Els enemics silenciosos, de Mireia Llinàs

Columna (2016)

Sinopsi del llibre: "Quan a la Nora Prim, una detectiu singular, aficionada a l'alcohol, amb unes relacions familiars complicades i amb l'estranya capacitat de viatjar en el temps, li encarreguen la investigació de l'assassinat de la Dolores Rey, s'adona que serà un dels reptes més grans de la seva carrera. (…)".

Els enemics silenciosos és la novel·la que va quedar finalista l'any passat del premi Memorial Agustí Vehí de Tiana, de novel·la negra. L'autora, Mireia Llinàs ens presenta la detectiva Nora Prim, que té la facultat de transportar-se en el temps. La investigació de l'assassinat de la Dolores Rey, famosa prostituta dels anys 40 —que tenia relacions amb personatges els quals pertanyien al poder de l'època: l'Exèrcit i l'Església, però també amb la burgesia—, permet a l'autora immergir-se en la Barcelona de post-guerra. Abans, ho haurà fet l'any 1936, tot just abans d'esclatar la Guerra Civil, en un dels passatges més plàstics i alhora aconseguits de l'obra: la seva visita al local de jazz El Indiano. Potser és perquè em toca molt de prop (quan puc ballo lindy-hop als clandestins o a la plaça de la Virreina; ara no tant com m'agradaria), però el cert és que l'autora manifesta un coneixement extraordinari del ball i el millor de tot, sap transmetre perfectament el bouncing del swing. No faré cap esment més a la peça Sing, sing, sing, de Benny Goodman que tan important ha estat a la meva vida, amb això ja està tot dit.

Així, els viatges en el temps se succeiran; 1936, 1948, 1949, 1951, 1959 i fins i tot a les Olimpíades de l'any 1992. És en aquests anys en què Mireia Llinàs sap aprofitar l'imaginari que ha creat per descriure escenes còmiques, hilarants o, si més no, per deixar palès com d'efímer és el temps present i com els records poden mitificar un passat històricament penós. No és tan cert allò que qualsevol temps passat era millor.
L'autora escriu amb un estil sense complexos, com és el que pot suposar barrejar informació interessant, però densa, amb detalls de performances i modes. Els diàlegs són àgils i, tot i que no sóc gaire amant de barrejar en excés diferents llengües en una narració, trobo que l'opció escollida per l'autora, en aquest cas, ha estat encertada i encara enriqueix més la versemblança del text.

De la solapa: "Mireia Llinàs (Barcelona, 1985) és graduada en Cinema i Audiovisuals per l'escola ESCAC i ha treballat com a guionista per al cinema i la televisió en sèries com Ventdelplà o Kubala, Moreno i Manchón. Ha escrit diversos llargmetratges com La frontière, La tercera juventud o Sólo química i també ha exercit de script doctor i analista de guions en diferents projectes cinematogràfics. (…)".

Al·ludint al seu vessant cinematogràfic, m'atreviré a dir que el meu admirat Woody Allen bé podria inspirar-se en aquesta novel·la i dirigir una segona versió de la gran Midnight in Paris però contextualitzada a Barcelona. Potser així m'oblidaré d'una de les poques pel·lícules que em van decebre d'ell; el títol ja el facilito jo: Nora, Dolores, Barcelona.

Els enemics silenciosos és l'òpera prima de Mireia Llinàs: literatura de gènere, entre negra, històrica i fantàstica que no decep a qui busqui un entreteniment ben documentat i engrescador.

Ressenya La vida instrucciones de uso

Ressenya recuperada de la meva pàgina pública de Fb, datada el dia 23 de desembre de 2013:

"Parece mentira que diciembre, aún, nos regale una mañana de sol. Justo el que me ha acompañado en ese gesto tan significativo, al acabar un libro, como es cerrar la contraportada después de 15 días de lectura. Efectivamente, acabo de terminar "La vida instrucciones de uso" de Georges Perec. Es una gran obra, concienzuda, cuya elaboración se ha desarrollado partiendo de un esquema inicial: la descripción de las vidas que se suceden en un edificio. Para leer esta obra hay que estar advertido: Los sentimientos son relegados a las descripciones, son en éstas en las que el lector tendrá que rebuscar en sus recuerdos para evocar aquéllos.

Con un estilo cataloguista, a veces notarial, describe escenas como si se trataran de cuadros pintorescos que nos remontarán a vidas antepasadas a las de sus protagonistas. Historias dentro de historias llevadas al extremo, en las que el autor te puede sorprender narrándote, en una nota de pie de página, cómo llegó el hámster Polonius a recibir clases semanales de dominó.

Recomendación para su lectura: Pensemos en "Las mil y una noches" y entenderemos cómo leer este libro. Cada día nos apetecerá leer un cuento, dos historias, o colocar tres piezas de un puzzle. Pero, si del ejercicio de su lectura, hiciéramos un abuso, quién sabe si no acabaríamos como su protagonista Bartlebooth…"

Ressenya W o el record de la infantesa

Ressenya recuperada de la meva pàgina pública de FB, datada el 14 de juliol de 2014:

"W o el record de la infantesa. Georges Perec. (1975) Traducció Margarida Casacuberta (2011).

De nuevo, Georges Perec. Esta vez, se trata de una autobiografía intercalada en los capítulos pares. Los impares son una autoficción desarrollada por el autor partiendo de su cruda infancia, totalmente desnudada en esas páginas. La soledad y el abandono producido por la muerte de sus padres durante la Segunda Guerra Mundial -uno en el frente, la otra en las cámaras de gas de Auschwitz- nos acerca a un débil hijo de judíos polacos de destacadas orejas y ojos temerosos. La obra es un paralelismo entre los campos de concentración y una ciudad distópica llamada "W", metáfora de los gobiernos totalitaristas. Aunque al principio puede parecer un cambio de registro, Perec sigue manteniéndose fiel a sus minuciosas descripciones (hay que estar preparado para ello). Siempre es interesante leer a este autor y su ingeniosa manera de entrelazar forma y contenido. Incansable experimentador.

"Aquesta discriminació institucional és l'expressió d'una política conscient i rigurosa. Si la impressió dominant que es treu de l'espectacle d'una cursa és la d'una total injustícia, vol dir que els Oficials no s'oposen a la injustícia. Ben al contrari, pensen que és el ferment més eficaç de la lluita i que un Atlela ofès, revoltat per l'arbitrarietat de les decisions, per la iniquitat del arbritatges, pels abusos de poder, per les usurpacions, pel favoritisme gairebé exagerat de què fan gala en tot moment els Jutges, serà cent vegades més combatiu que un Atleta persuadit que ha merescut la seva derrota".

Ressenya Guerra y Paz

Avui, que fa tant de fred, que he encès la llar de foc i m'he reclòs en la meva intimitat, he aprofitat per recuperar algunes ressenyes que havia escrit i que no havia publicat al blog. 

Fa un parell d'anys, vaig visitar una llibreria de vell i vaig descobrir una magnífica edició de Guerra y Paz, amb il·lustracions de Ramón Aguilar Moré. Una preciositat. 

La ressenya que comparteixo a continuació data del dia 16 de febrer de 2014:

"Un mes es lo que he tardado en leer “Guerra y paz” (1869), del ínclito León Tolstoi y tengo que decir que ha sido sumamente gratificante.

Alternando la superficialidad de la paz sanpeterburguesa y moscovita –descrita en noches de fiestas aristocráticas- y la abnegada vida del soldado en la guerra -en los diferentes territorios donde se desarrollaron las batallas napoleónicas- el autor interioriza en la moralidad y el pensamiento social tanto de los diferentes protagonistas, como del resto de la población rusa. El goce del soldado estriba en no tener que pensar más que en acometer órdenes y el tiempo que le resta en abandonarse a placeres mundanos. El de la aristocracia, en permanecer en ella y demostrar, mediante cenas y bailes en los que se relacionan socialmente, que el poder reside en ellos. Así, describiendo la paz en las ciudades y la guerra en los bosques, León Tolstoi hace uso de la descripción costumbrista para profundizar en la realidad de los hechos que los historiadores afirman, no sin aludir a la visión sesgada de estos. Con una intrusiva voz de narrador en primera persona, el autor va completando una teoría que del argumento escanciado se desprende: las guerras, la Historia en definitiva, son fruto del azar y no de decisiones de personajes a los que se les atribuye el don de la genialidad. Ni Napoleón –ilustrado déspota- ni Alejandro I –déspota ilustrado- sino la masa y las circunstancias a las que está expuesta, son la causa del movimiento occidental hacia Oriente. Estamos ante la mayor producción literaria narrativa rusa y una de las más importantes de la universal. Para poder llevarla a buen término, el autor se documentó hasta el más pequeño detalle, llegando incluso a viajar a las zonas donde se habían desarrollado las batallas para mayor apreciación y deleite del lector. Un epílogo nos rebela el esperado desenlace de la vida de los protagonistas y donde el autor profundiza en Filosofía, Ética y Ciencia y compara sus bases con las de la Historia, reclamando un interés elevado del lector por la visión global de las circunstancias, la estrecha relación inversa entre la libertad y la necesidad del ser humano, en detrimento de la admiración de personajes, cuya genialidad no ha sido otra que la de coincidir con circunstancias favorables, fruto del azar."

"Más queremos a los hombres por el bien que les prodigamos que por el que ellos nos hacen". Laurence Stender (1713-1768), citado por la princesa María en "Guerra y Paz" de Tolstoi.

Ressenya L'olor de la pluja

Jordi de Manuel

RBA La Magrana, 2016

Ja fa gairebé un any que vaig descobrir l’autor llegint un article que signava Anna Maria Villalonga, en la revista de filologia Ítaca, publicada per la Universitat d’Alacant. D’ençà, que vaig decidir incorporar-lo a les meves lectures. Vaig fer dues ressenyes —que podeu llegir aquí: Tres somnis blaus i Cels taronges— en què destacava el seu estil elegant. A L’olor de la pluja, potser per tractar-se d’una obra més extensa, és on he pogut refermar aquesta opinió. Jordi de Manuel és capaç d’escriure des de la distinció, tot respectant la versemblança del llenguatge d'uns personatges exposats a situacions desesperades. Tots hem llegit obres en què els diàlegs acusen l’estil del narrador o, a parer meu pitjor, en què la veu narrativa es contagia d’un to col·loquial no controlat; és ben difícil mantenir aquesta frontera sense caure en cap mena d’afectació.

El llibre té l’escenari principal a Barcelona, concretament els esdeveniments se situen l’any 2017, i té tres eixos narratius que l’autor inicialment diferencia amb els títols dels capítols. No serà fins al capítol 20 (el llibre en té 44) que ens desvetllarà els punts de connexió entre tots trets per fer-nos enfilar en la història d’uns fugitius de la sequera, entre dunes blanques, a cops de sort.

La novel·la, escrita al llarg dels anys 90, ens presenta una societat envellida on prima el neohigienisme entre la diagnosi prenatal i el control social amb la identificació de persones seropositives. Amb una sequera extrema, que persisteix més de dos anys, els ciutadans intenten sobreviure en una ciutat on els recursos manquegen. Sense vegetació i sense ramaderia els productes transgènics van reblint la vida, alhora, que la malmeten.

Així, ens endinsem en el fabulós món futurista que ens proposa l’autor —no oblidem: vint anys enrere— entre pisos domòtics, ordinadors quàntics, aerotaxis, llibres de paper electrònic, document d’identitat i empremtes genètiques, cotxes cargol, places de toros convertides en centres comercials o, fins i tot, carnet d’identitat català, amb República inclosa.

Llegida aquesta obra l’any 2016, que hom podria catalogar-la en novel·la negra i ciència-ficció, ens adonem  que de ficció en té poca: recordem la sequera del 2008 o els darrers esdeveniments polítics al nostre país, per no entrar en tecnicismes com el vigent protocol del sistema SAVRY, que troba la seva justificació ètica en la prevenció. Es podria dir que l’autor les encerta totes (qui sap si les que falten no succeiran en un futur immediat), si obviéssim el tancament de la prestigiosa llibreria especialitzada en novel·la negra de la Barceloneta.

“Una història on l’amor, la gelosia, l’ambició i la ciència juguen un paper decisiu” ens avança la sinopsi de la contracoberta, però també una trama plena d’incògnites i desaparicions, amarada de referències matemàtiques —entre fractals i la Teoria del caos—, perfectament desenllaçada per l'inspector Marc Sergiot.

L’obra de Jordi de Manuel ja té un racó —potser caldria que en fos més gran, atès al seu vessant prolífic: 27 llibres— a la meva biblioteca però, si voleu un consell, compreu el pròxim llibre que publiqui (a banda d’aquest), perquè com ell bé diu: els llibres també són assassinats. 

Desconec quina serà la propera parada, a Cabells porpres no em vaig poder aturar; el que sé segur és que n'hi haurà una altra.

“Una prestatgeria és com el disc dur d’un ordinador, sempre s’acaba per omplir.”

                               L’olor de la pluja. Jordi de Manuel.

Ressenya publicada a la revista Valors, 
al número de març: