Subversió a El Molino. Una tarda a la BCNegra.

No tothom pot dir que ha actuat al Molino i més si és escriptor i les plomes i els cabarets li queden lluny. El passat dissabte dia 5 de febrer algú es va atrevir a cantussejar a l’escenari un fragment d’aquella copla Él vino en un barco, de nombre extranjero... Va ser el professor de Grenoble, en Georges Tyras i el públic va esclatar a riure. És el que té ser convocat per negrejar al Festival BCNegra a una de les sales d’espectacle més emblemàtiques i amb més història de Barcelona. 

 

L’edició de la BCNegra del 2022 continua fidel a la tradició de recuperar un autor, un llibre i un personatge per recordar-los. Els escollits són l’escriptor britànic Ted Lewis, una obra clàssica, Èdip Rei, de Sòfocles i Petra Delicado, la inspectora que Alicia Giménez Barlett ideà.

Com a novetat, enguany, els títols de les taules rodones fan referència a llocs literaris i als seus respectius autors. 

 

Alberto Valle, Ramon Espelt, Grace Morales i Jordi Canal
Foto @Raquel_GSerrano

La tarda del passat dissabte va començar amb la taula rodona "Escala, Mario Cruz". Jordi Canal, Ramon Espelt i Grace Morales, moderats per  l'eloqüent Alberto Valle, rememoraven la figura de l’escriptor i editor barcelonès Mario Nicolás Lacruz Muntadas. Els ponents van repassar una bona part de les pel·lícules dels anys 50. Escala és el nom del lloc imaginari que va idear Lacruz per eludir la censura en la seva novel·la El inocente, obra amb què va guanyar el 1951 el Premio Simenon, organitzat per l’editorial Aymá, traduïda a vuit idiomes i adaptada al cinema amb el títol Muerte al amanecer (Josep Maria Forn, 1959). A la sala, de butaques vermelles i  lluentors de strass, es va poder veure més d’un bolígraf anotant títols de llibres com Los otros, de Luis Romero, Los atracadores, de Tomás Salvador o pel·lícules dels anys 50 com El cerco, El fugitivo de Amberes, totes dues dirigides per Miguel Iglesias, Apartado de Correos 1001, dirigida per Julio Salvador i algunes del anys 60 com Ella y el miedo, dirigida per León Klimovsky o A tiro limpio, de Francisco Pérez-Dolz. Obres i pel·lícules de post-guerra, amb pocs recursos econòmics, però que indaguen en el sostrat d’un país sotmès a una dictadura i que excel·leixen a mostrar una societat sòbria i desoladora.

 

Rosa Mora, Àlex Martín Escribà, José Vicente Saval, Hernán Migoya i Georges Tyras
Foto: @Raquel_GSerrano

Avancem uns quants anys més de la mà de Rosa Mora, que va moderar la segona taula de la tarda "Carvalholandia, M.V. Montalbán" amb els experts i autors Àlex Martín Escribà, Hernán Migoya, José Vicente Saval i Georges Tyras. Les complicitats entre els convidats van donar peu a moments estel·lars, en una taula distesa on es va fer un repàs exhaustiu de la trajectòria del personatge Pepe Carvalho, creat per Manuel Vázquez Montalbán, des del seu debut a Yo maté a Kennedy (1972) o —el Carvalho com pròpiament el coneixeríem després— a Tatuaje (1974). Una síntesi dels cinquanta anys d’història del personatge fins a arribar a Problemas de identidad, de l’escriptor, i comissari de la BCNegra, Carlos Zanón. Els ponents van destacar títols com Tatuaje (1974), La soledad del manager (1977), Los mares del sur (1979), El laberinto griego (1990), Quinteto de Buenos Aires (1997) i El hombre de mi vida (2000).

 

Ada Castells, Carlos Bassas, Pilar Gómez i Jesús Lens
@Raquel_GSerrano

La tercera taula anomenada "Èdip detectiu, Sòfocles" ens proposava rescatar aquesta obra clàssica. Ada Castells va moderar amb  desinvoltura i gràcia a Carlos Bassas, Pilar Gómez i Jesús Lens que van incidir, tots tres i amb gran complicitat, la vigència d’aquesta tragèdia grega i l’excel·lència del seu autor, Sòfocles, per sobre d’altres contemporanis de l'època. La intriga, el començament del text in media res i la recerca desesperada a través d’uns testimonis són elements comuns que l’obra té amb el gènere negre, en especial amb la figura del detectiu privat. 

 

Ja eren les set del vespre quan començava a haver-hi cua per entrar al Molino i  veure la darrera taula, amb el títol "Yoknapatawpha, William Faulkner". Quan el comissari Carlos Zanón la va presentar, va dir: "aquesta taula serà una de les que tothom recordarà i podrà dir que ell hi era aquell dia". I així va ser. Álvaro Colomer ho tenia fàcil davant d’aquelles tres donasses: Núria Bendicho, Fernanda Melchor i Brenda Navarro. El fil conductor era la influència de la lectura de Faulkner en l’obra de totes elles. Va ser una classe magistral on es van abordar els interessos literaris individuals i col·lectius, es va fer palesa la violència que hi havia a les societats en general, la que pateixen —explícitament i implícitament— les dones, la violència econòmica de classe, el desig d'assenyalar-la amb el dit i de no deixar-la reproduir des del silenci. Va destacar l’honestedat amb què les escriptores van parlar, la catalana Bendicho des del posicionament polític i feminista i les mexicanes Melchor i Navarro des de les experiències familiars més personals,  despullades de qualsevol pàtina intel·lectual, i totalment abocades a subvertir no només les costures del gènere sinó de la literatura universal.

 

Álvaro Colomer, Brenda Navarro, Fernanda Melchor i Núria Bendicho
Foto: @Raquel_GSerrano

Quina millor manera per acabar aquella tarda al Paral·lel —on vam començar a parlar d’obres que se les enginyaven per esvalotar la consciència sense despertar les sospites d’una censura— que amb una frase que Àlex Martín Escribà (professor, crític literari, director del Congreso de Cine y Novela Negra de la Universidad de Salamanca i director de la col·lecció Crims.Cat) va recuperar de Manuel Vázquez Montalbán: “El futuro de la novela negra es dejar de ser literatura de género para pasar a ser literatura en mayúscula”.

Carvalho. Problemas de identidad, de Carlos Zanón

Editorial Planeta

346 pàgines 

Carlos Zanón entoma el repte: desenterra l’ínclit Pepe Carvalho, malgrat les pors pròpies i les alienes. Sí, tots tenim al pensament “la otra Charo”, acèrrima lectora del detectiu. I a veure què en dirà.

He d’advertir que jo no em considero seguidora ni de Manuel Vázquez Montalbán ni del personatge. A les lleixes de la biblioteca del meu pare, els lloms dels llibres es debatien més entre clàssics i thrillers de King. I, a banda que una mateixa és deutora de la dècada en què va néixer, podríem explicar alguns pensaments bipolars heretats d'aquest fons bibliotecari.

M’agrada tant com escriu Zanón que seria capaç de llegir-me de cap a peus una novel·la seva amb protagonistes pubertos, zombies segons l’ús i sexe vampíric: ecs. Però aquesta afirmació no va en detriment de la recomanació de la lectura d’aquesta novel·la. Passeu, passeu:

Carvalho. Problemas de identidad, és un exercici metaliterari. Un personatge real, que va inspirar a l’Escriptor (MVM) —via referència periodística mediadora—, i que recupera el cognom per plantar-se davant el lector i interpel·lar-lo directament. Aquesta espiral de relatives impossibles només condueix a un propòsit: què faria Carvalho en la societat actual? D’això se’n pot dir honestedat o tenir un parell de daixonses. La resta és un deliciós homenatge.

Aquest Carvalho té trets literaris zanonians: desencantat, existencialista, iconoclasta i crític. Sobretot el reconeixerem perquè va a la recerca de no sap què. Entre diàlegs enginyosos, mantres acústics, frases que són com sentències d’en Thompson —d’aquelles que deixava anar i que, si no t’agradaven, en tenia més— l’autor retrata una societat envellida i malalta. Com el seu Pepe. 

El planter de personatges secundaris són tan tossuts com ell, que acabarà resolent fins i tot el que no té solució. Dos nous casos o dues trames paral·leles que amaguen la veritable intenció: reflectir la condició humana. I una subtrama stendhaliana, per roja i per negra, que transcorre a cavall entre la polaritat Madrid-Barcelona en temps convulsos. Coneixerem la fotografia política amb tapes d’assimilació intercultural, ball de banderes i ganes d’engegar a mar qualsevol imposició.

Un senyorpepecarvalho descregut que és l’esperança d’algunes dones desesperades i n’està fart perquè, entre altres coses, ell ja no sap què esperar. Quanta expectació. I un Biscuter maltractat amb ganes de refermar-se prostituint-se televisivament, si escau.

La novel·la fa olor mediterrània, de fumet de cranc i galera, de musclos de la Negra y Criminal. Destil·la melangia amarada d’una ironia lírica que beneeixes. I un final pirotècnic que és just i necessari. En veritat us dic: llegiu-la i gaudiu-la.

Fotografia: @Jeosm

Sobre l'autor (*de la solapa): "Carlos Zanón (1966) es poeta, novelista, guionista, articulista y crítico literario. En el ámbito narrativo es autor del libro de cuentos Marley estaba muerto (RBA, 2015) y de las novelas Nadie ama a un hombre bueno (Quadrivium, 2008, Sigueleyendo 2012), Tarde, mal y nunca (Saymon, 2009, RBA Serie Negra, 2010) —Premio Brigada a la mejor primera novela negra del año, finalista del Premio Memorial Silverio Cañada, Giallo e Del Noir (Italia) y Violeta Negra (Francia)—, No llames a casa (RBA, 2012), Premio Valencia Negra a la mejor novela del año, Yo fui Johnny Thunders (RBA) —Premio Salamanca Negra a la mejor novela del año 2014, Premio Novelpol 2015 y Premio Dashiell Hammet 2015— y Taxi (Salamandra, 2017). " 

Podeu llegir la ressenya de Taxi clicant aquí.

Taxi, de Carlos Zanón

Ediciones Salamandra

364 pàgines

Taxi és la història de Sandino i també la d’una Barcelona que li és estranya. Sandino condueix un taxi i es deixa conduir per ell i per les històries de vida que entren i surten i l’impregnen de raons, de bogeria o simplement d’anhels.

Sandino està en aquesta ciutat, plena de zombies, esquinçada en dues. Sandino hi està però no hi és. No hi ha manera que hi sigui si no és de pas, com fer veure que.

I en aquest text en què l’atzar i la retrotopia, tots dos en un, són un personatge més, Sandino supura melangia i esquitxa sinceritat mentre amaga pors antigues. Creu que ho sap tot de la Barcelona, tant si sona com si no sona; la bossa, aquella, sembla que paga el testimoni discret d’un taxista, addicte a la cerca, al plaer fugaç de retrobar una joventut passada. Per no ser no és ni tan sols hedonista, és esclau de les seves ocurrències recurrents, una rere l’altra, stop, stop, stop: que es coneix.

Lleialtat contra fidelitat, vet aquí la cara i la creu de la moneda que llança cada matinada i sempre surt cara. Sandino és Taxi i el taxi és ell, una extensió del seu cos amb banda sonora. Un taxi que gira, retruny i s’atura, com un triple elapé remasteritzat en què encara se sent l’agulla. Pareces un disco rayado; ara per una expressió així em diuen carca.

Taxi és una mirada fugaç de titulars, ràfegues, flash!, flash!, d’una fotografia antiga, presa a temps per ser recordada en un present que la colori de rosa pastís, de globus de piscina, de guiris blanquets i de fills de segona ocasió. Taxi és sexe, droga i rock'n'roll. Sandino és..., no ho sap. Vol ser. Qualsevol temps passat és millor: no és cert, però ja l’hi està bé. Perquè l’enyora. Enyora la seva capacitat d’enamorar-se, fins i tot de si mateix. Deixar-se d’odiar. Sandino és l’antiheroi errant, el que s’autocensura, el que no sap reconèixer que al temps no hi ha qui l’aturi, que s’escola. Sura entre els seus pensaments una fatalitat determinista, tots els clients són diferents: però tots seran el mateix. Sandino amunt i avall, insomne com a càstig. Perquè el món fa mal, perquè vol passar de llarg i no vol estar-s’hi mentre ell persisteix en un somni malaguanyat. Els records trepanen i s’alleugereixen entre sexe, alcohol, droga i alguna mentida més. Un proustià depurat, un donut sucat en bombolles de Fanta. I de vegades, ressetejar-te és bo, permet començar a destrossar-te de nou. Taxi és brillant: “porque al ser hijos de la gleba, prácticos, esenciales, medulares, les falta poesía”.  Taxi és poesia fosca. Taxi és Zanón.