La barrera, de Jordi de Manuel

Editorial Alrevés. Col·lecció crims.cat

184 pàgines

  

Ens trobem davant d’un text anomenat genuïnament police procedural, etiqueta coneguda aquí per procedimental, que  l'escriptor Jordi de Manuel ha conreat prolíficament amb la saga de l’inspector Marc Sergiot. Mentre esperem el desè lliurament amb què l’autor ha manifestat cloure-la i acomiadar-se'n, La barrera apunta maneres per obrir una nova saga dins l’univers De Manuel, tal com ell mateix insinua en la Nota d’autor. 

Aquest llibre el protagonitza una parella de policies que ja havien aparegut en dos llibres anteriors: Mans lliures, publicat l’any 2009 i La mort del corredor de fons, l’any 2012. Malgrat que la caporal Lídia Sánchez i l’agent Pau Ribó duen a terme la investigació de l’operació coneguda com a Amnèsia, el fet és que la trama és la veritable protagonista. Així, no ens trobem davant d’un llibre de personatges, sinó d’una novel·la de fort ritme, capítols curts, diàlegs lleugers i estil diferent dels que l'autor ens té acostumats als seguidors de la seva obra. 

*De la solapa del llibre: Jordi de Manuel (Barcelona, 1962) és doctor en Biologia i professor. Ha publicat reculls de contes i relats, així com diverses novel·les per a adults, infants i joves. És creador de la saga de novel·les i narracions de l’inspector Marc Sergiot. Tres somnis blaus (2000, premi Valldaura), Celts taronges (2001, premi Ciutat de Mollerussa), Cabells porpres (2003, premi Pere Calders), L’olor de la pluja (2006), El raptor de gnoms (2007), Mans lliures (2009, Premi Ictineu 2010), La mort del corredor de fons (2013), Mans negres (2017) i Foc verd (2016), publicada a la col·lecció crims.cat.

Un dels punts forts de la novel·la és l’ambientació tant per la seva tria, al Port Fòrum de Barcelona, com per la manera exquisida de descriure-la. Per tradició literària i negra, els ports (així com les àrees de servei o els polígons industrials) són espais comuns dins el gènere negre. No debades la BCNegra d’enguany —on té presència destacada Jordi de Manuel— ha triat els ports com a eix vertebrador de tot el festival. 

La calor insuportable, la suor incidiran en un dels personatges que més frapen: en Gaspar Garín. El noi, de tarannà gris i acomplexat, tindrà l’oportunitat de la seva vida per demostrar que és "algú" i que pot prendre decisions per si mateix sense importar-li les conseqüències. 

Esperem, doncs, en candeletes poder conèixer en profunditat aquest nou tàndem policial. Mentrestant, podeu llegir les ressenyes de diferents llibres de l'autor que En clau de negre ha publicat escrivint el seu nom al cercador d'aquest blog. Bon diumenge, negreferits!

Entrevista a Jordi Manuel

Avui respon al qüestionari literari un escriptor a qui admiro. Jordi de Manuel és, a més de professor i Doctor en Biologia, un escriptor prolífic i la seva obra ha estat reconeguda per nombrosos premis. Ha publicat llibres per al públic infantil i juvenil i també per a adults. Destaca per la seva manera tan particular de fusionar diferents gèneres com el negre i la ciència-ficció amb tocs futuristes i distòpics. Tot just acaba de publicar el llibre Mans negres, un nou lliurament, en forma de contes, de la nissaga de l'ínclit i entranyable inspector Marc Sergiot. Podeu llegir les ressenyes que vaig escriure d'alguns dels seus llibres: Foc verd, L'olor de la pluja Cels taronges, Tres somnis blaus

1- Quan vas començar a escriure?

Escriure és una cursa de fons. És un ofici, com molts altres, que s’aprèn amb els anys. Aprens llegint, escrivint molt, reflexionant sobre les equivocacions. Vaig començar a publicar literatura el 1998, però abans ja havia escrit força i publicat en altres formats no literaris.

2- Quan vas pensar que volies publicar?

Sempre he reconegut que el meu “laboratori” d’escriptura van ser les aules, com a professor. Quan vaig veure que el que escrivia interessava a molts estudiants, que em demanaven més, vaig veure clar que havia de publicar. Vaig tenir sort en guanyar premis els primers anys, la qual cosa em va donar visibilitat i prestigi. 

3- En quin moment del dia escrius?

Sóc bàsicament nocturn. Si em guanyés la vida amb aquest ofici, ho faria al matí, a la tarda i a la nit, segur. He de dir, però. Que jo també “escric” quan no tinc el teclat davant: xuclo situacions, imatges, converses, notícies... fins i tot somnis. L’escriptor ha de ser com una esponja que s’impregna de l’entorn: la literatura neix, en el meu cas, amb aquestes matèries primeres.

4- Com organitzes l’escriptura d’un llibre?

És complicat d’explicar, perquè cada llibre és diferent. Jo sempre tinc l’inici i el final. Els escric. El més fascinant és omplir tot el que hi ha entremig. La recerca que has de fer, com estructures la trama, com construeixes els personatges. Jo no he anat mai a cap escola ni taller d’escriptura, ni he estudiat teoria literària, i em sap greu perquè potser seria més bon escriptor. He hagut d’aprendre l’ofici tot sol. Llegint molt, escrivint moltíssim. Equivocant-me.

 

5- Un autor referent?

No sóc conscient de tenir cap autor de referència. Llegeixo molt i variat. Si hem de parlar de literatura policíaca, de gènere negre. Hi ha molts autors que m’agraden. Quan vaig descobrir Andrea Camilleri i, més tard, Arnaldur Indridason, em van agradar perquè em vaig adonar que ells feien des d’un altre context i amb un altre estil una narrativa amb punts comuns amb la meva, amb sagues de personatge (Montalbano i Svenson) que tenien alguna semblança amb el meu (Marc Sergiot). 

6- Quin llibre recomanaries?

Recomanaria tants llibres, tants... Fa poc he acabat la darrera novel·la de Martí Domínguez, “La sega”,  té pinzellades de literatura negra i m’ha agradat, com gairebé tot el que ha escrit aquest autor.

7- Estàs treballant en un nou projecte?

Estic treballant en molts projectes alhora, de fet m’agrada fer-ho així. Tinc tres novel·les en marxa. Aquest 2017 publicaré contes que he escrit fa temps: un recull de 7 contes policíacs, “Mans negres”, amb el meu inspector Marc Sergiot, i dos relats en llibres col·lectius amb altres autors, entre els quals hi ha el meu primer relat de terror: “Hostes” . Si tinc sort publicaré un recull de relats de ciència-ficció. Hi ha milers de lectors potencials de narracions breus, i jo em trobo molt còmode en la distància curta, però el format breu és exigent amb el lector i no acaba de tenir sortida en la nostra literatura. Els editors tremolen quan publiquen contes, perquè saben que és difícil vendre’ls. Haurien de perdre aquesta por i convèncer als lectors que la narrativa breu els pot fer gaudir tant o més que la novel·la. 

8- Un desig per al futur.

Sé que és difícil, però el meu desig literari és que en la propera dècada que arriba la narrativa de gènere es normalitzi en la nostra llengua La narrativa criminal o la ciència-ficció són presents en la literatura escrita en altres llengües del món i la catalana no hauria de ser una excepció.

Foc verd, de Jordi de Manuel

Editorial Alrevés
Col·lecció crims.cat

De la solapa del llibre: Jordi de Manuel (Barcelona, 1962) és professor de Ciències. Ha publicat reculls de contes i relats, així com diverses novel·les per a adults, infants i joves.
Foc verd continua el cicle de novel·les començat amb noms de colors protagonitzat per l'inspector Marc Sergiot: Tres somnis blaus (2000, premi Valldaura), Cels taronges (2001, premi Ciutat de Mollerussa), Cabells porpres (2003, premi Pere Calders), L'olor de la pluja (2006), El raptor de gnoms (2007), Mans lliures (2009, premi Ictineu 2010) i La mort del corredor de fons (2013). 

Jordi de Manuel ho ha tornat a fer. M'ha segrestat durant dos dies, els que he trigat a endrapar la seva nova novel·la Foc verd. N'he llegit cinc, dels vuit publicats de la nissaga de l'inspector Marc Sergiot i tots m'han agradat. Aquí teniu els enllaços dels petits comentaris que vaig fer, llavors, al blog: Tres somnis blaus, Cels taronges i L'olor de la pluja.  

He de dir que tinc una estranya relació amb el moment en què jo llegeixo un dels seus llibres i els anys en què estan ambientats. Em va passar amb el primer; vaig coincidir gairebé en el mes i, del tot, en l'any. En la resta s'han donat una sèrie de circumstàncies similars. 

Foc verd està pensat en el passat en un temps futur i publicat més tard que el futur pensat, per tant es converteix en passat en el moment que el llegeix el lector, concretament deu anys enrere, l'any 2006. Sembla un joc de paraules, però és precisament el joc que l'autor proposa al lector: un trencament de la cronologia de les publicacions i una especulació sobre els esdeveniments del futur, des de l'any 1999 fins al 2017, amb un gran encert predictiu. 
Tot i així, les novel·les es poden llegir independentment, només els més avesats a la totalitat de les obres descobriran petites referències intertextuals, tant a escenes com a personatges, tot un regal.

A Foc verd, l'autor fa viatjar l'inspector a Galícia, per vacances. Us he de dir que quan vaig visitar, per primer i de moment únic cop, Galícia faltaven tres mesos per l'any 2006 —són aquelles casualitats que m'acompanyen en l'univers Sergiot. No sabeu com he gaudit evocant aquell viatge amb la descripció de les aldees gallegues i amb la ruta de la Costa da Morte. L'estil tan subtil de l'autor, amb què ja ens tenia acostumats, s'afina encara més. Semblava que sentia el purín, que dirien els gallecs, dels camps. Quasi veia les hortènsies blaves i blanques dels marges de les carreteres, salpebrades de pazos llunyans i hórreos, entre la besllum dels boscos i l'ombra dels eucaliptus. 
També he gaudit molt amb l'analepsi de paràgrafs intercalats. Normalment, l'autor sol emprar-ne per a definir l'estructura del llibre i el decurs de la investigació. Aquí ens dóna encara més informació, fins i tot, de les relacions més íntimes que manté en Sergiot amb els amics i amb la família.

No parlaré de la trama i molt menys del tema central. Us espatllaria la lectura. Només puc dir que és un tema original, gairebé, no tractat en la novel·la negra d'arreu. Potser us en puc fer cinc cèntims, d'alguns dels temes que tracta el text, avançats en la primera presentació de la novel·la, a la llibreria Nollegiu el passat dissabte, i a càrrec d'Anna Maria Villalonga. La Mestra negrota interpreta simbòlicament el viatge amb un d'interior del protagonista, en què "vehicula les seves reflexions, les seves pulsions, fins a qüestionar-se qui som. El món intern dels personatges es converteix en universal".

Anna Maria Villalonga i Jordi de Manuel a la presentació de Foc Verd.
12 de març, Llibreria Nollegiu.

Foc verd és la novel·la que més m'ha agradat, tot i que pensava que havia estat L'olor de la pluja. Per tant us la recomano molt, sabent que encara en faltaran una o dues més perquè Jordi de Manuel doni per acabada la nissaga.

Totes les obres de la nissaga de l'inspector Marc Sergiot,
a la presentació de Foc Verd, a Dòria Llibres.

Ressenya L'olor de la pluja

Jordi de Manuel

RBA La Magrana, 2016

Ja fa gairebé un any que vaig descobrir l’autor llegint un article que signava Anna Maria Villalonga, en la revista de filologia Ítaca, publicada per la Universitat d’Alacant. D’ençà, que vaig decidir incorporar-lo a les meves lectures. Vaig fer dues ressenyes —que podeu llegir aquí: Tres somnis blaus i Cels taronges— en què destacava el seu estil elegant. A L’olor de la pluja, potser per tractar-se d’una obra més extensa, és on he pogut refermar aquesta opinió. Jordi de Manuel és capaç d’escriure des de la distinció, tot respectant la versemblança del llenguatge d'uns personatges exposats a situacions desesperades. Tots hem llegit obres en què els diàlegs acusen l’estil del narrador o, a parer meu pitjor, en què la veu narrativa es contagia d’un to col·loquial no controlat; és ben difícil mantenir aquesta frontera sense caure en cap mena d’afectació.

El llibre té l’escenari principal a Barcelona, concretament els esdeveniments se situen l’any 2017, i té tres eixos narratius que l’autor inicialment diferencia amb els títols dels capítols. No serà fins al capítol 20 (el llibre en té 44) que ens desvetllarà els punts de connexió entre tots trets per fer-nos enfilar en la història d’uns fugitius de la sequera, entre dunes blanques, a cops de sort.

La novel·la, escrita al llarg dels anys 90, ens presenta una societat envellida on prima el neohigienisme entre la diagnosi prenatal i el control social amb la identificació de persones seropositives. Amb una sequera extrema, que persisteix més de dos anys, els ciutadans intenten sobreviure en una ciutat on els recursos manquegen. Sense vegetació i sense ramaderia els productes transgènics van reblint la vida, alhora, que la malmeten.

Així, ens endinsem en el fabulós món futurista que ens proposa l’autor —no oblidem: vint anys enrere— entre pisos domòtics, ordinadors quàntics, aerotaxis, llibres de paper electrònic, document d’identitat i empremtes genètiques, cotxes cargol, places de toros convertides en centres comercials o, fins i tot, carnet d’identitat català, amb República inclosa.

Llegida aquesta obra l’any 2016, que hom podria catalogar-la en novel·la negra i ciència-ficció, ens adonem  que de ficció en té poca: recordem la sequera del 2008 o els darrers esdeveniments polítics al nostre país, per no entrar en tecnicismes com el vigent protocol del sistema SAVRY, que troba la seva justificació ètica en la prevenció. Es podria dir que l’autor les encerta totes (qui sap si les que falten no succeiran en un futur immediat), si obviéssim el tancament de la prestigiosa llibreria especialitzada en novel·la negra de la Barceloneta.

“Una història on l’amor, la gelosia, l’ambició i la ciència juguen un paper decisiu” ens avança la sinopsi de la contracoberta, però també una trama plena d’incògnites i desaparicions, amarada de referències matemàtiques —entre fractals i la Teoria del caos—, perfectament desenllaçada per l'inspector Marc Sergiot.

L’obra de Jordi de Manuel ja té un racó —potser caldria que en fos més gran, atès al seu vessant prolífic: 27 llibres— a la meva biblioteca però, si voleu un consell, compreu el pròxim llibre que publiqui (a banda d’aquest), perquè com ell bé diu: els llibres també són assassinats. 

Desconec quina serà la propera parada, a Cabells porpres no em vaig poder aturar; el que sé segur és que n'hi haurà una altra.

“Una prestatgeria és com el disc dur d’un ordinador, sempre s’acaba per omplir.”

                               L’olor de la pluja. Jordi de Manuel.

Ressenya publicada a la revista Valors, 
al número de març: