el conflicte Catalunya vers Espanya, el Moviment independentista català vers la Unió Democràtica Popular (fixeu-vos en els paral·lelismes factuals d'aquests partits) i finalment Mossos d'Esquadra vers Guàrdia Civil i Policia Nacional. 

Un dels aspectes que més m'ha agradat és el seu caire costumista, la manera d'abordar la vida quotidiana dels personatges, que tenen tant relleu com les investigacions policials. 

La família del sotsinspector —resignat a no poder ascendir en la carrera professional; tots els altres companys són més joves i més qualificats acadèmicament— és el contrapunt de la figura del policia. La dona i les dues filles s'entesten a recordar-li les seves pors (algunes molt antiquades). Balcells, hàbil però, ens dibuixa amb trets entranyables la figura d'un pare preocupat. 

"(...) Hi havia alguns coloms cercant menjar pel terra dels voltants. Aquella imatge i la d'ell mateix assegut allí, com un jubilat, li van produir una lleu sensació de malestar." 

El calibre d'Espinosa com a personatge literari es veu enriquit pels seus penediments, per la resistència a les temptacions i per una desídia quan sap que ha d'investigar, a contracor, un cas de caràcter polític. 

Així, Procés enverinat s'afegeix a les darreres novel·les tarragonines que cada cop van agafant més volada en el món negre-criminal. M'ha agradat molt llegir els diàlegs en què parla Espinosa en valencià —recordem que és nascut a València, casat amb una tortosina (Cinta) i va deixar el cos de la Guàrdia Civil per incorporar-se al dels Mossos d'Esquadra— i trobar alguna picada d'ullet a la inspectora Mina Fuster. 

La novel·la ve carregada de denúncia social. La corrupció política està servida. Però és el poder polític qui mou els fils dels figurants? Emili Espinosa ens descobrirà que potser el que sembla ser, només per aquest fet: semblar, no pot ser mai la solució d'un cas. Procés enverinat posa el dit a la nafra i encara les aparences amb la realitat en tres dimensions: política, laboral i familiar. 

"—Diuen que cada societat té la policia que es mereix —reflexionà Espinosa en veu alta—. I potser és per açò que augmenta la tendència a la privatització de la seguretat pública. Augmenten les competències de les empreses privades de seguretat, que es fan càrrec de la vigilància de les presons, i ja es parla que puguen detindre delinqüents. Eixa és la millor garantia perquè la delinqüència es mantiga i s'incremente. El contrari seria perjudicial per al negoci... Seria la fallida de les empreses de seguretat per falta de mercat! 

Des d'EN CLAU DE NEGRE li desitgem llarga vida al sotsinspector Emili Espinosa. Tant de bo el temps i les lectures —proporció inversa en el meu cas— em permetin recuperar els títols anteriors de la sèrie.