Una bala con mi nombre, de Susana Rodríguez Lezaun

Harper Collins

300 pàgines

Us he de dir que feia temps que no em divertia tant amb un llibre. I no és perquè sigui precisament un text que destil·li humor, sinó pel plantejament i el to que ha escollit l’autora, Susana Rodríguez Lezaun. 

El llibre fa honor al seu títol, àgil, ràpid com una bala, d’aquells que es llegeixen amb ganes, que desitges tenir un moment per continuar la lectura si no te l’has polit abans en un parell de dies. 

Una publicació que apunta a best-seller i que, a diferència d’altres casos en què aquesta etiqueta respon més a estratègies de màrqueting que a conceptes literaris, s’ho mereix: el llibre és rodó. Personatges ben treballats, trama ben trenada i ben escrit, amb un estil depurat, lluny de paràgrafs rocambolescos innecessaris. 

Rodríguez Lezaun ha aconseguit esborrar el narrador del text; un dels trets, que en casos com els thrillers, més  s'hi escau. I ho fa d’una manera admirable. El lector va llegint i, malgrat que la fatalitat és evident, el narrador no l’anticipa, no fa judicis de valor, només es limita a explicar el que per a tothom és obvi, però que la ceguesa de la protagonista no li permet veure.

Perquè aquest és un altre dels punts forts del llibre, l'autora  crea un personatge entranyable amb el qual empatitzem des de les primeres pàgines i, des d’aleshores, ens és igual si després esdevindrà un personatge més de Tarantino, l’estimem i només volem que se’n surti, al preu que sigui. Perquè la versemblança que es gasta Rodríguez Lezaun és la quotidianitat, la senzillesa amb què descriu les escenes així com els anhels i els pensaments de la protagonista. Ella és Zoe Bennett, una restauradora d’obres d’art que treballa al Museu de Belles Arts de Boston i que es veu embolicada en un robatori de joies. I és que el passat sempre torna quan hem deixat una porta oberta. Potser qui ve a tancar-la no és la persona més indicada.

Perquè, qui no s’ha penjat mai (més apropiat que enamorat) d’un canalla?

Si a sobre el final ens deixa més que satisfets, després de la bogeria, de la sang i el fetge, ens trobem davant d’un llibre del tot recomanable. Un d’aquells que va més enllà de l’etiqueta de thriller trepidant o de best-seller (l’hi desitjo molt a l’autora) perquè les supera.

 

Fotografia @María Cantero
*De la solapa: "Susana Rodríguez Lezaun (Pamplona, 1967) es periodista, licenciada en Ciencias de la Información por la Universidad del País Vasco. Ha trabajado en varios medios de comunicación a lo largo de su carrera hasta que, en el año 2015, publicó su primera y exitosísima novela, Sin retorno, un thriller ambientado en Navarra al que siguieron Deudas del frío (2017) y Te veré esta noche (2018). Es, además, correctora y editora de manuscritos originales y traducciones, trabajo que, junto con la creación literaria, han hecho posible que dedique su vida a los libros."

Temps de rates, de Marc Moreno

RBA. La Magrana.

266 pàgines.

El passat mes de gener, els mitjans de comunicació i les Xarxes ens sorprenien amb la notícia de l’obra guanyadora del VIII Premi Crims de Tinta: Temps de rates. Amb aquest darrer títol, l’escriptor Marc Moreno aferma un estil amb què ens va colpir en la novel·la Contra l’aparador (podeu llegir-ne la ressenya aquí). Contextualitzada en el mateix barri de La Verneda, l’autor incideix i subratlla la realitat dels veïns del barri perifèric de Barcelona, encara que podria tractar-se de qualsevol altre, a qualsevol altra gran ciutat.

Ens trobem davant d’una obra ben treballada en tota la seva expressió. Temps de rates parteix d’un macguffin (en termes hitchcockians) com és una motxilla plena de vuit quilos de coca. Realment, el contingut bé podria haver estat substituït  per qualsevol altre remei per a unes vides precàries i exemptes de recursos, per exemple una motxilla ben farcida de diners. Aquesta motxilla, aquest element que anirà apareixent i desapareixent durant els capítols, és el detonant d'una concatenació d'escenes de violència i és una excusa per posar en conflicte els personatges d'aquesta novel·la negra, amb ritme de thriller. L’objecte cobejat es presenta com la solució d’unes vides que a priori hom podria considerar condicionades i avesades al fracàs per l’entorn i per la duresa de la seva existència.

Un dels encerts de la novel·la és la veu narrativa perquè —i sense voler descobrir-ne res— pertany a un dels protagonistes que s’expressarà amb el mateix argot que la resta de personatges empren en els diàlegs que hi apareixen. Aquesta elecció no només agilitzarà la trama, plena d’acció plasmada en diàlegs sarcàstics, sinó també la seva lectura, ja que no trencarà l’estil, tot el contrari, submergirà el lector en la vida derrotada dels veïns d’un barri, també derrotat. Tot flueix, ni que sigui per les clavegueres de la ciutat.

M’ha interessat la mirada de l’autor, no exempta d’un cert determinisme, quant a la possibilitat d’un reeiximent de la vida dels veïns d’un barri com La Verneda. És difícil parlar d’una novel·la negra sense anticipar el final i com això no ho faig (ni ho faré mai), només en puc dir que d’aquesta dissensió, en Marc Moreno se’n surt molt bé.

 

De la solapa del llibre: "Marc Moreno (Barcelona, 1977) és periodista, editor i escriptor de novel·la negra. Com a periodista ha escrit amb regularidat a diaris com La Vanguardia i el desaparegut Público, i a revistes com Lonely Planet Magazine o Psicologies, a més d'haver portat durant tres anys la revista Evasión i escriure guies Lonely Planet. Com a editor dirigeix l'editorial especializada en novel·la negra en català Llibres del Delicte. Com a escriptor ha publicat Cabdills (2011), Independència d'interessos (2013), El silenci dels pactes (2014) i Contra l'aparador (2015), a més de La reina de diamants (2014), escrita juntament amb Sebastià Bennasar, Lluís Llort i Salvador Macip.

L’atmosfera a Temps de rates s’aconsegueix sense gaires descripcions, més aviat amb una descàrrega sense pietat d’escenes esfereïdores. Un altre dels reptes que planteja la novel·la és com produir tanta acció en un escenari tan reduït com pot ser un bar greixós, un parell de pisos de blocs atrotinats i un parc d’una plaça. 

Temps de rates no és una novel·la amable, no ho pretén ser. És una novel·la dura i violenta i és en aquest darrer qualificatiu que hi trobem totes les manifestacions de les diferents accepcions. El realisme de les escenes de violència masclista fa mal, n’hi ha realment de crues que arriben a angoixar. Però a banda de la violència explícita, n’he trobat una altra encara més interessant. És la violència estructural de la societat, que s’hi vaneja, que deixa immòbils a qualsevol que la pugui percebre, perquè “total, no hi tenim res a pelar”. Somnis truncats abans de ser-ne pensats.

El contrapunt i l’esquerda per on ens permetrà respirar Marc Moreno se’n diu "Mentens", personatge que recorda entranyablement als ínclits Cruyff i Reixach de Contra l’aparador, però dut a l’extrem i al qual no podrem deixar d’odiar, alhora, per bocamoll.

A Temps de rates, tots els apel·latius típics d’un thriller l’hi escauen: girs inesperats a ritme vibrant amb un únic objectiu i que el seu autor no es cansa de repetir a totes les entrevistes que li fan: “volia descriure la realitat de la Barcelona que no surt a les guies turístiques de la ciutat.”