Subversió a El Molino. Una tarda a la BCNegra.

No tothom pot dir que ha actuat al Molino i més si és escriptor i les plomes i els cabarets li queden lluny. El passat dissabte dia 5 de febrer algú es va atrevir a cantussejar a l’escenari un fragment d’aquella copla Él vino en un barco, de nombre extranjero... Va ser el professor de Grenoble, en Georges Tyras i el públic va esclatar a riure. És el que té ser convocat per negrejar al Festival BCNegra a una de les sales d’espectacle més emblemàtiques i amb més història de Barcelona. 

 

L’edició de la BCNegra del 2022 continua fidel a la tradició de recuperar un autor, un llibre i un personatge per recordar-los. Els escollits són l’escriptor britànic Ted Lewis, una obra clàssica, Èdip Rei, de Sòfocles i Petra Delicado, la inspectora que Alicia Giménez Barlett ideà.

Com a novetat, enguany, els títols de les taules rodones fan referència a llocs literaris i als seus respectius autors. 

 

Alberto Valle, Ramon Espelt, Grace Morales i Jordi Canal
Foto @Raquel_GSerrano

La tarda del passat dissabte va començar amb la taula rodona "Escala, Mario Cruz". Jordi Canal, Ramon Espelt i Grace Morales, moderats per  l'eloqüent Alberto Valle, rememoraven la figura de l’escriptor i editor barcelonès Mario Nicolás Lacruz Muntadas. Els ponents van repassar una bona part de les pel·lícules dels anys 50. Escala és el nom del lloc imaginari que va idear Lacruz per eludir la censura en la seva novel·la El inocente, obra amb què va guanyar el 1951 el Premio Simenon, organitzat per l’editorial Aymá, traduïda a vuit idiomes i adaptada al cinema amb el títol Muerte al amanecer (Josep Maria Forn, 1959). A la sala, de butaques vermelles i  lluentors de strass, es va poder veure més d’un bolígraf anotant títols de llibres com Los otros, de Luis Romero, Los atracadores, de Tomás Salvador o pel·lícules dels anys 50 com El cerco, El fugitivo de Amberes, totes dues dirigides per Miguel Iglesias, Apartado de Correos 1001, dirigida per Julio Salvador i algunes del anys 60 com Ella y el miedo, dirigida per León Klimovsky o A tiro limpio, de Francisco Pérez-Dolz. Obres i pel·lícules de post-guerra, amb pocs recursos econòmics, però que indaguen en el sostrat d’un país sotmès a una dictadura i que excel·leixen a mostrar una societat sòbria i desoladora.

 

Rosa Mora, Àlex Martín Escribà, José Vicente Saval, Hernán Migoya i Georges Tyras
Foto: @Raquel_GSerrano

Avancem uns quants anys més de la mà de Rosa Mora, que va moderar la segona taula de la tarda "Carvalholandia, M.V. Montalbán" amb els experts i autors Àlex Martín Escribà, Hernán Migoya, José Vicente Saval i Georges Tyras. Les complicitats entre els convidats van donar peu a moments estel·lars, en una taula distesa on es va fer un repàs exhaustiu de la trajectòria del personatge Pepe Carvalho, creat per Manuel Vázquez Montalbán, des del seu debut a Yo maté a Kennedy (1972) o —el Carvalho com pròpiament el coneixeríem després— a Tatuaje (1974). Una síntesi dels cinquanta anys d’història del personatge fins a arribar a Problemas de identidad, de l’escriptor, i comissari de la BCNegra, Carlos Zanón. Els ponents van destacar títols com Tatuaje (1974), La soledad del manager (1977), Los mares del sur (1979), El laberinto griego (1990), Quinteto de Buenos Aires (1997) i El hombre de mi vida (2000).

 

Ada Castells, Carlos Bassas, Pilar Gómez i Jesús Lens
@Raquel_GSerrano

La tercera taula anomenada "Èdip detectiu, Sòfocles" ens proposava rescatar aquesta obra clàssica. Ada Castells va moderar amb  desinvoltura i gràcia a Carlos Bassas, Pilar Gómez i Jesús Lens que van incidir, tots tres i amb gran complicitat, la vigència d’aquesta tragèdia grega i l’excel·lència del seu autor, Sòfocles, per sobre d’altres contemporanis de l'època. La intriga, el començament del text in media res i la recerca desesperada a través d’uns testimonis són elements comuns que l’obra té amb el gènere negre, en especial amb la figura del detectiu privat. 

 

Ja eren les set del vespre quan començava a haver-hi cua per entrar al Molino i  veure la darrera taula, amb el títol "Yoknapatawpha, William Faulkner". Quan el comissari Carlos Zanón la va presentar, va dir: "aquesta taula serà una de les que tothom recordarà i podrà dir que ell hi era aquell dia". I així va ser. Álvaro Colomer ho tenia fàcil davant d’aquelles tres donasses: Núria Bendicho, Fernanda Melchor i Brenda Navarro. El fil conductor era la influència de la lectura de Faulkner en l’obra de totes elles. Va ser una classe magistral on es van abordar els interessos literaris individuals i col·lectius, es va fer palesa la violència que hi havia a les societats en general, la que pateixen —explícitament i implícitament— les dones, la violència econòmica de classe, el desig d'assenyalar-la amb el dit i de no deixar-la reproduir des del silenci. Va destacar l’honestedat amb què les escriptores van parlar, la catalana Bendicho des del posicionament polític i feminista i les mexicanes Melchor i Navarro des de les experiències familiars més personals,  despullades de qualsevol pàtina intel·lectual, i totalment abocades a subvertir no només les costures del gènere sinó de la literatura universal.

 

Álvaro Colomer, Brenda Navarro, Fernanda Melchor i Núria Bendicho
Foto: @Raquel_GSerrano

Quina millor manera per acabar aquella tarda al Paral·lel —on vam començar a parlar d’obres que se les enginyaven per esvalotar la consciència sense despertar les sospites d’una censura— que amb una frase que Àlex Martín Escribà (professor, crític literari, director del Congreso de Cine y Novela Negra de la Universidad de Salamanca i director de la col·lecció Crims.Cat) va recuperar de Manuel Vázquez Montalbán: “El futuro de la novela negra es dejar de ser literatura de género para pasar a ser literatura en mayúscula”.

Carvalho. Problemas de identidad, de Carlos Zanón

Editorial Planeta

346 pàgines 

Carlos Zanón entoma el repte: desenterra l’ínclit Pepe Carvalho, malgrat les pors pròpies i les alienes. Sí, tots tenim al pensament “la otra Charo”, acèrrima lectora del detectiu. I a veure què en dirà.

He d’advertir que jo no em considero seguidora ni de Manuel Vázquez Montalbán ni del personatge. A les lleixes de la biblioteca del meu pare, els lloms dels llibres es debatien més entre clàssics i thrillers de King. I, a banda que una mateixa és deutora de la dècada en què va néixer, podríem explicar alguns pensaments bipolars heretats d'aquest fons bibliotecari.

M’agrada tant com escriu Zanón que seria capaç de llegir-me de cap a peus una novel·la seva amb protagonistes pubertos, zombies segons l’ús i sexe vampíric: ecs. Però aquesta afirmació no va en detriment de la recomanació de la lectura d’aquesta novel·la. Passeu, passeu:

Carvalho. Problemas de identidad, és un exercici metaliterari. Un personatge real, que va inspirar a l’Escriptor (MVM) —via referència periodística mediadora—, i que recupera el cognom per plantar-se davant el lector i interpel·lar-lo directament. Aquesta espiral de relatives impossibles només condueix a un propòsit: què faria Carvalho en la societat actual? D’això se’n pot dir honestedat o tenir un parell de daixonses. La resta és un deliciós homenatge.

Aquest Carvalho té trets literaris zanonians: desencantat, existencialista, iconoclasta i crític. Sobretot el reconeixerem perquè va a la recerca de no sap què. Entre diàlegs enginyosos, mantres acústics, frases que són com sentències d’en Thompson —d’aquelles que deixava anar i que, si no t’agradaven, en tenia més— l’autor retrata una societat envellida i malalta. Com el seu Pepe. 

El planter de personatges secundaris són tan tossuts com ell, que acabarà resolent fins i tot el que no té solució. Dos nous casos o dues trames paral·leles que amaguen la veritable intenció: reflectir la condició humana. I una subtrama stendhaliana, per roja i per negra, que transcorre a cavall entre la polaritat Madrid-Barcelona en temps convulsos. Coneixerem la fotografia política amb tapes d’assimilació intercultural, ball de banderes i ganes d’engegar a mar qualsevol imposició.

Un senyorpepecarvalho descregut que és l’esperança d’algunes dones desesperades i n’està fart perquè, entre altres coses, ell ja no sap què esperar. Quanta expectació. I un Biscuter maltractat amb ganes de refermar-se prostituint-se televisivament, si escau.

La novel·la fa olor mediterrània, de fumet de cranc i galera, de musclos de la Negra y Criminal. Destil·la melangia amarada d’una ironia lírica que beneeixes. I un final pirotècnic que és just i necessari. En veritat us dic: llegiu-la i gaudiu-la.

Fotografia: @Jeosm

Sobre l'autor (*de la solapa): "Carlos Zanón (1966) es poeta, novelista, guionista, articulista y crítico literario. En el ámbito narrativo es autor del libro de cuentos Marley estaba muerto (RBA, 2015) y de las novelas Nadie ama a un hombre bueno (Quadrivium, 2008, Sigueleyendo 2012), Tarde, mal y nunca (Saymon, 2009, RBA Serie Negra, 2010) —Premio Brigada a la mejor primera novela negra del año, finalista del Premio Memorial Silverio Cañada, Giallo e Del Noir (Italia) y Violeta Negra (Francia)—, No llames a casa (RBA, 2012), Premio Valencia Negra a la mejor novela del año, Yo fui Johnny Thunders (RBA) —Premio Salamanca Negra a la mejor novela del año 2014, Premio Novelpol 2015 y Premio Dashiell Hammet 2015— y Taxi (Salamandra, 2017). " 

Podeu llegir la ressenya de Taxi clicant aquí.

Continuará... Sagas literarias en el género negro y policiaco español, de Javier Sánchez Zapatero y Àlex Martín Escribà

Editorial Alrevés

217 pàgines

Torna Àlex Martín Escribà  per delitar-nos amb l’assaig Continuará... Sagas literarias en el género negro y policiaco español juntament amb Javier Sánchez Zapatero, ambdós professors de la Universidad de Salamanca.

Anteriorment ja havíem pogut gaudir de la lectura de les anteriors publicacions  La cua de palla: retrats en groc i negre (escrita juntament amb Jordi Canal i Artigas) i Rafael Tasis, novel·lista policíac (podeu llegir la ressenya que en vaig fer aquí); totes elles publicades pel segell editorial Alrevés.

Continuará... ens presenta un text conscienciós en què es recull tota la tasca investigadora que els autors han anat desenvolupant durant aquests anys, en referència a les sèries negres i policíaques del territori espanyol, i les aproxima al lector tot indicant la seva rellevància des dels seus inicis fins a l’actualitat.

Recullo aquest paràgraf de l’article aparegut a La Vanguardia, amb motiu de la seva publicació, i que podeu llegir-lo clicant aquest enllaç:

  “Según sus palabras, el libro "es el resultado de una labor investigadora sobre novela negra y policiaca en la literatura española que comenzó hace diez años y que se ha ido desarrollando a través de la publicación de artículos en revistas y monografías científicas, la edición de volúmenes colectivos de ensayos y antologías de cuentos, la presentación de comunicaciones en reuniones científicas y de forma especial en la organización del Congreso"."

Confesso que m’agraden els assajos, en llegeixo de filosofia, de sociologia i de qualsevol tema que em pugui interessar i com des de fa ben bé tres anys em dedico a estudiar la novel·la negra, no fa falta dir que quan m’assabento que sortirà un assaig, corro a comprar-me’l. M’agradaria comentar, per als qui no hi estan avesats, que els tres assajos esmentats es poden llegir sense cap mena de complicació. I aquí rau la dificultat d’escriure un bon assaig amb intenció divulgativa, fugir de qualsevol pàtina anquilosada lèxica que al final defuig al públic i només l’acaben llegint el mateix cercle de persones que s’hi dediquen. No és aquest cas —com tampoc ho van ser els anteriors; recordem com des de la publicació de l’assaig de Rafael Tasis tots van córrer a comprar La Biblia Valenciana (els nouvinguts, és clar) i posteriorment ens vam alegrar de la reedició de l’obra per part de l’editorial  Tres i Quatre. I és el que provoca llegir un text com aquest, que es pot copsar perfectament sense perdre tot el seu rigor.

L’estructura del llibre està dividida en tres apartats que segueixen una lògica cronològica: les nissagues en la novel·la negra i policíaca universal, les nissagues en l’espanyola i un darrer que tracta de tres paradigmes serials —Eugenio Fuentes, Alicia Giménez Bartlett i Lorenzo Silva— com a representants que destacaren (contextualitzant  l’inici de les respectives sèries) per la incorporació d’elements nous que transgredien, o merament transformaven, el format pretèrit.

Aquest treball facilita una mirada global del gènere alhora que penetra i dissecciona totes les manifestacions serials. Aquesta focalització en les nissagues permet profunditzar en els diferents universos narratius dels escriptors del territori, tenint en compte el corpus total de cadascun d’ells, comparant-los amb la perspectiva universal amb què s’inicia la lectura de l’assaig.

Ens endinsarem en els tres eixos del món fictici en què es desenvolupa l’acció de les principals sèries negres, en les diferents atmosferes dels espais literaris, en el temps i en els personatges; o  veurem com fins i tot un espai (la Barcelona de Vázquez Montalbán) aconsegueix esdevenir un personatge. 

Continuarà... marcarà les intertextualitats i les diferències entre les diferents obres i ens farà recórrer un viatge històric a través dels detectius més famosos com Dupin, Holmes, dels precursors de la novel·la negra Spade, Marlowe, Archer, i al llegat d’internacionals més actuals com  Belascoarán, Conde, Bec, Adambsberg, Montale, Jaritos, Montalbano, Brunetti, Schiavone, Wallander, Wilhemsem, Martinsson, Hole, Dahle, Kemenskaya, Gunther, Rebus, Taylor, Parker, Bosch, Longmire, Ohayon, Keyankaya, Ramotswe o Chen Cao. Com podeu comprovar, l’assaig és una oportunitat per descobrir autors (jo ja me n'he anotat uns quants que no tenia controlats) i per aprofundir també en el desenvolupament de la figura de l’investigador al nostre territori, des de les primeres imitacions, picades d’ullet  i paròdies, fins a consolidar-se’n i arribar a ser referents per a escriptors coetanis nostres. Coneixerem de més a prop a Plinio, Carvalho, Méndez, Cupido, Delicado o Bevilacquia.

El llibre també aborda la necessitat de la definició del terme “novel·la negra”, no tant per la transformació enriquidora en què es desenvolupa el gènere —símptoma de bona salut— sinó davant de segons quins “títols vinculats al thriller estereotipat amb aires de best seller com El codi Da Vinci (...), per adonar-se d’aquesta ambigüitat”.

És el mateix dir procedural que procedimental? ¿Quan, històricament parlant, la novel·la policíaca va perdre el seu vessant lúdic i va passar a fer crítica social, convertint-se en negre? Novel·la de misteri, intriga, thriller...? Krimi, giallo, tartan noir, polar aïoli o polar provençal? Hard-boiled? Femicrime? Si ho voleu saber, l’haureu de llegir! Però abans d’acabar, m’agradaria esmentar el pròleg de Tyras, del qual he extret aquestes sentències exquisides:

“La noción movilizada, homóloga al suspense, es la expectativa.”

“La ficción policial se mueve permanentemente entre los dos polos de la originalidad y el estereotipo”.

Un incombustible imprescindible per a tots els amants de la negror!

No escatimeu el flit!, de Pop Negre

Col·lecció crims.cat

182 pàgines

Sí, he trigat molt a llegir-lo però en descàrrec meu diré que el vaig començar ahir i a les dues de la matinada el vaig acabar. Culpa del senyor Pop negre que hagi dormit dues hores menys de l'habitual. No escatimeu el flit! m'ha sorprès gratament, com evidencia la meva frenètica lectura.

De la solapa del llibre: "Pop Negre (Barcelona, 1961) torna a la ficció amb No escatimeu el flit!
uns anys després d'haver guanyat els premis Just Manuel Casero de novel·la i el Recull-Francesc Puig i Llensa de Narrativa.

El text desenvolupa inicialment dues trames, la mort d'una migrant nicaragüenca i la d'un ciutadà xinès, ambdues amb indicis d'haver estat el resultat de dos assassinats. En Fèlix Barba, conegut com en França, és el periodista que en desmantellarà, una de les trames i que ens ajudarà a saber-ne el resultat de l'altra, malgrat que sigui sense participar-hi. Per tal de fer-ho, en Pop Negre el revesteix amb personatges tan interessants com la Tània, neboda i mossa d'esquadra però que treballa a Afers Interns, per tant ja ens predisposa la seva visió crítica quant a l’honradesa de certs espècimens que hi treballen i se n’aprofiten del poder que ostenten (aquí rebran tots els cossos policials) o en Jambo, nom amb què homenatja clarament la meva estimada i freqüentada cava de Jazz anomenada Jamboree, de la Plaça Reial. 

Val a dir que he trobat familiars molts escenaris d'aquesta novel·la que pertanyen al meu passat llunyà, com l'escola, o més propers com el barri on desenvolupava la meva darrera feina i on, fins i tot, havia viscut durant cinc anys. 

Ara bé, a banda de la resolució de les intrigues m'ha interessat molt el paral·lelisme que el protagonista estableix —arran d'un traficant d'esclaus del segle XIX, Pedro Blanco Fernández de Trava, subjecte d'estudi per a un proper article que escriu "amb certa grapa" (ja em veieu ahir nit llegint-me la seva vida a la Viquipèdia)— entre l'esclavatge antic i l'esclavatge modern. Aquesta flaire chomskyana, la manera que té d'abordar el tema de la deslocalització industrial, des del punt de vista de l'opressor i de l'explotada, m'ha agradat molt. Tota l'acció es desenvolupa en quatre dies que serveixen com estructura de la novel·la. 

La denúncia social hi és present entre els diferents capítols, contextualitzats a la Barcelona del Fòrum de les Cultures: 

"Nota mental: "La tendència actual a fer les coses boniques per soterrar la cara poc amable de la història, com el Somorrostro"." 

L'oposició entre la part alta de Barcelona i el barri de la Barceloneta, de la mà del periodista Fèlix Barba, m'ha recordat a la dicotomia existencial del famós investigador Pepe Carvalho, immortalitzat per Vázquez Montalbán. 

Per acabar també m’agradaria remarcar l’estil i l’ús del llenguatge, amb inclusions d’algun mot francès, que enllustrava d’un cert charme les escenes i també alguns tocs orientals, que m’han despertat els sentits (aquesta nit trec el wok i m’hi poso!).  I com el text és breu i hi ha personatges que apunten maneres, me n'he quedat amb ganes de més! 

Cicle de conferències a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Bcnegra 2015.

L'Europa del vi davant l'Europa de la cervesa. Grans investigadors europeus.

"De Sherlock Holmes a Lisbeth Salander: la construcció del detectiu europeu en la literatura i el cinema"

Dilluns, 9 de febrer, 19 h.

Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès

CONFERÈNCIA

Mauricio Bach

El professor, periodista, editor i crític literari Mauricio Bach —durant una hora i mitja— va mostrar una panoràmica històrica de l'arquetip de l'investigador europeu. 

La seva evolució, va resumir, es pot dividir en tres períodes: "el britànic o del rosbif, el de la tradició mediterrània o del vi i el de la tradició nòrdica o de la cervesa."

Recolzat per les imatges dels detectius més famosos tant de la literatura com del cinema, Mauricio va explicar a grans trets les diferències més significatives: el detectiu britànic com a personatge singular i excèntric (Sherlock Holmes, Hércules Poirot, Miss Marple, Adam Dalgliesh, entre d'altres) evoluciona a la tradició mediterrània en què adopta una certa consciència moral enfront d'una societat corrupta (El comissari Maigret com a punt de sortida d'altres: El comissari Méndez, Pepe Carvalho, el comissari Montalbano, Kostas Jaritos, el comissari Brunetti, Bevilacqua i Chamorrro o Petra Delicado, entre molts d'altres). La tradició nòrdica s'endinsarà més en la psicologia del detectiu i el presentarà turmentat per dimonis interiors, amb una vida personal nefasta i uns crims a investigar amb molta càrrega de violència, molt macabres (Martin Beck, Kurt Wallander, Erlendur Sveinsson, Harry Hole o Lisbeth Salander, entre d'altres).

RECOMANACIONS (per a contrastar la construcció iconogràfica del detectiu):

Lectures:

- Las hermanas coloradas. Francisco García Pavón.

- Crónica sentimental en rojo (i la seva adaptació al cinema). Francisco González Ledesma.

- Tatuaje. Manuel Vázquez Montalbán.

- Mort a Istanbul. Petros Márkaris

- Amb l'aigua al coll. Petros Márkaris.

- Roseanna. Maj Sjöwall i Per Wahlöo.

- Un hombre en el tejado (i també la seva adaptació al cinema). Maj Sjöwall i Per Wahlöo.

Pel·lícules:

- No habrá paz para los malvados. Director: Enrique Urbizu.

- La isla mínima. Director: Alberto Rodríguez.

Sèries:

- The Killing. Productora: Fox Television Studios.

- The Bridge. Productora: FOX.