Carvalho. Problemas de identidad, de Carlos Zanón

Editorial Planeta

346 pàgines 

Carlos Zanón entoma el repte: desenterra l’ínclit Pepe Carvalho, malgrat les pors pròpies i les alienes. Sí, tots tenim al pensament “la otra Charo”, acèrrima lectora del detectiu. I a veure què en dirà.

He d’advertir que jo no em considero seguidora ni de Manuel Vázquez Montalbán ni del personatge. A les lleixes de la biblioteca del meu pare, els lloms dels llibres es debatien més entre clàssics i thrillers de King. I, a banda que una mateixa és deutora de la dècada en què va néixer, podríem explicar alguns pensaments bipolars heretats d'aquest fons bibliotecari.

M’agrada tant com escriu Zanón que seria capaç de llegir-me de cap a peus una novel·la seva amb protagonistes pubertos, zombies segons l’ús i sexe vampíric: ecs. Però aquesta afirmació no va en detriment de la recomanació de la lectura d’aquesta novel·la. Passeu, passeu:

Carvalho. Problemas de identidad, és un exercici metaliterari. Un personatge real, que va inspirar a l’Escriptor (MVM) —via referència periodística mediadora—, i que recupera el cognom per plantar-se davant el lector i interpel·lar-lo directament. Aquesta espiral de relatives impossibles només condueix a un propòsit: què faria Carvalho en la societat actual? D’això se’n pot dir honestedat o tenir un parell de daixonses. La resta és un deliciós homenatge.

Aquest Carvalho té trets literaris zanonians: desencantat, existencialista, iconoclasta i crític. Sobretot el reconeixerem perquè va a la recerca de no sap què. Entre diàlegs enginyosos, mantres acústics, frases que són com sentències d’en Thompson —d’aquelles que deixava anar i que, si no t’agradaven, en tenia més— l’autor retrata una societat envellida i malalta. Com el seu Pepe. 

El planter de personatges secundaris són tan tossuts com ell, que acabarà resolent fins i tot el que no té solució. Dos nous casos o dues trames paral·leles que amaguen la veritable intenció: reflectir la condició humana. I una subtrama stendhaliana, per roja i per negra, que transcorre a cavall entre la polaritat Madrid-Barcelona en temps convulsos. Coneixerem la fotografia política amb tapes d’assimilació intercultural, ball de banderes i ganes d’engegar a mar qualsevol imposició.

Un senyorpepecarvalho descregut que és l’esperança d’algunes dones desesperades i n’està fart perquè, entre altres coses, ell ja no sap què esperar. Quanta expectació. I un Biscuter maltractat amb ganes de refermar-se prostituint-se televisivament, si escau.

La novel·la fa olor mediterrània, de fumet de cranc i galera, de musclos de la Negra y Criminal. Destil·la melangia amarada d’una ironia lírica que beneeixes. I un final pirotècnic que és just i necessari. En veritat us dic: llegiu-la i gaudiu-la.

Fotografia: @Jeosm

Sobre l'autor (*de la solapa): "Carlos Zanón (1966) es poeta, novelista, guionista, articulista y crítico literario. En el ámbito narrativo es autor del libro de cuentos Marley estaba muerto (RBA, 2015) y de las novelas Nadie ama a un hombre bueno (Quadrivium, 2008, Sigueleyendo 2012), Tarde, mal y nunca (Saymon, 2009, RBA Serie Negra, 2010) —Premio Brigada a la mejor primera novela negra del año, finalista del Premio Memorial Silverio Cañada, Giallo e Del Noir (Italia) y Violeta Negra (Francia)—, No llames a casa (RBA, 2012), Premio Valencia Negra a la mejor novela del año, Yo fui Johnny Thunders (RBA) —Premio Salamanca Negra a la mejor novela del año 2014, Premio Novelpol 2015 y Premio Dashiell Hammet 2015— y Taxi (Salamandra, 2017). " 

Podeu llegir la ressenya de Taxi clicant aquí.

Gregor Samsa, de David Llorente

Autor: David Llorente
Direcció: David Llorente
Interpretació: Sherezade Aténzar i Ramón Nausía

La BCNegra d’enguany ens va oferir la representació de l’obra de teatre Gregor Samsa, escrita i dirigida per David Llorente. Em va semblar extraordinari que s’inclogués una obra en el programa, ja que habitualment el teatre té, si en té, una representació escassa en aquests tipus de festivals. Per aquest motiu vaig decidir ressenyar la peça en aquest blog de literatura i cinema negre.

A David Llorente, autor també de diferents obres literàries  premiades (Te quiero porque me das de comer, Madrid:frontera, entre altres), el vaig conèixer de la millor manera possible: llegint-lo. Després vaig tenir l’oportunitat de felicitar-lo personalment per la seva sensibilitat i pels seus èxits literaris. Només una persona sensible és capaç d’escriure tan descarnadament. Exposar-se a un text ideat per Llorente i pensar que se'n pot sortir indemne és impossible.

@Fotografia extreta de la pàgina Web de l'autor: http://www.davidllorenteoller.com/sobre-mi-david-llorente/

A l’auditori de la biblioteca Jaume Fuster ens vam reunir més de dues-centes persones i és de suposar que no totes s’havien aproximat prèviament a una de les creacions de Llorente, ni literàries ni teatrals. Per això, quan l’obra va acabar, es van produir uns segons de silenci fins que algú va començar a aplaudir i el vam seguir la resta d'ovelles descarrilades. Sí, havia acabat l’obra malgrat la sensació de buidor que ens deixava al cos.

No cal explicar la referència kafkiana del títol de l’obra. De la mateixa manera que es pot entendre per què el director opta per una escenografia mínima. Igual que el protagonista de la Metamorfosi, els mobles li fan nosa. Protagonista i antagonista o a l’inrevés: la bèstia i la bella, la jove Misa i el monstre. L’estètica dels dos actors recorden dibuixos animats de factura nord-americana, aquells que inspirats en antigues llegendes són modificats per tal que acabin amb un públic satisfet. Us imagineu una sirena suïcida o la Bella del bosc dorment violada i que només desperti per a parir bessonada? No, oi?  On són els prínceps per a salvar-les d’elles mateixes? En aquests finals només hi ha víctimes i canalles. No interessen i Disney ho sabia molt bé.

Fotografia @Eva Llorca

Gregor Samsa ens representa una mateixa escena: un monstre ferotge, que insulta, que maltracta, que saliva només de pensar a matar i una bella, que arrossega tanta soledat que és capaç de fer el que sigui per acostar-s’hi. L’obra està estructurada en diferents embats i, en la resolució de cada un d’ells, el públic pensarà en una redempció del monstre. Ella és recurrentment submisa i ell és l’evidència de tot allò que la societat escombra i amaga sota la catifa del menjador: la violència, la por, l’odi, l’egoisme, la maldat. El voldrem entendre en la mesura que Misa ho faci, el voldrem canviar perquè s’assembli més a ella. Imaginàriament, li traurem les capes de parracs de sobre i els cremarem perquè no facin mai més pudor. Banyarem el monstre, l’afaitarem i li tallarem el cabell, però sobretot li rentarem la boca amb sabó perquè deixi d’insultar-la, d’insultar-nos.

Ella actua com una dona encaparrada a posseir-lo, cega, sorda i, de vegades, muda. ¡Cállate!, li crida el monstre i ella ho fa, fins a la propera envestida. Però l’interès de la noia no és innocent. A ella també li molesta no poder domar-lo, perquè és incapaç d’assumir que aquella realitat existeix, la que la ignora, la que la menysprea, la que la voldria matar. I en un darrer intent desesperat, l’increpa, el ridiculitza i l’espectador s’enfada amb ella. No era la bondat personificada? No era que ens sentíem identificats amb ella? Ens ha deixat en evidència i això no ens agrada. Cinc segons de silenci quan els autors acaben la funció. Cinc segons de silenci per saber que ens l’acaben de jugar.

Ens ho mereixem. 

L'ocell caigut, de Dorothy B. Hugues

Seleccions de La cua de Palla, Edicions 62

203 pàgines

Aquest títol es publica amb el número 104 de la col·lecció Seleccions de La cua de Palla, és a dir encara a l’etapa de Xavier Coma com a director (n’era des del número 47 i se’n va acomiadar l’any 1995). Remarco aquesta efemèride perquè se li atribueix la sinopsi de la contracoberta que diu: “Dorothy B. Hugues ha estat, deixant de banda Patricia Highsmith, la màxima figura en el marc de la novel·la negra”. Dit queda per una de les persones que més sabia sobre el gènere i que volia publicar més novel·les negres en detriment de les merament policíaques. “Sense dubte, Xavier Coma era la persona que més sabia sobre novel·la negra nord-americana a Catalunya i a Espanya, i representava un actiu important per a la col·lecció.” (Canal, J. I Martín, A. 2011. La cua de palla, retrat en groc i negre. Barcelona: Editorial Alrevés.

                                                

L’ocell caigut és la història d’un ex-Brigada Internacional que va lluitar contra el franquisme. En acabar la guerra civil fuig de la presó on havia estat torturat i retorna a Nord Amèrica. Quan arriba s’enfronta amb la mort d’un gran amic. De seguida s’adonarà que, entre els refugiats de la Segona Guerra Mundial, s’hi troben infiltrats nazis. La seva lluita personal contra el feixisme, l’ànsia per saber qui ha matat el seu amic el fa investigar l'assassinat però sobretot, el fa maquinar una venjança a sang freda. 

Hi haurà més morts, més intents de tapar-les com si fossin suïcidis i algunes dones que oscil·laran entre el paper de femme fatale o víctima.

En destaca l’estil poètic —l’autora es declarà deutora de William Faulkner entre altres— i la capacitat de suggestió narrativa.

L’obra va ser adaptada al cinema l’any 1943 i va ser protagonitzada per John Garfield. S’ha de tenir en compte que el text s’havia publicat un any abans, enmig de la lluita contra el nazisme i la pel·lícula va ser censurada durant molts anys a l’estat espanyol. 

Dorothy Belle Hugues
La seva primera novel·la va ser The So Blue Marble(1940). Després li van seguir la publicació d’onze novel·les en set anys: relats de suspens The Bear-Eyed Bear(1940), The Bamboo Blonde(1941), The Fallen Sparrow(1942), The Blackbirder(1943), The Delicate Ape(1944), Dread Journey(1945), Ride the Pink Horse (1946), The Scarlet Imperial (1946),In A Lonely Place(1947) i una novel·la no criminal: Johnnie(1944). Algunes novel·les de Dorothy B. d'Hughes van ser adaptades cinematogràficament a Hollywood: The Fallen Sparrow(1943), Ride the Pink Horse(1947) i In A Lonely Place (1950). En total, va escriure catorze novel·les.