Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris James Stewart. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris James Stewart. Mostrar tots els missatges

6/04/2018

Anatomia d'un assassinat, de Robert Traver

Círculo de lectores
494 pàgines

Avui dilluns us porto un llibre amb l'adaptació cinematogràfica inclosa. Es tracta del famós títol Anatomia d’un assassinat. El vaig comprar en una llibreria de vell i vaig pensar que, a causa de l’extensió, em faria passar uns quants dies entretinguts. Doncs, bé, m’ho he passat de primera. De tant en tant m’agrada desconnectar d’aquella mirada lectora d’autor, analítica, implacable, per relaxar-me i gaudir d’una bona estona.



Anatomia d’un assassinat desenvolupa fil per randa el judici d’un home acusat d’assassinat. Nombrosos testimonis han vist com el tinent Manion mata a trets el presumpte assetjador de la seva dona. L’acció es desenvolupa en el territori de Michigan i els protagonistes són, a banda de l’acusat i el seu entorn, el jutge, el fiscal, l’ajudant del fiscal, el jurat i com a protagonista l’advocat de la defensa el senyor Biegler, antic fiscal també.

Sens dubte, el fet que John Donaldson Voelker —el nom real del pseudònim Robert Traver— actués de fiscal durant quinze anys i després tornés al despatx en què exercia com a simple advocat, va inspirar l’autor per a escriure aquesta obra, considerada com una de les pioneres sobre procediments judicials nord-americans.



El llibre aborda conflictes morals en el desenvolupament de l’exercici de l’advocacia, a banda d’ètics, i es mostra, detalladament, tot el protocol judicial.

“No es el hecho de matar a un hombre lo que convierte a otro en asesino; 
es la circunstancia, momento y estado de ánimo que le impulsaron a ello...”

Assassinat o homicidi?

La novel·la està dividida en dues parts, de vint-i-set i trenta capítols respectivament, que coincideixen amb una introducció abans del procés i amb la narració primmirada del posterior judici.

Les seves pàgines estan amarades d’una ironia subtil i d’uns àgils i brillants diàlegs. Personalment he gaudit, sobretot, del tractament psicològic al qual sotmet l’escriptor els personatges. Tot un art de seducció no només dirigit al jurat sinó al lector, que inevitablement, li semblarà escoltar la veu d’un James Stwart esplèndid. Un personatge que si no existís, l’escriurien perquè ell l’interpretés. 



Sense avançar-ne res, la tensió narrativa de la novel·la rau més a esbrinar com acabarà tot plegat que realment a saber si l’acusat es mereix el veredicte de culpable o innocent. En les seves pàgines es destil·la una justícia poètica envers una altra no tan perfecta, que ens deixarà prou satisfets.


Aquí us deixo l’enllaç per a qui vulgui passar una bona tarda de diumenge revisant aquest clàssic del cinema negre nord-americà.


4/11/2017

L’home que sabia massa, d’Alfred Hitchcock


En blanc i negre

Vint-i-dos anys després, al 1956, Hitchcok filma un remake d’una pel·lícula seva: L’home que sabia massa, títol traduït quan va ser doblada al català, de l’original The man who knew too much. Coproduïda amb la Paramount, la pel·lícula aplega els actors James Stewart i Doris Day per a interpretar un matrimoni nord-americà que es veu implicat en una trama d’espionatge internacional. 



Si la primera versió va ser rodada a Anglaterra (1934 era una data en què el panorama feia cavil·lar sobre una segona guerra mundial i la trama era una història d’espionatge entre agents alemanys i anglesos), la segona versió va ser contextualitzada a Marràqueix i encaixava més amb la política de la Guerra Freda.

El matrimoni Mc Kenna presencia un assassinat. Un agent secret rep una punyalada a l’esquena. A partir d’aquesta mort, la intriga i el suspens s’apoderaran de la vida d’aquest matrimoni i fins i tot de la del seu fill.



Hitchcock recrea una atmosfera asfixiant aprofitant l’entorn angost de la Medina. Qualsevol que hagi estat a Marràqueix recordarà la plaça Djemaa-el-Fna (per cert, aquí podreu veure el cameo rigorós d’en Hitchcock). Jo tinc uns records contraposats del meu viatge a la ciutat, perquè no ens va resultar gens fàcil sortir del centre, per dir-ho d’alguna manera. Vam estar vora una hora llarga voltant pel soc, amb aquella calor i tothom convidant-nos a comprar fanals, teteres i coixins d’olorosa pell. Em vaig marejar! Tots els carrers ens semblaven els mateixos, sortosament al final vam veure la plaça: la nostra salvació.



Una de les coses que més m’agraden d’Alfred Hitchcock és que recorre a un tema molt utilitzat per ell: perfila personatges amb unes vides aparentment dins de la “normalitat”, els extreu del confort de la seva quotidianitat i els exposa a unes situacions perilloses. L’home que sabia massa juga amb pistes enganyoses, girs inesperats i falses aparences. Tots aquests recursos s’hi conjuguen amb una favorable disposició per al suspens.




Com a les altres ressenyes del director que he publicat: The birds i Marnie, sempre m’agrada comentar alguna anècdota del rodatge. És ben sabut que la relació d’en Hitchcock amb les dones tenia un vessant, diguem-ne, patològic. El va patir molt Tippi  Hedren i tot i que Doris Day no va ser víctima de cap assetjament, sí va manifestar que en un moment determinat volia deixar el rodatge. La relació que mantenia amb el director va ser força conflictiva. Day se sentia incapaç de continuar gravant, ja que cada cop que s’acabava l’escena, Hitchcock no li dirigia la paraula. Quan va anar al seu despatx a dir-l’hi, el director es va quedar consternat: no li deia res perquè estava satisfet amb la seva actuació. Ho va justificar tot reconeixent-se ser “una persona espantada de la vida, del fracàs i de les relacions”. *
No debades, tots recordarem les famoses declaracions d’un incommensurable Stewart, que aconsellava als companys fer tot el que digués el director, ja que era un expert, perquè el rodatge fluís sense cap entrebanc.

“Hitchcock acostuma a queixar-se d’haver de deixar que els actors parlin en les pel·lícules. Sempre que tenia oportunitat, li agradava eliminar el diàleg. Per a ell, el fet visual és l’element més important del film.”
James Stewart

___________
* Declaracions extretes de: Cristóbal, R. (2005). The Hitchcock Collection. UEUniversal Pictures Iberia, S.L