Mans negres, de Jordi de Manuel

Pagès editors

135 pàgines

Mans negres és el novè lliurament de la sèrie protagonitzada per l’inspector Marc Sergiot amb: Tres somnis blaus (2000), en podeu llegir la ressenya clicant aquí, Cels taronges (2001) -ressenya-, Cabells porpres (2003), L'olor de la pluja (2006) -ressenya-, El raptor de gnoms (2007), Mans lliures (2009), La mort del corredor de fons (2012) i Foc Verd (2016), darrera ressenya que també trobareu aquí. Segons sembla, un desè títol tancaria la sèrie.

De la solapa del llibre: "Jordi de Manuel (Barcelona, 1962)  és doctor en biologia i professor. Ha  publicat reculls  de contes i relats, així com diverses novel·les per a adults, infants i joves." Us deixo la web de l'autor aquí. He triat aquesta fotografia de l'autor perquè trobo que l'hi escau molt, tot just quan han passat dos dies de la commemoració de la constant matemàtica.

I com ja ens té acostumats, l’autor innova en cada publicació: en aquest cas no és una novel·la, sinó la compilació de set relats. La distopia, la ciència-ficció, la novel·la negra, són gèneres que Jordi de Manuel marida a la perfecció. Però a Mans negres el realisme dels sentiments més menyspreables, i alhora inherents a l’ésser humà, adquireixen el protagonisme per deixar la investigació o el crim en si mateix com a personatges secundaris.

Quins són els motius perquè els assassins d’aquests relats matin? La sinopsi de la contracoberta del llibre ens avança: la cobdícia, la venjança, la ira, la luxúria, la gelosia, el fanatisme, la defensa pròpia i la malícia genuïna. Efectivament, la ràbia continguda, la violència masclista, la frustració, la por a l’abandonament, la venjança aniran apareixent i desapareixent deixant un reguitzell de morts.

El llibre és breu i delicat; sí, tot i que trobem trossos de cadàvers a contenidors, mutilacions, martells encastats a la closca, extorsions vàries o fins i tot una mort ocasional. Traspua la cura de l’autor en detalls que l’enriqueix. Té un fil conductor recurrent que són les mans. Apareixen als diferents títols dels relats (en manlleva un per al títol de l’obra), als epígrafs capçals i hi tenen un sentit rellevant. Aquests títols són també frases fetes; per ordre d’aparició: cop de mà, jocs de mans, a mà armada, mans a l’obra, mà de ferro, una mà de pintura i mans brutes. 
També inclou un joc final proposat en la nota d'autor que és un homenatge a l'escriptor Manuel de Pedrolo. Recordem que l'any 2018 es complirà el centenari del seu naixement.

Pels avesats a la sèrie sergiotiana, gaudirem en llegir els tics de l’inspector (afuar-se el bigoti, palpar-se el borrissol del clatell) així com l’aparició d’alguns personatges ja extints. Però també funciona com a tastet per a totes aquelles persones que encara no coneixen l’estil impecable de l’autor. No em cansaré de dir que els seus textos destil·len elegància. Perquè si no ja em direu com s’hi pot explicar tanta sordidesa i acabar dient que aquests relats són una exquisidesa. Doncs bé, això és la proesa de la ploma de Jordi de Manuel. No el deixeu de llegir: cosa fina.

Entrevista a Jordi Manuel

Avui respon al qüestionari literari un escriptor a qui admiro. Jordi de Manuel és, a més de professor i Doctor en Biologia, un escriptor prolífic i la seva obra ha estat reconeguda per nombrosos premis. Ha publicat llibres per al públic infantil i juvenil i també per a adults. Destaca per la seva manera tan particular de fusionar diferents gèneres com el negre i la ciència-ficció amb tocs futuristes i distòpics. Tot just acaba de publicar el llibre Mans negres, un nou lliurament, en forma de contes, de la nissaga de l'ínclit i entranyable inspector Marc Sergiot. Podeu llegir les ressenyes que vaig escriure d'alguns dels seus llibres: Foc verd, L'olor de la pluja Cels taronges, Tres somnis blaus

1- Quan vas començar a escriure?

Escriure és una cursa de fons. És un ofici, com molts altres, que s’aprèn amb els anys. Aprens llegint, escrivint molt, reflexionant sobre les equivocacions. Vaig començar a publicar literatura el 1998, però abans ja havia escrit força i publicat en altres formats no literaris.

2- Quan vas pensar que volies publicar?

Sempre he reconegut que el meu “laboratori” d’escriptura van ser les aules, com a professor. Quan vaig veure que el que escrivia interessava a molts estudiants, que em demanaven més, vaig veure clar que havia de publicar. Vaig tenir sort en guanyar premis els primers anys, la qual cosa em va donar visibilitat i prestigi. 

3- En quin moment del dia escrius?

Sóc bàsicament nocturn. Si em guanyés la vida amb aquest ofici, ho faria al matí, a la tarda i a la nit, segur. He de dir, però. Que jo també “escric” quan no tinc el teclat davant: xuclo situacions, imatges, converses, notícies... fins i tot somnis. L’escriptor ha de ser com una esponja que s’impregna de l’entorn: la literatura neix, en el meu cas, amb aquestes matèries primeres.

4- Com organitzes l’escriptura d’un llibre?

És complicat d’explicar, perquè cada llibre és diferent. Jo sempre tinc l’inici i el final. Els escric. El més fascinant és omplir tot el que hi ha entremig. La recerca que has de fer, com estructures la trama, com construeixes els personatges. Jo no he anat mai a cap escola ni taller d’escriptura, ni he estudiat teoria literària, i em sap greu perquè potser seria més bon escriptor. He hagut d’aprendre l’ofici tot sol. Llegint molt, escrivint moltíssim. Equivocant-me.

 

5- Un autor referent?

No sóc conscient de tenir cap autor de referència. Llegeixo molt i variat. Si hem de parlar de literatura policíaca, de gènere negre. Hi ha molts autors que m’agraden. Quan vaig descobrir Andrea Camilleri i, més tard, Arnaldur Indridason, em van agradar perquè em vaig adonar que ells feien des d’un altre context i amb un altre estil una narrativa amb punts comuns amb la meva, amb sagues de personatge (Montalbano i Svenson) que tenien alguna semblança amb el meu (Marc Sergiot). 

6- Quin llibre recomanaries?

Recomanaria tants llibres, tants... Fa poc he acabat la darrera novel·la de Martí Domínguez, “La sega”,  té pinzellades de literatura negra i m’ha agradat, com gairebé tot el que ha escrit aquest autor.

7- Estàs treballant en un nou projecte?

Estic treballant en molts projectes alhora, de fet m’agrada fer-ho així. Tinc tres novel·les en marxa. Aquest 2017 publicaré contes que he escrit fa temps: un recull de 7 contes policíacs, “Mans negres”, amb el meu inspector Marc Sergiot, i dos relats en llibres col·lectius amb altres autors, entre els quals hi ha el meu primer relat de terror: “Hostes” . Si tinc sort publicaré un recull de relats de ciència-ficció. Hi ha milers de lectors potencials de narracions breus, i jo em trobo molt còmode en la distància curta, però el format breu és exigent amb el lector i no acaba de tenir sortida en la nostra literatura. Els editors tremolen quan publiquen contes, perquè saben que és difícil vendre’ls. Haurien de perdre aquesta por i convèncer als lectors que la narrativa breu els pot fer gaudir tant o més que la novel·la. 

8- Un desig per al futur.

Sé que és difícil, però el meu desig literari és que en la propera dècada que arriba la narrativa de gènere es normalitzi en la nostra llengua La narrativa criminal o la ciència-ficció són presents en la literatura escrita en altres llengües del món i la catalana no hauria de ser una excepció.

Ressenya L'olor de la pluja

Jordi de Manuel

RBA La Magrana, 2016

Ja fa gairebé un any que vaig descobrir l’autor llegint un article que signava Anna Maria Villalonga, en la revista de filologia Ítaca, publicada per la Universitat d’Alacant. D’ençà, que vaig decidir incorporar-lo a les meves lectures. Vaig fer dues ressenyes —que podeu llegir aquí: Tres somnis blaus i Cels taronges— en què destacava el seu estil elegant. A L’olor de la pluja, potser per tractar-se d’una obra més extensa, és on he pogut refermar aquesta opinió. Jordi de Manuel és capaç d’escriure des de la distinció, tot respectant la versemblança del llenguatge d'uns personatges exposats a situacions desesperades. Tots hem llegit obres en què els diàlegs acusen l’estil del narrador o, a parer meu pitjor, en què la veu narrativa es contagia d’un to col·loquial no controlat; és ben difícil mantenir aquesta frontera sense caure en cap mena d’afectació.

El llibre té l’escenari principal a Barcelona, concretament els esdeveniments se situen l’any 2017, i té tres eixos narratius que l’autor inicialment diferencia amb els títols dels capítols. No serà fins al capítol 20 (el llibre en té 44) que ens desvetllarà els punts de connexió entre tots trets per fer-nos enfilar en la història d’uns fugitius de la sequera, entre dunes blanques, a cops de sort.

La novel·la, escrita al llarg dels anys 90, ens presenta una societat envellida on prima el neohigienisme entre la diagnosi prenatal i el control social amb la identificació de persones seropositives. Amb una sequera extrema, que persisteix més de dos anys, els ciutadans intenten sobreviure en una ciutat on els recursos manquegen. Sense vegetació i sense ramaderia els productes transgènics van reblint la vida, alhora, que la malmeten.

Així, ens endinsem en el fabulós món futurista que ens proposa l’autor —no oblidem: vint anys enrere— entre pisos domòtics, ordinadors quàntics, aerotaxis, llibres de paper electrònic, document d’identitat i empremtes genètiques, cotxes cargol, places de toros convertides en centres comercials o, fins i tot, carnet d’identitat català, amb República inclosa.

Llegida aquesta obra l’any 2016, que hom podria catalogar-la en novel·la negra i ciència-ficció, ens adonem  que de ficció en té poca: recordem la sequera del 2008 o els darrers esdeveniments polítics al nostre país, per no entrar en tecnicismes com el vigent protocol del sistema SAVRY, que troba la seva justificació ètica en la prevenció. Es podria dir que l’autor les encerta totes (qui sap si les que falten no succeiran en un futur immediat), si obviéssim el tancament de la prestigiosa llibreria especialitzada en novel·la negra de la Barceloneta.

“Una història on l’amor, la gelosia, l’ambició i la ciència juguen un paper decisiu” ens avança la sinopsi de la contracoberta, però també una trama plena d’incògnites i desaparicions, amarada de referències matemàtiques —entre fractals i la Teoria del caos—, perfectament desenllaçada per l'inspector Marc Sergiot.

L’obra de Jordi de Manuel ja té un racó —potser caldria que en fos més gran, atès al seu vessant prolífic: 27 llibres— a la meva biblioteca però, si voleu un consell, compreu el pròxim llibre que publiqui (a banda d’aquest), perquè com ell bé diu: els llibres també són assassinats. 

Desconec quina serà la propera parada, a Cabells porpres no em vaig poder aturar; el que sé segur és que n'hi haurà una altra.

“Una prestatgeria és com el disc dur d’un ordinador, sempre s’acaba per omplir.”

                               L’olor de la pluja. Jordi de Manuel.

Ressenya publicada a la revista Valors, 
al número de març: