Mans negres, de Jordi de Manuel

Pagès editors

135 pàgines

Mans negres és el novè lliurament de la sèrie protagonitzada per l’inspector Marc Sergiot amb: Tres somnis blaus (2000), en podeu llegir la ressenya clicant aquí, Cels taronges (2001) -ressenya-, Cabells porpres (2003), L'olor de la pluja (2006) -ressenya-, El raptor de gnoms (2007), Mans lliures (2009), La mort del corredor de fons (2012) i Foc Verd (2016), darrera ressenya que també trobareu aquí. Segons sembla, un desè títol tancaria la sèrie.

De la solapa del llibre: "Jordi de Manuel (Barcelona, 1962)  és doctor en biologia i professor. Ha  publicat reculls  de contes i relats, així com diverses novel·les per a adults, infants i joves." Us deixo la web de l'autor aquí. He triat aquesta fotografia de l'autor perquè trobo que l'hi escau molt, tot just quan han passat dos dies de la commemoració de la constant matemàtica.

I com ja ens té acostumats, l’autor innova en cada publicació: en aquest cas no és una novel·la, sinó la compilació de set relats. La distopia, la ciència-ficció, la novel·la negra, són gèneres que Jordi de Manuel marida a la perfecció. Però a Mans negres el realisme dels sentiments més menyspreables, i alhora inherents a l’ésser humà, adquireixen el protagonisme per deixar la investigació o el crim en si mateix com a personatges secundaris.

Quins són els motius perquè els assassins d’aquests relats matin? La sinopsi de la contracoberta del llibre ens avança: la cobdícia, la venjança, la ira, la luxúria, la gelosia, el fanatisme, la defensa pròpia i la malícia genuïna. Efectivament, la ràbia continguda, la violència masclista, la frustració, la por a l’abandonament, la venjança aniran apareixent i desapareixent deixant un reguitzell de morts.

El llibre és breu i delicat; sí, tot i que trobem trossos de cadàvers a contenidors, mutilacions, martells encastats a la closca, extorsions vàries o fins i tot una mort ocasional. Traspua la cura de l’autor en detalls que l’enriqueix. Té un fil conductor recurrent que són les mans. Apareixen als diferents títols dels relats (en manlleva un per al títol de l’obra), als epígrafs capçals i hi tenen un sentit rellevant. Aquests títols són també frases fetes; per ordre d’aparició: cop de mà, jocs de mans, a mà armada, mans a l’obra, mà de ferro, una mà de pintura i mans brutes. 
També inclou un joc final proposat en la nota d'autor que és un homenatge a l'escriptor Manuel de Pedrolo. Recordem que l'any 2018 es complirà el centenari del seu naixement.

Pels avesats a la sèrie sergiotiana, gaudirem en llegir els tics de l’inspector (afuar-se el bigoti, palpar-se el borrissol del clatell) així com l’aparició d’alguns personatges ja extints. Però també funciona com a tastet per a totes aquelles persones que encara no coneixen l’estil impecable de l’autor. No em cansaré de dir que els seus textos destil·len elegància. Perquè si no ja em direu com s’hi pot explicar tanta sordidesa i acabar dient que aquests relats són una exquisidesa. Doncs bé, això és la proesa de la ploma de Jordi de Manuel. No el deixeu de llegir: cosa fina.

Entrevista a Jordi Manuel

Avui respon al qüestionari literari un escriptor a qui admiro. Jordi de Manuel és, a més de professor i Doctor en Biologia, un escriptor prolífic i la seva obra ha estat reconeguda per nombrosos premis. Ha publicat llibres per al públic infantil i juvenil i també per a adults. Destaca per la seva manera tan particular de fusionar diferents gèneres com el negre i la ciència-ficció amb tocs futuristes i distòpics. Tot just acaba de publicar el llibre Mans negres, un nou lliurament, en forma de contes, de la nissaga de l'ínclit i entranyable inspector Marc Sergiot. Podeu llegir les ressenyes que vaig escriure d'alguns dels seus llibres: Foc verd, L'olor de la pluja Cels taronges, Tres somnis blaus

1- Quan vas començar a escriure?

Escriure és una cursa de fons. És un ofici, com molts altres, que s’aprèn amb els anys. Aprens llegint, escrivint molt, reflexionant sobre les equivocacions. Vaig començar a publicar literatura el 1998, però abans ja havia escrit força i publicat en altres formats no literaris.

2- Quan vas pensar que volies publicar?

Sempre he reconegut que el meu “laboratori” d’escriptura van ser les aules, com a professor. Quan vaig veure que el que escrivia interessava a molts estudiants, que em demanaven més, vaig veure clar que havia de publicar. Vaig tenir sort en guanyar premis els primers anys, la qual cosa em va donar visibilitat i prestigi. 

3- En quin moment del dia escrius?

Sóc bàsicament nocturn. Si em guanyés la vida amb aquest ofici, ho faria al matí, a la tarda i a la nit, segur. He de dir, però. Que jo també “escric” quan no tinc el teclat davant: xuclo situacions, imatges, converses, notícies... fins i tot somnis. L’escriptor ha de ser com una esponja que s’impregna de l’entorn: la literatura neix, en el meu cas, amb aquestes matèries primeres.

4- Com organitzes l’escriptura d’un llibre?

És complicat d’explicar, perquè cada llibre és diferent. Jo sempre tinc l’inici i el final. Els escric. El més fascinant és omplir tot el que hi ha entremig. La recerca que has de fer, com estructures la trama, com construeixes els personatges. Jo no he anat mai a cap escola ni taller d’escriptura, ni he estudiat teoria literària, i em sap greu perquè potser seria més bon escriptor. He hagut d’aprendre l’ofici tot sol. Llegint molt, escrivint moltíssim. Equivocant-me.

 

5- Un autor referent?

No sóc conscient de tenir cap autor de referència. Llegeixo molt i variat. Si hem de parlar de literatura policíaca, de gènere negre. Hi ha molts autors que m’agraden. Quan vaig descobrir Andrea Camilleri i, més tard, Arnaldur Indridason, em van agradar perquè em vaig adonar que ells feien des d’un altre context i amb un altre estil una narrativa amb punts comuns amb la meva, amb sagues de personatge (Montalbano i Svenson) que tenien alguna semblança amb el meu (Marc Sergiot). 

6- Quin llibre recomanaries?

Recomanaria tants llibres, tants... Fa poc he acabat la darrera novel·la de Martí Domínguez, “La sega”,  té pinzellades de literatura negra i m’ha agradat, com gairebé tot el que ha escrit aquest autor.

7- Estàs treballant en un nou projecte?

Estic treballant en molts projectes alhora, de fet m’agrada fer-ho així. Tinc tres novel·les en marxa. Aquest 2017 publicaré contes que he escrit fa temps: un recull de 7 contes policíacs, “Mans negres”, amb el meu inspector Marc Sergiot, i dos relats en llibres col·lectius amb altres autors, entre els quals hi ha el meu primer relat de terror: “Hostes” . Si tinc sort publicaré un recull de relats de ciència-ficció. Hi ha milers de lectors potencials de narracions breus, i jo em trobo molt còmode en la distància curta, però el format breu és exigent amb el lector i no acaba de tenir sortida en la nostra literatura. Els editors tremolen quan publiquen contes, perquè saben que és difícil vendre’ls. Haurien de perdre aquesta por i convèncer als lectors que la narrativa breu els pot fer gaudir tant o més que la novel·la. 

8- Un desig per al futur.

Sé que és difícil, però el meu desig literari és que en la propera dècada que arriba la narrativa de gènere es normalitzi en la nostra llengua La narrativa criminal o la ciència-ficció són presents en la literatura escrita en altres llengües del món i la catalana no hauria de ser una excepció.

RESSENYA

CELS TARONGES

Jordi de Manuel

Columna Edicions

Sóc de les que quan començo alguna cosa, l'acabo. La majoria de vegades perquè en gaudeixo, d'altres perquè m'hi entesto i prou. Amb el temps, vaig aprendre que aquesta màxima no era gaire pràctica a l'hora de parlar de llibres. No tots en valen la pena. Un dia, un amic meu em va dir mira-t'ho d'aquesta manera: quants pots llegir-ne en un any? 100, 125? Tu saps quants d'altres llibres, desitjats per tu, es queden a les lleixes sense ésser els triats? I té raó.

D'altra banda, i fa mal de parlar-ne, tinc un vessant un xic preocupant. Quan quelcom m'agrada, m'hi llenço de cap. Em passa amb el menjar, amb la roba —sóc capaç de comprar-me tres pantalons iguals de diferents colors—, amb el tabac (quan fumava), però també amb la literatura. Quan vaig descobrir que m'agradava José Saramago, no vaig trigar a tenir la seva obra completa i me'n falten pocs per tenir-la llegida! Així que, tal com explicava, a la primera entrada en què parlava de l'autor Jordi de Manuel, quan vaig llegir que la seva obra combinava gènere negre amb ciència-ficció distòpica em va interessar molt. No només no m'ha defraudat en les meves esperances, sinó que estic altament enganxada a la seva manera d'escriure.

Deixaré de banda l'investigador Marc Sergiot —perquè crec que encara em falta llegir-ne més i potser es mereixerà una entrada diferent— per parlar avui de la manera tan elegant que té Jordi de Manuel de fer literatura. 

Cels taronges, està escrita l'any 2001, tot i que transcorre el juny de 2008. I mentre amb Tres somnis blaus, es projectava fins a l'any 2015 —escrita l'any 1999— en aquesta novel·la, l'autor t'aboca a l'analepsi, però dins del mateix futur. No hi falten les al·lusions i la juguesca entre incursions de personatges i fins i tot d'escenaris finals.  Si tenim en compte que aquesta novel·la també va ser premiada (Premi de Novel.la Breu Ciutat de Mollerusa 2000) i que ambdues es poden llegir perfectament sense l'altra, arribem a la conclusió que estem davant d'una genialitat.

Ja me n'he fet addicta (com a la xocolata blanca…) i té molt a veure la fluïdesa de les paraules escollides; l'elegància d'utilitzar la paraula precisa. No hi ha res que em desagradi més en una obra, que llegir-hi explicacions eludibles. Jordi de Manuel no ho fa, no explica res fil per randa, sinó que amb aquest vast vocabulari li sobra temps i espai per fer-nos delitar, per exemple,  amb la història d'un avantpassat conreador de raïm, que no coneixia el peu americà empeltat (i per tant, patidor de la devastació de la fil·loxera), el miracle de la Verge de Sogues o un paisatge meravellós:

"(…) tots els vespres tenien la seva pròpia posta de sol, singular i única. L'ensinistrà a distingir els matisos de la llum a la llunyania del pla. Li ensenyà a observar que, en aquelles terres, en pondre's el sol adquiria diferents tonalitats que canviaven fins que l'astre s'ocultava i queia la foscor."

Propera parada: Cabells porpres.