Tret per totes bandes, de Bill Pronzini

Seleccions de La cua de Palla

Núm. 41

153 pàgines

Fa unes setmanes vaig llegir aquest llibre en espera que es publiqui el nou assaig, del tàndem Canal - Martín Escribà, que duu el mateix títol i la tipografia a la seva coberta com a homenatge a Pronzini.

Per què  Bill Pronzini (autor totalment desconegut per mi), em vaig preguntar abans de llegir-lo? La resposta la vaig trobar un cop devorades les cent cinquanta pàgines i escaig de la traducció de la col·lecció Seleccions de La cua de palla, dos anys després que l’edició de l’original, el 1982.

Tot el text és una intertextualitat de les grans plomes tant del misteri, Doyle o Christie, així com d’aquelles que estan ben carregades de tinta negra, a l’estil d’un Hammet o Chandler. 

Un detectiu sense nom, panxut que llueix rebregat i beu cervesa, ens explica en primera persona tres casos en què treballa alhora en una mateixa setmana. El to, entre irònic i pessimista, l’ha heretat possiblement de les lectures pulp que col·lecciona. El personatge, igual que Pronzini, és un acèrrim lector de les revistes de Black-Mask, Dime Detective o Weird Tales entre les més famoses. 

La fusió entre el detectiu privat volgudament estendard de l’arquetip d’investigador nord-americà (ex policia, sense diners, dissortat en amors però que gaudeix de la companyia d’una pèl-roja espectacular d’ulls maragdes) i les trames característiques de qualsevol capítol d’El club del misteri on apareixien possibles assassins que maten en cambra tancada —fins i tot aquí hi ha una versió moderna en què s’assassina en un cotxe tancat—, està carregada d’unes intencions lúdiques, amb jocs metaliteraris, i alhora reivindicatives. 

En incloure trames molt específiques dels llibres anomenats d’enigma, l’autor amplia el concepte del gènere negre més enllà de les novel·les merament canòniques, escrites a les dècades dels trenta i quaranta. 

En les seves novel·les depura, d’alguna manera, la figura de l’investigador (defuig d’aquell aristòcrata antipàtic i excèntric) i inclou el detectiu de la tradició nord-americana, molt més proper amb qui el lector empatitza (pobre, apallissat però idealista), alhora que despulla les seves pàgines d’una trama explícitament violenta (al detectiu no li agraden les armes) més característiques de les anomenades novel·les hard-boiled.

Bill Pronzini pertany al Mistery Writers of America i resideix a San Francisco.

Només us puc dir que és un autor  prolífic a redescobrir, si no el coneixeu, amb una quarantena de títols de la sèrie d’aquest peculiar “detectiu sense nom” i amb una trentena més de títols que responen a novel·les curtes i relats.

Si voleu llegir un llistat de les seves novel·les podeu consultar el blog Mis detectives favorit@s de l’autora Alicia Platas.

GB84, de David Peace

Traducció Ignacio Gómez Calvo

Hoja de Lata Editorial, colección Sensibles a las letras

676 pàgines

Prepareu-vos. És el primer que us han de dir si encara no coneixeu l’obra de l’autor i en concret aquest llibre. El pròleg de Daniel Bernabé, a banda de presentar-nos-el  també ens avisa i ens demana una certa paciència inicial. Us recomano tornar-lo a llegir una vegada finalitzada la lectura de la novel·la, només així el podreu copsar amb coneixement de causa.

GB84 ens detalla d’una manera profunda i ferotge l’any sencer, del 84 al 85, en què Gran Bretanya va patir una violència estatal, estructural i simbòlica que va estar a punt de derivar en una Guerra Civil. 1984, l’any de la vaga dels miners. Amb la primera ministra Thatcher al poder, des del 1979, un neoliberalisme salvatge va ofegant cada vegada més la vida de la classe obrera. La retallada dels sous, dels drets (com el de la manifestació), la pujada dels impostos (com un vinculat al dret a vot) està destruint la societat del benestar. Perquè Thatcher, “Ella” com així l’anomena Peace, és implacable, amoral i juga brut, molt brut.

*Del pròleg: "En aquel año hubo 11291 arrestos, 8392 acusaciones firmes y 200 sentencias de cárcel contra mineros (...)”.

D’una banda serem al bell mig de la vaga, formant piquets, empenyent amb força, rebent cops de peu i de porra, corrents davant dels cavalls o de les Trànsit de la policia. Ho farem a través de la veu i dels ulls d’en Martin i d’en Peter. Fam, acusacions, amenaces, robatoris, detencions o assassinats. Una vida miserable plena de consciència, convenciments i decepcions. Hi haurà qui perdrà la feina, la família i la casa. I quan finalment, els arravaten el fet únic que li pot restar a un ésser humà, l'esperança, els miners ho perdran tot. 

Sentirem el soroll dels walkies de les brigades uniformades, la ràbia que provoquen les notícies d’uns mitjans de comunicació manipulats, els plors dels nens. Veurem esquirols de veritat i esquirols de mentida, policia infiltrada, piquets sota una pluja freda i despietada. 

D’una altra banda descobrirem com tot això és la conseqüència del ball de màscares dels dirigents, siguin polítics, siguin sindicalistes. Un veritable tràfic d’interessos. I per molt fosca que sigui la situació dels miners, realment on es gesta la “novel·la negra” és en les influències, les extorsions, els espies, els traïdors, les tortures i els assassinats. Scargill (el President) Terry Winters versus Stephen Sweet (el Jueu) i Neil Fontaine. I la silueta d’un personatge aterrador, David Murry (el mecànic). Dones que traeixen i dones traïdes. I alguns altres desgraciats. 

La forma i el fons van lligats fins a l’asfixia, dia rere dia, els personatges de la novel·la es llevaran i seran condemnats a reviure, un dia més, un malson. La prosa és un mantra que recorda al lector un any de vergonya feixuga: del poder dels poderosos, de la debilitat  dels dèbils. L’opressió en les lletres sura, com sura en tot el text, l’amenaça d’una vigilància extrema.

No se surt indemne després de llegir GB84. Se’n surt danyat, com ha de ser posar-se a la pell de tots aquells que lluiten per una vida digna i reben el cop d’una bota que els aixafa el cap i els recorda que no, que la dignitat està reservada per a només aquells que la poden comprar.

 

Fotografia: The Times @ULF ANDERSEN/GETTYIMAGES

David Peace

(Osset, Yorkshire de l’Oest, 1967) viu des de fa anys a Tòquio, ja que l’atmosfera del seu país natal li resulta “asfixiant per a escriure”. Aquesta distància li permet desenvolupar una narrativa fortament arrelada a l’Anglaterra thatcheriana, fosca i deshumanitzada, on va créixer.

El 2003 va ser elegit com un dels joves talents de l’any per la revista Granta, després de publicar el cèlebre Cuarteto de Yorkshire (1974, 1977,1980 i 1983, Alba Editorial), la història d’un assassí en sèrie que va actuar al comtat de Yorkshire durant els anys esmentats. El segueix la Trilogia de Tòquio (de la qual Random House Mondadori ha publicat els dos primers lliuraments, Tokio, año cero i Ciudad ocupada) i les novel·les ambientades al futbol Maldito United (Contra, 2015) i Red or Dead.

Peace va guanyar el Premi James Tait Black Memorial amb GB84.

Los miércoles salvajes, de Susana Hernández

Editorial Milenio

210 pàgines

Llegir aquesta autora és garantia que en gaudiràs. Susana Hernández té la virtut de satisfer el lector, ja sigui amb una novel·la de la sèrie Santana i Vázquez, amb un llibre que no tingui res a veure amb el gènere negre o com si l'escriu en castellà o en català. És i gual. Ella escriu i nosaltres li ho agraïm. 

Los miércoles salvajes
és finalista al VII Premio Pata Negra. 

Hi ha trets que caracteritzen l'autora, els quals ens agrada descobrir en les seves novel·les. Un d'ells és la música que, en el cas de Los miércoles salvajes, l'utilitzarà per embastar fons i estructura. El llibre està dividit en tres parts i cada una d'elles en cançons. Com si es tractés de la col·lecció de vinils d'una bona melòmana, apareixeran fins i tot les de la cara B reservades per a les analepsis de cada una de les trames. Aquesta és la mestria de l'autora, temes punyents, estructures treballades i diàlegs decisius que ajuden a avançar en la trama principal i a destrenar les dues subtrames amb què Susana Hernández ordeix una novel·la compromesa alhora que divertida. 

Sense revelar o anticipar-ne res, podem dir que el tema principal de Los miércoles salvajes és el tràfic de medicaments i per fer-ho es val de tres localitzacions: la població d'Accra a Ghana, Portugal i el barri de Ciutat Meridiana, de Barcelona. Però no qualsevol li posa fronteres al tràfic de substàncies, en aquest cas, venudes com a medicaments. També viatjarem a Cadis, Eivissa, Zuric escoltant la música de Donna Summer, Marvin Gaye, Diana Ross, The Supremes, Alicia Keys, Tony Braxton o Salt-N-Pepa.

La novel·la té diferents capes per on els personatges aniran transitant. Un peu davant de l'altre, per la corda fluixa, trontollant, buscant l'equilibri amb els braços estesos i llançant-se al buit si escau. Els dilemes morals i la crítica social també hi tindran cabuda, però sobretot la lectura de l'obra deixarà una sensació complexa: un pot defugir del passat, de la comunitat a la qual pertany, però mai no pot escapar-ne.

Amb un gran ritme, un altre dels trets característics de l'autora, devorarem aquestes dues-centes i escaig pàgines i pensarem: quant de temps haurem d'esperar fins al proper? No us la perdeu, negreferits!

*De la solapa del llibre: Susana Hernández (Barcelona) ha estudiado Imagen y Sonido, Integración Social, Investigación Privada y Psicología. Ha colaborado en diversos medios de comunicación ejerciendo como crítico musical, redactora de deportes, y locutora de radio. Ha publicado las novelas: La casa roja, La puta que leía a Jack Kerouac, Curvas peligrosas, Contra las cuerdas, Cuentas pendientes (ganadora del premio a la mejor novela negra en en el Festival Cubelles Noir 2016), Males decisions (Premio Cubelles Noir a la mejor novela negra en catalán 2018) y La reina del punk. Ha participado en las antologías: Elles també maten, Fundido en negro, Diez negritos, nuevas voces del género negro, Obscena, Lecciones de asesinos expertos, Hnegra y Barcelona, viatge a la perifèria criminal. Es autora de diversas piezas de teatro breve. En su haber cuenta con diversos premios de relato, novela y poesía. Imparte talleres literarios desde 2011.