Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Besòs Mar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Besòs Mar. Mostrar tots els missatges

3/07/2017

Continuará... Sagas literarias en el género negro y policiaco español, de Javier Sánchez Zapatero y Àlex Martín Escribà



217 pàgines

Torna Àlex Martín Escribà  per delitar-nos amb l’assaig Continuará... Sagas literarias en el género negro y policiaco español juntament amb Javier Sánchez Zapatero, ambdós professors de la Universidad de Salamanca.
Anteriorment ja havíem pogut gaudir de la lectura de les anteriors publicacions  La cua de palla: retrats en groc i negre (escrita juntament amb Jordi Canal i Artigas) i Rafael Tasis, novel·lista policíac (podeu llegir la ressenya que en vaig fer aquí); totes elles publicades pel segell editorial Alrevés.


Continuará... ens presenta un text conscienciós en què es recull tota la tasca investigadora que els autors han anat desenvolupant durant aquests anys, en referència a les sèries negres i policíaques del territori espanyol, i les aproxima al lector tot indicant la seva rellevància des dels seus inicis fins a l’actualitat.

Recullo aquest paràgraf de l’article aparegut a La Vanguardia, amb motiu de la seva publicació, i que podeu llegir-lo clicant aquest enllaç:

  “Según sus palabras, el libro "es el resultado de una labor investigadora sobre novela negra y policiaca en la literatura española que comenzó hace diez años y que se ha ido desarrollando a través de la publicación de artículos en revistas y monografías científicas, la edición de volúmenes colectivos de ensayos y antologías de cuentos, la presentación de comunicaciones en reuniones científicas y de forma especial en la organización del Congreso"."

Confesso que m’agraden els assajos, en llegeixo de filosofia, de sociologia i de qualsevol tema que em pugui interessar i com des de fa ben bé tres anys em dedico a estudiar la novel·la negra, no fa falta dir que quan m’assabento que sortirà un assaig, corro a comprar-me’l. M’agradaria comentar, per als qui no hi estan avesats, que els tres assajos esmentats es poden llegir sense cap mena de complicació. I aquí rau la dificultat d’escriure un bon assaig amb intenció divulgativa, fugir de qualsevol pàtina anquilosada lèxica que al final defuig al públic i només l’acaben llegint el mateix cercle de persones que s’hi dediquen. No és aquest cas —com tampoc ho van ser els anteriors; recordem com des de la publicació de l’assaig de Rafael Tasis tots van córrer a comprar La Biblia Valenciana (els nouvinguts, és clar) i posteriorment ens vam alegrar de la reedició de l’obra per part de l’editorial  Tres i Quatre. I és el que provoca llegir un text com aquest, que es pot copsar perfectament sense perdre tot el seu rigor.

L’estructura del llibre està dividida en tres apartats que segueixen una lògica cronològica: les nissagues en la novel·la negra i policíaca universal, les nissagues en l’espanyola i un darrer que tracta de tres paradigmes serials —Eugenio Fuentes, Alicia Giménez Bartlett i Lorenzo Silva— com a representants que destacaren (contextualitzant  l’inici de les respectives sèries) per la incorporació d’elements nous que transgredien, o merament transformaven, el format pretèrit.

Aquest treball facilita una mirada global del gènere alhora que penetra i dissecciona totes les manifestacions serials. Aquesta focalització en les nissagues permet profunditzar en els diferents universos narratius dels escriptors del territori, tenint en compte el corpus total de cadascun d’ells, comparant-los amb la perspectiva universal amb què s’inicia la lectura de l’assaig.

Ens endinsarem en els tres eixos del món fictici en què es desenvolupa l’acció de les principals sèries negres, en les diferents atmosferes dels espais literaris, en el temps i en els personatges; o  veurem com fins i tot un espai (la Barcelona de Vázquez Montalbán) aconsegueix esdevenir un personatge. 
Continuarà... marcarà les intertextualitats i les diferències entre les diferents obres i ens farà recórrer un viatge històric a través dels detectius més famosos com Dupin, Holmes, dels precursors de la novel·la negra Spade, Marlowe, Archer, i al llegat d’internacionals més actuals com  Belascoarán, Conde, Bec, Adambsberg, Montale, Jaritos, Montalbano, Brunetti, Schiavone, Wallander, Wilhemsem, Martinsson, Hole, Dahle, Kemenskaya, Gunther, Rebus, Taylor, Parker, Bosch, Longmire, Ohayon, Keyankaya, Ramotswe o Chen Cao. Com podeu comprovar, l’assaig és una oportunitat per descobrir autors (jo ja me n'he anotat uns quants que no tenia controlats) i per aprofundir també en el desenvolupament de la figura de l’investigador al nostre territori, des de les primeres imitacions, picades d’ullet  i paròdies, fins a consolidar-se’n i arribar a ser referents per a escriptors coetanis nostres. Coneixerem de més a prop a Plinio, Carvalho, Méndez, Cupido, Delicado o Bevilacquia.


El llibre també aborda la necessitat de la definició del terme “novel·la negra”, no tant per la transformació enriquidora en què es desenvolupa el gènere —símptoma de bona salut— sinó davant de segons quins “títols vinculats al thriller estereotipat amb aires de best seller com El codi Da Vinci (...), per adonar-se d’aquesta ambigüitat”.

És el mateix dir procedural que procedimental? ¿Quan, històricament parlant, la novel·la policíaca va perdre el seu vessant lúdic i va passar a fer crítica social, convertint-se en negre? Novel·la de misteri, intriga, thriller...? Krimi, giallo, tartan noir, polar aïoli o polar provençal? Hard-boiled? Femicrime? Si ho voleu saber, l’haureu de llegir! Però abans d’acabar, m’agradaria esmentar el pròleg de Tyras, del qual he extret aquestes sentències exquisides:

“La noción movilizada, homóloga al suspense, es la expectativa.”
“La ficción policial se mueve permanentemente entre los dos polos de la originalidad y el estereotipo”.


Un incombustible imprescindible per a tots els amants de la negror!


1/28/2016

Ressenya de Besòs Mar



Besòs Mar

Lluís Bosch

Editorial Alrevés. Col·lecció crims.cat



De la pàgina de cortesia del llibre: "Besòs Mar va resultar guanyadora del
II Premi Memorial Agustí Vehí 2015, convocat per l'Editorial Alrevés,
 l'Ajuntament de Tiana i l'Associació En Negre."

Besòs Mar és una novel·la greu. El seu pes negatiu descansa en el context sòrdid d'una Barcelona que es prepara per rebre, refregant-se les mans, a milers de turistes que visitaran el Fòrum de les Cultures. És l'any 2003, però també, probablement, els anys seixanta, quan dos policies nacionals corrien pels boscos del País Basc jugant amb la impunitat. Aquesta dualitat s'anirà magnificant en tota l'obra: present i passat, Catalunya i Espanya, Mossos d'Esquadra i Policia Nacional, la lluminositat del Fòrum i la foscor de la perifèria, en definitiva: l'esperança i la mort. M'ha confortat arribar a l'apèndix i comprovar com allò que havia distingit com una dualitat, es complementa amb un joc de miralls que l'autor ens proposa des d'un inici. 

Semblaria doncs, que Besòs Mar és, també, una novel·la de contrastos. Però no ho és. El blanc i el negre es fonen en un gris urbà, envellit, brut, que put "a peix mort". 

"Les arrels dels grans arbres asclaven el paviment i provocaven protuberàncies malignes com butllofes demencials. La natura es delia per sabotejar la colonització del ciment que pretenia sodomitzar-la en va, perquè la penetració del ciment era feble i trencadissa."





Amb un estil aïrat, "de mala hòstia" que diu el narrador de la història, l'autor acompanya amb ritme pausat una trama que resisteix prou bé la tensió i la distribueix al llarg del llibre, tot i no tenir un desenllaç que hom no s'espera. Segons el meu parer, el punt fort del llibre és la força de la veu narrativa. Lluís Bosch té una mirada diferent i se somorgolla en la Barcelona de les herències:


"Els tallers que reparen cotxes tronats i les botigues velletes, la ferreteria que sembla un antiquari, l'estanc amb l'estanquera més guapa de la ciutat, les tavernes de carajillo barato amb cartells de corridas dels anys seixanta, el retrat del Camarón o les banderoles del Betis penjant darrere el mostrador."


En les seves pàgines trobarem la Barcelona que no ven, la que no interessa mostrar i a la qual l'autor no s'estalvia de dir tot el que pensa, a vegades, des de les entranyes més rancunioses que li porten a emetre judicis, comentaris irònics —que admeto m'han fet somriure— i d'altres més colpidors:


"(…)i va tornar a veure aquell Che Guevara malgirbat que és la icona de tantes derrotes."


"Hi ha un món que es mor davant nostre, en silenci i amb discreció, perquè no vol molestar-nos amb la seva defunció. És per això que no ens adonem que la vida és molt llarga i que aquesta longitud és cruel."


"La condescendència no és un bon senyal perquè no resulta tranquil·litzadora: la indulgència només se sent amb els condemnats."

"Res no és tan imperdonable com la propietat qüestionada."

"(..)—Per a mi un carajillo. De Ron Negrita o del que tingueu, mentre no sigui Pujol."

"L'inspector Crespo no sap que els Mossos d'Esquadra poden ser capaços de donar tantes pallisses com els policies de Franco, però en aquell dia de 2003 va imaginar un futur millor."


I per acabar i perquè una és honesta, i sé que l'autor és el que espera de mi, us diré que no he odiat mai tant un personatge com l'inspector Crespo i em prendré la llicència de dir-li tot allò que anava pensant mentre llegia: es usted un viejo verde, uno de esos de rancio abolengo, un corrupte i un masclista bavós de piteres. No m'estranya que es vulgui desinhibir amb l'alcohol, jo tampoc em suportaria. 
Com veieu, aquest espècimen d'home no deixa indiferent; em temo que  també era premeditat per l'autor. En qualsevol cas, ho faig extensiu a l'obra: quan remou és que és bona. Llegiu-la, val la pena.