El fals thriller del carrer d'en Roig, d'Anna Lleonart

Índex Edita
304 pàgines

He aprofitat algun dia lliure que m’oferien les festes de Nadal per acabar de llegir la novel·la publicada per la joveníssima editorial Índex Edita. El projecte editorial va néixer amb l’anterior publicació del llibre El cuaderno de Coyoacán (2017), també de la mateixa autora. En paraules dels editors, vinculats a la Llibreria Índex de Vilassar de Mar, “la intenció d’aquesta iniciativa cultural és donar sortida a autors de la comarca i distribuir-los també en l’entorn del Maresme, sempre seguint un criteri de qualitat i singularitat”. A banda dels citats llibres de l’Anna Lleonart, també han publicat el títol La vida que ens hem perdut, de l’autor Nacho Chaparro.

El fals thriller del carrer d’en Roig és un llibre ple d’ironia del qual destaca, d’una banda, la diversió que proporciona al lector i, d’una altra, la descripció de la vila de Vilassar de Mar. D'inici, m'agradaria remarcar l'acurada edició que es fa palesa tant en el disseny com en les pàgines de cortesia, el gruix i el gramatge del paper i la mida de la lletra.

L’argument —que no té intenció de ser sofisticat i una vegada llegida la resolució s'entén la singularitat del títol— rau en la vida oficiosa del protagonista, el senyor Florenci, que amb el nom ho paga tot.

L’autora exhibeix un gran sentit de l’humor que s'encomana  mentre retrata els carrerons i els costums de la vila maresmenca. El text està escrit en primera persona, des del punt de vista d’aquest home d’edat imprecisa i de magí corcat. En Florenci és casat amb la Maria Teresa, una jutgessa molt enfeinada, i ell ha adquirit el rol de mestre de casa. Acabats d’instal·lar a la vila, en Florenci es dedica a espiar les veïnes del carrer on viu. Així, mitjançant la Dorita, la Lola i l’Elvireta, l’autora narra amb tocs grotescs carregats d’humor negre un divertit vodevil. 

L’estil és àgil, com no podria ser d’una altra manera, a estones irreverent, ple d’expressions autòctones (EN CLAU DE NEGRE és maresmenc de soca-rel) que us farà passar una bona estona. Llegir-lo és voler fer cap a Vilassar de Mar un dissabte a primera hora, esmorzar a can Juliette i acabar vermutejant a l’Espinaler. Ideal per a desconnectar de tot.

"Anna Lleonart Miró és editora i sòcia d’Índex Edita. Ha estudiat Novel·la, Llenguatge Literari i Tècniques Editorial a l’Aula de Lletres i a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i ha escrit: 1918-2018 L’Agrícola de Vilassar de MarSCCL – 100 anys d’història (Agrícola Vilassar de Mar & Índex Edita, 2018). Cuaderno de Coyoacán (Índex Edita, 2017). Finalista en la XXIX Hucha de oro amb Desde este otro lado del espejo (2001). Premi literari Nostromo amb la novel·la Mi marido, su velero y yo (Editorial Juventud, 1999). Premi prosa de ficció en català de l’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès amb el conte Tarda de braus (1999)."

*Text extret del llibre.

Aquí us deixo, per si us interessa saber-ne més, l'entrevista que li van fer a l'Anna Lleonart i a la llibretera Pepi Bruguera de la llibreria Índex a Vilassar Ràdio:

Entrevista Vilassar Ràdio

Una dolça cancó, de Leïla Slimani

Edicions Bromera
278 pàgines

Em van deixar el llibre fa temps, recomant per la Llibreria Índex de Vilassar de Mar. Ara veig que Edicions Bromera l’ha traduït al català. El vaig obrir el dia de Sant Esteve i quan va arribar el vespre ja l’havia acabat. Una dolça cançó ha estat premiada amb el premi Goncourt 2016 i és tot menys una novel·la dolça, és agra. Leïla Slimani ha construït un text dur, duríssim.

Fotografia: @Vogue

L’obra manté el suspens tot i saber des de la primera pàgina qui és l’assassina i quines són les víctimes. Perquè el tema principal és entendre com és possible que algú hagi perpetrat el més aterridor del mon: l’assassinat d’uns nens innocents. La cançó de bressol que Slimani ens xiuxiueja reflecteix d’una manera transparent la societat francesa, la burgesa de la capital i la perifèrica; de la seva necessitat viciosa i retroactiva. Ho fa d’una manera directa, de vegades, fins i tot poètica. Tracta sobre els valors educatius, l’amor, l’abnegació i l’egoisme. I també la misèria, tan arreu que fa mal. 

D’una manera nítida, gens afectada, fa una crítica sobre dues realitats. Fins a quin punt, posicionats en la comoditat, en els anhels de l’èxit, uns pares joves són capaços d’aprofitar-se d’una mainadera o d’abandonar la cura dels fills? Fins a quin punt una persona ho ha perdut tot a la seva vida i faria el que calgués per viure la vida d’uns altres? Fins i tot calibrar fer-se imprescindible per als altres i alhora prescindir d’ella mateixa. 

L’autora crea un ambient asfixiant, entre habitacions, menjador i cuina, entre pensaments obsessius. Es pot respirar la feredat que traspua. Por a la solitud o por al fracàs, tant és, cadascú enterra les seves pors com pot. O bé fuig, de l’única manera que sap, treballant fins a altes hores o somiant amb un país que sigui capaç de camuflar més ruïnes del passat: un marit que ha mort d’odi, una filla perduda, una burocràcia indolent i impertèrrita. O embogeix definitivament. 

Els capítols ens mostra una condició humana crua, poruga, racista i si no ho és, se sent la tolerància de la condescendència. “Una melangia delirant”, com a diagnòstic impassible, unes interrelacions sufocants i entre elles, un personatge sòlid, impenetrable i aterridor, la mainadera de la dolça cançó.