Joc d'identitats, de Jordi Tiñena

Llibres del Delicte

241 pàgines

Avui us porto el darrer llibre que va escriure Jordi Tiñena. Encara afectats per la notícia de la seva mort, llegim aquesta novel·la com si fos un llegat. Serà qüestió també d'anar descobrint les altres dotze novel·les, entre altres treballs acadèmics, de les quals només he llegit una. I és que Tiñena captiva per la manera com escrivia. El seu estil és curós i alhora fluid. El lector pot copsar el seu domini absolut en totes les pàgines de l'obra, tant en l'estructura com en la trama. 

Encara recordo quan vam compartir una taula rodona al festival de novel·la negra Vilassar de Noir i explicava, entre les rialles de tothom, assistents i companys de taula, com organitzava les novel·les amb notes. Recordo els seus ulls blaus i aquella pell fina del rostre, gairebé trencadissa. És un record que me l'enduré per sempre amb mi.

Joc d'identitats és un repte, és una proposta de joc que l'autor ens ofereix. Nosaltres triarem entrar-hi o no perquè del que es tracta és d'això, de triar voler jugar a una lectura activa i atenta. Veureu, una de les màximes que t'ensenyen en qualsevol curs d'escriptura creativa és a evitar escriure textos encriptats on el lector està més pendent de saber qui és el narrador que del que realment vol narrar la història. És un recurs, a més de rebregat, que mareja el lector i que més que aportar intriga (que m'imagino que és l'objectiu de l'escriptor en utilitzar-lo) el fa desistir de la lectura. Doncs, bé, jo crec que és aquí on rau la mestria de Tiñena en gestar aquest llibre, que malgrat que el títol ja és tota una declaració d'intencions, ens proposa jugar a descobrir les veritables identitats dels personatges (alguns parlaran en primera persona), i que com us podeu imaginar no són les que d'un inici aparenten.

No serà gens complicat, l'autor dosifica al lector unes pistes en forma d'atributs amb què reconeixerem perfectament qui ens està parlant: un coix, un asmàtic, un calb... De sobte, el sotsinspector Vidal es veu implicat en la resolució d'una mort i l'enigma que encercla una fotografia que li fan arribar i en la qual poden relacionar-se tots ells. I si només amb una investigació no arribéssim a port?

Tiñena va idear un joc amb el lector, en el qual li avança informació del passat d'alguns d'aquests personatges. Per fer-ho es valdrà d'una estructura paral·lela, un joc metaliterari que anirà marcant el destí de l'assassí. Però qui controla aquest relat que sentencia certes morts, algunes abans de ser descobertes?

Joc d'identitats, és el segon cas, ben original, del sotsinspector Vidal i el caporal Veneciana, parella investigadora que l'autor ja ens va presentar a La mort sense ningú (Llibres del Delicte, 2016). Si voleu llegir-ne la ressenya, cliqueu aquí. Totes dues novel·les són ideals per a l'estiu, ja que la mar i els iols hi són presents, aficions que també compartia l'autor. Novel·la negra refrescant i d'una qualitat indiscutible de la mà de Jordi Tiñena. El trobarem a faltar molt.

En clau de negre se'n va de vacances. Aquesta és la darrera lectura que compartim amb vosaltres abans de setembre. Podeu remenar les ressenyes que hem anat penjant enguany i triar la novel·la que més us agradi perquè us acompanyi allà on decidiu passar aquest estiu: a casa descansant dels turistes o, tant és, fent de turistes!: a la platja o a la muntanya o viatjant per ciutats cosmopolites, omplint les terrasses amb un bon llibre a les mans. Segur que la seva companyia millorarà els plans arreu on decidiu anar. Així que amb aquesta bona lectura que us hem portat avui, des d'En clau de negre ens acomiadem, desitjant-vos un bon estiu ple de salut, llibres i relaxació! Tornarem al setembre.

Bones vacances!

Assassins del Camp, de DIVERSOS AUTORS

Llibres del Delicte

Coordinació i Pròleg de Margarida Aritzeta

272 pàgines

Ja tenim aquí la nova antologia de l'editorial Llibres del Delicte que va recorrent el país, convidant els escriptors amb algun vincle al territori —hi són nascuts o hi viuen o hi havien viscut— a assassinar, alguns sense pietat. La iniciativa va ser de l’escriptora Ramona Solé i amb ella i els seus companys de Ponent va començar, ja podríem dir, la sèrie d’antologies territorials.

Ara, a les terres del Camp, quinze autors coordinats i prologats per l’autora Margarida Aritzeta s'han avingut a “afegir-se a l’aquelarre” —paraules de la mestra— i matar a tort i a dret. 

La coberta, com ja ens té acostumats l’editorial, és magnífica, però en aquest cas s’hi afegeix la mirada artística de l’escriptor i fotògraf Xulio Ricardo Trigo. Un carrer llòbrec d’algun indret del Camp de Tarragona ens proposa seguir un individu solitari. Una víctima o un assassí? 

El que més destaca d’aquest recull és l’alta qualitat literària en gairebé tot el seu conjunt. No debades, el conforma noms amb una llarga carrera com a escriptors. Anys dedicats a l’ofici, un saber fer que es percep tant en el domini de la lingüística, de les descripcions, com en la manera prescriptiva d’utilitzar-la. Un goig per als sentits, que tant ens permet gaudir d’un paisatge idíl·lic —la flor i la fauna autòctones de les terres tarragonines— com del crim més descarnat que ens podem imaginar.

Fotografia: @NovaConca
Presentació d'Assassins del Camp al Festival Internacional de Novel·la Criminal en Català de l'Espluga de Francolí

Per ordre d'aparició, hi trobareu:

La por blanca, del nostre estimat i recentment desaparegut Jordi Tiñena, un relat procedural però alhora ben negre que ens parla de la justícia moral.

Roses de plàstic, d’Olga Xirinacs. Un bell text històric que rescata la memòria de les misèries humanes en temps de guerra.

A deshores, de Tecla Martorell, s’endinsa amb una veu assassina en l’assetjament escolar, el linxament i la venjança.

Somieg, de Maria Lluïsa Amorós ens parla, mitjançant una amalgama d'estructura i d'analepsi,  dels trastorns mentals.

"Em" estat nosaltres qui "em" fet això, de Jordi Folck. Un divertit exercici, una disbauxa dels desitjos més foscos, una bogeria no gaire transitòria.

El buit de la mort, de Jordi Ledesma. Text neguitós que aborda les dues cares de la mateixa moneda: la crueltat humana i la incapacitat de sobreviure-li.

El saxòfon, de Moisés Peñalver. Original proposta musicada i sobrenatural.

Ni vius ni morts, de Salvador Balcells. Un relat que destil·la humor negre, irònic, surrealista i amb algun fantasma piròman.

Pecats de policia, d’Àngel O. Brunet. Morts a dojo recopilats amb veus teatrals.

Testimoni d’un crim, de Joan Cavallé. Trobarem una bona crítica social del franquisme i de la repressió.

La casa de la boira, de Francesc Valls-Calçada. Relat escrit d’una manera desimbolta i que arrenca al pur estil Christie i Els deu negrets.

Encara ens queda el Blues, de Ferran Gerhard. Un intent metaliterari de “passar-li el mort a l’altre”.

Fecundació, de Lurdes Malgrat. Una crítica a l’Estat que fecunda l’odi per a mantenir-se al poder. Odi, mentides i repulsió.

Totes les veus que m’acompanyen, de Rosa Pagès. Una esfereïdora crítica a les farmacèutiques.

Mala sang, de Margarida Aritzeta. Destapa l’entramat d’una xarxa d’explotació laboral. Una història de polígon i de crítica social ben actual.

Segon aniversari d'EN CLAU DE NEGRE

Avui celebrem el segon aniversari d’En clau de negre. Ha estat un any irregular quant a les publicacions d’entrades perquè l’encetava amb l’elaboració de l’assaig L’educació social en la vida i obra de José Saramago —treball de final de grau de la carrera—, la promoció del llibre A la seva pell i l’escriptura d’un altre assaig que aviat s’editarà.

Enguany hem renovat la imatge del blog i hem introduït un nou apartat, Va d'autors, en què diferents escriptors responen el qüestionari literari, que ja haureu llegit, amb la intenció d’apropar-nos als seus hàbits d’escriptura. També hem incrementat el nombre de ressenyes tot i que la pauta segueix essent la mateixa: parlar només dels llibres que ens han agradat. Malgrat que a vegades per manca de temps no hi siguin tots els que voldríem, la intenció és anar incrementant-los i en definitiva dinamitzar l’activitat del blog. Podem avançar que la secció Un cop de mà! aviat s'acomiadarà. És una de les més visitades, per tant, el darrer dia publicarem l’enllaç directe perquè hi pugueu accedir autònomament. 

Us deixo amb les deu entrades més visitades de l’any  i us encoratjo a subscriure-us i participar-hi, tot desitjant que en gaudiu. Visca la negror!

La mort sensé ningú, de Jordi Tiñena

Editorial Libres del Delicte

305 pàgines.

La mort sense ningú és la primera novel·la negra de Jordi Tiñena. La mort d’un ciclista al Pont del Diable de Tarragona, és el cas a investigar per la peculiar parella que conformen el mosso sotsinspector Vidal i el caporal Veciana. Els  “doble V” es debaten en consideracions sobre si es troben davant d’un accident o un assassinat. 

De la sinopsi: "L'aparició del cadàver d'un ciclista al Pont del Diable de Tarragona, amagat de manera matussera entre fulles i apartat del corriol per on circulaba, inicia la investigació del sotsinspector Vidal, que aviat descobrirà que es trata d'un mort que no plora ningú."

Tot i que es tracta d’una novel·la que aborda les perquisicions del procediment de la investigació en general, també ens ofereix memorables converses entre aquest tàndem:  l’enigmàtic Vidal li fa la rèplica a un pragmàtic caporal. Si s’ha d’anar per feina, s’hi va; ara bé,  amb classe. Perquè si d’una cosa en destaca el sotsinspector és de ser un tant estrany.  En Vidal es permet filosofar quan no hi té fil per on estirar, no debades anteriorment havia estat professor de Filosofia. Sempre polit, propietari d’un iol i d’un apartament amb vistes a la mar, sibarita dels que cuinen i dels que mengen, amb prou diners com per a fer inversions i amb un gust musical exquisit. On és el parany? Esperem noves entregues, segur que amb aquest perfil de perfecció hi ha alguna cosa soterrada. El text, com a bona novel·la negra, recala en un realisme social que resta surant en paisatges d’activitats industrials i d’una certa pàtina decadent. Com podeu imaginar, el greuge comparatiu entre l’entorn del sotsinspector i el context, o fins i tot la realitat del caporal Veciana que ha de vigilar els excessos per arribar a final de mes, és evident.

Les singulars converses del tàndem “doble V” interrompen el ritme de la narració de la investigació  —val a dir que l’estil impecable de Jordi Tiñena l’hi permet, ja que la lectura flueix sense cap dificultat— i permeten aprofundir en aquesta tensa relació. 

De la solapa del libre: "Jordi Tiñena va donar-se a conèixer en guanyar el Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira 1994 amb Un dia en la vida d'Ishak Butmic. Des de llavors ha publicat una desena de novel·les, entre elles El mercant (2005), Peix de gat (2011) i El gos suïcida (2012). Ha publicat també adaptations de clàssics catalans com Tirant lo Blanc, Curial i Güelfa, El llibre de les dones i Lo somni, entre altres."

El tret de sortida de la trama, discernir entre una mort accidental o un assassinat, s’entregira en subtrames policials  —robatoris, pallisses, desaparicions, sospitosos— i històries familiars amb uns personatges molt perfilats. Cadascú aportarà el seu petit dilema: el seu germà bessó, el cosí, la parella o el passat familiar present en la memòria dels tiets. M’ha agradat molt comprovar com en un punt àlgid de la lectura, totes dues hi conflueixen. Però encara m’ha agradat més entreveure algun dubte o insinuació que apunta maneres perquè en sigui desvetllat en el pròxim volum.